Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimecres, de desembre 31, 2014

Leaving on a jet plane (the premonitory song)

Abans de res, i per a inaugurar un any poc prometedor, una simple pregunta: Mas... Junqueras... Què coi esteu fotent?????

*****

El 19 de desembre de 2014 hi va haver concert de The Spoilers a la sala Vinilo. Un molt bon concert. A la taula de mescles, en Patinet. Havia de ser una cosa molt senzilla, però per alguna raó la cosa no xutava prou bé durant la llarga prova de so. Per taula hi passaven les veus i la bateria electrònica, directes a l'amplificació de la sala, mentre que les guitarres i el baix s'autoamplificaven. I el resultat era que només senties cada guitarra dins d'una àrea molt específica. Després de rumiar molt, vaig acabar demanant al grup un parell de cables llargs i vaig connectar una sortida de cada ampli de guitarra a taula (el de baix se sentia prou bé per si sol). I amb això i extenuants proves de volum la cosa va arribar a funcionar... tot i que en gravació la guitarra solista sonava a llauna, és el que em va costar més d'ajustar, i de fet un dia d'aquestes vacances li buscarem un bon so de pedal i d'ampli per a futurs concerts, amb les reserves que això pugui tenir. Però al final del concert estaven tots molt contents, així que va valer la pena. Ah, i els Visitants eren entre el públic!

*****

El 24 a la nit, estrena potent a Esparraguera: la Missa Catalana de Josep Borràs. El marc, la missa del gall de l'esglesia de Santa Eulàlia (22:30 h.). Al teclat, en Marc Sumsi. El cor, la Massa Coral de Terrassa, dirigida aquest cop pel Jaume Gironès (el Walter no podia esser-hi). Després del concert (que musicalment va sortir rodó), algunes cantaires em van admetre que era un concert que els imposava molt, que sentien una responsabilitat i uns certs nervis. En canvi, per a mi era un concert més i una ocasió relativament tranquil·la... perquè en el fons estava allà com a tècnic de so i ja posats vaig cantar (força còmode, pel que recordo). El concert es va fer amb el meu teclat Casio WK7500 i amb un "rig" consistent en el meu petit Fender Frontman 15G de 15 W com a monitor per a la coral i el meu Fender Twin-Amp com a amplificació de PA. No vam tenir temps de provar, pel que els ajustos es van haver de fer durant els dos primers números (i el cable del Twin-Amp em va donar algun problema), però un cop tot en ordre la resta del concert va ser perfecta (almenys, tot el perfecte que pot ser un directe), i en acabar la gent de platea ens felicitava i tal. Si hi comptem que per primera vegada des de 2006 vam fer sopar junts i que a l'esglesia hi havia bones vibracions a l'ambient, reconec que m'hi vaig trobar molt bé. Prou com per a, l'endemà, enviar les partitures del Requiem i d'Himnes al correu d'aquella esglesia (les han rebudes). Reconec que trobo a faltar les ocasions que durant uns anys vam viure al Pla del Bon Aire, i que tenir alguna cosa a fer aquella nit fa que el Nadal no sigui tan depriment.

*****

I mentre, vaig bellugant el Bee, amb molt bona recepció de moment, encara que algú es mostra sorprès pel format instrumental de l'àlbum. Però ha estat la manera d'acabar-lo i tenir àlbum nou el 2014, pel que estic content.

*****

El 29 vaig anar als jutjats a autoinculpar-me. No sé de què servirà, però reconec que alguna cosa he de fer per a contrarrestar la incompetència dels principals líders polítics del país. A Madrid es deuen estar fent un fart de riure. És molt trist.

dimarts, de desembre 23, 2014

Spacer po porcie

-I aquí retransmetem pel programa de Josep Conill des de casa de l'elucubració magnètica anomenada Patinet. Patinet, què se sent quan tens 39 anys i un nou àlbum acabat?

Home... tu què sentiries? Bé, és literalment el primer dia de la resta de la meva vida. Vull donar per acabada l'etapa de cantant clàssic i centrar-me a compondre, gravar, dibuixar i escriure. És cert que ara com ara continuo a la Massa Coral i a Visitants. I a la coral saben que hi estic per amistat amb ells i també com a referència d'afinació, no per un gran desig de ser dalt d'un escenari. Per la resta, vull començar a viure la vida. I punt.

-És per això que al nou disc no cantes ni una cançó?

Per això i perquè n'estic fart d'acumular àlbums inacabats just per les veus. Fa quasi un any que tinc el micro per fer bonic. I un nou àlbum instrumental em permet d'alleujar una mica la pressió.

-Trobarem a faltar un nou tema polític...

Bé, ja us faig la reflexió aquí. Dos anys llargs de mobilització ciutadana per la independència, Via Catalana, V, 9-N... i de sobte això? Partits fent tacticisme i cares llargues? Que no veuen que això és exactament el que volen des de Madrid? Què hem de fer, posar-nos anarcos i crear una zona alliberada? Perquè per a tenir uns polítics així, millor no tenir-ne en absolut.

-No defensaves a la CUP?

És cert que almenys els faig una certa excepció. Són els únics que no es van aixecar de la taula a Pedralbes. Aquella nit van fer una assemblea oberta a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Noto que són diferents en el bon sentit. I almenys han après dels seus errors inicials. També, és cert que donen mil voltes a l'invent aquest de Podemos. Se suposa que només els separa l'àmbit nacional en el que operen, però a mi em transmeten sensacions molt diferents. De fet, Podemos ens intenta marcar un gol. No me'n refio un pèl. I em penedeixo d'haver signat via web el seu manifest inicial, creia que allò que vingués del 15-M havia de ser bo per força però definitivament aquests van només a conquerir el poder. No vol dir que estigui en contra d'una república espanyola democràtica i social, simplement no veig gens clar que aquest vagi a ser el resultat ofert per Podemos. I jo, la república espanyola la vull... com a estat veí de la República Catalana Independent (= Països Catalans independents), i amb almenys una Euskal Herria també independent i una Galícia també independent, millor si també passa el mateix amb Astúries. Una cosa així com que, dissolt l'estat espanyol actual, resolt el problema. Perquè d'Espanya tingueu clar que n'hem de marxar pitant.

-I la part més social?

Estic força assambleari, d'esquerres i amb democràcia directa a tot arreu on es pugui. No crec en el capitalisme. Darrera de la pela ens estem carregant el planeta. Un exemple són els telèfons mòbils: és com si cada any s'haguessin de canviar, i hi ha materials a cada unitat que són prou escassos com per a que s'hagin originat guerres al seu voltant. La lògica diu que hauríem d'allargar en el possible la vida de cada terminal, i en canvi cada setmana rebo almenys un missatge de "renueve su móvil por superpocos euros". És una bestiesa.

-I la vivenda?

Comprable per 2000 euros com a màxim. Que no som uns millonetis. Segur que es poden aconseguir uns preus simplement pagables, la pilota és a la teulada de les immobiliàries i els fons voltor. La prova que els preus actuals no són realistes en absolut són els constants desnonaments, junt amb l'inmens parc de vivendes buides mentre milers de persones dormen al carrer. Cal una sol·lució, urgent.

-Alguna opinió sobre el 2014 musical?

"Tweedy" i "Alpha Mike Foxtrot" són les dues entregues del camp Wilco, i mostren que el Jeff Tweedy encara no ha recuperat el focus. "Tweedy" és millor que "The Whole Love", però hagués guanyat molt si el Jeff l'hagués gravat amb Wilco i hagués fet una mica de poda, tal com ha sortit el disc el seu gran atractiu és comprovar com l'Spencer Tweedy és un baterista del copón. I "Alpha..." decep: massa gravació en directe de material ja conegut, mentre que temazos com "Venus Stopped The Train" es queden al tinter. Una oportunitat perduda. Em deuré gastar els diners en ambdós, però quan em vagi bé, de moment tinc altres prioritats. Per cert, Wilco porten des de 2011 sense treure nou àlbum...
Un disc que sí he comprat a mitjans d'any és "Sun Structures" de Temples. Me'l va recomanar el Jordi Ibañez i definitivament no he llençat els diners. Si fossin més coneguts aquest disc seria automàticament als darrers números dels 500 millors discos de rock de la història. Sona a 1967... i força dens. Aplaudiments des del meu camp, com a mínim.
I miro d'escoltar coses que em vinguin de Visitants. La que m'atrau més d'aquesta temporada és el tema "Lonely Boy" de The Black Keys (àlbum "El Camino", el disc de les furgonetes, que escoltaré molt aviat), una mescla de surf i hard rock amb força ganxo, el Marc Casulleras té el CD i em diu que és molt bo.
També he escoltat coses que no són d'aquest any però que són molt més recents que el meu menú habitual. Estic escoltant de mica en mica a Guns'n'Roses i, si ja m'esperava un "Appetite For Destruction" realment interessant, en canvi el "Chinese Democracy" m'ha sorprès gratament, sobretot perquè en coneixia la història i m'esperava un curtcircuit dels que fan època. Així que serà un grup que exploraré en profunditat. Metallica també, tot i que d'aquests tinc ja una idea molt més clara de què en puc esperar.
Bé, el "Midnight Blue" de Kenny Burrell i un recopilatori de Wes Montgomery m'han animat per la banda jazz.
No recomanaria la caixa "Made In California" dels Beach Boys. Si descomptem remixos i cintes en directe, de sis discos només 16 pistes tenen alguna cosa de nou, no més de 8 d'elles interessants, i haguessin cabut perfectament en un sol CD. Una pèrdua de temps per part de Capitol i del grup.
És el primer any en més d'una dècada que la música clàssica no ha format part del meu menú, si no comptem el que hagi cantat a la coral. Sempre rebo els mateixos missatges i no em sento motivat per a explorar res més.

-I d'aquí?

Et reconec que tinc tot de material pendent d'escolta i que no acabo de trobar quan escoltar-lo amb calma. I un CD que he escoltat, recopilatori del segell Mésdemil, m'ha decebut malgrat haver-lo abordat amb la bona voluntat i referència d'haver-me tocat en sorteig des del (lloable) blog La Música Amanseix Les Feres. Vull dir, és una discogràfica valenciana patint la síndrome de la discogràfica catalana, i només alguna lletra indepe es fa perdonable, la resta és rock català, ska... ja us ho imagineu. De fet, aquest CD va ser regalat fa un any amb l'Enderrock, el que ja ho diu tot.
I pel camp independent, un any amb ben poques novetats, em sorprèn. La més trista és que el Cabaret Misèria està de parón, i això havent fet algun concert impressionant a mitjans d'any. Em sento una mica sol. Almenys Le Clotêt Avec Garcés (www.facebook.com/folkgrunge) està petant-ho a Finlàndia, el que és una molt bona notícia.

-Has fet alguna altra cosa? Volem dir no musical.

He estat bastants mesos en sequera creativa pel que fa a dibuix, però m'estic refent amb una sèrie de dibuixos d'edificis amb perspectiva. La cosa promet. També porto quasi un any fent artteràpia, no surten coses molt artístiques però com a eina d'autoanàlisi és prou interessant.
Per la part literària, la sequera està durant més. No, no té res a veure amb el traumàtic període 1994-97. És simplement que no vaig acabar els pendents de tots aquests anys fins al setembre, i encara no he tingut gaire temps per a resituar-me. Però d'idees no me'n falten, només necessito temps i espai, i crec que aviat en trobaré. De moment tinc acabat un primer borrador d'un poemari amb ambicions de llibre, tot i que està molt verd, es nota que no va sortir-me ni fàcilment ni espontània. Toca aprendre mètrica... I ja he decidit que aquest 2015 escriuré llibre, encara que sigui de relats curts. Hi ha ganes. Espero poder llegir i agafar-ne l'hàbit, m'agradaria aprendre a relaxar-me llegint.

-Alguna compra absurda?

Sí. M'he comprat fa no res la biografia-amb-CD "Filipinki – To My", de Marcyn Szczygielski. És més per completisme i pel CD, sóc molt fan de Filipinki i hi ha bones fotos, però en algun moment he fet campanya per a aconseguir que se'n publiqui traducció a l'anglès, ni que sigui en format de llibre electrònic. He hagut de comprar el llibre en polonès, i no entenc el polonès. Filipinki tenen prou material interessant com per a merèixer una traducció a l'anglès.

-Tot just el teu darrer post aquí sonava prou ambiciós. Hi haurà més "operació guitarres"?

De moment no. 2015 serà per a mi un any de refer-me i posar-me a to econòmicament. L'única cosa que contemplo és fer posar pastilles bones al meu baix elèctric Storm. La veritat, comprar-me un altre baix econòmic per a fer-li posar pastilles noves quan ja tinc aquest és una badada, i potser gastar-me molts diners en un baix bo quan no sóc baixista també ho sigui. Només vull una eina per si un dia he de gravar un baix ràpid al meu estudi. Si en el futur molt llunyà tinc somnis? Potser si sóc molt ric una Rick de 6 i un baix Rick 4003 m'alegrarien el dia. Però si no, ara mateix tinc un arsenal prou ampli com per a poder precisar moltíssim en estudi, pel que estic molt tranquil.
Ara mateix estic mirant webs sobre la Futurama Resonet de 1958-59, una guitarra que va tocar el George Harrison i que fa anys que em té intrigat. Però oblideu-vos que la compri: només per la connexió Beatle, un exemplar vintage val ja unes quantitats desorbitades.

-En quin moment estan els Visitants?

A les 20:38 hores.

-No volíem dir exactament això...

Estem buscant cantant, podríem tenir un candidat viable però encara no ho sé del cert. El cert és que sóc molt millor compositor que cantant o instrumentista, cosa que queda molt patent quan assagem amb els meus companys, que són uns cracs. Ja he fet un esforç econòmic força gran per estar tècnicament a l'alçada, però no sóc ni James Hetfield ni David Gilmour, i certament pateixo per no fer pena. D'altra banda, els altres pensen que un grup de Lluís Paloma sense Lluís Paloma (com jo havia proposat en algun moment) no resulta massa explicable, així que entre tots hem decidit que el que flaqueja més és la meva veu, com es pot sentir a la nostra primera demo, "Automatic Day" (resumint: he estudiat cant clàssic, i sono tan estructurat que per a rock la cosa no xuta), i trobant un cantant em podré dedicar només a tocar, i potser així ho pugui fer millor, apart de passar més a un segon pla com certament prefereixo.
Tanquem l'any amb quatre concerts fets, dos molt bons i amb assistència de públic (Bau House 8-3, Frankfurt Nou Cremat 8-6, ho vam petar als dos) i dos molt bons però... (Pl. 1 de Maig 12-7, amb el públic aixecant-se en massa a la primera cançó -coses de tocar entre ballarines de flamenc i un humorista pèssim-, i Petit Cabaret del Coma 9 28-11, amb poc públic -massa concerts de masses just aquella nit-). Bé, ens anem movent per tocar més aquest proper 2015, especialment fora de Terrassa.

-Queden discos pendents pel 2015?

Síiiii!!! Qui hagi seguit el meu blog al llarg d'aquest any sabrà que de projectes "quasi-a-punt-però-no-del-tot" n'hi ha hagut els que vulguis, amb el que les potencials novetats poden desorientar i tot. La primera que intentaré acabar serà el "1964", un disc de "mur de so" a on només falten uns pocs solos de guitarra i totes les pistes de veu. La segona, "1980", un disc "vuitantero" on només falten les veus i en el que hi tinc molta fe. Ja de cara a la tardor vull acabar el "Santuari", disc amb les bases fetes entre 2005 i 2010 (2007 sobretot) i on hi ha més feina pendent (decidir les lletres, gravar veus i fer partitures de registre). No descarto gravar una segona part de l'"Alt Bee's Rage"...

-"Alt Bee's Rage"?

Sí, és un anagrama de "Beatles Gear", el famós llibre d'Andy Babiuk on hi surt absolutament cada un dels instruments emprats pels Beatles.

-Bé, continuem...

... entre alguns pendents de l'era Corrupció i les idees bàsiques de la peça no realitzada per a orquestra, crec que tinc suficient per a un disc de 40-45 minuts, i és material prou bo com per a no quedar al tinter. Mira, a base de matinades...
El que està més fluix és l'"Estratègies al paradís". Recordem-ho, en vaig gravar les bases durant la primera meitat d'aquest 2014. La pèrfida intenció era agafar tot de cançons-trasto d'entre 1998 i 2006, la majoria gravades pel lamentable "Busco Feina/Accident!", i dur-les a un sobtat estat de perfecció aprofitant tot el que havia après gravant les bases dels "1964" i "1980". Volia transformar el meu Gran Fracàs en un dels meus majors triomfs. De moment només ha sortit a mitges. Si algú pirategés les noves regravacions d'aquest material, jo ja no passaria vergonya com amb les originals. El problema és que de moment no acaben d'estar ni tan sols al nivell del "Feina 2.0". Sonen una mica sosses i sense focus. Pel que de moment estan en guaret, a l'espera que ja hagi donat sortida a part de l'embús actual i trobi què fer amb aquest material. Simplement regravar els mateixos midis amb diferents sons no funcionarà. I de fet hi ha dues cançons que no integraran el disc final: "Sintonia X-1" i "The Fruity Song". No són terriblement dolentes, però no acaben d'encaixar amb res. Unes veritables orfes.

-I sobre el que has publicat aquest 2014?

El "Duncan Drawings" va ser un disc de rareses, una manera de donar sortida legítima a les "cintes de 1992" i a tot de cançons que volia deixar disponibles per a completistes però que no atenyien els criteris per a entrar en un àlbum oficial meu. Em sap greu no haver esperat tres mesos més a treure'l, doncs la "Sintonia X-1" i "The Fruity Song" l'haguessin arrodonit superbé. I ara no tinc amb què fer un DD vol. II per acollir-les, excepte certa sintonia acústica per a un programa de TV que mai no es va arribar a fer. Així que toca esperar...
"A New Minimal Record" és un "doble CD" que vaig compilar al setembre i que de moment només unes poques persones han sentit, tot i que ja he decidit que aviat el faré públic, i gratuïtament. Conté gravacions modernes de les meves fallides "peces minimalistes" de 1990 a 1994, peces impossibles de tocar en directe i que a més no donaven un resultat acústic seguible (pegues de pensar en notes i no en sons, d'aquí certes teories meves). No les oferiria com a res increïble, sinó per completar la història de la meva evolució. Igualment no hi ha tot el que vaig fer aleshores, però és que seria impossible: algunes peces eren tan complicades que aleshores, només amb paper pautat, les vaig haver de deixar inacabades, i ara no sé ni què hi volia fer, mentre que d'altres, sí gravades, són improvisacions molt més "plastes" encara, o cintes fetes sense la tecnologia necessària (i per tant amb resultats molt amateurs). Diguem que el que hi ha a l'àlbum, gravat amb la tecnologia actual i amb una producció acceptable, sona millor. En fi, un capítol discret.
I l'aposta forta, l'"Alt Bee's Rage", que em permet donar forma i sortida definitives a tot de temes descartats del Corru, més alguna idea nova. Sona prou bé, la veritat.

-Deixa'ns tornar un moment a Filipinki. No deixa de resultar una tria curiosa com a "plaer culpable".

En part és pels sons, tan analògics. En part, per haver-m'ho hagut de currar, no trobes els seus discos a Barcelona. En part, per temes com "Nie ma go" o "Tarap-tarap". I en part, perquè no tenen res a veure amb el que dicten les multinacionals d'avui en termes d'estètica, musical i física. Filipinki van ser noies molt innocents, i podrien haver estat caixeres de supermercat o treballadores d'una cadena de muntatge. Gent molt propera. I el fet que no tinguessin un físic espectacular ho acaba d'arrodonir. Vull gent com Filipinki sonant per les ràdios. Sense distàncies. I si a les multinacionals no els agrada, que mirin cap a una altra banda o s'apartin directament del negoci musical. La música no és petroli.

-No deixa de cridar-nos l'atenció que no se't coneix parella.

I aquí deixaré clar que, si entre la comunitat lectora d'aquest text hi ha alguna noia que ha contemplat divertida els meus missatges de socors sobre el tema, pot fer una cosa absolutament meravellosa per acabar amb ells, i aquesta cosa és sortir amb mi. Reconec que m'encantaria poder començar el 2015 acompanyat, per primera vegada a la meva vida. Si bé ho mireu, no sóc tan mal negoci: sóc un tipus prou creatiu amb bastanta obra feta, la gent que m'envolta em té per un home amb bon fons, no tinc precisament una vida dissoluta, sóc "cultural", i com a home tinc els avantatges que ningú no us faria la competència, que jo mateix hi posaria molt d'entusiasme, i que no us deixaria embarassades. I a més sóc prou forçut, dintre de tot. Què més voleu?

-Sona contundent.

Si bé ho mires, hi ha hagut gent que m'ha dit que projectava una imatge d'inseguretat, i jo em preguntava "per què?" I m'adono que en moltes facetes de la meva vida he aconseguit agafar seguretat. És només la falta d'una companya el que em té insegur, la resta em va molt bé. I vull una companya, seria el meu veritable moment de néixer.

-Et costa mirar-les als ulls?

-Sí. He rebut força bastonades al llarg del que porto de vida, i això em fa estar temerós de què pugui fer-me una determinada persona si no se'm dirigeix o no la conec directament. Un primer triomf em canviaria per bé. De fet, el millor consell que puc donar si alguna noia em vol és que vingui directament a parlar amb mi. Jo estaré receptiu, i no em posaré exigent en absolut. Estaré parlant amb una persona a qui penso que he d'acceptar com és. Si hi ha dubtes, amb qui penso és en operàries de fàbrica, en peixateres, en caixeres de supermercat, en dones de la neteja. Si hi ha una preferència, és per grassonetes o directament grasses. Però sense tancar-me a res. I sense esperar cap perfecció en res. Totes i tots som humanes/ans. Només busco no estar sol.

-Tens alguna cosa de la que penedir-te?

Que sigui culpa meva, certes manifestacions de "masclisme" quan era adolescent. Ja als meus 20 anys no m'hi reconeixia, i crec que he d'oferir les meves disculpes si vaig ofendre algú. Ara sóc molt diferent, per sort. El feminisme és bo. Tampoc no presumeixo d'haver seguit aquella noia pel carrer el 1996, però jo no duia cap mala intenció, i per a mi haver estat en mans de la policia va ser aterridor, aquell dia i els tres anys i mig següents. El que vaig viure no li ho desitjo a ningú. També, aquí, una companya em pot ajudar a refer la meva vida, i jo l'ajudaré tant com pugui. Vull ser bo, per sempre.
Finalment, reconec certa tristor per les noies a qui jo he estimat i que m'han rebutjat. Voldria haver evitat certs llocs, dies i hores, i així haver arribat a avui amb una certa pau. Però sí, si hi ha una noia que es llegeixi aquest text i que ho estigui passant fatal, que em contacti, jo puc ser la solució al seu problema i ella al meu. D'afecte no n'hi faltarà, m'encantarà poder caminar al seu costat.

-Així, doncs, què demanaries al nou any?

Una nòvia (el més meravellós que em podria passar, i espero que jo també per ella), una casa on viure, i la fi dels números vermells. Bon Nadal a tothom i Feliç 1915!

dimarts, de desembre 16, 2014

Patinet Gear!

Entre agost i ara, això ha estat la revolució... barata. Quasi tot ha anat de reformar instruments barats que ja tenia. En detall:
1) La meva primera pensada va ser fer reformar una Squier VM Telecaster que feia un any que tenia pululant per l'habitació, raonant que una Fender americana estaria fora del meu abast i igualment el cos de la Squier contenia tot de bones idees. A la vegada, el màstil es notava inacabat, amb uns trasts molt aspres. Va resultar ser sol·lucionable. Les pastilles definitives són una Seymour Duncan Minibucker cod 3214 neck, una Fender Custom Shop Texas Special Strat middle i una Fender Custom Shop Texas Special Tele bridge. Això sí, el jack de sortida em fa crecs, pel que l'hauré de fer canviar, l'últim pas de tota l'operació.
2) Em vaig animar i vaig fer modificar una Dot Studio que també tenia de feia un any. El màstil tenia un problema (so estrany al 12è trast, per una petita curvatura), per sort solucionable. Les pastilles escollides van ser unes Seymour Duncan Pearly Gates humbucker cod. 2052 neck i 2053 bridge. La darrera modificació han estat unes clavilles Gotoh, perquè les originals es destensaven. Amb això, ha passat a ser una favorita de Visitants.
3) En una d'aquestes, era a la botiga quan de sobte passa l'amo amb una Epiphone Riviera coreana del 1997 per ensenyar-la a un client que hi tenia curiositat... i que al final no se la va quedar. L'endemà, 18 de setembre, vaig sortir amb ella a la mà per 600€, incloent el recanvi en pocs dies de l'electrònica i el botó inferior de to. Fabulosa.
4) El "modding" final ha estat l'Älvian "SG", a la que he fet canviar pastilles (unes Seymour Duncan Seth Lover Model humbucker 5432 neck 5433 bridge) i clavilles (unes Gotoh). Potser pel seu so acústic no ha sortit tan bé com les altres, tot i haver millorat.
5) I el aquestes, el 26 de setembre, aprofitant que havia de comprar un estoig per a la Riviera i fer un concert, vaig comprar una Epiphone Wildkat xinesa (de 2014 mateix) i al cap d'una hora l'estrenava a Ultra-Local Records, un concert per recordar. Amb aquesta, els meus objectius s'han acomplert. I sona molt bé, els millors 274 € de la meva vida.
6) I el toc final: un Fender Twin-Amp, adquirit el 22-11-2014 a Casa Farràs per 1669 €, a pagar a terminis. El seu número de sèrie és el CR-319125. Impossible saber-ne l'any de fabricació sense obrir-lo. La història, treta d'apunts del moment és aquesta:
"Fa dues setmanes vam assajar, jo havia de retocar la EQ del Frontman 212R... m'adono que falta un botó amb el seu eix... trucada general a veure qui ha fotut el cop.... res en clar... porto el Frontman a Cal Farràs... em truquen al cap d'unes hores... el dissabte 22 passo per allà i veig l'ampli desmuntat... abonyegat, peces trencades, desastre general, Fender España no té els recanvis... total, que surto d'allà amb un Fender Twin-Amp pel que havia donat una entradeta i que no havia de recollir fins entrat el 2015... el provo a casa, algun soroll estrany... el portem al local... xiulets a dojo, s'acaba morint... dimecres el torno a portar al Farràs... i per sort no era res que una vàvula, canviada gratis en garantia, i així vaig poder fer el concert sense més problemes. La gent diu que sona bé, per sort, perquè trigaré un any a pagar-lo. És una mena de Twin Reverb modern amb canal de distorsió, efectes commutables, i 100 W de potència RMS. I vàlvules."
"El Twin-Amp ja és a casa, el provaré demà [...]. Dimarts el portaré al local. Que per cert, al Farràs he pogut veure el Frontman obert i la castanya va ser de campionat: abonyegat per davant i per darrera, components desplaçats, els potenciòmetres trencats estaven enganxats amb loctite per si dissimulava... Un desastre. Els recanvis trigaran, a l'hora de la veritat Fender España no disposa d'absolutament cap recanvi. Suposo que la cosa serà reparable, però em sembla que quan me'l vengui hauré d'obviar l'historial del bitxo o no el venc."
7) Finalment, m'he venut dos pedals que no feia servir, el desconcertant Boss PS-6 Harmonist i el poc aconseguit Zoom G1XN. I he decidit vendre'm la bateria acústica, la Tempo by Dixon. No la faig servir i ocupa espai, i igualment amb la dd65 de Yamaha ja vaig més que ben servit pel que la necessito, que és gravar en estudi.
8) I de moment, servit de tot això i d'estoigs rígids (només me'n falta un per la guitarra acústica Storm), el toc final serà el 6 de gener: un estoig per pedals i un pedal Electro-Harmonix Big Muff PI/Tone Wicker. Més professional ja no puc estar. I a partir d'aquí, a pagar amb tranquil·litat...

dissabte, de novembre 08, 2014

Oggi...

Entrada breu per apuntar, bàsicament, que encara tinc una certa confusió sobre el que succeirà en poques hores. Podrem votar? Serà una votació normal o una manifestació? Ens prendran les urnes? No? Vindrà algun periodista a filmar què passa a Terrassa? Arribarà a suposar un canvi tot plegat? Hi haurà plebiscitàries convocades demà 10 de novembre? Hi haurà alguna altra pastanaga penjada d'un pal? Hi haurà DUI, tan ansiada? Només sé que he d'anar i intentar votar. I que convé que surti bé. I que els del PP són lletjos i feos, i que la independència és l'única manera que no ens puguin governar mai més. I que Espanya és un malson. I que fins i tot foten ciberatacs dirigits a qui no pensa com ells. Però una cosa hi ha que no he fet aquest cop: ser voluntari. Per si tot queda en foc d'encenalls. Reconec que jo ja hagués preferit anar directament a plebiscitàries i DUI. Bé, almenys al carrer hi ha entusiasme, i això és bo.
I en Serrat ja s'ho farà.

*****

El passat 29 d'octubre es va estrenar el documental "This Is The Unfinished Story Of The Missing Leech" als cinemes Aribau. Gran ocasió. Sala plena. Molts dels meus amics allà. Jo apareixent breument en pantalla. Documental divertit. Concertet i preguntes per acabar. Gran nit. Tornada en tren amb el frn... i en Joan González que passava per allà. Rajada absoluta de certs elements del "mundillo" clàssic, sobretot per part meva. El "concert del caos" encara em pesa.

*****

Hi haurà nova composició, breu, per a la coral. Vaig barrinant. I de mica en mica també vaig gravant, tot i que de moment al ralentí i sense veus.

*****

I el dia 15, sessió al Trilogy Rock sobre Son Volt. No us la perdeu!

*****

De guitarres en parlaré al proper post amb calma. Hi haurà teca, aviso.

diumenge, d’octubre 19, 2014

Dual Hi-Fi

1a part: Dilluns 13 d'octubre de 2014 a la nit, debacle. Ruptura entre els partits proconsulta al Palau de Pedralbes. El 9-N plantejat inicialment se'n va a regar cols. Únicament la CUP intenta continuar negociant, i amb CiU, un partit amb el que no té res en comú. Confusió i tristor. L'endemà, anunci d'Artur Mas que hi haurà un 9-N... molt diferent, i força descafeinat. Per què no anuncia directament plebiscitàries? Per què gastar diners i energies en un "procés participatiu" força més neuliós? Sí, al llarg d'aquesta setmana hem vist els autèntics posicionaments dels diferents actors (i en Joan Herrera, d'ICV, podria estar causant una divisió enorme al seu partit; del Duran no se n'esperava una altra cosa que un "no"). Però reconec estar molt decebut. Amb moltes ganes d'arribar a la independència, però sense un referent clar de què fer ara. Frases meves del dimarts 14:
"A veure, content de veure que el plus vol fer alguna cosa, però no per això estic menys desorientat o, directament, decebut amb el que va passar ahir al vespre. I no entenc per què no anem directament a plebiscitàries, que al meu entendre és l'única sortida eficaç a tota aquesta història. Molt, molt trist. Ara el mal ja està fet."
"Aquestes darreres hores he experimentat una destrempada de tita com crec que no l'havia experimentada mai. Fins i tot el plus està visiblement emprenyat pel paperot que li toca fer, però per què no anem directament a plebiscitàries i DUI? Voler fer un 9-N rebaixat no té gaire sentit. Si és que en té alguna cosa d'ahir vespre ençà."
I certament he perdut fe fins i tot en el Mas des de dimarts. Sí, no estic del tot en desacord amb el Junqueras. Hem d'anar a plebiscitàries. Directament. Però (i aquí és on discrepo de tots ells) sense necessitat de cap llista conjunta. Que poguem decidir qui farà la DUI, que SÍ és el pas imprescindible. Que puguem no votar ni a CDC ni a UDC, encara menys sobre una base implícita. I fer net, just en aquest moment tan important. No me n'aniré ni de l'ANC ni d'Òmnium si decideixen diferent de mi, però reconec que estaré content si marquen perfil. Especialment avui mateix a Pl. Catalunya.
I sí, aniré a votar "sí-sí" el 9-N. Però a la vegada vull poder fer immediatament el pas següent i votar a unes plebiscitàries. No vull cap més dilació.

Nota a les 13:33: 'President, volem votar en unes eleccions els pròxims tres mesos'. I els propers dos, afegeixo jo. (ANC i Òmnium exigeixen als partits que recuperin la unitat. Donaran suport al 9-N si el govern convoca eleccions plebiscitàries -Vilaweb-.)

*****

2a part: Mentre, primera mostra clara d'assertivitat per part meva respecte dels escenaris: el passat 3 d'octubre vaig enviar a tot el món clàssic terrassenc aquest correu:

"Em permeto anunciar-vos que a partir d'avui, i per un període de temps indeterminat però que abastarà com a mínim els propers vuit mesos, em tancaré al meu estudi de gravació amb el propòsit d'acabar i registrar un total de cinc discos que he anat creant des de 2005 i que fins ara no he pogut acabar per excés no desitjat de concerts. Aixo implica també que ni puc ni vull participar a cap concert clàssic, amb la sola excepció del parell de dates ja acordades amb temps amb la Massa Coral. Simplement ha arribat ja l'hora de reorganitzar les meves prioritats i viure amb una mica de tranquil·litat. L'únic pel que acceptaré encàrrecs es per a composicions, que és el que sempre havia volgut fer i l'única cosa que de veritat respon a la meva identitat. Fins al proper CD, i si no ens veiem, Bon Nadal i Feliç 2015."
L'aspror era deliberada, i a la vegada fruit dels nervis que encara tinc. Però ho havia de fer. A la coral ho han entès i els ha agradat. En canvi, diria que a cert edifici no els ha fet ni gota de gràcia, perquè ningú no m'ha respost. En fi, ells sabran. Jo he de mirar per mi, i en qualsevol cas considero acabada la meva carrera de cantant clàssic. Fora escenaris!
La gota que ha fet vessar el vas ha estat el "Carmina Burana participatiu" amb el que se'ns ha estat donant la tabarra aquests darrers mesos. Pagar per una partitura i "unes classes" obligatòriament. A la coral ja se'ns havia fet l'anunci abans de les vacances d'estiu. El millor vespre de setembre el vaig tenir quan se'ns va notificar que, degut al preu, la coral com a institució no hi participaria, deixant llibertat a qui hi volgués participar com a individual (algunes cantaires sí que ho volen fer). Clar, d'haver-hi participat la coral, jo no era més guapo que els/les demés i hi hagués hagut de participar. Però ara tinc la sensació que aquest curs ja no serà un caos com l'anterior (amb tots els seus concerts amb cobla, que van ocasionar que el nostre propi concert de final de curs quedés aguantat amb saliva).

*****

Algú sap d'algun "cantant VST" que pugui fer anar des de Cubase? Em simplificaria molt la feina. Gràcies.

*****

A Visitants estem buscant cantant. I hi estic d'acord. Simplement no dóno la talla. De moment continuaré com a guitarrista rítmic i teclista. Tot i que no m'importaria ser substituït també en això, perquè també en això opino que altra gent ho pot fer millor. És més un tema que els meus companys veurien estrany que passés a ser una mena de Brian Wilson darrera el grup que no pas per falta de voluntat meva. Tot i que, amb l'estiu a darrera, hem carregat les piles i estem en un bon moment personalment. Sempre seran els meus amics. Com ho són els antics To Be Continued des de fa més de deu anys. Sempre estaré allà per a tots ells.

*****

Amb el que només queda parlar de discos. Estic a mig fer un àlbum instrumental. Fora lletres, fora micros. Sonarà bastant a Corru, perquè en bona part serà regravar velles idees i deixar-les a punt. Hi ha hagut alguna mitja gravació que apunta en una línia diferent. Encara no l'acabaré perquè no vull dispersar-me. Però hi ha intenció de canviar de so. Suposo que els nervis de quasi tot un any estan sortint ara de cop. He resolt moltes coses en aquest temps, però em costarà calmar-me.
Sobre el 1964, aviat gravaré els solos. I amb un bon arsenal, del que parlaré al proper post.
Sobre la part literària, he reprès el treball en cert poemari i, el que és més important: segon curs amb la Sílvia, on espero poder agafar un bon hàbit de lectura i trobar alguna primera resposta als meus punts dèbils com a escriptor, especialment com muntar un argument. I sobre dibuix, n'estic fent un de bo després de mesos i mesos d'estar en un atzucac, dibuixant d'esma.


dissabte, de setembre 13, 2014

Multipipa Bollywood Cream

Tornem a les entrades multitema! Originalment em volia cenyir a tema equipament, però han passat dues coses... bé, una molt important i l'altra d'anar amb sabatilles, però no volia deixar-les al calaix.

*****

1) 11 de Setembre, i amb "V"! Hi vaig anar amb la mare i una cadira plegable per a ella. Tram 73, amb els cantaires de coral. I la veritat, amb una coral "professional" a dalt l'escenari i acaparant els micros, en realitat vam fer més actuació visual que una altra cosa. I passar calor. Almenys vaig poder saludar el Jordi Llobet (Poble Que Canta). Així que aquell vespre estava cansat i confús. En realitat, la diversió ha vingut els dies posteriors, mitjançant la premsa. Som notícia a tot el món, amb majúscules. I el PP i els ultres han perdut tant els papers que és fins i tot còmic. Han dit tant que no i punt, que serà que sí. Són unes setmanes molt emocionants per a ser català. Els Mortadelos han difós dades privades, han enviat correus per a dissuadir-nos d'anar a la "V", han muntat una escandalera sobre el Jordi Pujol que ni que fós el Bárcenas, han donat instruccions que al recompte de la "V" no hi haurien més de 500.00 persones malgrat saber que d'entrada ja serien segur 800.000 o 900.000 (vam ser 1,8 milions), ens han insultat i amenaçat... per a no res. Estan perdent definitivament, si no han perdut ja. Com han fet el préssec. Si fins i tot a Tarragona van ser només 4.000 segons els càlculs més generosos. Que bé que m'ho estic passant.

*****

2) Anem a l'equipament. a) Ja he pogut provar la bateria dd65. Per 209 € és una bona compra que em permetrà gravar percussió en MIDI a temps real i fins i tot fer els meus "pinitos" com a baterista sense torturar els veïns. Les limitacions (que em va assenyalar el Mario Clares, una opinió a tenir en compte): que una bateria compacta no es correspon amb el tipus de gestualitat expansiva a la que estan acostumats els bateristes acústics, i que certes subtilitats possibles en una bateria acústica (tocar l'aro de la caixa, per exemple) no són possibles en una bateria MIDI ("o sí", però has de posar-te a programar la màquina). Simplement no donen la mateixa sensació, pel que hauré de tenir en compte que ho he de comentar a possibles usuaris d'aquesta màquina. Almenys els sons que inclou són prou decents, i per a mi el no haver de posar multimicrofonies ni haver de rebre els amables Mossos cada
cop que vulgui gravar un baterista ho compensen tot. Un punt negre, això sí: els dos pedals de control que vénen amb la màquina deixen a desitjar, un aspecte que no seria tan greu si no fós perquè els pedals dedicats disponibles al mercat costen un ull de la cara, el que qüestiona en un cert grau el propòsit d'una bateria així (tot i que les bateries electròniques "tamany normal" en aquesta franja de preus són tan de fira que dintre de tot crec haver encertat en l'elecció, pel limitat pressupost que tenia); b) El 12 a la tarda vaig recollir de Cal Farràs la meva ja coneguda Rick de 12... amb les ferides de guerra del concert del 6 d'abril de 2013 ja resoltes (va rebre un doble cop que no la va afectar estructuralment ni en el so, però que li va deixar dues peladures a la pintura que feien mal de veure -ho vaig voler resoldre amb pintura a l'oli, però millor deixeu-ho resoldre a un professional com el Cristóbal-; c) A la vegada, dir que els he encarregat uns "moddings" a dues guitarres del meu arsenal. Una és la Squier Vintage Modified Telecaster: per una banda, jo volia tocar-la però el màstil era massa aspre i tosc i amb una celleta mal resolta (ambdós, resultat de negligència i pressa per part dels minyons a la fàbrica a Índia), i per l'altra les pastilles no sonaven malament però als meus companys de grup no els van impressionar. Amb el que el "modding" consisteix aquí a acabar bé els trasts i la celleta, per una banda, i posar pastilles decents per l'altra (una Fender Custom Shop Telecaster Bridge, una Fender Custom Shop Stratocaster pel mig, i una Seymour Duncan "Firebird" per al màstil, al lloc de la minihumbucker). L'altra guitarra és l'Älvian "SG", on simplement hi faré posar dues humbuckers Di Marzio "tipus PAF". I així les aprofitaré, almenys mentre no estigui prou sanejat com per comprar una Fender Telecaster USA i una Gibson SG (i, admeteu-ho, tothom sap que una Fender Telecaster USA "normal" la compres només pel so de la pastilla de pont). De fet, hauria de fer revisar l'Epiphone Dot Studio i l'Älvian de semicaixa, però ja ho faré un altre moment.

*****

3) Escoltat el nou CD del Tom Petty, "Hipnotic Eye". Estic d'acord amb la crítica especialitzada: no dels millors pel que fa a les cançons com a tals, però ho compensa amb bones interpretacions d'uns Heartbreakers sobrats de professionalitat. Potser el que no veig tant és la suposada connexió estilística d'aquest disc amb aquell "You're Conna Get It!" de 1978 (un disc que m'agrada molt personalment i que trobo que està molt infravalorat). De fet, la millor notícia sobre "Hipnotic Eye" és que articula el seu propi so, un que està cridat a dividir els fans però que indica una notable inquietud per part del propi Tom Petty de no encasellar-se, cosa que és d'agrair en un estadi tan avançat de la seva carrera. Sobre quin és el nivell efectiu de la proposta, suggereixo fer-hi una ullada i decidir per vosaltres mateixos. La meva opinió: no és ni "You're Gonna get It!" ni un clàssic com "Hard Promises" o "Wildflowers", però certament té els seus moments i sona almenys una mica més enfocat que el seu anterior disc "Mojo". I per sort l'amic Tom no ha tret mai un disc realment dolent, cosa que certament reconforta.

*****

4) El que em deixa amb la depauperada part creativa d'un servidor de vostès. A falta de poder llegir llibres "de veritat" (per què em costa tant llegir literatura?), he llegit tot de textos web sobre com escriure (errors garrafals a evitar, com escriure diferents tipus d'arguments, estructura d'una novel·la...). Trobo a faltar temps per a mi, per a concentrar-me i posar-me creatiu. Tinc algunes idees per a narrativa curta a les que no he pogut treure punta. Almenys, per primer cop des de principis d'any només estic a tres articles del TERME d'estar fonamentalment lliure. I penso gaudir d'aquests articles. Que els seus usuaris s'ho passin bé. I llavors... a crear!

*****

5) La nit passada i aquesta que s'acaba he estat gravant. Res de micròfon. Instrumentals. Idees velles o recents que gravo per treure-me-les de sobre. Si surten bé, conformarien un àlbum sense ni una sola veu (potser sí alguna guitarra elèctrica, tot i que el 98% serien sintes), una mena de "Corrupció" instrumental on inclouria refregits i les idees bàsiques d'aquella peça que volia escriure per a orquestra i que no va arribar a existir perquè dues orquestres ni tan sols no em van contestar els correus-e. Una mena d'LP virtual amb dues cares (les cançons refregides a la cara A i les idees orquestrals a la cara B). Li he donat un nom de treball, però no m'acaba de convèncer. A més, no són les sessions més divertides del món, així que només ho publicaré si la cosa agafa una certa entitat. De fet, seria un adeusiau a cert estil que considero esgotat. I ja començo a barrinar com regravar l'"Estratègies..." de dalt a baix per a que sigui molt més experimental. Començo a pensar en un canvi, tot i que encara no sé quin.
... I should have known better...

dimecres, de setembre 03, 2014

Aneu a la "V", clar que sí!

A tota la gent que està dubtant si anar o no a la "V", així com si votar "sí-sí" o una altra opció el 9-N: clar que cal anar a la "V"! És on farem demostració de força, i de la manera més pacífica i democràtica possible. Si els del PP es pensen que poden ignorar a milions de persones sortint al carrer, estan molt equivocats. Sobretot per la mala imatge que els donaria a nivell internacional (nogensmenys perquè amb un bilió d'euros de deute i amb l'exemple d'un David Cameron avenint-se a pactar un referèndum a Escòcia pel proper dia 18, pel govern del PP plouria sobre mullat). Anant al 9-N: dóna la sensació que els nostres propis governants han intentat posar-nos nerviosos durant el mes d'agost per a fer-nos acceptar una derrota-abans-de-començar i anar a plebiscitàries, que és com estavellar-nos en el buit. Per sort, aquesta darrera setmana les notícies han esdevingut molt millors, les inscripcions a la "V" han pujat com l'escuma, i el govern de Madrid està jugant tan malament les seves cartes que costa de creure (exemple més clar: atonyinar a dues persones al centre de Granollers i convertir-los automàticament en herois). De fet, pels que encara dubteu, no us deixeu arrossegar per aquest derrotisme amb el que ens han intentat ofegar. Que el MHP està "comandant el procés" de manera massa reluctant i ambigua és vox populi. Que a l'hora de la veritat hi haurà oportunistes és de preveure. Però recordeu que: 1) és el carrer el que ho està movent tot, no els polítics; 2) el programa del procés a nivell de societat civil consta d'independència i regeneració democràtica (llistes obertes, simplificació de l'administració, eliminació de privilegis vitalicis); 3) si hi ha tanta corrupció en l'actual sistema polític a tots els nivells és perquè aquesta corrupció és sistèmica (i forma part d'un engranatge del que també és part la no-separació de poders), amb el que enllacem amb el punt 2. Penseu-ho: una Catalunya independent és una oportunitat d'or de posar a ratlla una manera de fer que mentre formem part de l'estat espanyol no tindrem manera de combatre. I recordeu: a una Catalunya independent totes les decisions les prendríem des dels nostres propis interessos i sense ser tractats com a menors d'edat per un poder exterior que a més ens vol només pels diners. Amb 16.000.000.000 € cada any es poden fer moltes coses. En resum, el 9-N podeu escollir entre votar no o sí-no i continuar dins d'un estat corrupte i amb un deute inassumible degut exclusivament a la corrupció, la pèssima gestió i l'obsessió per l'Espanya radial, o votar sí-sí i obrir-vos la possibilitat de canviar les coses de socarrel. Perquè el que ens espera en una Catalunya independent no és més del mateix. És millor. Molt millor.

*****

Breu apunt sobre el comentari del Carod del passat 29 d'agost sobre el "5%", escrit per mi en calent però amb obvi coneixement de primera mà: "I segur que ara el veurem acotar el cap durant 12 hores, per després anar-se'n a l'altra punta emocional i mirar de convèncer tothom que ell és el gran heroi de tota aquesta història. Ja et conec, Carod. Per tu vaig entrar a ERC i per tu en vaig sortir. No m'enganyes." Reconec que l'anticlímax que vaig viure la primavera de 2007 encara cou. Cal un canvi.


*****

Després de veure accidentalment unes imatges d'un programa televisiu "rosa" (o n'hauríem de dir "blau"?) afirmo: "crec que la simple existència de premsa dedicada a glosar la (buidíssima) vida i miracles de feixistes, precisament pel fet de ser-ho (encara que no es digui en veu alta), ja hauria de suposar una il·legalitat i els seus responsables haurien d'anar a judici i complir penes de presó."

*****

Adreçat a una amiga anarquista: "te reconozco que constantemente busco cosas nuevas para decir, y deconstruyo conscientemente las maneras habituales de decirlas, en busca de nuevas maneras de organizar la realidad. De ahí mi interés en las vanguardias experimentales y en todo lo que suene a caos semántico y estructural como equivalente a un simple exceso de información. Con lo que busco constantemente nuevos métodos para generar conexiones ilógicas a partir de elementos mundanos. Admito que es pura experimentación formal, pero a veces pienso en la aseveración de Umberto Eco en "Opera Aperta" (1962): "se puede transmitir todo un mundo de contenidos a través de la manera de formar". Lo que puede, en tu caso, traducirse en la práctica de la experimentación formal y de contenidos como correlativo de una praxis política en la que, por ejemplo, se puedan poner en cuestión ciertas relaciones jerárquicas que normalmente asimilamos sin pensar en ellas porque en el ambiente en el que vivimos són consideradas normales, aunque quizá no lo sean tanto si logramos verlas 'desde fuera'. ¿Te puede ser útil?"

dilluns, d’agost 25, 2014

Pack up the plantation!


En poc temps he vist dos concerts de Ran Ran Ran, després de prop d'un any de desconnexió meva no-del-tot-voluntària. El primer va ser una nit de juliol a Ciutat Vella. Un local del que no recordo ni el nom. El concert va ser "per torns", una cançó de l'Albert de Gúdar i una de Ran Ran Ran i tornem-hi. Per sort l'Albert va tenir la millor nit que li recordo, i les dues propostes es complementaven bé, dintre de ser molt diferents. Potser Ran Ran Ran van estar una mica "modositos" pels seus estàndards habituals.
L'altre concert, aquest passat dilluns 18 a una antiga fàbrica del carrer Mozart de Gràcia. Va obrir cartell una noia que ha fitxat pel Mamut Traçut i a la que es veia amb bona veu i amb idees, però que va semblar una mica perduda durant tot el concert (apart d'un problema de perícia: d'aquí a cinc anys serà fascinant veure-la, però de moment treballa amb recursos massa limitats). I llavors... els grans Ran Ran Ran! En un concert potent i ple de seguretat en el que van estrenar un atractiu nou tema i on van tocar la millor "Gernació" que els recordo, amb un Jordi Farreras especialment pletòric. En acabar ells, vaig sortir amb el frn al carrer, tot i que quasi no vam parlar perquè ell estava envoltat de tot el seu ambient d'amics barcelonins i jo m'hi sentia una mica perdut. Un altre dia serà...

*****

El 8 de juny els Visitants vam tocar al Nou Cremat. Un concert accidentadet (vam petar dues cordes!), però rebut amb entusiasme per un públic nombrós i, sobretot, interessant (va venir el Dr. Flo i tot). Una gran ocasió, amb un concert maratonià en què vam tocar tot el nostre repertori i fins i tot s'hi va colar "Nearer My Dog To Thee".
En canvi, el concert del 12 de juliol a la plaça 1 de Maig va resultar problemàtic, per temes d'organització i de sonorització. Clar, que et posin entre unes ballarines flamenques i un humorista no és el més indicat quan toques rock independent, i el que va passar va ser una deserció en massa del públic a la que vam tocar els primers acords de "Shea Stadium", quedant-se només una vintena de persones, quasi totes amics personals. A més, l'interpretació estelar d'"1 de maig" a la plaça 1 de Maig es va veure arruïnada perquè a un dels tècnics se li va ocórrer trastejar amb el cable d'audio del meu sinte a mitja cançó, amb tots els sorolls d'estàtica imaginables i per imaginar. Els nostres amics ens van haver de tranquil·litzar dient-nos que nosaltres ho havíem fet bé. I en arribar al local per a deixar trastos em vaig sentir de tot per haver gestionat aquest concert tan inútil. Si ho arribo a saber dic que no.
Almenys el dia abans (11) a les 11:20 del matí entràvem en antena a El Submarí, el programa de ràdio de la Mariona Tomàs, un lloc on ens hi vam trobar molt bé i on vam brillar, amb actuació acústica breu inclosa. En paraules d'en Jordi Ibáñez Llauradó: "Escoltant en directe les aportacions del marc (es nota que està en el seu ambient, sembla que estigui al bar) i el domini de la distància amb el micròfon del mario. Grans frases: "Paul McCartney té un ego del copón" (lluís), "tots els arranjaments passen per l'aprovació del Lluís, és el boss" (albert) o "vindran Marios a escoltar-vos [al concert de demà]" (la presentadora). Però el millor, evidentment, "Automatic Day" en directe, tot i que la guitarra saturava (potser la del Lluís era massa a prop de l'escarxofa). Molt divertit tot plegat, bona promo. Demà volem sentir "1 de maig" i "Granollers..." atronant la ciutat."

*****

I la nit de dissabte, tercera ronda del triple cartell amb la Haqni i el Pep a La Goleta... que s'ha convertit de manera no premeditada en el primer concert de la Tissana & the Paloma's Haqni Bandz Experience. Estàvem fent un parell de cançons junts i de sobte va entrar tot de gent. La jarana va ser de les que fan època, tothom ballant mentre a l'escenari improvisàvem constantment. I l'Anna de La Goleta estava exhultant. Bé, el 12 de desembre hi tornem!

*****

El 25 de juliol passat, L'Exèrcit d'Islàndia van tocar al Nou Cremat. Una bona actuació, però una mica estranya, en tocar només tres d'ells: la Núria tenia concert clàssic i el Rubèn no es trobava bé. Almenys musicalment la cosa va rutllar prou bé i el públic va respondre. Ara a veure com els va una nova entrada a l'estudi a finals d'any. Mentre, us enllaço una entrevista a en David Amat: http://lamusicaamanseixlesferes.blogspot.com.es/2014/08/entrevista-david-amat-bateria-de.html.

*****



Únicament dir que m'he passat tot l'agost entre mogudes de trastos i obres diverses. Un mes perdut, i van... Mentre, no deixo de pensar en equip, però em sembla que m'ho pintaré a l'oli.

dijous, d’agost 21, 2014

On Broadway

Entre el 24 de maig i el 4 de juliol vaig fer els cursos de formació per a activistes d'Obertament, la campanya antiestigma de les malalties mentals. Allà hi he conegut a tot de gent interessant, tot i que no els podré retrobar fins al setembre. He après coses d'ells. I als cursos he après aspectes tècnics de comunicació que m'he adonat que no controlava, especialment perquè tendeixo a ser molt dispers i a no centrar-me a transmetre unes poques idees fonamentals. Bé, suposo que la diversió començarà al setembre... Almenys pot valer la pena que parli del meu cas, perquè sóc el fulletó publicitari perfecte de les capacitats de la psiquiatria moderna. I altra gent pot animar-se amb el meu exemple. Almenys estic essent molt obert sobre el que em passa, cosa que fa deu anys em costava molt més.

*****

El passat dia 2 de juny la mare i jo vam passar-nos per Toledo per veure l'exposició potent de Grecos que hi havia. Aquesta vegada l'experiència va ser molt més satisfactòria que la que vaig relatar al meu primer post en aquest blog, allà per 2005 (http://lluispaloma.blogspot.com.es/2005/12/vinc-dunes-petites-vacances-que-es.html). Les diferències? Que aquest cop no ens vam topar amb cap estirabot dels poders poderosos (per exemple, vam poder veure la catedral en tot el seu esplendor, sense exposicions que ens la tapessin) i que, sobretot, vam tenir molt més contacte amb la gent del carrer, molt maca. Afegiu-hi uns granisats i un gelat al Zocodover, més tres plats de pasta en un restaurant (no diré quin), i tindreu un dia perfecte. L'endemà vam passar unes hores pasturant pel centre de Madrid, arquitectònicament molt maca (tot i que quasi simultàniament jo no parava de rebre noticies alarmants de com la policia espanyola detenia i maltractava a gent simplement per dur un pin amb la bandera republicana; aprofito per dir que crec un gran error no recolzar una república espanyola, no com a distracció en el nostre camí cap a la independència sinó perquè estic convençut que una república a les castelles seria molt més bona veïna d'uns Països Catalans lliures que l'actual monarquia imposada per Franco).
I a partir d'aquí, festival d'opinions:

*****

"Sé que hi ha gent a la que el que diré li semblarà una mala idea, però jo penso que un exèrcit és una cosa de la que hauríem de prescindir per poc que poguem. O, dit d'una altra manera: m'emprenyaria, i molt, que la justificació per a fotre'ns en aquest fangal com a país independent fós que Espanya i França tenen exèrcits. No és, precisament, d'aquest model que volem escapar-nos? I recordeu: exèrcit = risc permanent de cop d'estat (18-J o 23-F, anyone?)."

*****

"Avorrit pel poc estimulant dels (escassissims) concursos de composició actualment trobables per internet. A més, quasi tots són al País Valencià, una mica lluny per a arribar-hi des de Terrassa. Però és això: que si bandes de festa major, que si quintets de vent i soprano... És com si no es pogués compondre música actual amb instruments actuals. L'excepció és la Fundació Phonos, però allà o ets de la branca "Pierre-Boulez-és-el-millor" o tampoc no hi tens res a fer. I si passem al rock... doncs això, ningú no et premia simplement per compondre grans cançons, tot va de si tens menys de 25 anys i estàs disposat a fer gires en format grup. Fins i tot els "concursos de maquetes" acaben en una Gran Final on has de pujar a un escenari. Tinc la sensació que no tinc cabuda en el Gran Pla de com ha de ser oficialment la música al nostre país. No, almenys, sense haver de renunciar completament a allò que de veritat sé fer: construir un so al meu estudi."

*****

Fa molt poc que ha sortit aquest llibre: "Filipinki - to my!", de Marcin Szczygielski. 413 pàgines + CD. Promet molt. La pega és que és en polonès. I ahir vaig deixar aquest comentari a Amazon UK, a veure si els editors em fan cas. No té sentit que compri un llibre que no entendré, però com a fan del grup m'agradaria (i molt!) poder-lo llegir en un idioma que entengués.

"Well, I write these lines to ask for an English translation of this book, me having real trouble in trying to decipher Polish texts. As a fan of this polish girl group from de Sixties (the first one of its kind to emerge in Poland, in fact) I think that 413 pages crammed with info plus a CD of rare recordings are a dream come true, specially since there is so little info about them in the web (and almost none of it in English, save from a pair of lyrics translations). Filipinki seem to be an internal polish affair, and not a specially well-cared one: only their Polish Radio recordings are collected in a systematic fashion (in a double CD that seems to be out of print but which I bought so recently as 2012), and all of them are "live" versions; their official studio recordings are available in the form of "greatest hits" CD compilations only, and at least two of them were discontinued so many years ago as to be virtually unlocatable, resulting in some seven songs (as far as I know) being currently unavailable on CD (or in any legal form). It is sad, because Filipinki were very interesting as performers and, while they were marketed as a "teen" act with family-ready aesthetics, some of their recordings ("Nie Ma Go", "Tarap-Tarap", "Ballada O Kims Dallekim" or the really progressive "Biale Muszelki" come to my mind) are good enough to deserve a wider exposure."

*****
Escrit al Fcbk d'una amiga molt perfeccionista:
"Sólo una pregunta... ¿álguien quiere a las personas normales, con virtudes y defectos, como yo? Quiero decir, Superman sólo existe en las películas, y a los seres humanos de la vida real nos resulta imposible tener un coeficiente intelectual de 170, hacer auténticas proezas sexuales toda la noche y cada noche de nuestras vidas, tener los músculos de un toro, ser omniscientes, ser telepáticos, ser encantadores y tener la cuenta corriente de Emilio Botín A LA VEZ, o incluso por separado. Sólo reclamo mi derecho a ser normal, a ser humano, a equivocarme, a no tener que examinarme de nada cada día. Creo que mucha gente sabrá de qué hablo."
"Quiero decir, estos cartelitos de '"quiero a álguien que" tenga tal característica inalcanzable' sólo sirven para dejarme indefenso, hacerme sentir inadecuado, y hacerme tener tal complejo de inferioridad que mi seguridad en mi mismo, ya maltrecha, se hunde aún más. Tengo la sensación de que nadie me busca a mi. Lo que, no por nada, creo que conduce a esa rátio tan alta de divorcios hoy en día: aparentemente todo el mundo espera tal grado de perfección en su pareja que la única consecuencia posible es la decepción y la ruptura. ¿No podríamos estar, simplemente, contentos de que álguien quiera estar con nosotros pese a ser imperfectos? Yo creo que así sí seríamos felices."