Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

Notes de "Patinet"

Els textos que es publiquen aquí van ser publicats al meu Facebook de Patinet entre 2009 i 2010. Aparentment no disponibles ja allà, s'inclouen aquí com a complement dels posts que vinc publicant en aquest blog des del desembre de 2005. Les més importants comenten etapes de la meva evolució com a compositor i peces poc conegudes dels meus inicis.

Informacions finals sobre el "(Ja no) busco feina", en la seva versió 2.0

per Lluís Paloma "Patinet" el dimarts, 14 / setembre / 2010 a les 00:13
Feia molt temps que no publicava una nota aquí. I avui no diré res de molt nou per a qui m'hagi anat seguint, però l'event és certament especial: he acabat les revisions del meu àlbum de 2009 “(Ja no) busco feina”. El títol no deixa de resultar irònic, uns mesos després: visc d'una pensió, però igualment estic en procés perpetu d'intentar trobar segell per a publicar les meves gravacions, que em costen molt d'esforç i que no vull que coneguin només unes poques desenes de persones.
Un cop dit això, resumeixo la història: el disc va sorgir en part com a remake de les demos del “Busco feina” avortat de 2006 i a la vegada com a projecte independent fet amb l'objectiu clar de dotar-me de cançons per a un directe. Porto ja dos concerts fets (un d'acústic amb músics i un d'elèctric amb pregravats) i això ens ha donat molta calma a tots. I, un cop amb perspectiva suficient, em vaig adonar que el disc m'havia donat unes quantes cançons, però que d'altres no havien funcionat com n'esperava, apart de ser un disc molt irregular. I no volia un disc irregular, volia un disc bo, d'aquí les revisions, que han estat molt potents. Realment, la versió actual de l'àlbum, espero que definitiva, és una versió 2.0, més curta que la original però també força més coherent. N'he tret dos temes, “Somni andorrà” i “El cotxe del gat”, per ser massa pobres en relació amb la resta i per les pallisses que han rebut. També he canviat d'ordre els dos temes finals. Tema per tema:
1. Automatic Day: versió del 2006, única coincidència total entre el “Busco feina” avortat i el Feina 2.0.
2. Amsterdam: remescla del 2008 amb les pífies corregides respecte de la demo de 2006.
3. Llàgrima viva*: primer dels canvis entre la versió 1.0 i la 2.0. Sempre sobre la mateixa pista de base, la lletra original (“Llàgrimes”) era molt dura, i vaig decidir que potser convertir-la en una cançó de comèdia li faria bé a la cançó. Crec que he fet bé, i ara la cançó s'integra molt més bé amb la resta del disc.
4. La crucifixió dels Beatles: mescla amb la bateria del Ferran Valldeperas, com a l'1.0.
5. George Harrison (We Can't It Out): mescla de 2009, basada en la demo del disc avortat i millorada amb una sèrie d'overdubs. És cert que la mantinc per formar part del subtema Beatle del disc i perquè crec que en directe pot donar molt joc. Però no l'hauria mantinguda si no creiés que complia uns mínims. De totes maneres, és cert que sona una mica “maquetera” (una altra cosa és si una regravació, amb els mitjans que tinc, l'hagués poguda millorar, cosa que no crec).
6. U.F.O.: igual que a l'1.0. Remake evolutiu d'una cançó feta pel concurs del Centenari del Conservatori, que va ser una de les guanyadores però que no es va tocar perquè exigia molts músics, no disponibles a causa del concert del Centenari.
7. Tot el que s'ha perdut*: sobre la pista base original, la veu ha estat completament regravada, degut a que a l'1.0 ¡em vaig oblidar de gravar dos versos!, cosa que convertia el final de la lletra en inintel·ligible. De totes maneres, no sé si els he cantat prou bé, tot i que almenys ara és una gravació prou bonica. N'hi ha una demo més senzilla, l'única gravació salvable de les “demos de Cardedeu”.
8. Shea Stadium*: també aquí la veu ha estat regravada, en aquest cas amb lletra i melodia completament noves. La versió de l'1.0, “John”, tenia una lletra interessant però amètrica i una melodia “amelòdica” resultat d'una substitució de darrera hora. Allò no podia anar, i pel 2.0 he fet una melodia força estable que crec que la fa una cançó memoritzable i nova candidata a directe.
9. Vol de nit: versió de l'1.0. No pensava que tindria tant d'èxit, i a sobre no sé com dur-la al directe, perquè la part de teclat és difícil de tocar.
10. Hotel Renaissance: versió de l'1.0, i vista com una segona part més senzilla d'Automatic Day. Hi ha parts del solo de guitarra que m'agraden, especialment pel to.
11. Hindenburg*: darrera regravació-reconstrucció pel 2.0, els canvis consisteixen en una melodia parcialment reescrita, una nova lletra que evita (potser no del tot) la “síndrome Wikipèdia” de l'original, i l'addició d'algun efecte sonor de fons. De totes maneres pot ser una candidata a directe.
12. Misticismes Bizantins, 1683: mescla de l'1.0 amb la reescriptura definitiva d'aquesta peça de 1996.
13. Funeral: mescla de l'1.0. Primera de dues peces seguides de piano. És arriscat, però era l'ordre que més funcionava per a aquesta part del disc en la versió 2.0.
14. ¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!: mescla de l'1.0, excepte que ara la cançó es presenta com a part del disc (enlloc de com a pista fantasma) i sense fer un medley amb “El cotxe del gat” (exclosa). N'existeix una versió amb piano de 2000, però no la he usat per la quantitat de sorolls de carrer i un error notable que la malmetien.
15. Vull ser lliure: inclosa a l'àlbum com a últim toc de la versió 1.0, es manté sense canvis i com a final del disc.
En tot cas, val la pena fer una reflexió final: potser hagués estat més interessant poder presentar directament aquesta versió 2.0 del disc enlloc d'haver de preparar la 1.0 amb pressa i sota pressió. Crec que la versió 2.0, sense ser una obra mestra, és un disc prou bo, però la versió 1.0 em va comportar una sèrie de crítiques (cançons de farciment, cançons mal resoltes pel que havien promès) que m'hi han deixat una marca psicològica de disc inferior. Sé que amb temps i espai per endavant ho puc fer millor. I, de fet, és com vull procedir amb l'”Elbert Emulov”: les pistes de base hi són i són prou bones, només és qüestió de tenir paciència i poca pressa amb les lletres. Tinc tot un curs per endavant per a funcionar al ralentí.

Sobre les meves peces d'adolescent

per Lluís Paloma "Patinet" el dilluns, 16 / novembre / 2009 a les 03:23
Acabo la meva vella sèrie d'articles sobre les meves composicions dedicant algunes (bastantes) línies a les meves primeres composicions, de vena “minimalista” i bastant formalista en alguns casos.
Vaig compondre la meva primera cançó, “Monochrome 1”, entre març i abril de 1990 a partir d'una idea que em va venir al cap, la primera per a entendre'ns. També seria la cançó més significativa que faria en uns quants anys. No cal esverar-se: era una simple imitació de Philip Glass, i això de significativa ho dic perquè dintre de tot va ser composta intuitivament i sonava a alguna cosa coherent, si bé no gens original. La resta del quadern de paper pautat el vaig gastar en “Monochrome 8”, una peça en diverses seccions, igual de repetitiva que la primera, amb un parell d'idees interessants escampades per uns pocs compassos cap al mig, però plena d'errors com figures que no encaixaven en el seu respectiu compàs o figures intocables i, essencialment, una pallissa de campionat. De fet, un error comú a moltes d'aquestes composicions primerenques és que jo sabia com sonava cada nota individual però no em sabia imaginar els acords ni el resultat audible del que escrivia. Això arribaria a extrems entre 1991 i 1993.
Mentre, vaig fer tres cançons (minimalistes de baratillo, per suposat), en part inspirades per Philip Glass, en part per escoltar uns pocs segons d'una peça de Wim Mertens al pati de l'Escola Pia (el 1991 vaig procurar-me el disc i era horrible, però el cert és que la primera d'aquestes peces era una reescriptura no voluntària però sí descarada d'aquells pocs segons, d'aquí que no les bellugués). Veient que això no em duia enlloc, vaig passar els restants mesos de 1990 simplement escoltant a Glass sense els coneixements per a entendre'l però amb la passió d'un fan.
En algun moment de 1991 (segurament a la segona part de l'any, quan ja havia començat a “entrar” en Steve Reich i flipava amb el procés de desfasament gradual) se'm va acudir una variant de collita pròpia de “fase”, consistent a idear petites cèl·lules a encaixar en un determinat nombre (petit) de compassos, diferent per a cada cèl·lula, i llavors fer-les sonar simultàniament de manera que la peça començava i acabava amb totes les cèl·lules començant i acabant alhora, però recorrent una sola vegada totes les combinacions possibles entre elles (per entendre'ns, si de dues cèl·lules una encaixava en tres compassos i una altra en dos, la peça durava sis compassos). Vaig compondre la peça resultant en Sol major... sense escriure cap nota Sol (això em donava un mode, però aleshores no ho sabia, i em pensava estar fent la gran novetat), i se superposaven idees a quatre polsacions per compàs, a cinc i a sis. Va resultar que les dotze cèl·lules que vaig idear trigaven 3960 compassos a “reunir-se de nou”, el qual donava una durada de ¡67' 30''! L'exemple perfecte de peça intocable, tot i que la orquestració per a conjunt Orff en clarificava una mica la textura. De totes maneres jo estava molt content amb el meu nou nadó, titulat “La recol·lecció de la patata a l'Índia septentrional”, i el vaig dur a “Sembra”, on la peça va aconseguir generar molta resistència cap a mi. Ara sé, per alguna prova breu feta amb ordinador, que la peça no hagués resultat, però en aquell moment em vaig posar tens, sobretot perquè després del cim que va suposar per a “Sembra” l'estrena de “D'diac” d'en Pere Casas la gent gran de l'entitat es va desbandar i allà ningú no apareixia amb algun pla digne. Recordo haver compost una peça poc substancial pel (desastrós) conjunt de flautes de l'entitat (on jo tocava, desgraciat de mi) i una peça coral massa difícil de realitzar (el típic, quan aprens) per a la coral Jovenívola de Sembra, però no vaig aconseguir res i a sobre, quan vaig proposar tocar jo solet la molt més satisfactòria “2000 mosquitos” en un dels concerts de l'entitat el juny de 1993, certa persona es va encarregar d'”oblidar-se” del meu torn i a sobre se'm van riure a la cara quan vaig protestar. El setembre següent jo ja era a la Massa Coral, i el setembre de 1994 vaig deixar el grup de flautes (on havia romàs), escarmentat.
Mentrestant, el 1991-92 jo anava ideant variacions del truc de les permutacions matemàtiques, i vaig trobar que intercalar una cèl·lula breu amb si mateixa monofònicament donava variacions melòdiques de durada doble respecte de l'original, i vaig decidir aplicar-ho a successives variacions de l'esquema de la “Recol·lecció”. Alguna de les peces resultants només la vaig començar perquè aplicar aquest esquema sobre una partitura de paper en format piano (per a poder registrar la peça) era simplement massa per al més pintat (algun dia tindria ordinador, confiava). Vaig mantenir la fe en aquestes variants de combinatòria formalista fins que un dia de 1992 vaig omplir una sola cara de paper pautat amb una peça monofònica titulada “Música paramètrica” (per Paramètric Estudis, l'estudi del Pep Roig i l'Òscar Roig, no emparentats) i em vaig adonar que, aplicant la tècnica fins i tot als ritmes, allò sonava absurd. Diguem que estava (en aquell moment) fascinat per “Dance, Part 4” (1979) de Philip Glass, resumible en un doble full i amb un esquema formal íntegrament lògic. Vaig haver de passar pel fracàs de “Música Paramètrica” i per l'excitació de fer les peces amb cintes magnetofòniques recollides ara al disc “Les loups de Chandelier” per a adonar-me que potser el meu camí estava en alguna altra banda. En tot cas, encara vaig fer dues peces més en aquesta vena entre 1992 i (potser, ho dic de memòria) principis de 1993, la no molt sistemàtica “Relos Naoj” per a quartet de corda (dedicada a en Joan Soler, ara prestigiós medievalista) i una peça instrumental pseudopolítica (“Polítiques iguals amb matisos divergents” o una cosa així, ara no recordo el títol) mostrant un breu procés no cíclic. També vaig intentar una partitura en colors, imitant les textures de “Music for a Large Ensemble” de Steve Reich, com a exercici gràfic per a una classe de dibuix i prescindint del rotllo combinatori (apart d'imitar les peces de fase de Reich amb una cinta minimalista on, casualment, vaig aconseguir fer fase simultània a quatre pistes d'una cèl·lula típicament “reichiana”). I hi ha dues cintes de 1992 dignes de menció: una improvisació “glassera” de 25 minuts que és inescoltable, i una cinta en plan “Drumming” que vaig preparar per a una activitat esportiva a l'Escola Pia (de la que em vaig salvar apuntant-me a jugar a escacs -fatal!-).
Per a acabar, una de les darreres peces d'aquesta fase d'aprenentatge va consistir a intentar un altre tipus de combinatòria: idear una cèl·lula breu atenent al seu valor melòdic, posar-la a la mà dreta d'un primer teclat, posar-la a la mà esquerra en cànon a l'octava inferior respecte de l'original, escriure-la en diferents alçades de l'escala i relacions canòniques en altres parts de piano (encara que sense especificar un tipus concret de teclat, seguint la orquestració oberta tipus Philip Glass -us sona?-), i llavors obtenir variacions simplement permutant les frases de mà dreta i mà esquerra de cada teclat (i intercanviant-ne l'octava, queda clar) i ordenant les permutes de manera que al final sortissin, per a sis teclats, seixanta-quatre variacions (ordenades de manera diferent a cada una de les parts). Va ser “Repeat Again, parts 1 i 2”, i estava clar que no m'adonava de com sonaria allò. En anys recents he fet experiments de sentir com sonava allò i simplement es va sentint el mateix acord tota l'estona, amb canvis comparables a veure caure pintura de la paret. Estava clar que em faltava algun tipus de coneixement que Glass i Reich tenien i que feia que a ells aquestes coses els sortissin bé.
En tot cas, després de les cintes magnetofòniques i dels “2000 mosquitos” vaig intentar una cançó mai completada ni escrita anomenada “Amsterdam, 1966” que abandonava aquesta direcció “combinatòria” sense deixar de ser mediocre, i de sobte estava treballant en versions inicials de fragments de les “maquetes del '94” que originarien el “Corrupció”. I en el procés de fer-lo (i la meva lluita contra una forta crisi creativa entre finals de 1994 i finals de 1997) vaig aprendre per què havia fallat inicialment: entre 1990 i 1993 jo pensava en forma de notes, que era el que m'havien ensenyat a “Sembra”, però per a replicar la brillantor dels minimalistes originals em calia pensar en forma de so, acústica i senyals elèctrics (per molt formalista que fós en Philip Glass en alguns moments). Us ho explico per a que no caigueu en el mateix error que jo.

Errors a les lletres del "Corrupció"

per Lluís Paloma "Patinet" el dimarts, 10 / novembre / 2009 a les 03:09
Faig aquesta entrada com a graó final en la saga del “Corrupció”. En els anys que han seguit al finiment d'aquest disc m'he adonat d'algunes inexactituds o errors manifestos en les lletres de tipus més històric, fruit dels meus limitats coneixements d'història el 2003-2004, quan anava a l'Autònoma i no tenia temps material de llegir res (diuen que una mica de coneixement és molt perillós). Crec que, per honradesa davant del meu públic, els he d'esmenar ni que sigui post-facto. Posem-nos en feina:
-“El jabón a pista”: En Brian Jones va ser trobat al fons de la piscina de Cotchford Park, no surant com deia la lletra de la cançó (aprofito per a apuntar una repensada literària: tot i no ser històricament acurat, potser ara hagués parlat d'una “piscina eterna”).
-“Màgia de la C.N.T.”: Encara que la menció a “Dollfuss-Roure” (per Gil-Robles, de la CEDA) no contingui en si mateixa cap error, sí que faig el següent matís: el canceller austríac Engelbert Dollfuß va ocupar el càrrec entre 1932 i el 25 de juliol de 1934, quan va ser assassinat per agents nacionalsocialistes a les ordres del NSDAP alemany. Dos cancellers més van ocupar el càrrec entre 1934 i l'Anchluß de 1938. Això és el contrari del que jo tenia entès sobre 2003 (que Dollfuss hauria ocupat el càrrec entre 1934 i 1938), i de fet les tendències totalitàries van començar a Àustria ja el 1933 per ordre del mateix Dollfuss (o abans, segons alguns historiadors). En tot cas, aprofito per a dir que detalls com el de l'aeroport venen del llibre “El 6 D'octubre : Palestra I Batista I Roca “, de Víctor Castells (Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2000), que acabava de llegir.
-“El patinet...”: Aclarim-ho, Himmler no va vomitar MAI en directe. De fet, va assistir impertèrrit a tota una sèrie d'execucions, i fins i tot en alguna ocasió va animar els soldats que les duien a terme a acabar de fer bé (és un dir) la seva feina (encara que ell no disparés en persona: ell entenia que aquesta tasca corresponia als soldats i era molt escrupolós en aquest respecte). Un dels meus millors versos a la punyeta. He de dir que el mite que el va generar està recollit al Dixon (amb el temps, no pas l'única inexactitud històrica que conté aquest llibre). També, un error d'ortografia que pot dur a confusió els eventuals oients en una Catalunya lliure: “aterrador” és en realitat “aterridor”. Res a veure amb avions o dirigibles, doncs.
-“Moscas en Moscú”: Per acabar, vull aclarir el tema de l'estruç-pèlag, que deu haver confós a més d'un. Havia llegit aquella història sobre soldats russos essent afusellats perquè a una carta als seus familiars (carta que passava censura) havien escrit malament alguna paraula que passava a dir alguna cosa no convenient per als paranoics censors soviètics. També havia llegit sobre aquells despatxos secrets de la KGB i les seves predecessores NKVD i GPU on es torturava i interrogava d'amagat dels ulls del món (i que són la referència directa per a la meva denominació). Però aquí hi ha una confusió meva: “pèlag” no és una illa (l'illa aillada del món exterior on els funcionaris podien fer de tot) si no el mar. Mereixo un aplaudiment. Bé, intentaré no fer-les d'aquest calibre la propera vegada.

Lluís Paloma, 10-11-2009.

Avenç del "(Ja no) busco feina"

per Lluís Paloma "Patinet" el dimarts, 18 / agost / 2009 a les 21:39
Faig un primer comunicat del disc en el que estic treballant, el “(Ja no) busco feina”. Com el títol indica, hi ha una relació entre aquest projecte i l'avortat “Busco feina” original. No és directament el mateix projecte. Ni tan sols les intencions són idèntiques. El “Busco feina” era jo fent desastres, desesperat, amb l'objectiu clar de fitxar per una de les inefables discogràfiques del nostre maltractat país, tant per a trobar una nova feina com per a posar-me en una posició des de la qual poder defensar el “Corrupció”. El “(Ja no) busco feina” és jo, tres anys després, vivint d'una petita pensió, adonant-me que el futur passa per internet, sense cap gana de fitxar per una de les inefables discogràfiques del nostre maltractat país, i adonant-me mentrestant que al “Busco feina” hi havia molts desastres, però també un petit grup de cançons que, adequadament produïdes, eren prou dignes (dues més sortiran més endavant al “Partisà!”, i una última ha estat inclosa -en una partitura millor- al Requiem).
El que es tradueix en un llistat de cançons que n'inclou cinc del “Busco feina” (retreballades, a excepció d'”Automatic Day”; una d'elles és dubte), tres d'anteriors a 2006, i vuit fetes a partir de 2007 (i quasi totes aquestes darreres fetes expressament pel projecte). De moment, i d'un total de setze, nou estan ja completades, i les altres set estan en diversos estadis de completació, però totes tenen iniciada o directament feta la pista instrumental i tenen atribuïda una lletra (que pot tenir algun retoc, però vaja...). Acabar el disc abans de final de mes em requerirà un esforç concentrat que almenys vull intentar. El “Partisà!” l'he de deixar per durant el curs... Pendent de cert esforç per evitar el caos d'agenda que ha engegat a dida les meves intencions d'acabar qualsevol projecte durant aquest temps. Almenys, sembla que la meva intenció de trobar una casa per a “Automatic Day” i “Amsterdam” està reeixint i que, si bé no el presentaré mai com un segon “Corrupció”, almenys aquest disc té prou probabilitats de reeixir on el “Busco feina” original va fracassar estrepitosament.

Les demos del Requiem, publicades (22-7-2009).

per Lluís Paloma "Patinet" el dijous, 23 / juliol / 2009 a les 00:00
Degut a un canvi de plans (que implica que probablement no se n'estrenarien en concert més de dos o tres números) he pogut “alliberar” les demos sintetitzades d'el Requiem, que a partir d'avui podeu escoltar al meu Myspace, http://www.myspace.com/lluispaloma. No és la millor manera d'escoltar-ho, però és la que em queda disponible. I, fora de certa cançó inacabada que per uns motius concrets ha de ser presentada en format de partitura orquestral, crec que he de desestimar tornar a compondre per a alguna altra formació orquestral que no sigui la meva col·lecció de gravadores, sintetitzadors, guitarres i unitats d'efectes. Puc fer alguna excepció amb obres de petit format destinades a amics, però diria que no em té molt a compte compondre específicament per a una situació de concert.
Almenys, us puc fer una miniguia de cada un dels moviments, que en el pitjor dels casos us pot entretenir. Per a situar-vos, l'obra va ser composta entre el 7 de setembre i el 4 de novembre de 2008 intentant que no m'enganxés la temporada de concerts que semblen obligatoris quan estudies al conservatori. Tot el que diré parteix d'aquest fet. El text és el de la missa de difunts canònica en llatí, i l'elecció es va deure tant a la meva familiaritat amb el text com a la facilitat amb què una peça religiosa es pot “vendre” en els ambients de la música clàssica, amb molts concerts fets en esglésies.
-Requiem: Altres compositors l'anomenen “Introitus”. Mozart i Fauré l'havien escrit en Re menor i jo he acabat fent el mateix.
-Kyrie: El tercer moviment en ser compost, és com una segona part del tercer moviment per ordre de text, el segon en ser compost.
-Dies Irae: Un dels millors moviments de tota l'obra, deu part de la seva força a una seqüència d'acords més complicada del que sol ser consuetudinari en mi.
-Tuba Mirum: Acaba el primer conjunt de quatre moviments. Bo, tot i que amb deutes amb Fauré.
-Rex Tremendae: Inicia una llarga secció intermitja en l'estructura de l'obra en què cada moviment sembla anar pel seu compte, i de fet el principi és com un segon inici.
-Recordare: No el meu moviment favorit, és un recordatori del just de temps que vaig anar.
-Confutatis: Fet per a sonar suau, és una preparació del següent moviment.
-Lacrimosa: Construït a l'entorn d'una sèrie d'”acords de Tristany”, és el moviment més sofisticat de tota l'obra, i potser el millor. Indica una direcció que voldria emprendre amb més força més endavant.
-Domine Jesu: En essència, un recitatiu coral sobre l'únic text sense mètrica fixa de tota la missa. Va ser compost en un cert estat d'emergència, i no sé com funcionaria en directe, amb les dinàmiques especificades a la partitura (en format midi els canvis són molt barroers).
-Hostias: Molt millorat respecte dels primers esbossos, tanca la secció intermitja i ens prepara per al...
-Sanctus: Si aquesta obra hagués estat un disc, aquest moviment n'hagués estat el “single” evident. Tornant a passatges típics en mi, va ser compost en un sol dia i en un primer moment era molt més curt, fins que vaig trobar que algunes repeticions li anaven bé. Inicia la darrera secció de moviments “com un bloc”.
-Benedictus: Un exemple típic d'estructura complexa dins d'aquesta obra. M'agrada el final.
-Agnus Dei: Destaca sobretot per un passatge que estava pensat per a ser interpretat amb tota precisió i que intenta imitar les textures amb eco electrònic de Pink Floyd i Terry Riley, però sense emprar cap unitat d'efectes.
-Lux Aeterna. El gran final per a una estructura no premeditada, és una reescriptura molt millorada d'una (originalment desastrosa) cançó descartada del “Busco feina” original. Està clar que el vers de Requiem final està molt més a casa aquí que a la versió original del tema, tot i que el final em sobta fins i tot a mi.
Algú m'ha suggerit orquestrar la peça per a cor i orquestra “de debò”. És una idea que retinc, però que només podré fer si trobo un forat suficient a l'agenda, i que potser no valgui la pena si no surt ningú disposat a interpretar-lo. De fet, l'avantatge de la formació original (orgue de tubs, orgue elèctric, trompeta en Si bemoll i cor mixte amb baríton solista) és que es pot resoldre amb pocs diners i només amb la dificultat de trobar un orgue de tubs disponible (jo acceptaria fins i tot “repartir-lo” entre dos sintetitzadors, donant un total de tres teclats comptant el que faci d'orgue elèctric).
Per a acabar, us facilito un document poc comprensible a primera vista, però que potser algú trobi útil: l'arxiu on vaig anar apuntant els progressos que anava fent mentre componia l'obra. Una dada que pot ajudar a interpretar-lo és que del 3 al 10 d'octubre de 2008 vam fer una escapada a Lanzarote amb ma mare, i em vaig endur un quadern de paper pautat i un llapis per a seguir component (molt poca d'aquella feina va acabar a la partitura final). També, mentre treballo en una obra solc emprar títols per a petits fragments-en-cerca-de-cançó, títols que no solc retenir en l'obra acabada, d'aquí la menció a "Clusters Cloisters".

7 setembre 2008, 1, 3 i 4 començats.
8 setembre, treball en mov. 1. 2 començat.
9 setembre, treball en 1 i 3.
10 setembre,3 acabat, treball en 1 i considerar convertir l'últim tros en el Kyrie.
11 setembre, 2 descartat, recomençat i acabat. Es manté l'ordre previst inicialment.
12 setembre, inici moviment inatribuït. Modular de Rem a Do m a l'inici del Kyrie (solo de trompeta?).
13 setembre, matinada, acabat el Kyrie amb el solo i també el retoc al final amb trompeta... reescrit durant el dia. 3 moviments complets. Més treball en el 4.
16 setembre, començades simples idees. El cap de setmana i dilluns han estat com per a matar algú. A la nit, primera part del 5, amb dubte sobre la segona, sobre "salva me, fons pietatis".
17 setembre, acabat el 4 sota una certa pressió.
20 setembre, apunts d'idees, Dia poc productiu.
21 setembre, treballats el segon tros de 5 i l'inici de 6.
22 setembre, treball notable en 6, sobretot parts d'orgue a partir del primer minut.
23 setembre, més treball dur en 6, estructura establerta.
25 setembre, 14 acabat si no hi ha repensades, i fet solo d'orgue de 5.
27 setembre, 7 fet i acabat. Afegitó a 5.
28 setembre, buidat del final de 14, afegit un pedal al principi de 7.
29 setembre, començat treball en 9 i afegit un tros de la idea Clusters Cloisters (de destí desconegut).
2 octubre, 8 estructurat i avançat.
12 octubre, 10 passat a Finale i acabat.
14 octubre, 8 i 6 acabats.
17 octubre, separat 5 en inici 5 i final 11(?).
18 octubre, transcrits 12 i 13 de quadern de Lanzarote, s'han de corregir coses.
20 octubre, mirats tots els moviments restants. Principi d'estructura a 5. Confusió pel demés. He reunit el 12 i el 13 en 12, queda 13 per començar de nou (de moment).
21 octubre, iniciat i completat el nou 13. Afegida una idea de Lanzarote al borrador de 12.
23 octubre, iniciat de nou 12, recomençat i acabat 11, i reformat 10.
24 octubre, treballs menors d'estructuració de 9 i 5.
25 octubre, fet 9 des de zero, acabat, i retocs a 10, 8 i 4.
26 octubre, retocat 2. Treball d'esbós i reunió d'idees a 5 i a 12.
27 octubre, últim retoc (un moment) a 8.
2 novembre, treball en les estructures de 5 i 12, bones. Manca fer algunes parts d'orgue i repassar acords a totes dues.
3 novembre, acabat 5. Fet tros orgue i trompeta al final.
4 novembre, acabat 12. Fi de la composició. Fetes també les partitures de reducció pel registre i els cantaires, a falta d'imprimir.

Disc de Vaixells i influències actuals

per Lluís Paloma "Patinet" el dilluns, 11 / maig / 2009 a les 02:39
Aquest post l'he inclòs també al meu blog. Fa un mes que no gravo ni componc, estava cremadíssim i necessitava descansar. Bé, començo fent una confessió sobre l'encara inexistent disc de vaixells: havent desplaçat el poc material inicial que tenia cap a d'altres projectes, només em quedaven disponibles dues cançons no originals que en un primer moment havia pensat d'incloure en el disc, potser com a descriptives d'un determinat ambient. He decidit no incloure-les, per diferents motius. Una d'elles era l'himne protestant "Nearer, My God, To Thee", que havia pensat de versionar a tres veus sobre una pista d'efectes de la que no disposo. La raó d'abandonar-la és que aquí no és gaire coneguda, però fora de Catalunya està més que sobada, malgrat tenir una bona melodia, i no s'acabava de justificar que la inclogués en un punt clau del disc. La tardor passada vaig pensar a cantar-la en directe a l'Audició de Cant de gener, però una afonia molt forta ho va impedir.
L'altra cançó era "Songe d'Automne", una cançó d'èxit el 1912 que ha estat versionada fins i tot per Django Reinhardt (una versió que no té res a veure amb el clima que jo buscava). Jo la vaig escoltar principalment en una gravació cilíndrica de 1912 disponible a la web Encyclopaedia Titanica, i el fet que tingui a mig fer un text en italià que inclou el nom de la cançó és una prova evident de la qualitat de "Songe...". M'he passat des de 2005 fent proves de tant en tant, a veure si podia localitzar una partitura de la cançó (avui mateix, per exemple), i sempre he topat amb dues limitacions: els drets d'autor segueixen vigents fins l'any pum, el qual vol dir que a internet has de pagar per una partitura electrònica (cosa que jo no pede per manca obligada de targeta de crèdit), i tant la cançó com l'autor (el "rei anglès dels valsos" Archibald Joyce) han caigut en l'oblit, el qual vol dir que ho tinc chungo per a comprar partitures d'aquest autor. De fet, són els drets d'autor (que no puc pagar per a una gravació) els que han causat la caiguda de cartell d'aquesta cançó. Però, dintre de tot, hi ha una bona notícia: un bon amic em va convidar a Spotify, una mena de ràdio d'internet amb programa propi, i fa una estona he localitzat per casualitat una gravació orquestral de cançons d'aquest autor (Joyce: Toto / Dreams of You / A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra, amb Andrew Penny, director. Discogràfica: Naxos.), prou notable, i m'he fet un "single virtual" amb "Songe..." i "Dreaming", que he estat escoltant durant hores, sens dubte la millor novetat que he escoltat en mesos, apart de certa peça clàssica de la que parlaré tot seguit. En tot cas, recomanació absoluta.
La "altra" peça de la que parlo és el 1er moviment de l'Orchestral Set nª 2 de Charles Ives, "An Elegy to our Forefathers", també trobada a Spotify (dades: "Charles Ives. The Three Orchestral Sets. Malmö Symphony Orchestra, Malmö Chamber Choir. James Sinclair, director. També a Naxos.), i pot ser important parlar-ne, degut a que m'està donant molt a pensar des d'un punt de vista compositiu. D'alguna manera, coincideix amb Brian Wilson en què és una peça complexa feta a partir de mecanismes aparentment simples i detectables per l'oient. La diferència està en el grau de complexitat harmònica de la peça (sembla estar en diversos tons a la vegada, tot i que hi ha un pedal Re-Si que ho aguanta tot). I a mi em dóna la sensació, per primer cop des de 1992, que potser estigui trobant la clau per a resoldre el "punt dèbil" del "Corrupció" (dintre que és un punt dèbil que ha facilitat molt la comprensió d'aquell disc): la seva simplicitat harmònica. És oportú, donat que la idea que algú m'ha suggerit per a intentar canviar de rumb, les bases de caixa de ritmes, no m'està funcionant com jo voldria. Aquest proper estiu pot ser clau per a saber si el canvi és possible. I si sí, aquest podria ser ben bé el fonament sobre el qual construir el disc de vaixells, amb paciència i concentració. Aquest i la documentació que lentament vaig reunint i a la qual he de donar forma. En tot cas, escolteu la peça d'Ives, i digueu-me si per a vosaltres té tant sentit com per a mi.

Nota bilingüe sobre el "(Ja no) busco feina" (II)

per Lluís Paloma "Patinet" el divendres, 20 / març / 2009 a les 23:04
Escric aquesta nota per a detallar (i deixar clares) tota una sèrie de coses sobre el meu moment actual, per a qui s'ho vulgui llegir. Primer de tot, un cable urgent que espero que no ofengui ningú: he entès que he de fer un concert, inexcusablement amb música meva, o s'ensorra el món. Ara, el que demano es que, si us plau, no se'm torni a insistir amb això ni amb els plans de cadascú al respecte, perquè cada cop que em vé algú amb la pregunteta és a mi a qui se li ensorra el món. Faré el que pugui. He de demanar paciència, encara estic afrontant compromisos de fa anys y a sobre, com cada curs, encara estic embussat al coll d'ampolla de mig curs. Aquest és l'altre punt que vull detallar perquè s'explicarà per si mateix.
És un període molt densificat d'assaig i concerts al Conservatori, que sol començar a finals de novembre i s'estén fins l'abril. Et criden de tot arreu i no t'atreveixes a dir que no per no enemistar-te amb ningú, o per guanyar-te fama de fiable. Ja ho vaig fer el curs passat i el resultar va ser que vaig petar, dos cops de fet. Aquest curs m'he trobat amb un pollastre semblant. No falta molt per a tenir la setmana més densa del curs: quatre concerts (incloent un de To Be) entre l'1 i el 5 d'abril, simultàniament amb assaigs generals pels concerts del 3 i 4 d'abril. I després em veuré obligat a dir que no: NECESSITO els mesos entre la finalització d'aquests concerts i el novembre per a mi, per a poder acabar des d'articles per a TERME i una col·laboració amb la Marinetta que se m'ha retrassat més d'un any per falta d'estudi estable (espero que no ho hagi deixat per impossible, em sabria greu), fins a acabar el “(Ja no) busco feina” i avançar prou el “Partisà!” com per a -i aquí està una de les claus de l'assumpte- poder plantejar un concert amb cançons FACTIBLES (no crec que en pugui tocar més d'un parell del “Corrupció”). No serà un període del tot net: una actuació breu per la Fira Modernista (acceptada per a alliberar un altre dia) y la obligatòria audició de final de curs. Però ja he dit en ferm que no a dos concerts on “se m'hi esperava”, els del Magnificat de Bach del Centenari del Conservatori (millor, no van sortir del tot bé) i, en un altre ordre de coses, he deixat Italià (impossible aconseguir-ho). Necessitava aclarir tot això, no estic demanant paciència perquè sí. Faré el concert, però per vosaltres, no per mi.
Passo a parlar de l'estat actual del “(Ja no) buco feina”. Ja vaig dir que estava concebut com una “casa” per a les versions finals (ja existents) d'”Automatic Day” i “Amsterdam”, que obriran el disc. A aquestes s'hi han afegit, com a segures, “La crucifixió dels Beatles” (on també parlo del guitarrista de Pantera, Dimebag Darrell) i la recentíssima “U.F.O.” (sobre l'escena de Londres al '67 i com la policia se la va carregar; és una mena de segona part amb temàtica diferent de la recentment premiada “Masia Freixa”, peça que no s'exclou que un dia es toqui com a part d'un concert de clàssica), així com també “George Harrison (We Can't It Out)”, una vella cançó del “Busco Feina” original que no és tan increïble però que ha millorat moltíssim amb uns pocs “overdubs” ben posats, fins al punt que no té massa sentit tornar-la a gravar. Una altra que encara tinc pendent d'acabar però que es mostra com una segura candidata porta el títol de treball de “Clayderman” (la menys innovadora del disc, però sona decent). De la resta, el més comentable és una certa intenció, que no garanteixo que vagi a tenir èxit, d'incloure tres velles cançons del meu repertori com a final de disc, donada la seva condició de rumbs diferents que és el que justifica fer aquest disc. Per ordre de factibilitat, són: 1) “Funeral”, una peça per a piano i veu que vaig fer a principi de curs, i que és un primer intent de complicar els meus acords, encara bastant bàsic; 2) els vells (1993) “2000 mosquitos”, que dependran de si els puc regravar bé amb els meus sintes (la versió demo de 2000 està massa plena de soroll ambient i té un error important); i 3) “Misticismes Bizantins, 1683”, una peça de 1996 (revisada el 2004) que encara no sé com gravar perquè és completament acústica i necessita del sitar, un instrument complicat de gravar, així com d'una guitarra espanyola a diverses pistes. El total d'aquest material em deixaria per decidir unes tres, o potser cinc, cançons entre el material en brut que em queda per el·laborar. Semana Santa, arriba aviat! En tot cas, veig ja aquest disc com un treball de transició, gens conceptual i provant diversos estils en cerca d'un futur, mentre intento ajustar comptes amb un disc abortat, el “Busco Feina” original, del que tinc mal record però que per a alguns dels meus amics més pròxims s'ha mantingut des d'aleshores com una incògnita. Millor que l'original segur que lo serà. Només deixo obert el moment d'acabar-lo, tot i que m'estic afanyant tant com puc. El meu pla original d'anar-lo publicant al Facebook de “Patinet” se n'ha anat en orris per reprogramació de la pàgina, que no deixa pujar les cançons. Bé, més sorpresa quan acabi.
Apart, les últimes notícies sobre el “Requiem” són que, sense estar del tot determinat el quan, és ja segur que es farà. Aquell dia no em falleu, aquesta era la peça que jo habia pensat com el “meu” concert, fins i tot encara que sigui un concert (clàssic) d'una altra entitat. Apart, no descarto treballar més en la “Torradora 2” per a convertir-la també en peça de concert a la que tingui temps.

Nota bilingüe sobre el "(Ja no) busco feina" (I)

per Lluís Paloma "Patinet" el divendres, 20 / març / 2009 a les 23:06
Des d'avui, i al llarg de les properes setmanes (espero que no siguin mesos), aniré publicant en aquesta pàgina les cançons que conformaran el meu proper disc, “(Ja no) busco feina”. Admeto que les meves motivacions per a fer-lo són dues: a) donar una casa permanent a dues velles gravacions meves ja conegudes, “Automatic Day” i “Amsterdam”; i b) deixar de ser un home d'un sol disc i donar noves cançons a un públic que, per limitat que sigui de moment, porta força temps esperant nou material meu. De passada, i si faig bé la meva feina, aquest disc hauria de simplificar bastant la tasca d'escollir cançons factibles per a un eventual concert, encara que jo continui preferint esperar a parlar seriosament del tema fins a haver acabat almenys unes determinades cançons clau del meu treball-en-progrés “Partisà!”, ja al juliol. Pel demés, admeto que aquest serà un treball sense concepte unificat ni pla establert. Simplement estic cercant.

Notes als 4 poemes, 31-12-2008

per Lluís Paloma "Patinet" el dimecres, 31 / desembre / 2008 a les 17:33
En aquesta secció de notes he aprofitat per a publicar els meus quatre millors poemes. Tots són en mètrica i rima lliures, perquè trobo que això de comptar síl·labes i buscar rimes només serveix per a acabar no dient el que volies dir. De fet, les poques vegades que ho he intentat he acabat amb uns rodolins còmics bastant curiosos ("Si no fem electricitat/com costarà que es mogui el gat", "Cap a la part del pirineu/tots els formatges van a peu", etc.). Crec que és una eina de mnemotècnia que podia tenir el seu sentit a l'època dels trovadors i joglars, però que ara no és més que fotre's pals a les rodes. El petit problema és que alguna vegada que he intentat participar en algun concurs el primer que miraven era quina rima i quina mètrica tenia allò. Per tant, l'únic us que els hi puc donar és fer-los aparèixer aquí per a que decidiu si la meva aposta pel contingut i pel joc amb les estructures del llenguatge ha valgut la pena.
Incidentalment, tres dels poemes ocorren al mar. Això correspon a l'època en què hagués volgut fer el disc de vaixells però encara treballava i a més volia portar endavant estudis de música i altres perquè em feien falta laboralment. En realitat, són el més aprop que he estat de realitzar el disc de vaixells.
Almenys puc dir que, com a conjunt, representen una vessant del meu treball interrompuda, però no pas definitivament, a diferència de la pintura.

(Els poemes publicats eren “Feredat al mar de Winwaed”, “Serenissima”, “Dins del mar” i “En el crepuscle insondable”)

Els textos que havien d'acompanyar el "Corrupció" (2004)

(Publicats en una altra pestanya en aquest blog)

He acabat el Requiem

per Lluís Paloma "Patinet" el dimarts, 4 / novembre / 2008 a les 20:59
Aquesta tarda he acabat el Requiem. Una obra que em desconcerta a mi mateix, però que diria que com a música funciona. El que no sé és com sonaria en una interpretació en directe. És la primera vegada en 12 anys que faig una peça específicament per a concert, i la primera vegada absoluta que componc una peça només amb la referència d'una partitura electrònica, sense treure la música d'una interpretació al teclat o a la guitarra. I la cosa té el seu intríngulis, perquè crec que serà música tocable, però no sé si serà molt difícil d'interpretar, si sonarà millor o pitjor que en format "sinte midi"... Almenys puc dir que, sense escapar del tot del so més típic en mi, hi ha algunes diferències respecte dels meus treballs "del segle XXI" que el fan interessant: el "Lacrimosa", basat fonamentalment en els acords de 7ª "del Tristany" (un tipus d'harmonia bonica però inestable), i alguns dels altres moviments contenen progressions harmòniques bastant arriscades si les comparem amb el to classicista del "Corrupció" i del "Partisà!" en progrés. Fins i tot diria que l'invent de fer sonar a la vegada un orgue de tubs i un d'elèctric "tipus Farfisa" pot quedar força bé (però això és tal com ho imagino, no sé si a la realitat serà així). En fi, primera etapa resolta. Ara...

Automatic Day, la cançó i el vídeo

per Lluís Paloma "Patinet" el diumenge, 2 / novembre / 2008 a les 23:56
"Automatic Day" és una de les coses més desconcertants que m'han passat com a compositor. Crec que la vaig iniciar un dia de juliol de 2005, just en provar un kit de bateria del Korg 05R/W. Vaig començar-la purament per a demostrar que es podia fer una cançó així en un temps d'estudi de tot just tres hores. Dues hores i escaig van ser emprades el primer dia de gravació, en què vaig gravar les bases i els instruments. També una veu, que no he conservat perquè la lletra, escrita depressa i corrent, era tan horrible que feia vergonya. El següent dia, dintre del mateix plaç de tres hores d'estudi (és a dir, una sessió de 40-50 minuts a tot estirar), vaig escriure la lletra definitiva a l'entorn de la frase "Automatic Day" que se m'havia acudit ja al primer dia, i escrivint la resta amb el primer que em va sortir, en vint minuts. Aleshores la cançó no tenia cors a la tonada. El cert és que en aquell moment em semblava tan desastrosa que van passar mesos abans no la vaig ensenyar a ningú. I potser no l'hagués ensenyada, de no ser perquè no hi havia hagut manera de publicar el "Corrupció" (el disc al qual havia confiat la meva sort) i jo estava entre l'espasa i la paret. El primer a escoltar-la va ser el Tony Noise, ¡i resulta que li va agradar! Altres del meu entorn també en van tenir bona opinió, i al final jo també he acabat apreciant-la. Però no pas abans d'haver intentat acompanyar-la del "Busco Feina" original, que va ser un intent insincer de fer un disc comercial i que, apart d'aquesta cançó (que va rebre el toc final dels cors a la tonada durant aquestes sessions, en mitja hora extra de temps) i "Amsterdam", no valia res, o en tot cas hi ha hagut unes poques cançons que després he refós molt millor. La intenció és que sigui la cançó estrella del "(Ja no) busco feina", una compilació de les millors cançons "sense àlbum" de què disposo, però que encara no sé quan podré acabar.
El vídeo d'"Automatic Day" és tota una altra història. El Dani Machado, "Dani del Sol", em va proposar de fer-me un vídeo per a la cançó pels volts de l'estiu de 2007, una mena de retrat meu monogràfic. A principis de tardor vam fer una extensa sessió amb localitzacions al pont penjant de Vallparadís, a sota d'aquell pont, en un camí a tocar del Club Egara, i a casa d'ell, en una sola tarda-vespre. Ell va passar el material filmat (23 minuts) al seu ordinador, i va fer, un temps després, una mena de primer muntatge que abarcava aproximadament fins a la primera tonada de la cançó. En aquest punt em va avisar per a veure-ho, dient-me que li faltaven plans, i que alguns dels ja filmats no li convencien, i vam acordar de fer una nova filmació. Això ja ens va situar a la primavera de 2008, en què vam fer una sessió altre cop al pont penjant (on ens va ploure durant cinc minuts, es veu en un dels plans) i una sessió de diumenge a la tarda, de 3 a 5 aproximadament, passejant-nos pels grups Sant Llorenç, els polígons industrials del nord de Terrassa i una gespa propera a casa d'ell. També en van sortir uns 23 minuts de filmació, centrada molt a fer-me cantar de memòria la cançó per a donar-li els plans que li faltaven. Finalment, vam quedar dos dies per a muntar el vídeo. Vam muntar-lo basats en el seu concepte, i amb ell de "tècnic", però una mica a quatre mans: jo veia possibilitats en determinats plans, i ell també tenia idees. El més complicat va ser sincronitzar les imatges de jo cantant amb la música, perquè jo havia cantat de memòria, sense cap referència de, per exemple, un radiocaset. Vam aprendre molt, amb això. També vam retocar l'inici que ell tenia, per a "obrir-lo" quasi d'entrada (en un primer moment ell havia pensat de fer-ho més gradualment, però quedava una mica "tancat"). El resultat és molt bo segons el meu parer, fins al punt que per a mi "Automatic Day" és en realitat aquest vídeo. Aprofito per a felicitar en Dani del Sol per haver dut a terme una tasca tan exemplar. Si us agrada aquest vídeo, aprofiteu per a difondre'l.

Amsterdam, els seus dos estadis

per Lluís Paloma "Patinet" el diumenge, 2 / novembre / 2008 a les 23:13
"Amsterdam" va sortir quasi per accident durant les atropellades sessions del "Busco Feina", i potser sigui l'únic original d'aquelles sessions que va passar des de l'inici de ser simplement una idea apuntada. De la manera que es va gravar originalment (sense claqueta de guia i amb problemes a la intro), denota de totes maneres que els alts estàndards tècnics mantinguts durant la gravació del "Corrupció" havien passat a ser paper mullat el juliol de 2006. Crec que va ser de les primeres a ser gravades, pel que estem parlant de finals de juny-principis de juliol. En tot cas, era una mena d'evolució del so "Corrupció" amb menys instruments, un resultat casual de gravar les guitarres amb reverb i posar un so de fons de strings bastant dens. No em pensava que sonaria tant potent. La lletra, per la seva part, era un recompte, escrit ràpid, de la meva estada a Amsterdam l'agost de 2005, enumerant tant a Rembrandt i les bicicletes com al barri vermell.
De totes maneres, a principis de 2008 vaig decidir que valia la pena intentar perfeccionar el so del que era en realitat una maqueta, especialment la intro, que sonava molt dessincronitzada. El mètode va ser gravar moltes pistes "de doblat" amb sons del Korg (algun fet especialment) i de la Stratocaster XII MIJ, i fent una mescla en què tot just l'inici es movia de mono a estéreo en un segon, d'una manera que sonava natural. Aquestes pistes van ser mesclades a un volum relativament baix, perquè es tractava de fer coixí a la gravació original, més que de canviar-la. L'efecte és subtil però perceptible, i ara la cançó està preparada per a enfrontar-se al món amb dignitat. L'únic defecte és que la "m" de la paraula "somnis" està una mica enterrada en mescla. No ho podré corregir, vaig esborrar accidentalment aquest segon multipista en netejar el disc dur d'unes carpetes aparentment inútils. Què hi farem!
Quan el "Busco Feina" va ser anul·lat degut al meu aparent fracàs en fer un disc comercial, dues de les cançons les vaig passar als To Be Continued per a no llençar-les a la paperera. "Automatic Day" es va revelar com una cançó de teclats d'adaptació massa difícil a un format de guitarres i al final l'he "recuperat", però "Amsterdam" ha estat adaptada amb força èxit a un format de directe, i hi ha força possibilitats que aparegui a la segona maqueta del grup (que de moment està només en fase de parlar-ne), en una versió pròpia del grup en la que jo mateix intentaré no intervenir massa, per la cosa de cedir la paraula als meus companys de grup i amics.

Mosquitos i Misticismes

per Lluís Paloma "Patinet" el divendres, 31 / octubre / 2008 a les 23:50
Parlaré aquí de dues velles peces meves que tinc intenció d'incloure al "(Ja no) busco feina" quan pugui gravar aquest disc, potser de cara a final de curs.
"¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!" (1992-93) va veure originat el seu títol a una de les darreres classes de castellà que vaig rebre a l'escola, on se'ns va posar com a exemple de què no es podia fer amb el llenguatge la frase "Juan entró en erupción inopinadamente". Per a mi va ser un flash, i em vaig posar a buscar alguna cosa que estigués a l'alçada d'aquesta mostra d'humor involuntari. La peça en si mateixa la vaig haver de treballar dur a partir d'una intro que havia trobat amb el meu primer sinte domèstic (un Yamaha PSR-6 que ja no tinc). En un primer moment, allò tan dissonant havia de conduir a un blues salsitxero, però em vaig adonar que no podria muntar cap grup per a tocar-ho (en aquella època la meva música era prou radical com per a rebre una acollida nul·la) i vaig decidir fer-la per a piano sol, amb una mica de continuació que vaig trobar i que s'hi adeia més. Però fins a trobar un pont, una segona meitat desenvol·lupada i un final una mica coherent va passar un any. Crec que va valer la pena (i va impactar bastant a la gent que la va sentir en aquell moment), però per a mi va ser molt laboriós, especialment si tenim en compte que la peça no dura ni tres minuts. Pel que fa a les gravacions, només hi ha una cinta de com anava provant coses, una altra de 1994 tocada amb el DX-7 i per desgràcia molt freda ("grainy" seria una descripció adient en anglès), i una gravació de 2000 feta amb el piano de l'Òscar Roig, gravada quasi compàs per compàs, plena de soroll del carrer major (i això que era diumenge al matí!) i que conté un error d'interpretació que vaig deixar perquè ja estava perdent la paciència. Manca, per tant, gravar-la correctament.
"Misticismes bizantins, 1683" (1996 i 2004) és l'única peça completada (i només provisionalment) durant el període 1995-97 en què vaig tenir també les idees inicials dels "Marcianitos", del "Patinet" i de "Granollers" però en què estava en plena crisi creativa i no aconseguia donar forma a res. Inicialment va ser composta per a tres veus, tres guitarres i el sitar que m'havia comprat a la primavera de 1996. El problema va ser que vaig disposar de molt poc temps per a compondre-la, havent d'entregar les parts als guitarristes tan bon punt les tenia escrites, i vaig cometre errors com fer un solo de guitarra compost d'acords a quatre cordes en ràpida successió, una cosa molt difícil. També, en aquell moment la peça tenia només dues seccions bàsiques, i la lletra era com "a mig fer". Malgrat tot, es va tocar en dues ocasions a la Masia Freixa el 1996 i 1997. Anys més tard, armat amb ordinador i una tercera secció que se'm va acudir més tard del 1996, vaig reescriure la peça i la lletra (que no ha estat mai cap prodigi literari però ara és més decent), orquestrant-la per a quatre guitarres (millor per al solo), tres veus (en part reescrites) i el sitar. D'aquesta versió només n'hi ha una demo sintetitzada, no massa convincent com a tal. Aquesta darrera versió no s'ha estrenat mai, i requeriria de músics capaços de llegir una particel·la per a ser tocada (és massa complicada de recordar, encara que sí és factible de tocar per a guitarristes mitjans).
Com dic, ara falta veure com les podria gravar. Temps al temps.

Loups

per Lluís Paloma "Patinet" el divendres, 31 / octubre / 2008 a les 22:49
Aquesta nota pretén comentar un vell projecte meu que no he publicat per no estar gens segur de si us resultarà interessant o ni tan sols de si val realment la pena, però que és a la meva fonoteca, preparat, per si algú hi té interès. És l'àlbum-recull de pistes experimentals "Les loups de Chandelier", que vaig compilar fa una mica més d'un any i que conté:
1) "Dock'n'Doll", una cinta magnetofònica feta entre el 4 i el 5 d'agost de 1992 emprant gravacions fetes amb el micro del meu radiocaset d'aleshores, manipulades de diverses maneres i mesclades en plan eco de cinta amb l'ajuda d'una tercera pletina que teníem a casa.
2) "Han matat en Johnny", parts 1'6180339 i 2'7182818, una altra cinta magnetofònica feta molt més laboriosament entre octubre i novembre de 1992 a partir de diversos sons muntats en diverses cintes i després mesclats de manera al·leatòria. En aquest cas, em va sorprendre sentir, nou mesos després d'acabada aquesta cinta, "Revolution 9" a l'Àlbum Blanc dels Beatles, perquè els resultats hi recorden molt, bé que de manera involuntària (de fet, en un primer moment jo pensava en "It's Gonna Rain" de Steve Reich, de 1965). Una diferència major, almenys, és que només hi ha un acord gravat per a la peça, composta majoritàriament de veus i altres sons gravats amb micro o de l'ona curta, on el muntatge de John Lennon i Yoko Ono emprava molts fragments manipulats de música clàssica. Per a mi, aquestes cintes van significar obrir-me a mi mateix un món nou no matemàtic i més lliure, per contraposició a les peces formalistes de combinatòria musical amb les que també jugava en aquella època i que, vistes molts anys després, simplement no donen cap resultat sonor acceptable com sí que ho fan aquestes cintes magnetofòniques, per caòtiques que sonin d'entrada. D'alguna manera, el camí cap al "Corrupció" va començar aquí. Val la pena escoltar-les 16 anys després? Què en penseu?
3) "Les Loups de Chandelier", un muntatge fet, en aquest cas, de manera digital a l'ordinador amb algunes velles cintes de caset no emprades a les anteriors peces, i també (i sobretot) amb fragments gravats amb el DX-7 processat amb efectes de rack, bàsicament reverbs i delays. Feta en dues etapes el 7 i 8 d'agost de 2007, admesament es va fer per a "fer companyia" a les altres peces en un disc que d'una altra manera hagués estat massa breu, i no estic del tot convençut de la seva qualitat. Però té un punt bo: no repeteix el so de les altres pistes. Aquestes darreres es van fer amb un gran gust per descobrir i generar sons divertits. "Les Loups de Chandelier", en canvi, és més abstracta, electrònica i tècnica. I realment això és el que em diferencia d'altres compositors: sóc sempre molt tècnic.

Informe sobre la meva obra, a 30-10-2008.

per Lluís Paloma "Patinet" el dijous, 30 / octubre / 2008 a les 01:55
Aquesta nota reprodueix en part el text d'una nota anterior, del passat dia 21, però amb una actualització pel que fa al Requiem, de manera que hi hagi en un sol lloc un recull de com està la meva obra en aquests moments.
Requiem? Avança, però he tingut molts compromisos i el treball ha anat més lent del que jo volia. Almenys, el passat dia 21 al matí al matí vaig compondre íntegre el 13è moviment, amb el que tinc assegurada la recta final de la peça. Els altres moviments fets eren llavors els 1 a 4, 6 a 8, 10 i 14. Ara ja són dotze, en un estat definitiu: 1-4, 6-11, i 13-14. Per a alguns, malgrat portar feina feta de Lanzarote, he hagut de començar de cap i de nou, amb resultats esperançadors, com al número 11 (per sort). Però m'ha estat impossible acabar el treball per a aquest vespre, com volia: els dos moviments que falten estan molt verds, per dir el mínim, i espero poder arreglar-ho aquestes properes 48 hores, amb més calma. Però no serà fàcil, no els sé estructurar. Per tant, potser no ho podré acabar almenys fins la setmana que vé. De totes maneres, no s'estrenarà fins l'any pum, si tot va bé. Pels curiosos, hi ha reescrit un tema del "Busco Feina" i una cosa no gravada de l'època "Corrupció" per allà al mig.
Party, S.A.? Encalladíssim. No m'hi tornaré a posar mentre no acabi el Requiem. Admeto que, essent una cosa continuista, hi he perdut l'interès, només el faré perquè crec que la penya té dret a sentir aquest material.
(Ja no) Busco Feina? Serà això: les mescles definitives, ja conegudes, d'Automatic Day i Amsterdam, més coses disperses en cerca d'àlbum, des d'unes cançons fetes per a un concurs fins a dos "oldies" com són els 2000 mosquitos i Misticismes Bizantins, 1683. Es pot dir que, a falta de poder gravar un piano de veritat i fer la partitura de dues coses llargues, és un àlbum que no em fa témer. Encara no sé si anirà bé penjar-lo a internet el juny de l'any que vé, però. Depèn de què faci amb un dels temes.
I, apart d'això, poc més. L'últim text que vaig escriure "de debò" va ser el de la jove que marxa de casa. I d'això en fa ja uns quants mesos. M'he d'acontentar amb textos tècnics com el dels Beach Boys. Almenys, la producció que he fet de l'EP "Febrer" dels Tired Hippo (amb cançons del Ferran Baucells, entre elles les ben rebudes "Facing Up The Tide" i "Potser... Després") m'haurà permès un breu respir de novetat (i, sí, sóc fan de TH).
En resum, tinc un gran problema: tinc moltes coses que estan "a punt de", però en tots aquests anys no n'he poguda acabar cap, i això em posa nerviós, perquè hauria de presentar una novetat ja.

Disc de Vaixells i influències actuals


per Lluís Paloma "Patinet" el dilluns, 11 / maig / 2009 a les 02:39
Aquest post l'he inclòs també al meu blog. Fa un mes que no gravo ni componc, estava cremadíssim i necessitava descansar. Bé, començo fent una confessió sobre l'encara inexistent disc de vaixells: havent desplaçat el poc material inicial que tenia cap a d'altres projectes, només em quedaven disponibles dues cançons no originals que en un primer moment havia pensat d'incloure en el disc, potser com a descriptives d'un determinat ambient. He decidit no incloure-les, per diferents motius. Una d'elles era l'himne protestant "Nearer, My God, To Thee", que havia pensat de versionar a tres veus sobre una pista d'efectes de la que no disposo. La raó d'abandonar-la és que aquí no és gaire coneguda, però fora de Catalunya està més que sobada, malgrat tenir una bona melodia, i no s'acabava de justificar que la inclogués en un punt clau del disc. La tardor passada vaig pensar a cantar-la en directe a l'Audició de Cant de gener, però una afonia molt forta ho va impedir.
L'altra cançó era "Songe d'Automne", una cançó d'èxit el 1912 que ha estat versionada fins i tot per Django Reinhardt (una versió que no té res a veure amb el clima que jo buscava). Jo la vaig escoltar principalment en una gravació cilíndrica de 1912 disponible a la web Encyclopaedia Titanica, i el fet que tingui a mig fer un text en italià que inclou el nom de la cançó és una prova evident de la qualitat de "Songe...". M'he passat des de 2005 fent proves de tant en tant, a veure si podia localitzar una partitura de la cançó (avui mateix, per exemple), i sempre he topat amb dues limitacions: els drets d'autor segueixen vigents fins l'any pum, el qual vol dir que a internet has de pagar per una partitura electrònica (cosa que jo no pede per manca obligada de targeta de crèdit), i tant la cançó com l'autor (el "rei anglès dels valsos" Archibald Joyce) han caigut en l'oblit, el qual vol dir que ho tinc chungo per a comprar partitures d'aquest autor. De fet, són els drets d'autor (que no puc pagar per a una gravació) els que han causat la caiguda de cartell d'aquesta cançó. Però, dintre de tot, hi ha una bona notícia: un bon amic em va convidar a Spotify, una mena de ràdio d'internet amb programa propi, i fa una estona he localitzat per casualitat una gravació orquestral de cançons d'aquest autor (Joyce: Toto / Dreams of You / A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra, amb Andrew Penny, director. Discogràfica: Naxos.), prou notable, i m'he fet un "single virtual" amb "Songe..." i "Dreaming", que he estat escoltant durant hores, sens dubte la millor novetat que he escoltat en mesos, apart de certa peça clàssica de la que parlaré tot seguit. En tot cas, recomanació absoluta.
La "altra" peça de la que parlo és el 1er moviment de l'Orchestral Set nª 2 de Charles Ives, "An Elegy to our Forefathers", també trobada a Spotify (dades: "Charles Ives. The Three Orchestral Sets. Malmö Symphony Orchestra, Malmö Chamber Choir. James Sinclair, director. També a Naxos.), i pot ser important parlar-ne, degut a que m'està donant molt a pensar des d'un punt de vista compositiu. D'alguna manera, coincideix amb Brian Wilson en què és una peça complexa feta a partir de mecanismes aparentment simples i detectables per l'oient. La diferència està en el grau de complexitat harmònica de la peça (sembla estar en diversos tons a la vegada, tot i que hi ha un pedal Re-Si que ho aguanta tot). I a mi em dóna la sensació, per primer cop des de 1992, que potser estigui trobant la clau per a resoldre el "punt dèbil" del "Corrupció" (dintre que és un punt dèbil que ha facilitat molt la comprensió d'aquell disc): la seva simplicitat harmònica. És oportú, donat que la idea que algú m'ha suggerit per a intentar canviar de rumb, les bases de caixa de ritmes, no m'està funcionant com jo voldria. Aquest proper estiu pot ser clau per a saber si el canvi és possible. I si sí, aquest podria ser ben bé el fonament sobre el qual construir el disc de vaixells, amb paciència i concentració. Aquest i la documentació que lentament vaig reunint i a la qual he de donar forma. En tot cas, escolteu la peça d'Ives, i digueu-me si per a vosaltres té tant sentit com per a mi.

*****

Un parell de notes rescatades del meu compte personal de Facebook les podeu llegir aquí: http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/09/odd-ends.html