A la fi m'he pogut acabar de llegir el llibre de l'amic Pep Cortès!
"Itineraris poètics". És un llibre que venia arrossegant
des del viatge amb la Massa del juliol passat. Arrossegant, no per
cap problema amb el llibre com a tal, sinó perquè aquest és un
dels estius més estranys que hagi viscut i encara ara no estic gaire
concentrat i enfocat. El que m'ha permès veure per què quasi no he
llegit des de 2006: massa distraccions i cap lloc-refugi. De fet,
estic pensant en convertir les tardes de dilluns en "el dia de
llegir" a la Biblioteca Central. Tal com tinc un dia de dibuixar
els divendres al matí al CC Francesc Macià. En un lloc on no hi
hagi res més a fer.
El llibre? Prou intrigant. L'estructura són 60 poemes conformats com
a "poemes amb coda", més 20 "codes sense poema".
Hi ha nivell, i l'excel·lència del llenguatge emprat ajuda a llegir
uns poemes pensats com a "petites perles per a paladejar".
De tant en tant emergeix un tema concret que pren forma, només per a
tornar a submergir-se en la meditació metafísica de fons: són
textos el·líptics, críptics, i que defugen una interpretació
literal que fins i tot pot ser que en Pep no hagués tingut com a
central en la seva concepció de l'obra. Però si un els concedeix el
temps i l'espai necessaris, són poemes que parlen, precisament, a
través de petites imatges, vàlides en elles mateixes, i de
troballes puntuals en el llenguatge, frases afortunades que capten
l'atenció del lector.
Deixeu-me enllaçar aquí certa petita entrevista en la que vaig
tenir alguna cosa a veure, espero que us agradi:
http://unmuntdemots.blogia.com/2015/061801-lluis-paloma-entrevista-a-pep-cortes-premi-agusti-bartra-de-poesia-ciutat-de-ter.php
*****
Fa unes setmanes em va arribar l'"Alpha Mike Foxtrot", la
caixa de descartats de Wilco. Comprada per completisme, he de dir que
se sosté molt bé si partim de què és. De fet, és escoltable en
una sola tarda i entra molt bé. Realment, l'únic problema té a
veure amb el "timing": el 2014 Wilco feien vint anys i
s'havia de treure alguna Cosa Gran, però el producte més
presentable que tenia el Jeff Tweedy, "Sukierae", no era ni
un àlbum de Wilco, i els dos darrers (en aquell moment) discos de
Wilco eren els més fluixos de la banda amb diferència. Res no
permetia pressagiar "Star Wars", fins i tot encara que en
retrospectiva "Sukierae", de Tweedy, sigui un àlbum prou
bo que ja anava a per un so directe i cert eclecticisme que
esclatarien finalment a "Star Wars". Així que "Alpha
Mike Foxtrot", en el fons, era una manera de sortir amb una Cosa
Gran sense haver de posar en joc l'estat present (en aquell moment)
de la banda. Una banda que fins i tot estava en parada per descansar.
I jo aprofitava per a descobrir a Uncle Tupelo i Son Volt -no vaig
perdre en absolut el temps-.
*****
A la fi avui he pogut provar el BOSS ME-25! La qualitat dels sons és
prou bona. Especialment l'efecte d'Univibe pel que el vaig comprar en
primer terme. Una altra cosa és que l'hauré de reprogramar quasi
totalment, doncs les memòries de fàbrica no li treuen partit, només
una sèrie de distorsions tirant a indistintes.
*****
I hi ha hagut activitat final al baix, motivada perquè aquest agost
vaig provar de tontejar amb el baix Storm (en el seu estat original)
i el baix acústic Academy, i em vaig quedar sorprès que tot el que
hi tocava sonava a baixista. No el James Jamerson, però he sentit a
baixistes molt pitjors que jo tocant amb bandes en concert. Amb el
que:
1) he fet posar pastilles Seymour Duncan Vintage al baix Storm: dues
pastilles, i si cal una és tipus Fender Precision i es pot fer sonar
sola.
2) he decidit fer entrar a la meva vida un baix Fender Jazz Bass
Highway One. Un baix americà per un preu raonable, compatible amb la
resta de la meva vida, i així vaig tancant temes. Sorprenentment, va
ser fabricat en algun moment entre finals de 2007 i principis de
2008, així que haurà estat a la botiga, nou, durant set anys. Sona
fantàstic, per cert.
Amb el que crec que ja només em falten una mandolina amb pastilla,
per a directes, un estoig rígid pel baix Academy, i un ebow. I
aquestes no són coses terriblement cares que diguem. Quasi he
acabat.
(Un assumpte queda pendent -acabar de reconstruir la bateria Tempo by
Dixon-, però és una tonteria gastar-m'hi diners ara, amb la bateria
existent guardada en un traster i no disponible per a gravar-la, i no
essent jo un baterista.)
*****
En algun moment d'agost vaig passar-me una nit sencera gravant amb
els meus sintes 11 melodies improvisades per a temes del "Santuari",
amb dues bases més aprovades "com són". Només me'n
falten sis, més un segon intent a una altra, i triar la millor
versió. M'ha faltat la concentració per a acabar la feina. A veure
si demà a la nit...
Amb el que la idea és acabar de gravar les veus del "1964"
jo, per a poder aprofitar la feina de portada del José Luís Algar.
L'"Estratègies al Paradís" he decidit que l'acabarà el
Marc Campins, i així ell podrà aprofitar la feina feta per a quan
treballem aquells temes amb Visitants. I el "1980", com em
va proposar el Jordi Ibañez, seria un disc ple d'artistes convidats,
sense ni una sola pista vocal meva. I a partir d'aquí, tot discos
instrumentals, el que serà un alliberament.
*****
Fa pocs dies vaig assistir a l'estrena a Terrassa d'una "òpera
catalana". La vaig ressenyar al Malarrassa, en aquest enllaç:
http://malarrassa.cat/2015/10/04/magda-una-opera-catalana-per-la-cultura-pre-independencia/.
Llegiu-lo i us assabentareu de tota la història.
El cas és que, no només el 2011 vaig participar en la traumàtica
estrena de la "Cantata ecumènica", sinó que vaig tenir
una relació canviant amb les quatre òperes "terrassenques i
atonals" que menciono a l'enllaç. I van anar del fluix al
desastre en una corba gradual però ineludible: l'última era tan
horrorosa com per a ser depriment.
I aquí diré que, apart d'un cert embús compositiu al que he de
trobar sortida, el que ara mateix m'impedeix posar-me a treballar en
una òpera és la falta absoluta, no només d'un llibret (que hauria
d'escriure jo, no em refio d'escriptors externs), sinó d'una simple
línia argumental sobre la qual bastir el projecte. Una vegada vaig
tenir una idea que no hauria resultat, però el que em va fer
abandonar-la definitivament va ser, el 2008 a Tallers d'Òpera,
escollir un breu passatge de "Wozzeck" per a treballar-lo a
classe i descobrir que Alban Berg havia dit en dos minuts i mig el
que jo pensava dir en una hora. Clar, no vull fer el ridícul
posant-me a omplir planes amb l'editor de textos sense arribar enlloc
al final del text. I apart, és cert que no vull esmerçar energies
compositives sense la seguretat de veure-ho estrenat, i aquí sé per
"Himnes" que una bona obra no garanteix una estrena. Però,
entre nosaltres, és com amb "Plan 9 From Outer Space" d'Ed
Wood, que ha despertat moltes vocacions de directors cinematogràfics
en base a "és impossible que jo ho faci tan malament com ell".
I jo ara mateix penso això: per inadequat que jo sigui com a autor
d'òperes, és impossible que jo ho faci tan rematadament malament
com tot aquest personal.
*****
En principi, pel que fa a escriptura, sí tinc uns punts de partida
per a uns treballs llargs. Però em falta concentració. Em pregunto
com aillar-me de manera eficaç, no només de cara al món sinó de
cara a mi mateix. I he de llegir. Com sigui.
*****
Perorata
sobre el mateix de sempre, posada aquí per completisme. Un antic
professor meu va penjar:
"La
enseñanza musical está en crisis en todo el mundo. A nadie se le
ocurre enseñar con un pentagrama a un niño, ¿por qué hacerlo con
un adulto? La música está en todos lados: en los iPod, los mp3, en
la banda que forma cualquier grupo de niños. Donde no está es en
las escuelas."
(Violeta
Hemsy)
Al que vaig respondre: "Doncs la Violeta no va molt
desencaminada. Vull dir: a) el problema amb els conservatoris és
que, en termes de la teoria que imparteixen i del reducte de
compositors en què ho basen tot, a la pràctica estan encara al
1900, oblidant-se de canvis tan dramàtics com l'aparició de
l'enginyeria acústica o l'aparició de l'estudi de gravació com a
instrument en si mateix; 2) l'aparició del rock, amb la seva premisa
que no calen grans habilitats per a tocar-ne, ha estimulat a molta
gent a escriure's un repertori propi i formar grups; 3) quan aquesta
mateixa gent ha volgut entrar en un conservatori per a aprendre'n bé,
s'han trobat que els plans d'estudis i els mateixos conceptes a
estudiar no s'adaptaven en absolut al que ells havien descobert
tocant amb els seus amics, un autèntic canvi de paradigma; i 4) en
no trobar cap resposta als conservatoris, aquests músics simplement
han buscat les seves pròpies respostes, trobant-les en un equipament
elèctric i electrònic dissenyat per enginyers en electrònica que
-oh, miracle!- sí sabien de física o de les necessitats dels
músics. Amb el que el que els músics pop-rock han trobat, comprat i
adoptat activament és un equipament dissenyat per ajudar-los, des de
les col·leccions de pedals d'efectes dels guitarristes actuals fins
als sintetitzadors "workstations" i els programes "DAW"
(capaços de gravar àudio digital en multipista i dades de
seqüenciació midi) que permeten a qualsevol gravar-se a si mateix
sense ajuda. Per a qui no en sàpiga, els enginyers arriben a
preprogramar tantes coses a dins d'una "workstation" o una
caixa de ritmes, que molts usuaris cauen en la temptació d'aprofitar
la feina feta i simplement tocar botons, cosa que la indústria
musical estimula en necessitar estils que es puguin manufacturar com
xurros -la part negativa-. Però algú que hi entengui realment de
producció pot crear obres mestres experimentals (Radiohead, The
Flaming Lips, Wilco, Super Furry Animals...). És el canvi total. I o
els conservatoris es posen radicalment al dia, o el que els passarà
és el que ja passa: només es toquen en concert unes poques obres
d'uns pocs compositors morts, cap evolució, i quan es vol tocar
alguna cosa més moderneta allò sona fals i estèril. Sóc dur però
és així."
I aquí hauria d'afegir que quan s'estrena alguna cosa d'un
compositor viu, aquest és invariablement un professor de
conservatori amb un historial acadèmic molt potent però que com a
compositor és com per apretar a córrer en el millor dels casos. No
per res.
