Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

1964


A la fi he pogut acabar el que considero el meu segon millor disc, i el més important, el primer en onze anys que marca una nova direcció. És cert que la seva història ha estat complexa, perquè el meu primer intent de gravar-lo entre 2010 i 2011 va encallar degut a que no el vaig gravar correctament. Però entre l'abril i el maig de 2013 vaig descobrir com ho havia de fer: molta castanya als greus de la percussió, més capes de so, i més reverb. El resultat és la producció més spectoriana que es pugui imaginar, sense que es perdin alguns moments molt Drifters. Però no és només això, realment és un disc molt experimental en el que aconsegueixo redefinir-me, i de quina manera. És poderós, i he arribat allà on volia arribar. M'ha deixat amb una sensació de seguretat.

Lluís Paloma, "Patinet".

1. Czeslaw Niemen. Sí, el gran músic polonès que va gravar "Niemen – Enigmatic", un imprescindible. La base com a tal és notable per un solo de piano elèctric. També hi ha molt delay per allà al mig.
2. Atmosfera. Paraules sobre ràdios pirates i contraemissions planen sobre una base notablement potent.
3. Burned Been 's Everybody. Instruccions sobre com usar un estudi? D'alguna manera sí. La música va ser originalment escrita (i deixada inacabada) el 1993, entre els "2000 mosquitos" i les primeres demos de les "maquetes del 94". No m'hagués pensat mai que vint anys després el tema agafaria tanta força, i per a mi és simbòlic del que pot fer el coneixement de l'estudi i la pura tècnica.
4. La creu d'en Sigmund. Base regravada de manera molt efectiva, adornada amb una lletra de 2011 sobre un marginat, una mena de Jesucrist amb passat fosc i vingut a menys. El Hammond de VST hi és molt present.
5. La vall dels silencis. Una de les millors cançons del projecte, amb uns greus molt rics. La lletra no entra del tot en l'autobiogràfic, però reconec que hi ha un referent per al que hi explico.
6. Parquímetres. La percussió va quedar bé "de chiripa". Reconec que no sé molt bé de què va la lletra. Originalment la vaig gravar només amb unes cordes "pizzicato", una mica en plan Drifters, però crec que amb la regravació ha guanyat molt.
7. Els anells universals. Vagues imatges de ciència-ficció a la lletra. La cançó la vaig compondre originalment amb l'arpegiador del meu Yamaha PSR-E413 (es nota en la figura de glockenspiel que recorre el tema de dalt a baix).
8. Ràdio Luxemburg. Una base remasteritzada de 2010 amb una bona intro. La lletra parla de l'emissora del títol. "Straightforward".
9. Radioactivitat. Vaig fer servir una reverb interna de l'ordinador enlloc de la meva acostumada del Zoom RFX-2000, d'aquí un cert canvi en la sonoritat. Lletra: primera part de la següent cançó.
10. Pripiat. Un lloc trist pels que no volem l'extinció de la Humanitat. Per la seva banda, la base, amb influències clàssiques per un cop en tot el disc (en concret, Igor Stravinsky i Maurice Duruflé), és el més lluny que he arribat mai pel que fa a utilitzar acords dissonants, una investigació que va quedar avortada el 2011 per la meva participació en el traumàtic "concert del caos".
11. El concert en una església. A aquesta cançó em va costar trobar-li el punt, musicalment parlant. Però atenció a la lletra: parla de per què m'he distanciat dels ambients de música clàssica.
12. Dibuixar de nit. La base és un dels moments més experimentals del disc, amb una triple capa de piano, percussió i glockenspiel gravada del dret i a l'inrevés i finalment sincronitzada. Dibuixar de nit? Per què no?
13. El buit. L'única cançó del disc que prescindeix totalment de percussió (bé, si no hi comptem el vibràfon). La lletra va ser inspirada per la famosa "Tomorrow Never Knows" dels Beatles, tot i que potser no sigui tan festiva.
14. Estroboscopi. L'únic instrumental del disc, i un retorn puntual a les meves primeres influències "minimalistes" (fins allà a on un concepte així es pugui sostenir). Pianos passats per "Leslie", la percussió més suau del disc, i marimba.
15. Yesterday Than Younger. No conec de molta gent que escrigui una lletra sobre com ha estat fet el disc. Bé, és això. Crec en la música com a ciència i en què els algoritmes emprats per a la seva creació es poden emprar com a base per a construir noves músiques. Sobre la base, amb un Hammond de VST molt prominent i sons d'arpa, la percussió li ha aportat molt.
16. Modulant en DiMaggio. Atenció al solo de guitarra, molt Hank Marvin. La base va costar d'ajustar, però ara sona, com a mínim, decent. La reverb sona a ordinador. La lletra és la més descaradament "de guitarres" que hagi escrit mai.
17. Filipinki. Crec que per a mi construir una cançó sobre canvis de rockabilly és realment revolucionari. És una de les cançons que més han guanyat amb la regravació. Atenció als vents en estéreo. Filipinki van ser el primer grup de noies polonès. Cançons majorment antiquades, però hi ha coses com "Nie Ma Go" que valen molt la pena, i un sempre es pot posar nostàlgic...
18. Sant Llorenç de matinada. Bons greus. La lletra, de ciència-ficció, acaba homenatjant a tot de gent en poques línies.
19. La sinagoga buida. Amb una base de les més antigues del projecte (i notable pel triple solo de guitarra), la lletra, escrita molt després, va ser inspirada per una visita al barri jueu de Cracòvia. 20. Els millors ossos del país. Una lletra sobre la "crisi dels míssils" tanca la temàtica nuclear en aquest disc. Els strings de la base són força prominents.
21. Aquesta és una mà normal. Reconec que el títol va originar-se en un error de comprensió de la versió de Brenda Lee del "Saint Louis Blues". Més ciència ficció per a coronar una base de les que més treball i versions han requerit en aquest disc.
22. 1964. És aquí on l'influència dels Drifters queda més patent. Realment és una cançó que podria haver estat escrita el 1960, pur Rhythm & Blues amb strings. La lletra és autobiogràfica, i hi parlo de com a 12 anys em refugiava del present en un disc i algunes publicacions dels primers 1960, una època que no vaig viure però que m'imaginava com a molt feliç.
23. Cau la nit sobre el Wawel. Amb una base de 2010 remasteritzada, aquest és l'altra cançó "drifteriana" del disc, apart de contenir l'únic ús que he fet en disc d'una guitarra espanyola que em va vendre un treballador del magatzem on jo treballava. La lletra... bé, és Cracòvia en estat pur, una ciutat preciosa, però amb uns habitants molt tancats.
24. Impacte brutal a Park Lane. Aquesta és la producció més extrema del disc. Un orgue Hammond de VST, un màxim de greus, i tot fotent-se d'hòsties amb tot. I funciona. De passada, no tots els dies pot un donar per mort a un ministre de Defensa...
25. La nit dels aminoàcids. La percussió i alguna capa de so fan tota la diferència aquí. És una segona part de "Dibuixar de nit" que originalment vaig gravar el desembre de 2010 per a un concurs on, per variar, no vaig treure'n res en net. Queda molt millor regravada. La lletra parla sobre l'assassinat dels Romanov, amb distància i algunes dades historiogràfiques poc ambicioses.

Equipament emprat a la gravació:
Sintetitzadors: Yamaha PSR-E413 ("La sinagoga buida"), Yamaha DX7 ("La sinagoga buida"), Yamaha mm6, Korg 05R/W.
Guitarres: Fender Stratocaster American Series, Fender Stratocaster XII CIJ, Rickenbacker 330/12, Gibson Les Paul Studio, Admira Paloma (no és un acudit).
Amplificador: Fender Twin-Amp Pro Tube.
Efectes: Rack Zoom RFX-2000, reverb de software, pedal Boss FDR-1, pedal Alvian Ch-1, pedal Danelectro Cool Cat Vibe, pedal Dunlop Crybaby, pedal Boss C3, rack compressor/porta Alesis 3630.
Taula: Behringer Xenix 1832.
Micròfon: ADK A-51 de condensador.
Targeta de so: M-Audio 24/96 Audiophile.
Programa de gravació: Cubase AI4.
Altres: auriculars, distribuidor d'auriculars, ordinador.

Disc gravat entre 2010 i 2015 a la Unitat Mòbil a Terrassa. Música, lletra, gravació, producció, masteritzat, veu, guitarres i programació MIDI de Lluís Paloma, "Patinet". Portada de José Luís Algar, http://www.algarart.es. Un disc fet al cel.
Subscriure's a: Missatges (Atom)