Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dissabte, d’abril 13, 2013

Entrada llarga...

Ja és a internet el "Més brots" de Ran Ran Ran: el podeu escoltar a http://ranranran.bandcamp.com/. Comandat per l'extraordinari single "Gernació", la resta de l'àlbum (que conté vuit cançons) resulta lleugerament menys enfocat, però només per comparació. De fet, es pot dir que els apartats que a priori podien despertar més dubtes han estat resolts amb proficiència, donant com a resultat un àlbum que, essent bàsicament de transició (en directe, Ran Ran Ran han jugat algunes cartes ambicioses com l'ús de molta electrònica i la definició d'un projecte trencador, que aquí apareixen més esmorteïts), és una presentació prou bona pel grup que està naixent. Menció especial per l'Albert de Gúdar, que en el temps que ha passat des del "7" dels ara extingits Tired Hippo sembla haver après moltíssim sobre com comandar un estudi de gravació, coneixement aplicat aquí amb bon efecte. I la portada, dissenyada pel sempre eficient José Luís Algar, està a l'alçada de les circumstàncies. En resum, Ran Ran Ran no són un simple canvi de marca per a en Ferran Baucells, i aquest "Més brots" apunta per a ells algunes possibles direccions que serà interessant seguir (el propi frn ens en parlava fa poc a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/02/entrevistes-2013-4.html).

*****

Dijous passat, 11 d'abril, l'Exèrcit d'Islàndia van tocar a l'Hotel de Matadepera. Pels que els coneixem va ser una bona nit, i sempre he dit que un dels seus punts forts és el seu directe. Dit això, el concert el van aprofitar per a fer la presentació oficiosa de l'autoeditat CD d'"El regne mineral" (que vaig aprofitar per a comprar). I, essent el "regne" una destil·lació del seu repertori pre-"último peón de reina", el concert va suposar un retorn a un estil "musicalment conservador" que alguns signes ens havien insinuat que anaven a abandonar en favor de vies més experimentals i exploratòries. Per tant, concert de transició, a l'espera d'un canvi que arribarà segur però que de moment no sembla sortir a l'exterior del local d'assaig, a excepció de la pròpia filmació d'"Último peón de reina". Almenys, dos ingredients són a lloc: la pedalera i tècnica instrumental del Rubén Martínez (provinent de Ménage, recordem-ho) i les idees prospectives del "frontman" i principal compositor del grup, el Jordi Ibañez. Quedem, per tant, a l'expectativa (per qui hi tingui interès, una entrevista recent amb ells la podeu llegir a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/03/entrevistes-2013-5.html).

*****

A falta de poder provar-lo i explorar el que em pugui aportar, dir que el dijous 11 també va entrar a la familia un petit pedal de multiefectes Zoom G1X, comprat per dues raons: el Mario d'Els Visitants m'insistia que em comprés un pedal afinador i vaig decidir que preferia un pedal que també es notés sonorament; i ja fa temps que venia pensant en com resoldre el principal problema de connectar diverses "stompboxes" amb efectes individuals: sempre hi havia almenys un efecte que fallava i interrompia la cadena per una o altra mala connexió. Un multiefecte resol això fantàsticament bé. El que falta saber és com sonarà. Sonarà a joguina, com diu el Mario? Jo espero que, com a mínim, el so de pastilla neta de la guitarra passi bé en mode buffer (que era on fallava el meu vell Zoom 505). I el pedal incorporat per a wah-wah, volums i whammy també em pot ser útil. Així, l'únic altre efecte que hi hauria de connectar seria el Danelectro Cool Cat Vibe que tinc i que voldria recuperar. Tot plegat, una bona combinació per a una sèrie de gravacions exploratòries que vull convertir en una segona fase de la gravació del "1964"...

*****

... que vindria després de la fase en la que porto enfrascat tota la setmana: regravar correctament les bases existents del 2010 (alguna simplement l'he remasteritzada). He après alguns trucs que m'estan donant un so molt millor, del qual un exemple és el single, independent de l'àlbum, "300 anys" (comentat in extenso a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/historia-duna-canco-i-una-versio.html). Bàsicament he seguit el mateix procès: MIDIs disparats cap a sintes de hardware i regravats amb la targeta de so del PC, amb reverb afegida en quantitats industrials com un instrument més, i també molta EQ de greus i d'aguts a la pista de bateria. I molts més doblatges tímbrics i instrumentals que el 2010. Efectivament: mur de so, que ja fa anys que m'obsessiona. I amb tot això he definit el meu nou so per a 2013.
(Notes breus d'aquest procés: "El mar" gravada una setmana abans de "300 anys"; Dilluns 8, inici de la tungada intensiva fins divendres 12, quan portava acumulats 30 minuts de bases efectivament acabades; "Gear" base nova, després reequalitzada i reverb; "Moe Meo" i "Quorum" bases antigues reequalitzades i afegit de reverb amb un temps de 5'76 seg.; descoberta que l'actual versió estable de l'Audacity em dóna una compressió digital molt més bona i estable que la del vell programa que havia estat fent servir fins fa poc.)
(Nota futura: en uns pocs dies, i quan consideri que he regravat el suficient material existent del projecte com per a considerar aquesta fase com a suficientment definida, enviaré a un petit grup de persones de confiança una primera prèvia del treball-en-progrés, de moment sense veus ni guitarres solistes.)
Dit això, tinc una sèrie d'altres experiments apuntats en una llista, que conformarien una tercera fase del projecte. Serien prou radicals com per a no dir d'entrada que seran inclosos en el disc final. Com els experiments amb pedals, hi ha el risc que es fotin d'hòsties amb allò que ja tinc compost pel projecte (el "1964" original de 2010-11 gravat incorrectament). Per tant, res de definitiu. Almenys, una de les peces a provar d'acabar dataria de 1998 i està inacabada des d'aleshores, seria una peça atonal (títol de treball a canviar: "Schönberg's Pizza House"... Sí, em fa sentir ambivalent, després del concert del caos; en el meu descàrrec, he de dir que mai no la hi faré tocar a ningú). També provaría d'acabar una cançó de 1993 que vaig idear com a "follow-up" dels "2000 mosquitos", titulada "Amsterdam 1966" (que no té res a veure amb l'"Amsterdam" de tots coneguda, i que el 1993 no em va dur enlloc, tot i que ara li veig més possibilitats).

*****

"300 anys" sembla haver-se estancat en la cinquantena de visites a YouTube, a falta de saber (en unes 24 hores) si ha començat a tenir algun efecte a TourDates. De moment, doncs, sembla que no canviarà la meva vida (encara que espero que algú dins el món independentista l'acabi utilitzant; com a independentista jo mateix, reconec que m'agradaria arribar a ser prou considerat com per a poder participar en concerts per la causa, com a solista, o amb Els Visitants si ho puc programar amb temps).

*****

Amb Els Visitants, mentrestant, hi ha un projecte de regravació de vell material meu en versions rearranjades en clau netament rock, amb molt a dir per part de l'Albert, el Marc i el Mario. De moment estem gravant els nostres assaigs, per a escoltar-nos i polir coses. Encara no puc dir més, però informaré puntualment de les novetats que hi vagi havent. Hi ha intenció d'incloure un tema nou, "A Church Is Burning", que construirem a l'estudi i que jo mateix estic definint encara.

*****

M'estic replantejant cert projecte literari que volia dur a terme dins del Munt de Mots. Després d'un intent avortat definitivament perquè no podia passar del segon capítol (i perquè no tenia cap més motivació que parlar de guitarres, una cosa que faig molt més efectivament en aquest blog), una altra idea basada en una narració curta meva de fa quatre o cinc anys també s'ha estavellat al mateix punt, simplement perquè no trobo la manera d'abordar un determinat accident de la trama sense fer quedar a la protagonista com una tonta rematada (a més, no tenia ni idea de què fer amb ella durant una novel·la en què la major part del temps no podria fer sinó passejar i anar a missa; en resum, una idea verdíssima, no serveixo per a idear trames).
Així que he decidit canviar de plantejament i, enlloc d'unificar-ho tot amb una trama que ja veig que no sé completar ni articular, la idea que posaria en el lloc d'això seria la de fer una sèrie de contes independents sense una relació de continuïtat clara entre ells però ubicats en un mateix poble i amb un grup de personatges reconeixible, de manera que pogués crear un món definit i relativament coherent. La decisió la vaig prendre fa unes setmanes, en veure que les reunions mensuals d'Un Munt De Mots m'havien entrenat per a fer ràpidament mininarracions d'entre mitja i una pàgina, sovint sense una trama clara, però on podia fer diferents experiments i que semblaven tenir una recepció consistentment bona entre les meves companyes i companys d'aquestes reunions (avui, sense anar més lluny). Clar, potser he de tirar per aquí. Tot i que un parell dels meus companys han trobat la idea anterior prou interessant com per dir-me que millor no l'abandoni. Crec que el millor que puc fer és apuntar-la de manera resumida (juntament amb els problemes de construcció que té) per a reprendre-la quan ja tingui més experiència. Recordem que encara m'estic formant com a escriptor i que un punt que tinc pendent és el de desenvolupar un hàbit consistent de lectura (no estic particularment agraït a l'escola on vaig estudiar de nen i adolescent per haver aconseguit associar en la meva ment les paraules "lectura" i "treball" -cada lectura obligatòria que ens feien fer acabava inevitablement en un avorridíssim treball per a comprovar que ens havíem llegit el llibre-).

*****

Estic escoltant de nou el CD de Margo Guryan "Take A Picture". Ja que el tinc, l'escolto, tot i que no tinc clar que sigui l'obra mestra que la crítica va descriure quan es va reeditar l'any 2000. M'agrada força la cançó del títol, no particularment per la lletra, però és una filla de "God Only Knows" que no desmereix massa de la seva "mare", sobretot per la seva seqüència d'acords. Les altres cançons potser no són tan interessants. Tot depèn de si un sintonitza bé o no amb un determinat so (i és un àlbum que sona molt a 1968, amb un estil que podria haver envellit millor).