Un breu comentari
sobre la llista CDC-ERC. És una bona notícia que a la fi hi sigui.
Seria una notícia
encara millor si ara fóssim encara al gener i no ja al juliol. Els
morros al Parlament han fet molt de mal, i a més s'ha perdut el
factor sorpresa. Romeva? Una tria intel·ligent. Muriel Casals i
Carme Forcadell? També. De totes maneres, és millor votar aquesta
llista o la de la CUP? Reconec que els arguments de la CUP per a anar
sincronitzats amb els altres però per separat em convencen. I no
vull la independència per moda: la vull per a generar un canvi. Un
canvi pel que és necessari divorciar-se d'Escanya, però també
construir el nou estat des de baix i no des de dalt. En altres
paraules, el nostre mirall no ha de ser ni Alemanya ni la Gran
Bretanya, sinó Islàndia. Recordeu que aquests darrers han capejat
molt bé la crisi a base de rescatar les persones i deixar caure els
bancs. Just a l'inrevés de la resta d'Europa. Reconec que Tsipras
m'ha fallat. En altres paraules, tallem amb la UE, amb el BCE, amb
l'FMI i amb el Banc Mundial, i trobem una manera de viure en pau amb
nosaltres mateixos i amb la resta d'habitants del planeta, fora dels
plans del govern-a-l'ombra del món.
*****
Dijous 16
vaig anar al Catalunya a veure "Love & Mercy", el nou
biopic del Brian Wilson. Punts forts? El Paul Dano està que se sale,
els anys 60 hi estan molt ben retratats, i les escenes d'estudi, tot
i que condensades, estan superbé. Problemes? La peli descriu SMiLE
com un fracàs directament, sense arribar a capturar la màgia de les
sessions inicials. El Van Dyke Parks quasi ni surt. La peli desordena
la cronologia, de vegades en la mateixa escena, i pot resultar
confusa. I sobre el Brian gran, el John Cusack "no acaba de",
la Melinda hi surt com la nòvia perfecta, cosa curiosa si tenim en
compte que se sap molt poc d'ella i que tot el que fa el Brian "és
una suggerència de la Melinda". De fet, es retrata la Marilyn
Rovell com una simple tonta quan el seu va tenir molt mèrit. Fins i
tot el Douchebag és un aixafaguitarres però sembla tenir raó en
algun moment, cosa que és mentida total. De manera que potser l'únic
retrat encertat de les escenes de finals dels '80 és el del Dr.
Landy. Per acabar, reconec estar dient a tot de gent de l'entorn
salut mental que vegin també la pel·lícula, doncs tinc ganes de
debatre-la amb entesos pel que fa a aquest apartat.
*****
Divendres 17
va sortir -i em vaig descarregar- "Star Wars", el nou disc
de Wilco, que per un temps limitat es podrà descarregar gratuïtament
de la seva web, simplement entrant-hi la teva adreça de correu. I el
bo d'aquest autèntic disc-sorpresa és que és el seu millor disc
des de "Sky Blue Sky" el 2007. Molt superior a les pífies
de "Wilco (The Album)" i "The Whole Love", i
"Rough Edges" també li hagués anat de meravella com a
títol. Si recordeu, "The Whole Love" ("Art Of Almost"
apart) era un disc molt ben acabat però amb poca substància. "Star
Wars" és l'extrem oposat: cançons curtes, producció
espartana, "chicha" per tot arreu, i so aspre i desafiant
des del mateix inici. De manera que el disc resultant és fill de dos
antecedents, i a la vegada és un intent concertat de tot el grup per
sortir de la seva zona de confort. Els dos antecedents són "A
Ghost Is Born" (2004), aquell magnífic disc on es va mantenir
intacte l'experimentalisme de "Yanke Hotel Foxtrot" però
gravant en directe a l'estudi i intentant mantenir les coses simples,
i "Sukierae" (2013), el doble CD signat com a Tweedy on el
Jeff i l'Spencer Tweedy van rendir homenatge a la seva esposa i mare
respectiva, Sue Miller, i on el Jeff va donar pistes d'una voluntat
de canvi (producció austera, reunió en un sol disc de tots els
Jeffs possibles) mentre escrivia algunes de les seves millors lletres
(un element dolorosament absent de "Wilco (The Album)" i
"The Whole Love"). Però la duresa del disc final és el
seu "shock": crec que ningú no s'esperava tanta potència
d'una banda que massa vegades s'ha hagut de sentir des de 2007 el
qualificatiu de "dad rock" ("rock de pares").
Així que felicitem-los i felicitem-nos: Wilco han tornat i per la
porta gran. Que duri.
A la vegada,
avui he fet una primera vegada via mp3 al recentíssim (també
divendres) "Currents" de Tame Impala. Un disc que no
necessita de gaire elements per a sonar encantadorament bé. Prenc
nota.
I la meva
col·lecció dels Stones és quasi a punt. Si un dia em va bé, em
pillaré els tres discos gravats el 1978 als estudis Pathé-Marconi
de París, però no corre pressa.
*****
De fet,
començo a pensar en com fer un canvi que em cal. I un possible lloc
és un àlbum que he promès produir-li al Quico Palomar al meu
estudi. Nou originals seus, dues altres col·laboracions amb un amic
seu, i una cançó popular -lliure de drets d'autor- que li agrada.
Essent un "outsider" de l'escena galàctica de la Barcelona
dels 1970 -va cofundar La Fura dels Baus-, és un autèntic artista,
però ara mateix viu com pot, i em va consultar tot el tema de
Spotify. Ell té una mena de CD miscel·lani amb força bons punts i
a més grava en precari a casa seva, però examinant la meva còpia
del seu CD -així com les seves gravacions domèstiques- vaig
descobrir que hi havia moltes adaptacions de cançons d'altres amb
lletra canviada, cançons pròpies guardades accidentalment en mp3 a
32k, directes de divers pelatge... I li vaig oferir de regravar-li el
seu propi material en condicions, amb ell cantant i potser tocant
algunes guitarres acústiques. Bé, pot ser també una ocasió per a
experimentar -amb el seu eventual vist i plau. De moment he pogut
esbrinar amb la seva ajuda què és seu d'entre totes les gravacions
que té, i ja tinc d'on partir, amb prou cançons com per a bastir un
àlbum en condicions. Ja tinc feina per a aquest estiu...
*****
Ja vaig
anunciar fa un parell de mesos que la meva primera novel·la se
n'havia anat a fregir espàrrecs. Els detalls necessitats d'una
investigació històrica acurada feien impossible l'argument (ni
podia passar el novembre de 1901 ni podia esdevenir-se a Portbou), i
el problema era que tots ells venien dictats per la necessitat
d'emprar com a primer capítol un conte premiat en un concurs local i
que per tant s'havia de mantenir tal qual... tot i que hagués
necessitat de revisions tan profundes que l'haurien destruït. Per
tant, a dormir, conillet. La meva Gran Novel·la Modernista havia
mort abans de començar.
D'alguna
manera, vaig filar un altre argument, molt més dèbil (gairebé és
només una successió d'escenes) i força tonto. Una idea de bomber
que només té de bo que tan fot on passa o a quin any (serà 1971,
però un cop passat l'inici això serà irrellevant). Però aquí
està la seva possible força: en no tenir ni cap ni peus, ja no he
de patir per la seva factibilitat històrica, i per tant ja només és
qüestió de trobar un temps i lloc per a concentrar-me sense estorbs
i posar-me a escriure llargues tirades, l'escenari ideal...
Però,
mentre era a França (més en un moment), se'm va acudir la sol·lució
per a "Elisenda...": suprimir el conte original que havia
de fer de primer capítol, dir adéu a Portbou i a la frontera, i
submergir-ho tot en una inconcreció similar a la de la novel·la "de
1971", amb el que almenys els detalls de l'època no haurien de
ser capaços -com ho havien estat fins ara- de trinxar-me la novel·la
i les seves possibilitats d'acabament i de publicació. De totes
maneres, ara que ja he treballat bé l'altra idea, passo aquesta al
rebost per a quan la necessiti. Sobretot, res de presses...
*****
El passat
dissabte 30 juny vaig sortir del Farràs amb el regal dels meus 40
anys: una guitarra electroacústica Fender Villager de 12 cordes, la
meva millor acústica amb diferència. Estic content.
També he
fet fer una petita modificació estètica a la Squier (la
"Nashville"): un colpejador blanc i uns botons de
potenciòmetre platejats. Una guitarra que ja feia uns mesos que
sonava megabé i que ara es veu professional i impactant. D'un
correu: "La guitarra? Està destinada a ser la meva guitarra
principal amb Visitants. De totes maneres us dic el model per si en
trobeu alguna de 2a mà: Squier Vintage Modified Telecaster
(2007-2010, Crafted In India). Les pastilles que li vaig fer posar
l'any passat són: Fender Custom Shop Telecaster (pont), Fender
Custom Shop Stratocaster (mig) i Seymour Duncan Vintage Minibucker
(màstil). Demaneu posicions intermitges en fase (sinó, sonen a
Strato i us perdeu almenys un so molt interessant). I estèticament,
el colpejador nou és blanc (retallat a mida, Fender ja ha
descatalogat el model) i els botons són platejats amb cúpula, a
diferència de les peces negres originals. El rutejat de les
pastilles i la placa de controls invertida SÍ són originals. Ah, i
recordeu de fer llimar els cantos dels trasts, venien d'Índia
inacabats i eren molt aspres. I per 600 € podeu tenir un
guitarrón."
I diguem que
penso en un multiefectes BOSS ME-80, de moment de manera temptativa.
M'ajudaria molt a establir un so per a Visitants, però de moment és
un somni.
Això sí,
una guitarra que em va treure la son en el seu moment ja no la fan:
la LTD Viper-1000 blanca. En tenia molt bones ressenyes, però ESP ha
cedit al seu públic més heviata i ja només fabriquen la seva
versió en negre amb electrònica activa. Llàstima... com també ho
és que Fender s'estigui posant restrictiva amb els seus venedors
oficials -la fi d'una època- o que a can Gibson el CEO exhibeixi un
comportament tan idiota, amb els seus treballadors i amb els seus
instruments i clients. Crec que he sabut aprofitar el millor moment,
i ara cal refiar-se de marques no tan clàssiques i amb millor
criteri (PSR, Ibanez, Guild -Fender ja no n'és la propietària-,
Maton, Larrivée...).
*****
El passat
dissabte dia 4 la Massa Coral vam actuar al pati de la Casa Alegre de
Sagrera, amb bons resultats (estic segur que vam ser l'únic punt bo
d'una Festa Major per a oblidar). I del 9 al 12, viatge al Pays
d'Orthe. Dues actuacions amb bon nivell per part nostra, bon nivells
també de les altres corals, i el cert és que vam ser un dels punts
forts del festival. Per tant, èxit musical i cultural. Això sí,
l'agenda era tan apretada que al final del primer dia ja estàvem
exteuats, i no podíem confiar gaire a dormir de nit, no almenys
gaire hores seguides...
*****
Visitants ha
treballat al ralentí fins el passat dimarts 14, i ara descansem fins
al setembre, tot i que algun dia treballaré amb el cantant, el Marc
Campins, per a acabar d'assentar alguns detalls. El cert és que se
n'està sortint, i al nostre públic li agrada. Jo, mentre, estic
content de centrar-me a tocar en un segon pla (a plain tic-tac). Bé,
ara toca compondre...
*****
Aquests dies
he llegit molt sobre l'ensenyament de les matemàtiques... en
concret, de com de malament s'ensenyen. I no puc sinó compartir la
preocupació, perquè a l'escola em van fer avorrir les matemàtiques
a base de fotre'm tones de deures i fer-m'ho àrid i mancat de
sentit, i no va ser fins que ja era gran que em vaig adonar que em
feien molta falta, precisament quan ja era massa tard. Professors de
matemàtiques com els que vaig tenir a l'escola han estat grans
fabricants d'al·lumnes de lletres (com també les lectures
obligatòries amb treball inclòs han estat grans fabricants
d'anti-lectors com jo). I ara em sento un analfabet. I no hi ha cap
lloc on ho pugui corregir. Les matemàtiques, un cop has sortit de la
ESO, passen a ser un vedat de les facultats de Ciències, i si has
pres un altre camí per raons x (jo vaig triar l'únic batxillerat
sense matemàtiques disponible per a assegurar-me de poder-lo
completar, tan desagradables i inintel·ligibles em semblaven), ja
has begut oli: no podràs fer cap carrera de ciències o
d'enginyeries, encara menys intentar aprendre unes nocions per a
poder entendre certs llibres científics. Trist.
