Aquesta és
l'història d'una cançó meva, peculiar. Fa temps que em trobo amb
el problema de tenir tot de bases instrumentals a les que, per falta
de temps, espai i concentració, no arribo a posar-los lletra i, per
tant, no tenen encara una melodia i una veu que les acabi (i, darrera
d'això, tinc dos àlbums ja "sortibles" que no arriben a
sortir). A la vegada, feia temps que donava voltes a l'idea de fer un
tema "indepe", tant per donar sortida a la meva mínima
visió sobre una lluita per la independència de Catalunya amb la que
fa anys que estic compromès, com per a intentar ser conegut per
aquelles altres persones que comparteixen aquest ideari i que
normalment escolten música igualment compromesa ideològicament però
molt menys compromesa amb un ideari sonor de complexitat i alta
informació, i als que fins ara no he pogut arribar per falta d'algú
de la indústria que em recolzi. Així que el que em queda per
intentar és YouTube, on el públic potencial és gran i no és massa
difícil que la gent localitzi el teu video en una recerca general.
Així, doncs,
vaig abordar aquesta cançó a l'inrevés de com les abordo sempre:
vaig començar per la lletra, escrita el 7 de març d'enguany i
titulada inmediatament "300 anys", una reflexió molt
bàsica sobre on ens trobem en aquest moment pre-independència on es
veu una llum al final del túnel però on també tinc clar (i no crec
que sigui l'únic) que el camí per arribar a aquesta llum serà
increïblement ardu i dolorós.
Durant 13 dies
vaig estar buscant idees per a una música que es sostingués per si
sola (alguns dels borradors podrien acabar desembocant en altres
cançons). Al final, la nit del 20 al 21 de març vaig decidir obrir
l'editor de partitures, pensar seqüències d'acords i riffs, i crear
tota una orquestració que després pogués passar a MIDI. La idea
era provar tot de tècniques que he anat desenvolupant des de 2009 i
que en teoria havien de donar un resultat potent (de fet, si parlem
només de la base, així ha estat, fins al punt de fer-me dubtar si
no se m'havia anat la mà). Vaig gravar la base aquella mateixa
nit-matinada. Vaig seguir el meu procediment habitual de crear tota
la cançó en l'editor de partitures, amb tot de parts discretes
pensades per a crear octavacions, doblatges i altres formes de
densitat sonora (és veritat, Arnold Schönberg tenia raó quan deia
que la tonalitat clàssica havia esgotat les seves possibilitats, i
el que els músics de rock hem proposat com a alternativa és
explorar el món dels sons possibles, especialment en estudi, i amb
resultats força prometedors, d'una manera que ens permet no perdre
el contacte amb el públic, cosa que als compositors acadèmics amb
fascinació per l'atonalitat no els ha anat tan bé -atonal no és
garantia de bo, cosa molt certa en el cas de Terrassa-). I llavors
vaig exportar aquesta partitura a un MIDI file, que al seu torn vaig
obrir amb el programa seqüenciador. Llavors el procediment, còmode
de fer però força laboriós i necessitat de molt temps, va ser
disparar el midi, a raó d'un canal a la vegada, des del seqüenciador
a un sintetitzador de hardware via USB o connector MIDI de 5 pins
(vaig emprar el Yamaha mm6 i el mòdul Korg 05R/W), passant el senyal
de sortida del sintetitzador per la taula de mescles on tinc
centralitzades totes les connexions d'àudio, i afegint-hi diferents
nivells de senyal d'efecte de la reverb 01 del rack Zoom RFX-2000 que
tinc de quan feia el Corrupció i que és una part important del meu
so. El resultat final sortia de la taula de mescla cap a la tarja
d'àudio de la torre de PC, on el seqüenciador gravava una pista
d'àudio. És a dir, tot aquest procés transformava el MIDI file en
un multipista àudio amb senyals ja tractats. Vaig aprofitar per a
resoldre alguns problemes que tenia des de feia temps per a sentir el
senyal de gravació des de l'ordinador, cosa que em devia portar hora
i mitja d'esforços. Igualment, i per evitar problemes de gravació i
lectura durant la gravació d'un multipista tan massiu pels meus
estàndards (20 pistes estéreo o més i tot), vaig mutejar les
pistes àudio ja gravades mentre sentia només la pista que estava
gravant i la claqueta del programa (certament era treballar a
cegues). En general vaig afegir molta reverb a cada pista, tractant
l'efecte com un instrument més. Amb dues excepcions: la bateria, que
vaig gravar completament seca, i els baixos, que sí tenien reverb
però en molt poc grau. La bateria, a més, la vaig gravar aplicant
molta equalització des de la taula per a aconseguir un so de bombo
potent (molts greus i molts aguts, sense tocar els mitjos), i va
requerir d'una certa reescriptura del MIDI perquè el patró original
no em convencia gens.
La mescla de
la base, que vaig fer ja de matinada, va implicar: 1) afegir EQ,
limitació, delay i una mica de reverb del propi programa a la pista
de bateria; 2) fer servir el plug-in del limitador per a afegir més
guany a certes pistes que sinó quedaven enterrades en mescla; 3)
afegir delay de manera suau a les pistes de clavicèmbal i vibràfon;
i 4) tirar-me la seva estona per a aconseguir ajustar els faders
d'una manera que fés escoltable un multipista força caòtic, amb
particular atenció a la bateria.
L'arranjament
del MIDI i el multipistes, de moment fet tot amb els sintetitzadors,
contenia els següents instruments: flautes, corn anglès, arpa,
piano, celesta, clavicèmbal, orgues d'església i elèctric,
trompeta, flugelhorn, tuba, violins, violes, violoncels,
contrabaixos, timbales, vibràfon, campanes tubulars, bateria, i
guitarres acústica i espanyola.
La nit del 20
al 21 vaig compondre un esbós de melodia mentre esperava a entrar a
l'assaig de la coral. I part de la matinada la vaig passar
sincronitzant l'esbós amb la lletra del 7 de març. I aquest
material, cuidat en el que podia, el vaig registrar a Barcelona el
matí del 21 (algunes curiositats varen ser que el tema s'estenia per
77 compassos i durava 2:38).
El dilluns 1
d'abril, entre les 21 i les 21:52, vaig poder gravar a la fi la veu,
completament planificada a la partitura. La vaig gravar per seccions,
amb tres pistes de veu a cada una, mesclades després en una sola
pista estéreo, esquerra-centre-dreta. Llavors vaig condicionar el
resultat amb limitació (no molta, només per evitar dos pics de
senyal), delay (1/16, 50% de realimentació, mesclat baix), flanger
(mesclat baix), i reverb (5,91 segons, no molt alta, però és el que
se sent més en mescla). I EQ d'aguts massiva, per a evitar el meu
habitual so de veu "apagat".
Llavors vaig
fer un intermig per passar a àudio un MIDI que havia fet durant la
tarda, una base per a un "cover" del tema dels Beatles
"She's Leaving Home", transposat a La major per a poder-lo
cantar una quarta més baix. La idea era posar-lo a YouTube per a un
petit concurs informal d'una pàgina de Facebook, i si de passada
pescava algun fan, ganga. La base va ser feta en el mateix estil
reverberat que la de "300 anys", tot i que no l'havia
calculada tan potent. De moment no vaig gravar les veus perquè ja
era molt tard de la nit.
I vaig
arrodonir la sessió gravant el solo de "300 anys" amb la
Rick de 12, solo que també estava escrit a la partitura de la cançó.
Vaig resoldre el problema de com gravar a taula passant la guitarra
pel meu ampli d'assaig i treient el senyal de la sortida d'auriculars
cap a taula (sinó, la gravació hagués sonat molt matada d'aguts).
Graví el solo en dues meitats, i després li vaig compensar els
volums perquè havia quedat una mica desnivellat. I un cop gravat el
solo, vaig passar aquesta pista per dos limitadors del Cubase i per
delay ping-pong a 1/8. Vaig experimentar també amb un efecte de
flanger, però vaig decidir que no sonava tan bé i el vaig treure de
la cadena d'efectes. I vaig procedir a mesclar, aplicant limitació a
la base i a les veus en estéreo. Finalment vaig masteritzar la
mescla, en una sèrie d'intents perquè hi havia uns pics de senyal
molt bèsties que vaig haver de rebaixar un a un, perquè sinó era
crear uns "bonys" en intentar limitar una gravació que de
mitjana no estava molt alta. Crec que va quedar bé, tot i que el
màster final es nota comprimidet. Vaig acabar el tema a les 3:25 de
la matinada.
El 2 d'abril a
la tarda vaig gravar les veus de la versió dels Beatles, amb
polifonies i tot, així com un altre solo amb la Rick de 12, aquest
cop gravant-la a dues pistes, una (esquerra) amb la pastilla d'aguts
i l'altra (dreta) amb la pastilla de greus, de manera que sonés com
una 360/12 en estéreo "Rick-O-Sound", donant un so una
mica més apagat que si només hagués gravat amb la pastilla
d'aguts. Per la resta, aquests darrers tocs van comptar amb l'usual
cadena de limitadors, delay i reverb del propi Cubase. I a mesclar.
Els videos,
fets amb fotos tots dos, van comptar amb una característica no
intencionada (almenys en un primer moment): les fotos canviaven en
sincronia amb la música. El de "300 anys" reunia 38 fotos
de la mani del passat 11 de Setembre a BCN i era un video purament
funcional. Però un accident creatiu amb el GIMP va conduir a un
video per a la versió dels Beatles molt minimalista i elegant.
M'apunto la idea per a futurs videos.
Ara falta
veure si "300 anys" tindrà la difusió que he intentat
donar-li. La versió dels Beatles tindrà una circulació força més
restringida, per tema de drets d'autor, però he aconseguit superar
la versió que havia fet del mateix tema fa 13 anys, que sona molt
matada en comparació. Dit això, les dues gravacions són d'una
peça, i espero que almenys algú pugui sentir-les totes dues.
Tot i que ahir
a la tarda un parell de persones les van sentir i em van dir que amb
una veu com la meva jo m'hauria de limitar a cantar gregorià, i que
la cançó protesta no és per a mi, a no ser que soni "enfadat".
Bé, tots sabeu què penso de les teories "emocionants" de
la música. I tinc la veu que tinc, encara gràcies que almenys
afini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada