Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dilluns, de gener 30, 2017

American Doom

Trump porta només deu dies com a president dels EUA i ja ha horroritzat a tot el món amb mesures que només poden dur el caos. En què pensaven els que el van votar? A sobre, corren rumors sobre irregularitats a les eleccions de novembre passat. Hi haurà tercera guerra mundial? Hi haurà món d'aquí a quatre anys?

*****

Passo gana. Quasi no puc menjar, gentilesa d'una doctora que m'ho va prohibir quasi tot. La meva opinió de la professió mèdica ha passat a ser molt baixa. El pitjor és que m'aprimaré.

*****

I no tinc un duro. I he d'acabar de pagar el Vox. Estic molt nerviós.

*****

Dissabte 28 vaig tocar al concert dels 10 anys de The Missing Leech. No la meva millor actuació, però tots els demés ho van fer de faula, i va ser una gran nit plena de moments intensos. I sempre recordaré a en Maule demanant-me la Strato XII i tocant en plan sitar a "Unicorns psicodèlics". Genial. Gràcies també al propi Maurici per tot el que ha fet i fa pel sotabosc. Sempre serà un dels grans.

*****

Enllaço l'entrevista de El Periódico: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/entre-tots/no-vull-ser-europa-contra-persones-lluis-paloma-5756070 Merci! Miraré de ser-hi conseqüent.

*****

Encantat amb la "conferència Puigdemont" a Brusel·les. Decebut amb Santi Vidal pel seu poc rigor. Almenys hi ha remor que no haurem d'esperar al setembre. Millor, ja no puc aguantar més el mal rotllo franquista.

*****

I wanna write...

*****

... Gretsch (dream) G5422G-12 (dream) Electromatic (dream)...

diumenge, de gener 15, 2017

The Lost Chord

(Segueix)

-Què t’ha portat d’instrumental el 2016?

És cert que almenys en això ha estat un any interessant. El vaig iniciar a Tenerife amb un “timple Canario” (18-1-2016), tot i que va ser la compra menys afortunada de l’any, doncs era un instrument “de turista”, no apte per a la mena de treball profesional que jo hi volia fer. Més afortunada va ser la compra d’una mandolina electrificada a Casa Farràs (8-2-2016), una Johnny Guitars que sí ha vist una mica d’activitat. Aquesta darrera la vaig sufragar en part amb la venda al Second Company de la meva primera guitarra (una Encore desastrosa) i de la Samick acústica de 12 de l’era “Corrupció” (La Fender Villager és molt millor). Ha estat un any de vendre’m coses (al juliol li vaig vendre la XP acústica blanca a l’Albert Bonnin, i el 9 de setembre em vaig vendre la Daytona acústica en veure que no li treuria suc).
L’única guitarra nova de l’any ha estat una Squier Vintage Modified Jazzmaster en color Sonic Blue, el 13 d’octubre. Meravellosa. 374 € que sonen com 1800. A la vegada, m’ha posat en alerta que l’autèntica sèrie barata de Fender és Squier i no Fender Ensenada (d’aquestes darreres en vaig probar unes quantes el 2015 i no valien res).
Amplis? Dos de bons: un Roland Blues Hot Cube de 30W (23-7-2016), de transistors, no arriba a sonar a vàlvula però hi ha qualitat, i un VOX AC15C1 (10-10-2016), encara estic a mig pagar-lo però és sensacional. Especialment el trémolo.
Racks? Un compressor Alesis 3632 (l’evolució del 3630, del que fa 15 anys que en tinc un), un compressor DBX 266XS, i un interface multientrada Tascam 16x08. I herències sorpresa de Paramètric Estudis (in memoriam): una pletina de cassette Tascam 122, un MOTU Midi Timepiece, i uns samplers Akai S1100 I S4000. Això darrer ho he de posar en marxa.
Pedals? Un multiefecte BOSS ME50 i un Electro-Harmonix Mel9 (Mellotron de guitarra). Ah, i un E-bow! Amb el que tinc una bona pedalera per a Visitants.

-Hi ha ja idees pel 2017?

I per més enllà I tot, si les economies ho permeten. Les apunto, simplement, doncs a la pràctica tindré l’economia molt limitada. Tema guitarres: Fender Stratocaster SRV, Squier VM Jaguar, Squier VM VI, Eastwood Classic 12, Maton MS500-12 Mastersound, Gibson J-45, Duesenberg Paloma, Fender Electric XII, i una Cozart Telecaster XII per a un experiment estéreo. Apart, dos instruments inusuals: un sitar electrificat i una guitarra portuguesa de Coimbra.

-Com ho portes com a intèrpret?

He millorat substancialment. No sóc un guitarrista ràpid, però: a) he après a no equivocar-me i a tocar dins d’una escala; b) aplico bendings i vibrato; c) diría que no tinc el canell tan encarcarat com fa uns anys; d) me les arreglo per arpegiar molt més que fa uns anys. Què em falta? Saber com tocar escales ràpides, aprendre’m més escales, i aprendre a tocar “fingerpicking” (tinc relativament controlada “Blackbird” dels Beatles però res més). Tan aviat com em millori l’economia vull tornar a estudiar amb el David García, és un bon profesor i jo no hauria arribat on sóc sense pasar per les seves mans (a més, no ho vaig deixar per voluntat pròpia).

-Llegeixes revistes de guitarra?

Sí, i sobre una base regular. Opinions? M’encanta llegir proves d’equipament, tot i que les més fiables sempre seran en anglès. També m’agrada llegir articles sobre història i tècnica de la guitarra elèctrica. En canvi, reconec que les partitures de pràctica que solen incloure aquestes revistes no em són útils, tant perquè ja requereixen un generós nivell de partida com perquè van molt encaminades a que agafis “l’estil de” (i aquí reconec que estic buscant una manera pròpia). I les entrevistes… reconec que en general m’agraden per si mateixes, però llavors escolto als guitarristes i rara és la vegada que no em deceben. No em refereixo a la seva tècnica, que és acollonant, sinó als discos com a tals, que solen ser comercialots. Si voleu els dos exemples més estridents: a) a Robert Cray el van fitxar perquè era guapot, les noies s’excitaven amb ell, i les seves lletres anaven sobre sexe. Incidentalment, tocava bé la guitarra. I clar, els seus discos continuen essent molt avorrits; b) Stevie Ray Vaughan tocava molt ràpid i tenia un to. Però n’he escoltat unes quants gravacions i sempre m’hi falta alguna cosa. Vull dir que imita a en Jimi Hendrix però no deixa de ser molt més convencional que ell. Diria que aquell tràgic accident el 1990 és el que l’ha convertit en mite.
Apart, hi ha tots aquests guitarristes tècnics (Steve Vai n’és l’exemple més conegut) que fallen en tot el que no sigui la pròpia tècnica. Vale, aquí estic essent una mica dur. Diguem que me’ls miro amb ulls de compositor i enginyer de gravació, i admiro quan un guitarrista fa una gravació que funciona en termes musicals (Eric Clapton té una obra molt irregular, però escolteu-lo al “Beano album” i a “Laylah and Other Assorted Love Songs” i us en fareu fans). En aquest aspecte, admeto que un John Petrucci ja ha aconseguit perdre’m abans de començar, amb el ridícul argument de l’àlbum de Dream Theater “The Astonishing”. Difícilment la música hi podrà sobreviure.
Clar, jo voldria que no sortissin sempre aquests guitarristes tècnics a les entrevistes. Vull dir que, per exemple, un Thurston Moore o un Nels Cline tenen molt més a dir en termes de to i d’experimentació sonora. Així que tinc molt clar què tenir per a un bon to bàsic (pastilles amb especificacions vintage + amplis de vàlvules), però a partir d’aquí vaig molt venut de cara a arribar on realment vull arribar. Bé, almenys sé que no vull fer el típic solo metàl·lic…

-Finalment, on t’ha dut tota aquella experimentació amb pastilles i circuiteria?

M’ha dut a una bona guitarra de treball on menys me l’esperava: la Casio MG-510. Les seves pastilles originals eren fluixotes (no entenc per què certa gent les té molt mitificades), i em vaig decidir a fer-les canviar (si no recordo malament, una Seymour Duncan Little '59 Strat -SL59-1n- al màstil, una Seymour Duncan Duckbucker Strat -SDBR-1b- al centre, i una DiMarzio Evo 2™ Bridge al pont). El divertit és que vaig demanar uns selectors extra per a poder escollir entre humbucker i single a cada pastilla, el tècnic no em va entendre bé… i he decidit donar per bo aquest accident genial: “sis” pastilles single, a escollir una de cada dos, i les dues del mig sonen superexcèntriques. A la vegada que el so general és boníssim. Si hi afegim que no n’he tret la pastilla i circuit MIDI, aquesta és la perfecta guitarra experimental.
A la vegada que hem donat el toc final… a l’Älvian estèreo! No pot funcionar en mono per si mateixa, però en estèreo és genial. A més, les pastilles que duu ara són un parell de Seymour Duncans Seth Lover, magnífiques per a Alt Country. Ara hi he de gravar… I fer-me amb una 12 elèctrica, barata, per a repetir l’experiment però amb 12 cordes (definitivament desisteixo de comprar-me una altra Rick de 12, només per l’estèreo).
L’Älvian de semicaixa ha acabat també amb unes Seth Lover, i l’empraré amb Visitants.

dimecres, de gener 11, 2017

Ofegant-me al Pantà de la Xuriguera

(Segueix)

-Què va passar ahir?

Ahir, 10 de gener de 2017, va ser un mal dia. Estava preparat per a que em diguessin que m'operaven del tabic, i de sobte... sucre! No hi va haver manera de fer-los raonar. Així que la resta del dia, perdut, el vaig passar entre la fúria i la melanconia. Ara, anar el 26 al metge de capçalera a fotre'ns crits. No penso acceptar cap règim, ja en vaig fer un el 2013 i va ser un temps terrible.

-I en què afecta a la teva obra?

En què havia estat ajornant algunes sessions vocals per a després de ser operat. De manera que ara perdo la paciència i gravaré, com a mínim, les veus del "Santuari/Partisà", tot retirant-ne d'internet la versió instrumental, que no em convenç gens. Em falta provar l'interface Tascam. Si funciona bé, em posaré a la feina (2.0).

-I com han anat els Visitants aquest 2016?

En diferents moments han abandonat el grup el bateria, el Mario, i el baixista, l'Albert. En tinc una mica d'enyorança. L'Albert, almenys, ha acabat anant a petar a una de les meves bandes catalanes preferides, els Morgan Jr., i crec que li està anant de faula, pel que m'alegro molt per ell. El Mario també va anar a parar als Spoilers... que pocs mesos després es disolíen, pel que ara està en "Stand by". Espero que no sigui per molt temps. Tots dos són instrumentistes fabulosos.
Així que ens hem quedat a Visitants els dos Marcs (sí, és un grup marxista!) i jo, i a falta de trobar un percussionista, hem començat a canviar la direcció del grup. El Marc Casulleras toca megabé la guitarra, el Marc Campins canta megabé, i jo faig de multiinstrumentista senzill, recolzant els meus companys allà on cal. Ara hem de buscar concerts, però crec que en trobarem de bons. Especialment per certa visita meva aquest dissabte passat (dia 7) a la Terra Alta, on hi ha Corbera d'Ebre...

(À suivre)

diumenge, de gener 08, 2017

Quin any el d'aquell dia!

Terror... Sí, els soferts periodistes de Tivizrí estem espantats: en Patinet continúa a la seva habitació de sempre! En fi, som uns "mandaos" i l'hem d'entrevistar. Hauríem d'haver-li posat una espelma a santa Oprah Winfrey.

Què t'ha passat? Fa un any estaves seguríssim amb el "1964" i ara...

Teniu raó. Ha estat un any absurd. Tot plegat és molt depriment. Necessito que el 2017 sigui millor. Tots ho necessitem. Odio el segle XXI.

Tan agressiu ha estat?

Potser ara estic una mica més calmat. Necessitaria tres mesos així, i poder centrar-me en la meva obra. Si tingués diners, me n'aniria un parell de mesos a un lloc apartat, i escriuria, compondria amb midi, i em banyaria a la piscina de l'hotel, o bé a la platja del davant. És el segon any que no puc anar a la piscina de Vallparadís, i ho noto.

Però t'ha portat coses bones aquest 2016?

Algunes. Quasi arrodonir el meu instrumental (i arrodonir-lo pel que fa a estudi i a Visitants), una visita a Tenerife el gener, una càmara de fotos com Marx mana, una exposició de dibuixos, i una visita a La Goleta amb Visitants. I l'escalf dels amics. També un amic nou, fantàstic, a Granollers, que em va conduir a un 1 d'octubre a Pamplona, cantant cançons patriòtiques basques i tocant la Fender Villager. I, curiosament, un concert de la Massa Coral fa pocs dies, el 17 de desembre: repertori diferent (Britten!), ho vam fer bé, Sant Pere quasi ple, i el públic encantat. Ja era hora.

I l'exposició?

Va tenir molt ressò i molt bones crítiques. No m'ho esperava. L'inauguració també va ser un breu moment de "tot funciona". No m'ho semblava uns pocs segons abans de començar. Però la conjunció de Josep Sans, Marie Lottré i Sílvia Alcàntara va ser imbatible. Sobretot la Sílvia, que va llegir un conte meu amb aquella entonació tan seva, transformant en màgia un dels meus escrits apanyaets. Públic càlid, fotos, emotivitat... Sempre ho recordaré. Moltíssimes gràcies a tots/es.

I l'article del Diari de Terrassa?

Em van contactar, i em van venir a entrevistar i fotografiar. L'entrevista és un extracte del que vaig explicar, i és millor per això. Per mi va ser una tarda normal, sense més. No m'esperava que tindria tant d'impacte.

I quines coses no tan bones t'ha portat?

Tota la resta. Ha estat un any molt confús. Porto molts mesos sense treure disc. Tot just ara començo a posar-me a la feina, i n'estic fart que mai no pugui tenir la garantia de tenir un determinat temps per a mi. Des d'abans de l'estiu que ja van començar a sortir-me responsabilitats tontes. Amb el que he estat distret de la meva pròpia feina. I he estat molt nerviós. Apart, l'economia no em va bé.

Allò del pis...

La frustració més gran de l'any. Els meus germans triant-me un pis (una mica petit), jo signant tot de documents entre banc i immobiliària, tots buscant certs documents com micos... de sobte, silenci... i al final el banc va decidir modificar unilateralment les condicions, fent-les molt més oneroses. Vam haver de dir que no (a sobre, es veu que la meva pensió no és embargable, que divertit). Allò interessant és que fa pocs dies que tinc un préstec preconcedit per una quantitat ridícula (insuficient per a una casa, però). En què quedem?

Ens pots resumir l'any polític?

Divendres 16 de desembre vaig anar a donar suport a la Carme Forcadell. I Madrid vol fer coses pitjors encara. El bo és que com més escarafalls fan, més s'adonen les cancelleries de mig món que Espanya és democràcia-ficció, prenent el pèl a tothom qui pot. Seria divertit que, el dia que Catalunya esdevingui independent, la UE la rebés amb els braços oberts mentre feia fora una Espanya corrupta, pobra i súbdita fervorosa d'una monarquia bananera i d'una constitució incanviable i escrita entre sabres.
Això sí, tot podria ser millor si la representació actual de la CUP no fós tan matussera. Porto tot l'any penedint-me d'haver-los votat. No els votaré mai més. Quin disgust.
Rajoy? Un pallasso. Oblidem-lo.
Trump? Ell sol pot acabar amb tota la civilització occidental. Pot deixar el món pitjor del que l'han deixat Bush fill i Obama, que ja és dir (quins pallussos!). Que per què l'han votat? Una forma de protesta d'una classe obrera nul·lament formada i que no sap com ha de canalitzar el seu ressentiment cap a les anteriors administracions. És un problema escolar: mentre l'educació universitària és caríssima i t'endeutes per tota la vida, l'educació primària i secundària és tan dolenta, que bàsicament aprens que vius als Estats Units, que vius en una gran nació, que aquesta nació es governa des de la Casa Blanca (i aquí t'aprens la llista dels presidents, sencereta) i que Déu existeix i ens governa, Bíblia i Creacionisme inclosos. I res més. La gent surt de l'educació secundària (si hi arriben) amb una mena de núvol confús. No estan preparats per votar. Es creuen qualsevol cosa que els expliquin per la tele o a l'esglesia local. Les conseqüències les anem a patir tots, a partir del 20 de gener de 2017. Psicopatia pura.

Discos descoberts?

Molt bo el nou disc de l'Exèrcit d'Islàndia, "Atraccions", amb producció estelar de l'Albert Palomar i uns islandesos en estat de gràcia. The Harlock també han tret disc, "Love Sex Hate", potser sense un single clar, però el tot és més que la suma de les parts, pel que també és una novetat important.
Passant als EUA, he descobert el "Clarity" dels Jimmy Eat World (1999), no exactament punter però sí una perla que per aquí no sembla haver descobert ningú. Wilco han tret "Schmilco", i musicalment té els seus moments però reconec que no m'agrada tant com "Star Wars" (2015), tot i que em perdo les lletres, que pel que he sentit són molt bones i frapants. I tot just estic assaborint el "Hardwired" de Metallica, que vaig comprar el dia que va sortir (3 CD!).
També he encarregat el "Notes of Blue" de Son Volt, tot i que aquest no sortirà fins el febrer.
I en mp3, el "Poppy Nogood – SUNY" de Terry Riley, un directe valuosíssim de 1968.

Discos creats?

Des de la primavera que està tot aturat, i la darrera cosa a sortir va ser el Duncan Drawings IV, així que no ha estat un bon any. Tampoc no he pogut promocionar el "1964", i em reca, sé que tinc un disc bo i arriscat i voldria que se n'assabentés tothom, a veure si enterrem d'una vegada el rock català i la música cumbaià. Que la independència és a tocar i no podem fer el ridícul.
Almenys aquests darrers dies hi ha hagut petits moviments. Les lletres del Santuari estan acabades, a la fi. I segurament tornarà a dir-se "Partisà!" Ha estat un concepte dur d'escriure, però he aconseguit millorar-lo substancialment respecte del cicle original de 2008. El disc ha arribat a sortir en instrumental com a "Santuari", però aquesta versió la retiraré aviat, tan bon punt m'operin del tabic, que pot ser molt aviat. I vull gravar amb la meva nova veu, i que s'entengui tot.
També he recuperat tot de MIDI files que tenia en formats de Cubasis VST de fa 15 anys. Alguns amb SysEx i tot. Tot i que musicalment poc puc aprofitar. Si més no, hi ha l'arranjament MIDI per a "When The World" de To Be Continued que no es va fer servir (mea culpa). Puc plantejar-me de fer-ne una cara B per a quan les nostres dues maquetes surtin a internet (en tinc ganes, falta que tots trobem el format adequat).
Amb el que falta escriure les lletres del "1980" i posar en condicions les bases del "Disfunctional" (n'hi ha de molt bones, un parell que no acaben de caminar, i en general falta gravar guitarres elèctriques, les acústiques i mandolines estan gravades en els multipistes incomplets) i de l'"Estratègies" (que és ja un avenç notable sobre els despropòsits del "Busco Feina/Accident", però això no vol dir que sigui prou bo, i estic barrinant des de fa mesos com salvar el projecte i dur-lo al meu nivell habitual). Les lletres d'aquests dos darrers àlbums ja són escrites (amb una lletra revisable, però sé d'on parteixo i que no li falta molt).
I pel 2017 tinc tres projectes que tant poden dur a alguna banda com acabar en foc d'encenalls: 1) una òpera de butxaca (però no tinc ni la idea clara del llibret; això sí, pocs instruments, i alguns d'ells elèctrics); 2) uns "Himnes II" només per a piano i veu, per a així poder fer jo solet aquell concert de compensació pels que van sofrir la tortura del "concert del caos"; 3) un "Te Deum" breu per a la Massa Coral (no me n'acaben de sortir les idees); i 4) una novel·la, de la que tinc una idea difusa però amb força elements a lloc, ara cal trobar un lloc per a concentrar-me i escriure, i crec que l'escriuré amb un vell tablet que tinc, a la Biblioteca Central, perquè a casa no tinc manera de concentrar-me.
Apart, he treballat tot l'any en un llibre de fotografia. Els pocs que l'han vist m'han dit el mateix (i prenc nota): que hi ha molt nivell, però que sobren algunes fotos i que convindria fer-ne de noves, ajustant també el nombre de pàgines. Per tant, aviat faré més sortides per a fotografiar coses noves.

Sobre art...

La gent se m'esvera tant demanant-me emocions, que en algun moment m'ho he cregut, i els resultats han estat molt discutibles. 1) No sóc un tio emocional; 2) em reafirmo en què la música no és més que un fenòmen de física. De fet, els meus millors discos han sorgit quan he volgut aprendre tècniques noves, i el seu sentit real és aquest, "1964" inclòs.
Una altra cosa és la literatura. Qualsevol idioma té un component emocional. I reconec no estar ben situat per a afrontar-ho. Igualment, no em vull quedar quiet. L'únic que té sentit és el canvi.

I les dones?

Un fracàs, com sempre. Si em moc, només obtinc que frustració. Si no em moc, ninguna no em vé a buscar. I totes van amb mala cara pel carrer, com ofeses que els homes existim. Em tenen fart.
Clar, és cert, ara tinc una bona amiga. Però és això a petició d'ella: amiga. Cap intimitat. I fa quasi tres anys hi va haver una noia a Artteràpia amb la que durant dos mesos i mig vam parlar molt, només per a desaparèixer de sobte i que ningú no n'hagi sabut mai més res. Ni tan sols no sabem si és viva. Estava prou malalta com per a poder-se haver fet mal a si mateixa. Estic trist.
I el temps va passant.

Has pensat a buscar parella per internet?

Sí... i no vull saber-ne res. No, no ho he provat. Però sí he llegit les notícies sobre com tothom hi menteix, i dels disgustos que molta gent s'hi ha endut. Allò és la selva, precisament perquè a davant no hi tens una persona a la qual puguis calibrar. Només un perfil amb una foto. T'hi poden posar el que vulguin. I t'hi posen el que els dóna la gana, tant la gent insegura de si mateixa com els psicòpates. Tot plegat no és per a mi, gràcies. Així que a seguir com sempre, sense nòvia.

(to be continued)