Nota del 5-8-2018: El que segueix és un text que no esborraré per sinceritat. No vull arribar més a aquests extrems. Una altra cosa és que sé que sempre estaré vivint les causes que van generar aquesta explosió de violència verbal. I que va ser necessària per a poder viure almenys uns pocs mesos de relativa calma i racionalitat. Només trobo la solució de buscar-me una casa i tancar-m'hi per sempre. Tot és molt trist.
*****
Ja m'estic plantejant demanar que se'm castri de la manera més radical i a la vegada més mèdicament segura que existeixi. La supressió del desig seria per a mi un alliberament. Totes m'odien, i si això segueix així acabaré fent una bestiesa i anant a presó per un motiu no polític. Cal posar fi a tot aquest drama. Mentre, us deixo que gaudiu d'aquest Sant Valentí amb aquest text que segueix i que fins fa una hora havia de ser la meva Gran Declaració sobre el tema. Crec que parla per si sol.
*****
Ja m'estic plantejant demanar que se'm castri de la manera més radical i a la vegada més mèdicament segura que existeixi. La supressió del desig seria per a mi un alliberament. Totes m'odien, i si això segueix així acabaré fent una bestiesa i anant a presó per un motiu no polític. Cal posar fi a tot aquest drama. Mentre, us deixo que gaudiu d'aquest Sant Valentí amb aquest text que segueix i que fins fa una hora havia de ser la meva Gran Declaració sobre el tema. Crec que parla per si sol.
*****
Franctirador
Sí,
franctirador. Fa un parell de dies que vaig llegir l'article que
enllaço al final d'aquest text. I em sembla el moment, aquest 14 de
febrer dia dels enamorats, de deixar clares una sèrie de coses, com
a franctirador i a la vegada com a objecte d'una situació
desagradable i terminal. L'article en si mateix intenta ser objectiu,
està respectuosament escrit, i crec que pot ser d'interès per a
molta gent. El que jo vaig a escriure, en canvi, serà polèmic, però
crec que ha arribat el moment d'exposar amb claredat un determinat
estat de coses per a que ambdós bàndols, sempre de manera reposada,
pensin una estona i treguin conclusions.
No busco.
He desistit. I això és perquè de les dones no he rebut més que
rebuig i condemna. De fet, se suposa que hauria de tenir una gran
confiança per a atraure les dones. I és just la confiança que he
perdut a base de rebre hòsties per part d'elles. Fins al punt que he
hagut de sortir definitivament del mercat d'homes, cosa que ningú no
notarà si no és per textos com aquest. I després de sortir-ne, la
conclusió és que estic molt incòmode perquè cap ésser humà no
està dissenyat per a viure sol tota la vida, però que aquesta
incomoditat em segueix resultant molt més fàcil de portar que
l'arriscar-me a un altre rebuig o fins i tot a ser denunciat per
algun delicte imaginari.
I, a la
vegada, m'he adonat d'un fenomen imparable: ara hi ha internet a
casa, i amb ell una festa fotogràfica i videogràfica de dimensions
incalculables. I elles hi són felices. Per contra, un veu una noia
pel carrer i el màxim que pot fer és intentar mirar-la de reüll i
amb discreció mentre ella continua el seu camí, sense cap
possibilitat de poder establir un contacte -s’entén que
benintencionat i profund- i amb la possibilitat real de ser
denunciat. I a sobre un s'adona que aquella dona SEMPRE va pel carrer
amb una perpètua cara d'emprenyament i hostilitat envers el món.
Què triaríeu?
En canvi,
quan ho comentes, et trobes amb un munt de gent que sembla trobar-li
gust al cantó erroni d'internet, en forma de Tinder i altres portals
similars. Portals on un no interacciona amb persones sinó amb
perfils, perfils que oscil·len entre el perfil on aquell/a usuari o
usuària menteix deliberadament per a encaixar dins d'un determinat
patró socialment acceptable i sense pensar en què passarà quan se
l'enganxi mentint (aquelles fotos de models masculins i femenins, per
exemple, o aquells currículums amb tres màsters), i els perfils
falsos creats per la pròpia empresa per a incentivar l’interès
dels/les usuaris/es reals. Sense comptar els perfils darrera dels
quals hi ha autèntics/ques psicòpates en cerca de víctimes. Tot
junt no pot ser descrit més que com un camp de mines on un no pot
sinó trobar-se en problemes. I val quartos. Però ja fa temps que la
interacció natural entre éssers humans ha cessat, precisament
perquè tot el personal (bé, jo em quedo fora) prefereix la
incògnita d'un perfil web a la certesa desmoralitzadora d'una cara
hostil. Evidentment, ningú no sembla adonar-se que darrera dels
perfils que funcionen és segur que també hi haurà una cara hostil,
i el més normal i habitual és que la penya tingui experiències
traumàtiques. Som una societat disfuncional.
El fet és
que el cicle de llibertat encetat als anys 1960 s'ha acabat, i com
diu l'article, estem en una contrarevolució. Contrarevolució que
està ja conduint a milions de persones a no trobar parella en sa
vida (és el meu cas, i és dur, però no em queda cap més
alternativa), i recomano llegir l'article per a saber cap a on duu
tot plegat, especialment al Japó. De fet, faig l'observació que,
tot i que per la resta crec que tots ens podem felicitar perquè
l'home dictador de fa seixanta anys ja no hi sigui, un aspecte bo que
la gent es casés "com a part de la vida" era que
s'incentivava que els i les joves es relacionessin. I era molt
difícil trobar-se sol a la vida (ara no entro en com les receptes
d'aleshores no serien adequades per nosaltres, o en com la vida per
elles era particularment injusta). La terrible situació social de
les dones necessitava ser compensada, i el feminisme, durant el segle
XX, ha tingut una potent raó de ser. Però ha arribat un moment en
què aquest mateix feminisme ha mantingut posicions molt dures quan
potser ja no feia tanta falta (i forçant legislacions encara més
dures), o almenys hagués convingut delimitar molt bé els problemes
reals per a no fer estralls on no calia. I precisament, admeto que
estic molt emprenyat amb el feminisme, no perquè no siguin justes la
majoria de les seves reivindicacions o perquè els homes del passat
no hagin estat el que tots sabem que van ser, sinó perquè el seu
pressupòsit que tot allò que té a veure amb els homes és negatiu
i condemnable està duent a la criminalització d'absolutament tot el
desig masculí per una dona, incloent aquell que no hauria de tenir
res de condemnable perquè parteix d'unes intencions la mar de nobles
i elogiables, a la vegada que a totes les dones se’ls ensenya a
tenir por fins al punt de la paranoia. Clar, ara els homes ens trobem
amb tots els nostres objectius prohibits. El feminisme ha esdevingut
un monstre completament incapaç de pensar en què sentim la majoria
d’homes o ni tan sols en si alguna cosa ha canviat per part nostra.
I ara ja no queda cap més remei que tancar-se per sempre a casa,
plorar en la intimitat, i llavors procedir a protegir-se de totes les
maneres possibles, sota pena de veure tota la pròpia vida anorreada
davant tota la societat. És molt trist però aquest és l'extrem al
que hem arribat.
Sobre
quina era la meva posició de partida, he de dir que hi va haver uns
anys de la meva vida en què vaig buscar parella amb tota la meva
voluntat, i amb la intenció que fós la meva igual, compartint amb
ella tots els aspectes de la meva vida de manera profunda. El que va
passar després ja ho he explicat. Clar, la pura veritat és que ara
tinc molt clar que he de ser feliç basant-me en els meus recursos,
sense dependre emocionalment de ningú. Elles mateixes s’han barrat
el pas cap a mi. Cap dona no em pot prometre res ja. El cercle s’ha
tancat.
