Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimecres, d’abril 03, 2013

Història d'una cançó i una versió.

Aquesta és l'història d'una cançó meva, peculiar. Fa temps que em trobo amb el problema de tenir tot de bases instrumentals a les que, per falta de temps, espai i concentració, no arribo a posar-los lletra i, per tant, no tenen encara una melodia i una veu que les acabi (i, darrera d'això, tinc dos àlbums ja "sortibles" que no arriben a sortir). A la vegada, feia temps que donava voltes a l'idea de fer un tema "indepe", tant per donar sortida a la meva mínima visió sobre una lluita per la independència de Catalunya amb la que fa anys que estic compromès, com per a intentar ser conegut per aquelles altres persones que comparteixen aquest ideari i que normalment escolten música igualment compromesa ideològicament però molt menys compromesa amb un ideari sonor de complexitat i alta informació, i als que fins ara no he pogut arribar per falta d'algú de la indústria que em recolzi. Així que el que em queda per intentar és YouTube, on el públic potencial és gran i no és massa difícil que la gent localitzi el teu video en una recerca general.

Així, doncs, vaig abordar aquesta cançó a l'inrevés de com les abordo sempre: vaig començar per la lletra, escrita el 7 de març d'enguany i titulada inmediatament "300 anys", una reflexió molt bàsica sobre on ens trobem en aquest moment pre-independència on es veu una llum al final del túnel però on també tinc clar (i no crec que sigui l'únic) que el camí per arribar a aquesta llum serà increïblement ardu i dolorós.
Durant 13 dies vaig estar buscant idees per a una música que es sostingués per si sola (alguns dels borradors podrien acabar desembocant en altres cançons). Al final, la nit del 20 al 21 de març vaig decidir obrir l'editor de partitures, pensar seqüències d'acords i riffs, i crear tota una orquestració que després pogués passar a MIDI. La idea era provar tot de tècniques que he anat desenvolupant des de 2009 i que en teoria havien de donar un resultat potent (de fet, si parlem només de la base, així ha estat, fins al punt de fer-me dubtar si no se m'havia anat la mà). Vaig gravar la base aquella mateixa nit-matinada. Vaig seguir el meu procediment habitual de crear tota la cançó en l'editor de partitures, amb tot de parts discretes pensades per a crear octavacions, doblatges i altres formes de densitat sonora (és veritat, Arnold Schönberg tenia raó quan deia que la tonalitat clàssica havia esgotat les seves possibilitats, i el que els músics de rock hem proposat com a alternativa és explorar el món dels sons possibles, especialment en estudi, i amb resultats força prometedors, d'una manera que ens permet no perdre el contacte amb el públic, cosa que als compositors acadèmics amb fascinació per l'atonalitat no els ha anat tan bé -atonal no és garantia de bo, cosa molt certa en el cas de Terrassa-). I llavors vaig exportar aquesta partitura a un MIDI file, que al seu torn vaig obrir amb el programa seqüenciador. Llavors el procediment, còmode de fer però força laboriós i necessitat de molt temps, va ser disparar el midi, a raó d'un canal a la vegada, des del seqüenciador a un sintetitzador de hardware via USB o connector MIDI de 5 pins (vaig emprar el Yamaha mm6 i el mòdul Korg 05R/W), passant el senyal de sortida del sintetitzador per la taula de mescles on tinc centralitzades totes les connexions d'àudio, i afegint-hi diferents nivells de senyal d'efecte de la reverb 01 del rack Zoom RFX-2000 que tinc de quan feia el Corrupció i que és una part important del meu so. El resultat final sortia de la taula de mescla cap a la tarja d'àudio de la torre de PC, on el seqüenciador gravava una pista d'àudio. És a dir, tot aquest procés transformava el MIDI file en un multipista àudio amb senyals ja tractats. Vaig aprofitar per a resoldre alguns problemes que tenia des de feia temps per a sentir el senyal de gravació des de l'ordinador, cosa que em devia portar hora i mitja d'esforços. Igualment, i per evitar problemes de gravació i lectura durant la gravació d'un multipista tan massiu pels meus estàndards (20 pistes estéreo o més i tot), vaig mutejar les pistes àudio ja gravades mentre sentia només la pista que estava gravant i la claqueta del programa (certament era treballar a cegues). En general vaig afegir molta reverb a cada pista, tractant l'efecte com un instrument més. Amb dues excepcions: la bateria, que vaig gravar completament seca, i els baixos, que sí tenien reverb però en molt poc grau. La bateria, a més, la vaig gravar aplicant molta equalització des de la taula per a aconseguir un so de bombo potent (molts greus i molts aguts, sense tocar els mitjos), i va requerir d'una certa reescriptura del MIDI perquè el patró original no em convencia gens.
La mescla de la base, que vaig fer ja de matinada, va implicar: 1) afegir EQ, limitació, delay i una mica de reverb del propi programa a la pista de bateria; 2) fer servir el plug-in del limitador per a afegir més guany a certes pistes que sinó quedaven enterrades en mescla; 3) afegir delay de manera suau a les pistes de clavicèmbal i vibràfon; i 4) tirar-me la seva estona per a aconseguir ajustar els faders d'una manera que fés escoltable un multipista força caòtic, amb particular atenció a la bateria.
L'arranjament del MIDI i el multipistes, de moment fet tot amb els sintetitzadors, contenia els següents instruments: flautes, corn anglès, arpa, piano, celesta, clavicèmbal, orgues d'església i elèctric, trompeta, flugelhorn, tuba, violins, violes, violoncels, contrabaixos, timbales, vibràfon, campanes tubulars, bateria, i guitarres acústica i espanyola.
La nit del 20 al 21 vaig compondre un esbós de melodia mentre esperava a entrar a l'assaig de la coral. I part de la matinada la vaig passar sincronitzant l'esbós amb la lletra del 7 de març. I aquest material, cuidat en el que podia, el vaig registrar a Barcelona el matí del 21 (algunes curiositats varen ser que el tema s'estenia per 77 compassos i durava 2:38).
El dilluns 1 d'abril, entre les 21 i les 21:52, vaig poder gravar a la fi la veu, completament planificada a la partitura. La vaig gravar per seccions, amb tres pistes de veu a cada una, mesclades després en una sola pista estéreo, esquerra-centre-dreta. Llavors vaig condicionar el resultat amb limitació (no molta, només per evitar dos pics de senyal), delay (1/16, 50% de realimentació, mesclat baix), flanger (mesclat baix), i reverb (5,91 segons, no molt alta, però és el que se sent més en mescla). I EQ d'aguts massiva, per a evitar el meu habitual so de veu "apagat".
Llavors vaig fer un intermig per passar a àudio un MIDI que havia fet durant la tarda, una base per a un "cover" del tema dels Beatles "She's Leaving Home", transposat a La major per a poder-lo cantar una quarta més baix. La idea era posar-lo a YouTube per a un petit concurs informal d'una pàgina de Facebook, i si de passada pescava algun fan, ganga. La base va ser feta en el mateix estil reverberat que la de "300 anys", tot i que no l'havia calculada tan potent. De moment no vaig gravar les veus perquè ja era molt tard de la nit.
I vaig arrodonir la sessió gravant el solo de "300 anys" amb la Rick de 12, solo que també estava escrit a la partitura de la cançó. Vaig resoldre el problema de com gravar a taula passant la guitarra pel meu ampli d'assaig i treient el senyal de la sortida d'auriculars cap a taula (sinó, la gravació hagués sonat molt matada d'aguts). Graví el solo en dues meitats, i després li vaig compensar els volums perquè havia quedat una mica desnivellat. I un cop gravat el solo, vaig passar aquesta pista per dos limitadors del Cubase i per delay ping-pong a 1/8. Vaig experimentar també amb un efecte de flanger, però vaig decidir que no sonava tan bé i el vaig treure de la cadena d'efectes. I vaig procedir a mesclar, aplicant limitació a la base i a les veus en estéreo. Finalment vaig masteritzar la mescla, en una sèrie d'intents perquè hi havia uns pics de senyal molt bèsties que vaig haver de rebaixar un a un, perquè sinó era crear uns "bonys" en intentar limitar una gravació que de mitjana no estava molt alta. Crec que va quedar bé, tot i que el màster final es nota comprimidet. Vaig acabar el tema a les 3:25 de la matinada.
El 2 d'abril a la tarda vaig gravar les veus de la versió dels Beatles, amb polifonies i tot, així com un altre solo amb la Rick de 12, aquest cop gravant-la a dues pistes, una (esquerra) amb la pastilla d'aguts i l'altra (dreta) amb la pastilla de greus, de manera que sonés com una 360/12 en estéreo "Rick-O-Sound", donant un so una mica més apagat que si només hagués gravat amb la pastilla d'aguts. Per la resta, aquests darrers tocs van comptar amb l'usual cadena de limitadors, delay i reverb del propi Cubase. I a mesclar.
Els videos, fets amb fotos tots dos, van comptar amb una característica no intencionada (almenys en un primer moment): les fotos canviaven en sincronia amb la música. El de "300 anys" reunia 38 fotos de la mani del passat 11 de Setembre a BCN i era un video purament funcional. Però un accident creatiu amb el GIMP va conduir a un video per a la versió dels Beatles molt minimalista i elegant. M'apunto la idea per a futurs videos.
Ara falta veure si "300 anys" tindrà la difusió que he intentat donar-li. La versió dels Beatles tindrà una circulació força més restringida, per tema de drets d'autor, però he aconseguit superar la versió que havia fet del mateix tema fa 13 anys, que sona molt matada en comparació. Dit això, les dues gravacions són d'una peça, i espero que almenys algú pugui sentir-les totes dues.
Tot i que ahir a la tarda un parell de persones les van sentir i em van dir que amb una veu com la meva jo m'hauria de limitar a cantar gregorià, i que la cançó protesta no és per a mi, a no ser que soni "enfadat". Bé, tots sabeu què penso de les teories "emocionants" de la música. I tinc la veu que tinc, encara gràcies que almenys afini.