Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dijous, de juny 22, 2017

Two Shoes in Shoreview

A internet:

De la unitat dels Països Catalans se’n poden dir moltes coses. Jo només apuntaré que per mi no és prioritària, més que res perquè em preocupa molt el pes específic de Barcelona i com aquest pot desequilibrar per si sol tots els PPCC. Amb uns PPCC multiestat això es pot corregir una mica. En un altre ordre de coses, constatar que el concepte d’excel·lència l’hem assolit en camps molt diversos, però no necessàriament en el món de la cultura, on els artistes de més projecció poden tenir un nivell molt desigual. De fet, i sense entrar en molts detalls, en el camp de la música és com si la fornada dels anys setanta no s’anés a repetir mai més, el qual és molt estrany si tenim en compte la cantera tan bona que tenim. Però és una cantera oblidada, sobretot pels despatxos on el decideix qui entra i qui no. Cal un canvi, i és un canvi que necessita ser ordenat des de l’esfera política per a poder produir-se. No sóc optimista. I per tant, a aquest pas l’excel·lència cultural i especialment musical pot ben bé no produir-se mai. És molt trist.

Rajoy personifica la degeneració de la II Restauració Borbònica en el caos polític, econòmic i cultural. La personifica, però en realitat és tot un sistema el que ha causat tot això. Com va escriure l'historiador Peter Padfield, es poden aprendre moltes coses sobre els sistemes polítics per com se'n van avall. I crec important remarcar que Rajoy dirigeix ara tot el sistema, però que el seu ascens polític i la seva ascensió a la presidència de l'estat espanyol no haurien estat possibles sense que el sistema polític espanyol estigués construït i orientat d'una determinada manera. Rajoy és la guspira final que ho fa saltar tot enlaire, però és un símptoma d'un mal molt més profund, mal que ens retrotreu a 1975, a 1936 i potser fins i tot a 1909, 1875 o més enrera encara. És un sistema on hi poden haver intervingut milers de persones al llarg del temps, i ara sabem que porta anys condemnat. El que ocorre ara mateix, i nosaltres hi tenim un paper crucial, és l'inici de la fi d'un país, Espanya. No serà perquè no s'ho hagin buscat.

*****

Sense pretendre ofendre a ningú, el proper 2 de juliol hauria preferit escoltar a L'Exèrcit d'Islàndia a participar al Laberint d'Arcàdia. Ho dic amb coneixement de causa.

*****

He decidit fer, poc a poc, una seqüel·la del "Biedroneczki"... aquest cop tota en l'estil de "Two Shoes in Shoreview", potser provant també si me'n surto d'incorporar tocs de samba o bossa. Encara no sé si seria cantat o no, per això no vull córrer. A més, vull garantir-ne la qualitat. El cas és que amb "Two Shoes" i "North Faint Gaul" he descobert com fer música llatina d'una manera que m'agradi i mantenint la qualitat, cosa que la gran indústria no ha sabut fer IMO. De fet, la idea de provar aquest camí no em va venir dels artistes llatins supervendes actuals, sinó de gravacions antigues. He anat a les fonts (sí, ja sóc a mig camí de Rubí) i he escoltat des de la gravació original de "La engañadora" a improvisacions cubanes de finals dels 1950, passant pel disc "Broadway, Bongos & Mr. B" de Billy Eckstine (que tinc encarregat) o fins i tot per una curiositat ben arranjada com la versió de Gelu de "En Palma de Mallorca". Clar, aquestes gravacions antigues tenen un so que es fot d'hòsties amb l'estil llatí actual. Potser per això no em sento còmode amb gent com Mark Anthony o Gloria Estefan, admetent que ignoro si tenen alguna gravació bona o si són, com em sospito, "gent de la Indústria, amb mentalitat d'Indústria". En fi, veurem on em porta tot això.

*****

Mentre, ahir dimecres 21 de juny vaig debutar amb el grup de boleros... i va ser problemàtic. No em plantejo deixar-ho, però sí batallar-m'ho, perquè el que no vull és fer-me notori per actuacions força millorables. Sobretot perquè amb Visitants tot està a un altre nivell, fins i tot jo mateix: ja veig que no podrem actuar fins la tardor, però aleshores sorprendrem.

*****

El passat 1 de juny va fer cinquanta anys del llançament del Sgt. Pepper dels Beatles. Grandíssim disc que és una de les meves influències capitals, tant per les seves cançons com pels arranjaments dels propis Beatles i de George Martin, i també per l'enginyeria de gravació de Geoff Emerick. Quan vaig fer el "1964", vaig provar jo mateix a gravar les veus provant diferents maneres de gravar-les a partir del poc de què disposava: el micro ADK a-51, el compressor Alesis 3630 i algunes reverbs i delays del Zoom RFX-2000. I crec que part de l'aroma experimental de l'àlbum va venir d'aquest plantejament d'enginyeria tan 1960s. Però com a enginyer no deixo de ser un patata en comparació amb gent com Geoff Emerick, Larry Levine o Joe Meek. Ni tinc la perfecció d'un Stephen Barncard, un Stephen Desper o un Michael B. Tretow. M'encanta el seu treball.
A la vegada, torno a un article que fa un any em va agafar per sorpresa: https://www.theguardian.com/music/musicblog/2016/jan/21/brian-wilson-beach-boys-musical-mind-mental-condition-beethoven-psychology-love-and-mercy . La tesi de l'article és que tota la creativitat de Brian Wilson venia del fet que constantment tenia una mena de jukebox sonant dins del seu cap. No em refereixo a al·lucinacions, sinó a imaginar música constantment, fós seva o d'altra gent. I el que em va sobtar va ser... que és el que em passa a mi! Evidentment no em vull comparar amb tot un Brian Wilson, un autèntic innovador que ens supera de llarg a tota la resta de mortals. Però passar-me, em passa: normalment "escolto" música d'altres (el "Forever Changes" de Love, algun passatge de The High Llamas, fragments de "SmiLE" dels Beach Boys, etc.), i de tant en tant algun acord es mou cap algun altre i em trobo component mentalment. La pega d'això és que necessito l'estudi per a treure les idees del meu cap i fixar-les en un suport físic, o acabaran fent-me mal. El pitjor per mi és haver-me de passar anys sense poder acabar cap obra per agenda plena. I ja m'ha passat tres vegades: 2001-2004, 2007-2009, i aquest curs. És horrible. Clar, per això continuo fent discos: és una màquina que no pararà mentre no em mori. Però, d'altra banda, reconec que fins i tot m'estic plantejant de deixar de cantar en català, no per falta d'amor al català ni per falta de convenciment polític, sinó perquè intentar fer bona música en aquest país és inútil, només importen els mediàtics, i ara sé que el meu públic és, de fet, a l'altra banda de l'Atlàntic, o almenys a les Illes Britàniques. Falta veure com hi arribo, però dóno Catalunya per perduda. Impossible fer res aquí.

dimarts, de juny 20, 2017

Hawaii

Estic ja pujant el "Biedroneczki" al Bandcamp. El masteritzat em feia patir, em va resultar molt més difícil del normal. Però sona bé. Me n'he sortit. L'àlbum ha acabat essent instrumental perquè la veu que jo volia que el cantés no va ni respondre el meu missatge. De manera que aquest és un àlbum instrumental, relativament menor però agradable d'escoltar, i que sobretot em permet acabar amb més d'un any de silenci discogràfic. Més discos m'esperen, aquest cop cantats: el "Disfunctional" (amb les lletres acabades i tot), l'"Estratègies" (on vull que cantin els meus amics i que quasi té totes les lletres escrites, potser posaré alguna guitarra aquí i allà), el "1980" (pendent de lletres) i la regravació de veus d'"Himnes", un disc que sé que ara podré cantar molt millor i amb millor pronuncia de l'anglès. Se'm gira feina, però com a feina és la xocolata del lloro.
Mentre, estic escoltant el "Cold and Bouncy" de The High Llamas i se m'està fent interessant.

*****

Escrits a internet:

Al nou país hi haurà un tema que caldrà abordar des del primer moment i que és vital: la desespanyolització en tota una sèrie d’àmbits, des de la política als cossos de seguretat. És un assumpte sobre el que s’ha de rumiar molt i anar amb peus de plom, doncs es tracta de no trepitjar el dret de la gent a pensar com vulguin. Però, a la vegada, ha de ser prioritari evitar que tota una sèrie de personatges es puguin canviar de camisa i aparèixer com els grans patriotes catalans quan fins ara han fet tot el possible per fer-nos mal i tenir-nos sotmesos. El preu de no fer-ho ja l’hem vist a la “transició”: no fer una desfranquització ens ha portat al dantesc panorama que retrata aquest editorial. Nosaltres estem fent l’únic canvi possible respecte de tot aquest desastre: marxar. No només és impossible intentar frenar una bola de neu tan gran com la que ens cau al damunt des de Madrid, sinó que quedant-nos a l’estat espanyol ens veuríem arrossegats una altra vegada a un drama humà com el de 1936. Està així de fotut.

Jo, com a músic independent, em permeto d’observar una disfunció greu en matèria cultural: només importen les patums. Tan simple com que hi ha un nombre relativament reduït de persones que semblen estar allà des de sempre, i que són màximament difosos i celebrats només per ser qui són. I si no ets un d’ells, simplement se t’ignora. O, en tot cas, algú en algun despatx ben ocult als ulls de la població ha de decidir que li interessa que entris en el cercle, i sempre que facis allò que aquest algú vol que facis. És una situació que de democràtica no en té res, i en el cas concret de l’escena musical n’estic fart de veure a companys músics molt bons plegant perquè sempre s’estan estavellant contra la mateixa paret, mentre aparentment publiquen discos i surten a la tele autèntics passavolants. Puc demanar un canvi? I un canvi a nivell polític? Perquè com a país no ens podem permetre el luxe de continuar fent el ridícul.

*****

Dimecres 14 vaig portar el sitar al Farràs per a que el Cristóbal m'hi enganxés un micròfon de contacte que jo ja tenia i també m'hi muntes una connexió permanent de jack. El mateix vespre el vaig poder recollir. Per l'altra, vaig aprofitar la visita per dur-li la Epi Dot. He decidit que el so de les Pearly Gates no em convenç i li faré instal·lar unes SD Seth Lover. En tot cas, vaig aprofitar la visita del matí per provar una Squier Telecaster Classic Vibe i una Tele mexicana que tenen, per si més endavant d'aquest any em puc fer amb una de les dues, purament perquè no deixa d'interessar-me tenir una Tele convencional (i perquè estalviar per una vivenda és, si no canvien radicalment les coses i un munt de rics va de pet a la presó, simplement inútil). Temps al temps.

*****

Què es fa després d’una desaparició de tres anys? Moure’t.

dimarts, de juny 13, 2017

A Hard May's Fight

Acte de diumenge a Montjuïc: políticament bé, fins i tot potent. Musicalment, la noia que va cantar junt amb el Toni Xuclà va fer la millor actuació que recordo en un event indepe. Notable alt. La resta van acomplir, amb l'única excepció d'un Titot que em va demostrar que és molt més polític que músic. Però una cosa va arruinar l'efecte: la música enllaunada de final d'acte era de vergonya aliena. ANC, no tinguis tan mal gust.

*****

Apunts fets a internet, tal qual:

Jo diria que es troben amb una situació en la que mai no havien pensat i que a més no saben com resoldre. Perquè confiar al poder judicial (és a dir, a ells mateixos sota un altre nom) la resolució d'un tema estrictament polític no ha estat cap altra cosa que disparar-se al peu. Ara tot el món sap quina mena de règim hi ha a Espanya i a més tenim més d'un partidari a les cancelleries occidentals. En aquestes condicions, impedir el referèndum per la via que sigui o directament treure els tancs és el suïcidi d'Espanya com a estat. El seu gran error: entrar a institucions internacionals com la UE o l'OTAN, institucions on les típiques tàctiques franquistes no són possibles sense generar-se problemes molt greus. I mentrestant, nosaltres seguim endavant...

Molt important: hem de poder contrarestar les desinformacions amb què els partits unionistes bombardejaran als seus votants. Ho dic perquè al cinturó metropolità de Barcelona hi ha barris on molta gent només veu Tele 5, i a aquests no hi estem arribant. Aquest és el nostre punt flac i l’hem de resoldre amb urgència, i fer missatge específic per a ells, perquè els missatges per a la gent dels barris centre els resulten marcians. És com publicar un estudi sobre física nuclear en una revista d’art modern: oi que no cola?

Crec que ens divertirem de debò: el govern de Madrid sap que està contra les cordes de trenta guitarres de dotze cordes, a la vegada que es troben en una dimensió totalment desconeguda i completament perduts en el laberint. Però, a la vegada, es troben que han sobreescalfat ni més ni menys que a tota la seva militància, a tot el PSOE, a tot C’s, als partits ultres (poc significatius però capaços de molt soroll), a tota la premsa d’àmbit estatal, als responsables i tertulians de televisions i ràdios d’àmbit estatal, a entitats com Manos Límpias, Societat Civil Catalana o Som A Temps, a l’exèrcit espanyol amb legió inclosa, a la Policía Nacional, a la Guárdia Civil, a la ja preescalfada opinió pública espanyola… Massa gent com per afluixar: seria una mala novel·la amb el “malo” aquell tan temible fugint cames ajudeu-me a la primera bufetada. De manera que ja només poden intentar una fugida endavant, des de fer que la Policía Nacional segresti les urnes a fer baixar tancs per la Diagonal. I intentin el que intentin, els sortirà fatal. Jo mateix estic convençut que si hem arribat a aquest punt en què els catalans tenim tots els trumfos, és perquè a Madrid no hi ha res comparable a una CIA, un FBI, un MI5 o un Scotland Yard. Ni res semblant a polítics intel·ligents i preparats amb ganes de fer política de veritat. Només una multitud de Torrentes. Sí, la partida encara no s’ha acabat i hem de fer un últim esforç per guanyar-la, i guanyar-la de carrer. Però per primera vegada en 303 anys, la sensació que em transmet el que està passant és la de tot un Boris Kasparov (nosaltres) jugant contra un jubilat que està jugant a escacs per primer cop en sa vida (no cal dir-ho, ells).

Doncs perquè tots plegats són una colla d’aficionats convençuts de ser grans estadistes i perquè, per dir-ho amb franquesa, a Madrid la sinceritat ni hi és ni se l’espera. D’aquí a cinquanta anys es filmaran comèdies absolutament delicioses sobre aquest caos, però pels que ho hem de viure és molt, molt lamentable. “Mals actors, mal teatre!” (Lluís Llach).

Trump ha comès el major error de la seva vida posant-se de president dels Estats Units. De sobte, tot el món el coneix i sap quin desastre de persona és. I passarà a la Història com un psicòpata i un incompetent. Tot això hagués quedat força esmorteït si s'hagués limitat a ser un milionari excèntric. El problema és que la seva imbecil·litat ens afecta a tots. Quines ganes de perdre'l de vista. I quin paperot ha fet l'electorat nord-americà: la merda d'educació primària i secundària dels EUA ha provocat una catàstrofe, per haver creat un electorat tan poc preparat per prendre decisions. Si sabeu de més factors, és el vostre torn.

Apart, afegeixo aquí aquest apunt: Theresa May ha fet el ridícul, Corbyn ho ha fet tan bé com ha sabut, i només em fa patir el resultat de l'SNP. Això sí, la nova paraula és Brexodus: empreses i professionals que estan migrant des de la City de Londres cap a l'Europa continental. El Brexit sembla ser un bon merder. Però no oblidem que si anglesos i gal·lesos van votar en massa a favor del Brexit, és perquè la UE ho ha fet de puta pena. Que si jo recolzaria una UE que funcionés i que resolgués els problemes dels europeus, amb connexió amb la realitat? I tant que sí! Però amb la UE actual no hi ha res a fer, i si a la Catalunya independent s'hi fa un referèndum sobre quina relació hem de tenir amb la UE, jo votaré Catexit, sigui entrant a la EFTA o, millor, fent un pacte bilateral amb Brusel·les que beneficii les dues parts però que ens deixi lliures de fer la política que vulguem. (Pels dubtes, tampoc no sóc gaire fan de la OTAN.)
(Ni sóc fan de França: ni estan escollint polítics vàlids, ni m'ha fet cap gràcia la maniobra de posar Occitània i Catalunya Nord en el mateix paquet i anomenar-lo "Occitània". De sobte, catalans del nord i occitans estan enfrontats, una aberració històrica i cultural. I ningú no sembla adonar-se que el "malo" és l'Elisi. De vergonya aliena.)
Un apunt trist: Patricio Gonzalez Guajardo i Luis Marileo Cariqueo, dos joves peñis mapuche, han estat assassinats pel capità retirat de Carabineros Ignacio Gallegos Pereira. L'estat xilè torna a mostrar la seva cara més fosca. Vergonya!

*****

Recordem la meva intenció de fer equipar el meu sitar amb un circuit piezo passiu. Tocarà encarregar cordes i, quan pugui, un estoig en condicions.
He decidit fer-li canviar les pastilles a l'Epiphone Dot Studio, les Pearly Gates no acaben de sonar com crec que ha de sonar una bona humbucker. Provaria unes Seth Lover, que ja he provat en almenys una altra guitarra. I faria treure un condensador que hi ha.
I em fa tilín una Squier Telecaster Classic Vibe concreta. Però ja són massa coses. Es farà el que es pugui, que un és pobre.
Però res d'estalviar per una hipoteca. Els bancs i immobiliàries no es mereixen els meus diners.

*****

He decidit regravar les veus d'Himnes. No crec que calgui a cap àlbum més (i no deixen de ser documents d'una època), però reconec que em frustra el mal anglès que encara tenia el 2012, i també va ser un error gravar les veus en una sola sessió, perquè a l'últim número vaig perdre la veu a mig. Fins i tot així, no m'ho plantejaria si no fós perquè fa pocs dies vaig pensar en fer un videu. Fa anys que no en faig un, i la meva idea seria gravar bé la peça en estudi, amb les bases originals (retocant-ne només una, la darrera), i llavors fer-me filmar amb un parell de càmeres mentre faig playback. Lloc? El menjador de casa, un diumenge. No busco res molt professional, però sí digne.
Feta la prefeina al projecte: "Biedroneczki estan en punts". Tinc entrats de nou a l'ordinador els finales de les cançons. Ara és només qüestió de tallar i enganxar melodia on calgui, compondre una melodia on no hi sigui, i fer sessions de disparar midi i regravar en àudio. En tot cas, la persona a qui anava adreçat l'àlbum no va ni contestar. Una decepció.
L'altre gran canvi ha estat l'ampliació de l'Estratègies amb unes bases descartades del Disfunctional (més una del Biedroneczki) que crec que encaixaran bé amb la resta del material. Serà un disc llarg, però no em sembla malament, donat que aquest serà finalment l'àlbum cantat pels meus amics. I només hauria d'escriure una lletra i gravar un solo de guitarra pel tema més nou.
Per la resta, només el 1980 requereix de lletres. I a posar veus a tot (excepte el Biedroneczki, que deixaré instrumental).

*****

-Squier VM Telecaster: Nashville
-Squier VM Jazzmaster: Pieholden
-Fender CIJ Stratocaster XII: Califòrnia
-Fender American Series Stratocaster: Antàrtica
-Epiphone Riviera: Mythbusters
-Epiphone Wildkat: Nothammer
-Epiphone Dot Studio: Scarlett
-Gibson Les Paul Studio: Schönbrun
-Rickenbacker 330/12: Glendor
-Hagstrom Viking Deluxe 12: Searcher
-Casio MG-510: Crashbird
-Älvian 335: Connecticut
-Älvian "SG" estéreo: Victòria
*****
-Admira Paloma: Pigeon
-Acústica Storm: Illinois
-Fender Villager XII: Windfall
-Ashley: Habanera
*****
-Baix Storm: Barstow
-Baix acústic Academy: Saint Louis
-Fender Jazz Bass Highway One: Sebastopol
-Warriors P-Bass: Pink Floyd

dimecres, de juny 07, 2017

I can't stop no

El projecte rebutjat per silenci administratiu i que he decidit acabar ja té un títol: "Biedroneczki estan en punts". Una frase de traductor automàtic. I quasi li tinc feta una portada. Pensant en com acabar-lo. A la vegada, he decidit passar sis cançons sobrants del Disfunctional i una sobrant del Biedroneczky a l'Estratègies, amb el que em surten 79 minuts de música. Crec que cola, i si no, sempre sóc a temps de repartir-ho en dos àlbums. Però sempre treballant amb vistes a un sol projecte. Per demés, començo a trobar-me millor del nas. Però amb agendes com la dels passats sis o set dies poca cosa faré. És molt frustrant.

*****

Ahir vaig fer una improvisació sobre una gravació de "Different Trains" de Steve Reich per a la inauguració d'una exposició. I també em vaig retrobar amb les meves companyes d'Un Munt de Mots.

*****

Està molt de moda fer competicions a veure qui acaba primer de tocar una peça, tocar amb acords canviats o directament en tonalitats diferents, menjar-se silencis... És duret.

*****

Sesuposa que entre avui i demà passat hem de saber la data i la pregunta del referèndum d'autodeterminació. Jo ja estic impacient. Per cert, a Puigdemont no li val la pena anar al Congreso a que li facin un Ibarretxe. Mentre, el Sr. Gordó faria bé de plegar. Cal fer net.
Crec que la CUP no es tornarà a presentar a unes eleccions al Parlament. Millor. No els tornaré a votar ni en clau municipal. Molt, molt decebut.
I l'Ada Colau també faria bé de plegar. L'únic problema és trobar un recanvi que funcioni. No sóc optimista. I no voldria que s'hagués de votar a en Xavier Trias.

*****

Almenys estic millorant com a guitarrista. Aparentment ja puc solejar i tot.

*****

Falta que pugui escriure aquest estiu. No sóc optimista, aquest curs acabarà molt tard, directament a finals de juliol. És molt frustrant.

*****

Dissabte hi va haver concert de l'Exèrcit d'Islàndia de butxaca (Jordi i Rubèn) a l'Angelo's, a la Rasa amb Sant Pere. Bon concert, però hi vam anar quatre amics. Tocar tard en una nit amb partit televisat és per plegar el ram. Un toc: els hi vaig deixar, per etapes, molt material: amplis i, com que les seves acústiques s'acoblkaven, vam anar a casa un moment amb el Jordi i els vaig deixar la Tele i la Strato. Em va agradar molt com les van emprar. I a la tardor hi tocarem els Visitants.

divendres, de juny 02, 2017

Mirèlha

El cantant aquell no ha dit res. Em sembla que tinc un àlbum meu per acabar. I com que no puc cantar davant d'un micro encara, li vull fer melodies instrumentals via MIDI. No m'hi podré posar abans de dimecres. Quina agenda. I al final m'hauré hagut de fer el disc jo, i amb nul·la repercussió.

*****

Vull llegir.

*****

Al grup de boleros m'he passat al baix. I de sobte sonem molt millor. Em sembla que em tocarà fer de multiinstrumentista. Els concerts són aviat.

*****

Pensant en electrificar el sitar, via piezo. I a la llarga, fer-li posar pastilles SD Seth Lover a la Epi Dot.

*****

Escrit a classe d'Artteràpia el 24 de maig d'enguany:

Escric per no repetir dibuix. Hauré vist "Moulin Rouge" (John Huston, 1952). És interessant. És bona. Està ben dirigida. Així que no hauré perdut el temps.
Una altra cosa és el tema. Encara que una part de la pel·lícula aconsegueix retratar molt bé l'artista i el seu medi social i font d'inspiració, hi ha un problema: el centre argumental és que malament que ho va passar a nivell amorós. I sento empatia per ell. Però és just el tema que m'impel·lia a repetir dibuix: una nit de pluja i tempesta en un paratge amb tombes i arbres morts i retorçats.
Clar, no és un tema molt fantàstic per mi. M'he passat tota la meva vida adulta rebent cops i punyalades traperes. I al final he hagut de renunciar. Si alguna vegada alguna vol res de mi, no ha de fer sinó venir-m'ho a dir, i jo la rebré amb afecte i discreció. Però jo no busco més. "Amor" és una paraula ben abstrusa.
I ara només em queda "rajar" de Hollywood i la seva obsessió amb el tema, vist sota una llum positiva. Mireu, nois, doneu mal rotllo. Embafeu. I avorriu.
Llavors què queda? Problema habitatge (és horrorós, però a això sí que no hi puc renunciar, avui he descobert que un anunci era publicitat enganyosa).
I tema creativitat, que és on estic segur i on obtinc bon rotllo. Està clar que la col·lecció de guitarres ja s'ha acabat, Però les que tinc em fan feliç. Gravar em fa feliç. Escriure... ho faig, almenys. I només em falla la difusió. La gent que descobreix el meu treball està entusiasmada. Ara falta que el pugui descobrir el gran públic. El Serrat i el Llach van tenir sort: no van haver-ho de confiar tot a les actuals grans discogràfiques de país. Ja eren mediàtics.
Llavors, la meva relació amb la creació artística es basa en un criteri de màxima seguretat, de racionalitat, i d'aprenentatge, creació i aplicació d'algoritmes, procediments tècnics que donen un resultat "en termes matemàtics". És el que faig quan gravo i produeixo discos, amb tècniques com la del "mur de so", variacions de velocitat, cintes a l'inrevés, editatges, aplicació de reverberació i línies de retard...
Dibuix? És on vaig més insegur, d'entre allò que faig. Però sempre puc tornar a la perspectiva tècnica. Això sí, intento provar coses perquè el que és segur és que cal canviar.
Narrativa? Em costen els arguments, però mentre tingui hores per endavant i concentració, faig la feina i sembla que no ho faig malament del tot. En tot cas, la meva preferència és per una narrativa minimalista, cuidada i "no perseguidora de l'emoció fàcil i a qualsevol preu". Així que és més fàcil que llegeixi (bé, el poc que llegeixo) literatura d'avantguarda que novel·les romàntiques o embolics de la Terra Mitja. Bé, si vull continuar escrivint he de llegir. I no tinc ni temps ni espai. Em preocupa.
De totes maneres, allò que he dit de la seguretat, la pel·lícula ho capta molt bé. Toulouse-Lautrec sabia el que valia. I apreciava a aquells que valien. En canvi, no li impressionaven els grans mites "per la cara". I per cert, estic d'acord amb la seva opinió sobre la Mona Lisa. Millor amb bigoti. I jo, en música, hi afegeixo a Mozart. Moltes dots, però no va fer més que música avorrida. Prefereixo a Steve Reich o a Charles Ives.

*****

Carta no publicada:

El negoci immobiliari és l'únic que posa als seus clients tots els entrebancs possibles. Per incomprensible que sigui, tenen horror a vendre. Només així s’entén que posin els preus que posen als seus habitatges, o que intentar aconseguir una hipoteca sigui més difícil que entrar al Pentàgon a mitjanit (i els bancs tampoc no en surten gaire ben parats). Donaria per una bona comèdia, excepte per un punt: han aconseguit ensorrar tota una societat. Només dues conclusions: a) el tema immobiliari està en mans de les persones inadequades; b) amb tanta dificultat interposada, ens estan implorant a crits que ocupem habitatges. I els polítics no saben sortir de “si regulem els preus estimulem el mercat negre”. I així ens va a tots.

dijous, de juny 01, 2017

Aqueras Montanhas

El projecte "sense nom" per a un músic "x" està acabat des de dimarts 23 a la sortida del sol. Dotze dies, des dels primers Finales l'11 en tornar de l'operació de tabic i amb gasses al nas, i amb una pausa de 72 hores entre dilluns 15 a la tarda i dijous18 al migdia. És el meu propi rècord de treball intens en un projecte, batent al "Busco feina/Accident" tant en brevetat com, de llarg, en qualitat del resultat final. I no innova... però hi he acabat fent tres cha cha chàs, un moviment molt inusual per mi (i estan prou aconseguits, el que ho fa encara millor). També és un projecte que he resolt íntegrament amb sintes. Algun dia hauria de gravar un projecte amb guitarres, però reconec que em costa de figurar-me què fer-hi que sigui tant interessant com el que faig per mitjans purament electrònics. En tot cas, crec que és un projecte que mantindrà l'interès. Només un problema: la persona a qui li ho volia proposar fa més d'una setmana que va rebre el meu enllaç i el seu silenci és total. Em sembla que tinc en marxa un nou àlbum d'en Patinet...

*****

He decidit passar de les immobiliàries. El darrer desencontre/obstacle: una agència fent publicitat... diguem que debatible. I ja he perdut la paciència. Toca escriure a un munt de llocs i persones... mirant de trobar la persona que s'atreveixi a deixar fora de joc a cert personal... Tot, menys aquest caos.

*****

Temps d'austeritat. No tinc un euro. Merda pensió.
I s'ha acabat la col·lecció de guitarres. Comença una era obscura.

*****

Dissabte 27 vam fer una sessió noise amb un noi que volia gravar alguna cosa amb mi. Va ser prou interessant, sobretot perquè normalment no trobo quòrum per a aquesta mena d'afers. Ara a veure què fem amb els resultats.

*****

Dimarts 30 vam anar a la metgessa. En tinc per mig any de nas taponat. Llavors, fins a final d'any em serà impossible gravar veus. Toca fer nous àlbums instrumentals... Potser el projecte "sense nom" podria ser-hi candidat? Li hauria de gravar melodies i fer-ho de manera organitzada, però...

*****

En Rajoy ha dit que no, visca la revolució. Toca mobilitzar-se...
I en Trump és un fàstic de tio. Toca mobilitzar-se...
En tot cas, què volia dir Angela Merkel amb el seu "més Europa" de principis de setmana? Jo també vull una Europa molt diferent de la que hi ha ara, però la seva al·locució em sona molt críptica.

*****

La caixa de luxe de Sgt. Pepper és molt cara, n'hi ha pocs exemplars, i no conté "Carnival of Light". Un fiasco total. Volem "Carnival of Light"!!!