Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

divendres, de gener 31, 2014

Ringo and the Lu

2014 és, definitivament, un any de canvis. De canvis polítics (sóc dels que estan convençuts que aquest any els catalans del principat serem lliures, falta veure on encaixaré exactament en aquests mesos climàtics de lluita final) però també personals (m'he passat bona part de 2013 sentint-me molt radical i amb ganes de tallar amb el meu passat recent, i vull que aquest 2014 es concretin moltes coses). La primera cosa: aquest vespre passat he omplert un qüestionari del Vilaweb sobre activitat "indepe" des de la societat civil, i he deixat dit que m'entrevistin (si ho consideren convenient, clar). La cosa aniria de temàtica "indepe", però si puc parlar d'altres temes socials, serà rodó.

*****

A Salut Mental Terrassa (nou nom per a l'ASFAMMT) m'he trobat amb l'encàrrec d'ajudar a crear l'associació de malalts. No sé si em vé una mica gran, però d'altra banda la idea és interessant: que poguem defensar-nos i tirar endavant iniciatives. Una altra tasca seria cuidar-nos del local social de Torresana (encara per estrenar).
Però també estic a mig involucrar-me amb Obertament. Tenen una campanya en què busquen un famós que "doni la cara", no els surt ningú amb aquestes característiques... però arran d'escriure'ls comentant el de sempre (hi ha gent no famosa que és tan o més vàlida que un mediàtic per a moure's per aquest tema), em van respondre proposant-me dues vies d'actuació. Una ja l'he concretada: al mur web de la campanya hi figura la meva història, centrada en la malaltia (podeu veure-la a: http://obertament.org/donalacara/). L'altra m'ha portat a omplir un formulari i fer constar que vull ser activista de la campanya, tot i que encara no he trobat del tot què puc fer. De totes maneres, sembla que tindré acció. Com en tot, val la pena militar.

*****

La meva recent associació amb Syro Records està donant els primers fruits. Per una banda, en Jose ha dissenyat una nova portada per al "1980" absolutament fantàstica (el José Luís Algar està acabant de treballar en la del "1964", la portada com a tal ja me l'ha ensenyada i també és boníssima). Per l'altra, ell m'ha dit uns passos a fer, i com a resultat el "Feina 2.0" i "Himnes" estan ja a Spotify, iTunes i Amazon. Els enllaços són:




També són al meu Bandcamp, amb preu. Crec que després de tenir-los tot aquest temps lliures ja va essent hora que hi guanyi algun caleró, que em servirà per compensar-me de l'enorme despesa que he fet aquests anys en l'estudi, els instruments i la meva formació, que no han sortit precisament gratuïts. I la meva pensió és massa baixa.
El "Corrupció" està temporalment fora de circulació, però tornarà aviat, li he d'arreglar unes coses. Temps al temps!

*****

El dimecres 29 de gener a les 16 h. va arribar a casa un Casio WK 7500, un teclat sintetitzador descatalogat però molt potent que vaig trobar força barat a internet i que té secció força completa de Hammond amb drawbars, apart de bons pianos, 800 sons, i 76 tecles. El vaig preferir al Ferrofish B4000+ amb el que havia amenaçat tant l'any passat perquè té una utilitat força més general i perquè a la coral necessitàvem un "piano digital" en condicions per a situacions de concert, i fins ara només havia pogut oferir invents molt complicats amb diversos equips interconnectats (invents que mai no han entrat en acció per impràctics). En fi, que el meu estudi ja té cervell. Ja he començat a programar-lo, i alguna cosa em diu que en sortiran moltes cançons, que destinaré a un àlbum instrumental que està encara a les beceroles i que no publicaria fins després del "Santuari", així que tinc molt de temps per endavant. En tot cas, benvingut a casa!
Amb el que l'estudi està bàsicament complet. Pot ser que pel sant demani el "tauler de pads" Yamaha dd65 per a poder gravar bateries en format MIDI i amb comoditat, però és més una previsió de futur que un aparell que necessiti amb urgència (com sí que era el cas del WK 7500). Recordeu que no sóc baterista, i això seria per a poder gravar a bateristes i així poder fer produccions completes de grups.
I, per la resta, aquest serà l'any de pagar. Almenys tot ja funciona. Això em deixa tranquil.

*****

Un apunt final: fa una setmana una mica llarga vaig acabar de gravar les veus per a la demo de Visitants, i ara tot està en mans del mestre Toni Noise, que està fent les mescles. Aquesta nit mateix he escoltat la primera premescla de "Granollers" i, excepte un parell de retocs a la pista de piano, la veritat és que l'ha clavada. "Automatic Day" li ha portat més feina, però sembla que se'n sortirà. Ara ho hem de comentar amb el grup, a veure quines idees i observacions tenen per dir. En tot cas, "Granollers" sola ja és una revelació: l'esforç ha valgut la pena. Ara, a buscar concerts, que des del Rovell que hem fet molta feina... fora de l'escenari. Almenys sembla que estic trobant com cantar en un contexte pop/rock...

dimecres, de gener 01, 2014

Comencem per la fi

Aquests dies ha circulat la noticia que s'ha filtrat la llista de supervendes de Promusicae a nivell de tot l'estat espanyol corresponent a tota la setmana del 9 al 15 de desembre de 2013. Llista que en si mateixa fa fer un paperot als poders poderosos de la Indústria discogràfica establerta: només cal vendre 500 còpies d'un disc per a ser Top 40, 75 per a ser Top 100, i 2000 per a ser Top 10. I, això sí, publicar en una "major": no hi ha dubte que hi ha artistes independents que venen més que això però que no surten reflectits a la llista, i que s'han guanyat les seves vendes per la via dura: vendre als seus concerts i mitjançant difusió a les amistats i a internet. La cosa esdevé encara més potent quan se sap que els discos d'or (20.000 còpies) i de platí (40.000 còpies) no es donen a discos que hagin venut aquestes xifres, sinó a discos que hagin estat fabricats i posats al mercat en aquestes quantitats: fabrica 40.000 còpies d'un disc, encara que no en venguis ni una, i serà disc de platí. Hi ha discos amb aquestes certificacions que estan molt lluny de vendre els exemplars que en teoria haurien d'haver venut. Clar, fabricar 40.000 exemplars (o tan sols 20.000) només ho poden fer les "majors".
I de publicitar-los a les ràdios, premsa escrita i televisions ja ni en parlem: la cosa va a cop de talonari i les quantitats a pagar són astronòmiques. Prou com per a que el sistema sencer estigui, també, "segrestat" per les "majors", úniques a poder-se'l pagar. Els desitjos del públic i la necessitat d'un sistema de difusió/distribució més democràtic se'ls passen pel forro. Fins i tot les llistes de final d'any de "el millor de 2013" estan controlades per ells. Parlant en plata: al sistema només hi entra qui es decideix en uns pocs despatxos. Hi ha artistes o estils que mai no tindran una oportunitat, malgrat tenir un públic potencial enorme. Els despatxos estan cecs.
I el trist de la situació és que tot plegat ha creat en el públic la forta convicció que TOTS els músics som uns ganduls que ens refiem de les vendes de música i de "mamá discográfica" per a enriquir-nos sense fotre ni brot. I que si volem viure de la música no ens queda altre remei que sortir de gira, com si tots els músics fóssim animals d'escenari. La gent que fem la part més important de la nostra feina, prou complexa, a l'estudi, ens trobem que hem de sortir a fer concerts (i concerts per a qui?) encara que no estiguem preparats o capacitats per a fer-los. Tot perquè els "artistes" de la Indústria són quasi exclusivament cares boniques que no saben cantar i que necessiten que tot els ho facin mercenaris. És molt trist.
Acabo autocitant-me del dia 31 de desembre passat, comentant un post a Fcbk que parlava específicament d'un Canet Rock el 1975 (i de la situació específica de Catalunya, d'aquí que parli de segells de l'escena oficial catalana):

"Dic el que crec: aquests darrers vint-i tants anys la música catalana que ha arribat a coneixement del públic ha estat fermament controlada per les grans discogràfiques a nivell de país, els Picap, Discmedi, Global o digueu-n'hi com vulgueu. I aquesta gent han tingut una visió paternalista i antiintel·lectual dels gustos del públic que s'han traduït en fenòmens com el del "rock català" i en concursos pretesament de promoció de nous valors com el Sona 9. I per desgràcia això ha significat una aposta militant per una música pobra i basada en modes, potser amb alguna honrosa excepció aquí i allà (Manel o Antònia Font, anyone?). Això vol dir que actualment només es publica un dos o un tres per cent de la música realment bona que s'està fent al nostre país, i que la resta del que es publica només convenç a un perfil de públic "indepe" i amb poques exigències a un nivell artístic. I el trist és que gran part del que no es publica són genialitats una darrera l'altra. Hi ha una escena impressionant que només pot tocar a bars i que s'autoedita o publica a segells tan petits que només els coneixem alguns i de casualitat. Cal un canvi. I tingueu per segur que els poders poderosos de la indústria no baixaran del burro. Per pur pecat d'orgull. Encara que al final s'estampin de morros. És així de trist."
"I perfectament d'acord a muntar un festival, si això serveix d'eina de correcció i s'aposta per la música independent enlloc de per les patums mediàtiques."
"I aquí només cal dir-ho sense embuts: no coneixien tant el mercat? No encertaven tant els gustos del públic? No publicaven només allò que anava a ser massivament comercial? Doncs no per res, però crec que jo mateix ho puc fer millor ara que tindré una mínima oportunitat. Riu millor qui riu l'últim."