(Un
equip de Tivizrí arriba a la Unitat Mòbil)
-Però,
Patinet, on vas amb aquest àlbum???
(En
mode ego:) El "1964"? És l'àlbum més poderós que he fet
fins ara. Mur de so i tal. Aparentment no hi ha ningú ara mateix a
Catalunya que ho estigui intentant. I és només saber com fer-ho.
M'estranya que en això estigui sol, doncs és facilíssim de fer.
Doblatges, reverb, delays i castanya als greus de la percussió. Phil
Spector ja ho feia el 1963. Si ell podia, perquè no nosaltres els
catalans? Així que el "1964" consisteix només a deixar
clar a tothom que és possible.
-Però,
tio, això és una puta bola de greus! Tot es fot d'hòsties amb tot!
Així
ja heu entès l'àlbum.
-Què???
Sí.
Contundència absoluta. Més densitat que a un estel de neutrons.
Súperenfocat. Poder absolut.
-Però
quines emocions vols transmetre?
Ho dic
sempre. La música és física del so aplicada, operada des de la
teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un
conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics,
relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a
estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts
de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que
és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de
sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I
compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.
-I
això t'ho creus de veritat?
Sí,
m'ho crec, i per una bona raó: aquí l'únic que està fent un
"Corrupció", un "Himnes", un "Alt Bee's
Rage" o aquest "1964" és un servidor de vostès. Crec
que tota la gent que es manté en l'àmbit conceptual del
Conservatori i el segle XVIII (cels blaus, paisatges, emocions...) no
paren de negar el valor de la pura tècnica o l'afirmació que la
música no és un llenguatge perquè en si mateixa no significa
absolutament res, però llavors es pregunten per què els àlbums que
fan no xuten, es limiten a dir "que gran el Sgt. Pepper"
perquè no tenen ni idea de com replicar-lo... quan un simple canvi
de xip i posar-se a llegir llibres d'enginyeria de gravació o
descripcions tècniques de com es van gravar certs àlbums i singles
(els Beatles són una mina en aquest sentit) els hi canviarien els
resultats i la vida. Jo mateix estic content de ser el primer a
arribar-hi en l'àmbit català, però no vull ser l'únic, i estaré
encantat de compartir els meus coneixements per a que altra gent hi
pugui arribar. De fet, m'encantarà si un dia les discogràfiques
oficials catalanes han de començar a publicar obres mestres perquè
ja ningú no els envii maquetetes de rock català avorrit o música
cumbaià d'estar per casa. Em crec la música. I em crec el país i
la seva projecció internacional. Tenim una cantera magnífica, i
quasi ningú dels que la formen ha pogut fer el pas de ser publicat
oficialment i publicitat als mass media del país. No és pas que jo
vulgui fer el pas sabent el que sé sobre contractes discogràfics,
però el dia que hi hagi programes a la CCMA dedicats a potenciar la
cantera (no concursos, sinó programes) tot farà un tomb radical.
-D'això
se'n diu potència...
Sí.
Tants anys de ser menystingut "pels que manen" m'ha deixat
amb opinions fortes, i estic decidit a donar la volta a aquesta
situació, pel bé de tothom. Absolutament tothom. N'estic fart que
el gran públic pensi que la música en català és una merda, només
perquè els arriba allò pitjor. Quan vaig entrar a To Be Continued
vaig descobrir que hi havia tota una escena amb gent que ho feia molt
bé, però que tots es passaven al castellà o a l'anglès perquè el
que s'escoltava en català era de vergonya aliena. Jo mateix vaig fer
el meu primer àlbum en català per a canviar-ho tot al meu país en
matèria cultural, però després he tingut una actitud molt
descuidada cap al tema en descobrir que, simplement, és impossible
debutar a Catalunya amb un bon àlbum. El "Feina 2.0" té
tres temes en anglès. "Himnes" agafa textos d'himnes
protestants en anglès. L'"Alt Bee's Rage" és
instrumental. Fins i tot el "petit complot" amb Tired Hippo
no és completament en català. "1964" és el meu primer
àlbum completament en català des del propi "Corrupció"
el 2004. 11 anys. Molts haurien de pensar sobre això.
-Faràs
algun projecte en castellà?
Un de
breu, segurament no de distribució en general. És per qui l'ha de
rebre i potser emprar. Seria ara, i després deixaré de cantar als
meus discos.
-Deixar
de cantar??
Sí,
deixar de cantar. Per una banda he hagut de fer massa concerts,
audicions i assaigs quan estudiava cant, i potser he començat a
recuperar-me una miqueta però m'he passat anys odiant fer concerts
per tot el caos que vaig viure entre 2003 i 2011. Per una altra, tinc
problemes de carnots i no projecto bé a màscara, amb el que tota
l'estona forço la veu i ningú no entén res del que dic. De fet, a
Visitants recordaven el meu tema amb To Be Continued "Buy
Guitars", i allà estava tan bé de veu que es van pensar que
punxant-me una mica cantaria rock'n'roll total. Només van aconseguir
que em sentís pressionat i perdés la veu. Les meves pistes vocals a
la primera versió de la demo de Visitants són el meu punt més baix
pel que fa a veu gravada. I això em va fer odiar encara més cantar.
Per sort, el maig passat va entrar al grup un nou cantant, en Marc
Campins, i no només té una veu molt més adequada pel que fem sinó
que m'ha permès centrar-me a tocar instruments, descansant la veu.
He pogut gravar les veus del "1964" gràcies al temps i
l'espai que m'ha donat ell. Així que estar en silenci vocalment
m'anirà megabé en els anys (almenys dos) que encara falten per a
que m'operin els carnots.
-Va
en aquesta línia la teva altra aportació d'aquests dies, el
"Santuari"?
Sí. He
descobert que gravar instrumentalment les melodies em permet acabar
els discos directament en el domini de la connexió per línia, a
l'hora que vulgui i sense necessitat de res més que uns auriculars,
sense soroll pels veïns. És genial. Ja sempre gravaré així.
-No
tens por d'una certa falta d'identitat en els discos?
-No.
Ocorre, simplement ocorre. Però igualment quan cantava no se
m'entenia un borrall, pel que no cal malgastar escriptura. I m'agrada
que la gent es trobi només amb música, fa que s'hagin d'adonar que
allà només hi ha so, construït d'una determinada manera. Discos
com el "Kid A" de Radiohead m'agraden precisament perquè
estan construint sons tot el temps. Realment no cal res més.
-El
"Santuari" és el tercer disc instrumental que fas en un
any. I són molt semblants.
Exacte.
Aquesta semblança és un problema que en un moment comentaré. En
comparació amb el "1964", el "Santuari" és un
disc menor, però només per comparació. En realitat, entre 2007 i
2010 me'l vaig currar moltíssim, molt més que el "Feina 2.0."
Aquí el tema és que durant anys, sota molta pressió personal i
d'agenda, vaig anar iniciant projectes sense poder sortir del motlle
del "Corrupció". I eren projectes que anaven quedant a la
cuneta perquè, o bé havia de donar prioritat a "x"
("Feina 2.0" tallant-li les ales al "Santuari",
per exemple), o bé ocorria qualsevulla permutació de
"assaigs/concerts/compromisos/afoniaterrible/nervis". És
ara que els puc anar acabant. I clar, estan sortint juntes coses que
haurien d'haver estat separades per anys. Bé, almenys dos dels
quatre discos que tenia empantanegats ja han sortit. És un
alleujament.
-I
el "1980"?
Un
brancal del "1964" que va prendre vida pròpia. He de mirar
si té lletres per a totes les cançons. Un cop fet aquest pas, hi ha
una idea brillant que va tenir el Jordi Ibañez: fer cantar cada
cançó a una persona diferent, cap d'elles jo. I així serà. Encara
no he pogut asseure'm a planificar el qui i què, li dedicaré els
dies que queden de Festes. Pot quedar molt bé, i m'estalvio de patir
cantant.
-Queda
parlar de l'"Estratègies al Paradís"...
Un
"Estratègies" que vull que gravi el Marc Campins de
Visitants. Igual surt a nom de tots dos, encara no li he comentat
aquesta possibilitat. Són cançons regravades, que originalment van
formar part del "Busco feina" (i així el liquido
definitivament). Que on hi entra el Marc Campins? Doncs en què és
un disc que serà carn de Visitants, demos no declarades, pel que té
més sentit que ho canti ell ja d'entrada. Raó? Som tan diferents
com a cantants, que si li ho canto jo el desoriento. Prefereixo que
s'ho faci a mida. Per cert, mira't el nostre Bandcamp, cinc de les
set cançons originals que vam fer amb mi les canta ell ara, i és
molt millor. Sí, en general aquestes cançons m'agraden molt més
aquí i amb el grup que no pas al Feina 2.0. I en general feia temps
que jo patia quan cantava aquestes cançons. M'he tret un pes de
sobre.
-Abans
de passar al resum de l'any, fem una última miradeta a allò que ja
duies publicat?
El
"Corrupció" ha envellit una mica, però continúa sonant
molt bé per a estar fet en les condicions en què el vaig haver de
fer. El "petit complot" està força bé, excepte perquè
les dues contribucions compositives femenines no hi encaixen i no
haurien de ser allà. He trobat manera de treure com a rareses moltes
composicions que tenia desperdigades o per realitzar ("Alt Bee's
Rage", els dos Duncan Drawings, l'àlbum gratuït de
composicions minimalistes de quan tot just començava...) i
s'aguanten força bé. "Himnes" és una de les grans coses
que he realitzat, espero que algun dia tindrà la seva oportunitat,
potser la decisió de musicar textos d'himnes protestants li ha fet
perdre públic. En general estic molt content d'allò que he tret.
Única gran excepció: el "Feina 2.0". L'únic motiu per
buscar-lo és el "one-two punch" inicial d'"Automatic
Day" i "Amsterdam". En general la producció és
fluixa, feta en un moment de crisi tecnològica, i és un disc amb
l'únic propòsit de muntar un repertori per a un concert que tothom,
inoportunament, no parava de demanar-me o s'ensorrava el món. I això
vol dir que fins i tot hi ha farciment. O en tot cas, és en general
un material al que li hem tret moltíssim més partit amb Visitants.
Això vol dir que hi ha cançons amb potencial, però que aquest
potencial no es pot cercar aquí. Fins i tot "Amsterdam" no
sona tan bé com sé que la podria haver fet sonar. Realment hagués
pogut ser un gran àlbum si l'hagués pogut preparar sense presses
per a treure'l a finals de 2010, potser 2011 i tot. Tal com va
prendre forma pel desembre de 2009 i, corregit dels errors més
obvis, pel setembre de 2010, és un simple "might have been".
I punt.
-No
exageres?
Mireu,
vaig fer una lletra, "La crucifixió dels Beatles", de la
que ara m'avergonyeixo perquè és estigmatitzant, just allò que
estic combatent ara. La gravació val la pena, almenys, perquè la
bateria, real, està tocada pel Ferran Valldeperas, primer bateria de
To Be Continued i home clau en la meva vida, autèntic amic. Però fa
unes hores he fet el pas: la cançó ja no és ni
al Bandcamp
ni al meu Onedrive, i he
escrit a Routenote per si em poden retirar la cançó de tot
arreu. És cert que ja hi ha
en circulació tot de CDs on hi figura la cançó. Però almenys puc
evitar que més gent l'escolti tal com està, perquè la lletra no té
ni una mínima presentació, no vull passar vergonya per ella.
Significa que es perdrà la música? No, en absolut. La idea és: he
localitzat una base que m'havia fabricat per a tocar sol la cançó a
llocs com l'Antic Forn de Vallcarca o El Almacén Gayolá. És una
base quasi completa de la cançó tal com figurava al disc, sense
tres pistes de guitarra distorsionada. Segurament les reemplaçaré
per pistes sintetitzades fetes amb gust i cura, i llavors inclouria
la cançó a l'"Estratègies...", amb una nova lletra amb
més "punch". Amb
el que seria una pífia menys en una carrera que no n'hauria de tenir
cap.
-Precisament
tenim un dubte: i el "Busco feina" original de 2006?
Era
un desastre, un disc fet de mala gana per a ser comercial i així
obtenir el favor del patafi de discogràfiques que hem de sofrir al
nostre país. Quan els amics em van dir que no era comercial, el vaig
avortar i enterrar, fent-lo servir de repositori d'idees pel "Feina
2.0" i altres àlbums... i aquí hi ha novetats: ja he tret
moltes de les cançons en remescles o regravacions molt millorades al
"Duncan Drawings" original o al "Santuari", més
una que es va convertir en el darrer moviment del meu Requiem. I tinc
ja les bases molt millorades de les set que falten, les que cantarà
el Marc Campins, són carn de Visitants i ell hi pot fer una molt
bona feina. De manera que sortiran de cop, com a "Estratègies
al paradís", en algun moment d'aquest 2016 que anem a estrenar.
Valdrà la pena, d'una manera que el "Busco feina" no la va
valer mai.
-I
el Requiem?
L'any
passat el vaig refondre i reescriure parcialment. Està madur per a
ser interpretat en concert... però tornem a allò que a Terrassa és
impossible estrenar res si no tens contactes a la cúpula del
conservatori. I el Reinaldo, el director de la Massa Coral, el veu
com a massa complicat per a la coral, especialment per necessitar dos
organistes i un trompetista (li compondré una peça més curta,
només amb orgue, ja hi estem d'acord). Sobre gravar-lo, espereu
almenys tres anys, els orgues es poden fer via MIDI sense problemes
però gravar una coral i un trompetista serà molt car. I un té
limitacions en aquest sentit. Sobretot perquè no ingresso diners via
gravacions a internet.
-Com
definiries aquest 2015 que s'acaba?
Com
l'Any del Gran Lletot. L'11 de Setembre érem tots a la Meridiana, se
suposa que amb un gran entusiasme, i en canvi... algú els podria
fotre unes quantes hòsties a les cúpules de la CUP (1515+1515,
uau!) i de Junts pel Sí? Em sento estafat. Que ens tornin els
diners. Única conclusió en net de tot plegat: un vot és una cosa
massa incontrolable. Tristíssim, però és així. (En un altre ordre
de coses, ha estat l'any en què he usat el meu pitjor mòbil; ja
l'he canviat per un d'una altra marca, que va molt millor).
-Discos?
Almenys
això ha funcionat. Discos com "Whish You Were Here" dels
Badfinger, "El Mirage" de Jimmy Webb, "Failer" de
Kathleen Edwards, "For The Recently Found Innocent" de
White Fence, "Fear Fun" i "I Love You Honeybear"
de Father John Misty, "Alone In The Universe" de la ELO,
"Alpha Mike Foxtrot" i "Star Wars" de Wilco, "El
Camino" de The Black Keys, "Niemen" de Czeslaw Niemen,
"Macroscope" de The Nels Cline Singers, les edicions amb
extres de "No Depression" i "Trace", els clàssics
"Gene Vincent and the Blue Caps" i "The Chirping
Crickets", acabar la "cole" de REM... De somni. M'han
deixat inspirat i ple d'idees. Coses que vull provar...
-Literàriament?
Ben
poc he llegit, per variar. Almenys el "Domini màgic" de
Joan Vinyoli i l'"Itineraris poètics" de Pep Cortès. Vull
agafar l'hàbit de llegir, però. Igual dedico el 2016 a això.
Recordeu que "Els dies sense Glòria" de la Sílvia
Alcàntara surt el 4 de març i no me'l vull perdre. I aquest 2015 ha
sortit el "Todxs vosotrxs" de José Luís Algar, aquest
l'he demanat per reis.
-Pictòricament?
L'any
d'acabar i exposar la sèrie de quatre edificis imaginaris sobre
perspectiva tècnica. M'agraden, són la primera vegada que dibuixo
al nivell que sempre havia volgut. Ja he començat a treballar en una
segona sèrie, amb les mateixes tècniques però imaginant interiors.
M'agradaria exposar-los junts algun dia. I potser els acabi donant al
Museu de Terrassa.
-Com
a escriptor?
He
fet plans per a dos o tres llibres en solitari, de moment no
concretats. Igual dedico 2016 més a escriure que a gravar. Veig més
vendible un llibre meu ben triat que uns discos que interessen molt
al públic però no als poders poderosos. És el problema, trist, que
en aquest país o esdevens un mediàtic o no se't deixa fer res. (Ah,
m'ho deixava: article meu al TERME núm. 30!)
-Com
a activista?
Ha
estat l'any del Gran Canvi. Estic igual d'ocupat que en d'altres
anys, però per motius molt millors: enlloc de perdre temps en
concertots clàssics sobats, he estat a conferències, ràdios,
platós... he escrit cartes a diaris, he escrit cançons-poema
("Polskie Nagrania", sobre "La sopa de l'avi" de
Mario Satz, per un acte el 29 d'octubre al CC Montserrat Roig), he
tirat endavant associacions, he parlat amb gent... tot gràcies a
Salut Mental Terrassa i Obertament. És una feinada, però m'ha donat
grans moments i a sobre estic essent d'ajuda. Això és increïble.
-Instrumentalment?
He
anat improvisant segons el que es necessitava i segons el meu migrat
pressupost. Però acabar l'any amb un Jazz Bass (amb el que tanco el
tema baix) deixa bon sabor de boca. Especialment perquè l'Albert de
Visitants ja no ha de dur el seu des de Barcelona...
-Com
preveus el 2016?
A
nivell d'equip miraré de fer-me amb dues o tres coses que em falten
(Rickenbacker 360/12 i així poder convertir la Glendor a 6 cordes,
mandolina electrificada, BOSS ME-80, càmera reflex). I ja estaria.
Anar a per una guitarra elèctrica de jazz no té sentit: totes les
pastilles humbuckers sonen més o menys iguals. No val la pena
l'esforç. Almenys aquest desembre ha estat quan he aconseguit poder
demanar un préstec potent per a pagar-li el deute a la meva mare.
Però les novetats les hauré de cobrir amb els meus propis mitjans,
sense endeutar-me de nou, i serà molt dur... perquè seré pobre de
fet (Adéu, sopars amb els amics! Adéu, concerts espontanis per
veure!).
A
nivell polític ja no espero res. D'aquí a dues o tres dècades hi
tornarem, i aleshores jo insistiré molt que al nostre moviment els
polítics no hi pinten res. Hi ha la temptació anarco, i per una
molt bona raó: els polítics ens ho han trinxat tot.
A
nivell literari he de buscar estones per llegir i escriure. Tinc
potencial, però necessito espai i temps. I em falta voluntat a la
que l'agenda es complica.
A
nivell dibuix, completar la sèrie d'interiors imaginaris i pintar un
o dos olis més el millor que pugui. I començar a plantejar-me una
exposició no comercial a partir del proper setembre.
-A
nivell d'estudi, gravar veus i acabar l'Estratègies i el 1980. No
crec que engegui res mentrestant. Bé, vull gravar-li un disc al
Quico Palomar. A veure què en surt.
-Fora
de l'estudi, compondre per la Massa Coral.
-Amb
Visitants, acabar cançons per ells i anar a concert, la part més
difícil. Ens hem adonat que quan la gent vol que toqui (en un
programa de ràdio, en un concert...), el que volen és que toqui
sol, només amb una acústica, i això per molt que jo mencioni a
Visitants i avisi del gran grup que som. Pel que toca canviar
d'estratègia, tant pel bé del grup com perquè ja n'estic fart de
no poder anar als llocs a, simplement, punxar-hi aquestes
meravelloses creacions d'estudi que tant m'han costat de fer.
-Què
tal al Trilogy?
Amb
l'ubiquu Jordi Ibañez i una noia que jo no coneixia de res, vam fer
un triple especial el 28 de novembre, amb la benedicció del Maurici.
La meva part va anar tota de Czeslaw Niemen, un músic polonès
extraordinari... i almenys una parella de Polònia ens estava
escoltant! El Jordi va parlar de grups d'Austràlia i de Nova
Zelanda, rotllo neopsicodèlic. Una molt bona tarda.
-Ran
Ran Ran han fitxat per Bankrobber i han tret el seu debut oficial en
CD...
L'he
demanat aquest disc per Reis! :) Significa un reconeixement a un bon
amic que a més resulta ser un dels millors músics del Principat, un
guitarrista enorme que a més compon molt bé i té un cert punt
d'experimentador. És un reconeixement que ha trigat, però que
almenys ha arribat, a la fi.
-Et
veurem mai amb discogràfica?
Ho
dubto molt. Reconec que ja li he trobat l'encant a anar per lliure,
autogestionant-me, publicant quan vulgui i el que vulgui.
-Et
veurem mai amb parella?
No.
Ja m'han deixat clar que no em volen. Ara jo deixo clar que tinc
altres prioritats. Res més.
-Ha
estat un any complicat interpersonalment?
No
gaire més que altres anys, excepte per dos fiascos puntuals: un amb
una nena que va intentar prendre'm el pèl pel carrer, l'estiu passat
(no una cosa molt trascendent en retrospectiva, excepte per la de
crits que hi va haver, que faran que aquella nena es recordi de mi
tota la vida, em temo), i un altre arran d'uns coneguts que em van
proposar una data per una filmació a cert programa local (i la cosa
va acabar en punxa per culpa dels del programa, però la ruptura amb
els coneguts és un fet, i em té trist però ja no puc fer res més
que posar-m'ho a l'esquena i tirar endavant). Aquests dos casos m'han
fet una mica amarg un any que d'una altra manera hauria estat fins i
tot triomfal per a mi, perquè he conegut a molta gent fantàstica.
Estic una mica insegur, tant de bo 2016 sigui millor i pugui tornar a
ser el Lluís segur d'aquests darrers anys. Sobretot ara que la meva
relació amb el Conservatori és mínima.
-Conservatori?
No es parla ja d'un Requiem de Mozart participatiu per l'any que vé?
Em
temo que sí, i em preocupa. I certes persones properes a mi hi estan
molt il·lusionades... Almenys tot fa la pinta de ser el típic
muntatge de les patums clàssiques a Terrassa: a l'inici tot són
discursos triomfals, però de sobte no hi ha diners i al final tot
acaba aguantat amb xinxetes. De fet, hi havia moltes patums darrere
l'operació però quasi totes han plegat de l'assumpte, suposo que
perquè no hi ha manera de quadrar els números ni fent participativa
també l'orquestra. Amb una mica de sort la cosa se n'anirà en orris
soleta, i aviat tot plegat no serà més que un mal record. Tot i que
no crec que n'aprenguin mai. Lamentable.
El
que em sembla és increïble: un article
sobre per què J.S. Bach és el més gran compositor de tots els
temps... i ni una sola lletra sobre les seves tècniques, la
construcció de les seves peces, o què se suposa que va fer que no
puguem superar tranquil·lament en aquesta era post-1966 amb els seus
estudis de gravació i els seus nous instruments que permeten un
control sense límits que entre tots estem aprofitant al màxim. Et
resumiré el meu modest punt de vista sobre l'assumpte: ja
és hora que ens marquem una nova frontera. Ja és hora de superar a
Bach.
