A New Minimal Record

Al Bandcamp!
https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/a-new-minimal-record

Aquestes peces, compostes a les primeries de la meva carrera com a compositor, són peces fallides, producte de l'impacte que em va produir en aquells anys el minimalisme musical de Nova York, moviment que m'ha marcat molt a nivell teòric però que aleshores encara no tenia els coneixements per entendre. Així, en elles estableixo una sèrie de procediments de combinatòria... que no arriben a produir cap resultat audible, cap progrés, i que no són intel·ligibles ni per a mi tots aquests anys després, apart de ser irreproduïbles en directe. Si més no, demostren que ja d'entrada jo era un univers paral·lel respecte de la música que dominava aleshores la vida cultural terrassenca. I almenys, gravades amb les tècniques que he après des de 1994, no sonen malament del tot. Sempre portaran records als que van presenciar-ne la gestació, i amb aquest esperit les ofereixo.

Lluís Paloma, 5 d'octubre de 2014

1. Monochrome 1 (1990)

Composta entre el 12 de març i el 12 d'abril de 1990, aquesta va ser la meva primera composició. És un "soundalike" de Philip Glass fet de manera intuitiva, potser per això sona una mica més accessible que la major part de les altres peces aquí. Originalment era per orgue elèctric i dues veus (soprano i contralt) cantant solfeig. Ben poc hi ha aquí de mi com a compositor amb una veu pròpia, i seria la meva millor peça en més de dos anys.

2. The Fruity Song (1990)

Basada en uns acords d'un altre compositor, però no recordo qui. Igualment vaig portar la meva peça al territori glassià que tant em dominava aleshores. I el títol vé de com d'immadur estava aleshores com a compositor.

3. Greene Street (1990)

Composta immediatament després de The Fruity Song, en aquest cas és completament original. N'hi havia d'haver una vtercera, però només en sobreviu una partitura inacabada. Res molt monumental, en tot cas.

4. Glass i Reich revisitats (1994)

Originalment escrita per a un quartet de flautes de bec, la presento aquí en una gravació amb orgues Farfisa (VST via MIDI) que sens dubte resulta molt més adequada.

5. Matisos polítics divergents sobre bases ideològiques semblants (1993)

El títol comenta l'estructura de la peça, amb cada variació introduint una intercalació d'una cèl·lula amb si mateixa, efectivament un "phasing" a una sola veu. Una tècnica de variació melòdica automatitzada, el cert és que a diverses veus poc canvi hi ha.

6. Zenémij Relos Naoj (1993)

Una altra peça de combinatòria, els canvis de velocitat són l'únic que marca algun tipus de canvi. Dedicada a en Joan Soler, eminent medievalista i estudiós de la diplomàtica.

7. Música paramètrica (1993)

A què sona la combinatòria a una veu? A això. La manera com l'he gravada ajuda força al resultat, però va ser en intentar imaginar el que acabava d'escriure quan em vaig adonar que la combinatòria no duia enlloc.

8. Repeat Again, Part 1 (1992)

9. Repeat Again, Part 2 (1992)

Aquí la tècnica és una mica diferent. Hi ha combinatòria, però no aplicada al material com a tal sinó a l'intercanvi de material motívic entre les dues mans de cada teclista. Un simple canvi d'octava. A la pràctica els canvis són inaudibles, i una interpretació en directe seria un fracàs segur. Les uniques diferències entre les dues parts són que a la primera hi ha dos tipus de material a la vegada, i la disposició de les variacions, que a la segona part permetrien un nombre variable de repeticions de cada variació. Està clar que no m'imaginava bé l'efecte del que escrivia sobre paper (no vaig tenir ordinador fins el 7 de juliol de 2001, i no vaig aprendre de veritat com fer-lo anar fins almenys l'any següent).

10. La recol·lecció de la patata a l'Índia Septentrional (1991)

La meva primera peça de combinatòria era aquest artefacte per a conjunt Orff en què una sèrie de cèl·lules curtes transcrites en blocs de compassos de diferent llargària es repetien fins que tothom tornava al mateix punt. Aquest punt, aquí, ocorria al cap de 3960 compassos, o el que és el mateix, 67 minuts 30 segons. Afegiu-hi que hi havia tres repartiments de temps diferents (quatre notes per compàs, cinc, i sis) i que els canvis eren involuntàriament imperceptibles, i tindreu una idea del maldecap que haguessin patit uns hipotètics intèrprets. De fet, jo considero aquesta peça com a irreproduïble en directe. I, de fet i malgrat un primer intent de 48 segons amb un Atari i Notator, no ha estat fins aquest 2014 que n'he pogut fer una gravació, emprant MIDI i instruments VST.

En resum, vaig passar els meus primers dos anys llargs com a compositor perdent el temps. Jo ho atribueixo al fet incontrovertible que fins aleshores se m'havia educat per a pensar en notes i no en so. I clar, vaig idear un gran univers matemàtic d'organització de notes, completament desconnectat de la realitat del so, amb el qual no podia sinó estampar-me de mala manera. En realitat, no va ser fins a haver estudiat a Crash que l'autèntic missatge de Glass i Reich i Riley i Young (les "quatre ments" de la Torradora) em va començar a arribar. El 1990-92 simplement no en tenia ni idea, i es tractava més de fer coses ben repetitives que de fer metamúsica. No va ser fins més endavant que les prioritats van canviar. I, per sort, van canviar, i de debò.

Lluís Paloma, "Patinet", 15 de desembre de 2014.