Avui he tornat
a rebre a la meva inefable habitació d'alta densitat a l'equip de
Tivizrí que tan amablement em va entrevistar fa quatre anys (llegiu
aquí:
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2009/09/avui-faig-un-experiment-que-igual-dono.html).
A priori, no crec que aquest cop la cosa sigui tan confessional i
autorreveladora com aleshores. Però almenys aquest qüestionari em
permetrà reunir en un sol lloc moltes de les preocupacions que he
tingut aquest any, a mode de resum.
Riiing!
-Unitat
Mòbil? És aquí?
Sí, passeu.
-Sí que
està plena aquesta habitació!
Sí.
M'agradaria trobar casa, però mentre sigui pobre ho tinc molt negre.
-(Ho hum)
Ens ha dit un ocellet que ja no et dediques a la música...
Que no em
dedico a la música? Però qui us ho ha dit? Vale, tinc màquines
parades des del maig d'aquest any, però per motius de força major.
Aviat tornaré amb empenta.
-Sorry...
Era perquè crèiem que ara et dedicaves al dibuix...
Bé, això sí.
No abandono la música, però des de 2009 que vaig a classes de
dibuix i pintura, i sí, ha estat la manera que ara comenci a tenir
obra feta. Sobretot dibuixos, però també tinc quatre olis. No grans
obres mestres, però almenys aquesta part de mi ha ressucitat, ni que
sigui en unes hores concretes de la setmana. A casa no em va bé per
dibuixar.
-Temàtiques?
Vaig començar
copiant a Monet, amb algun afegit. Però de tot plegat n'ha sortit
una mena de fórmula, no tant en les temàtiques com en l'ús d'una
perspectiva idèntica. A 12-13 anys el nen volia ser arquitecte, i
arquitecte rabiosament modern i innovador (un plantejament molt poc
realista, vist el que m'ha passat després). I aleshores vaig
dibuixar moltes cases, no només en plan artístic sinó com a
plantes, seccions i alçats. Doncs bé, he descobert que el que em
surt més bé amb diferència són els edificis, i que quasi sempre
construeixo amb perspectiva central, una mica en plan Peter
Greenaway. Fins i tot m'he baixat fa pocs dies un programa gratuït
de CAD per a intentar projectar de nou. Res de projectes construïbles
aquest cop, més aviat trobar com projectar unes idees molt difuses
que tinc a dins del cap i que necessito treure per a recuperar la
definició visual.
-Bé, algun
error hi haurà.
Sí... però
no en el sentit que crec que penses, dibuixos que es poden estripar
directament. M'adono que la meva obra com a productor d'audio m'ha
ensenyat que uns bons acabats poden aixecar qualsevol cosa, i això
ho aplico al dibuix en forma d'ombrejats i difuminats.
-Aleshores?
Durant uns
mesos vaig participar en unes classes d'Artteràpia molt interessants
i autorreveladores. En si mateixes em van anar molt bé, i jo hagués
volgut continuar. Però de sobte una de les al·lumnes,
equivocadament en la meva opinió, va convèncer a les altres de
canviar-se de classe amb nocturnitat i sense anunci previ. Recordo
arribar a la següent classe i trobar-me a la profe sola i trista.
L'Artteràpia va acabar allà mateix, mentre jo l'escoltava
explicar-me la debacle. Ho estem intentant refer, tot i que de moment
no hi ha prou quòrum. Clar, estic dibuixant, però sense tant focus.
-Ja
posats... de què van els teus dibuixos i pintures?
Així, de
memòria, hi ha molts edificis, aquest cop també antics. Hi ha
alguna persona inventada, però no és el meu fort. El més important
és una sèrie de dibuixos on un entorn familiar es veu afectat
dramàticament per algun gran foc, explosió o lluminària
inexplicable, dibuixos que són la conclusió lògica dels poemes que
vaig fer fa 7 o 8 anys en la mateixa línia. Finalment, el parell de
còpies variades de Monets, i un quadre que em va portar molta feina
i on apareix un "toro" de gasoil a davant del moll de
càrrega del magatzem on treballàvem abans que jo obtingués la
pensió d'invalidesa. Penso que està bé parlar de llocs de treball
i de vida obrera. Sí, estic en una situació on sóc molt pobre però
puc esperar amb comoditat uns diners cada mes. Però sóc obrer, i en
aquell lloc de treball em vaig guanyar les credencials per a ser-ho.
I les històries que em van explicar els treballadors de l'empresa
propietària del magatzem em van marcar. Oblida't dels vividors i
ultres de la premsa rosa (o blava), els treballadors són les
persones de veritat, les persones que es mereixen respecte, la gent
que de veritat hauria de sortir per la TV.
-Has llegit
algun text al respecte?
Poca cosa. Ara
estic intentant llegir de nou. Bé, llegeixo molt per internet i en
format electrònic, malgrat haver-ho de fer amb l'ordinador de torre
i no amb un llibre electrònic. Em refereixo a llibres, em costa
enfrontar-me a 300-500 pàgines de manera organitzada. Però almenys
un llibre obrer me l'he llegit: el "Manifest comunista" de
Karl Marx i Friedrich Engels. No comparteixo tots els seus extrems,
però almenys m'ha quedat la noció de plusvàlua, la de classe
obrera, i la de ser propietari dels propis mitjans de producció (en
el meu cas, l'Unitat Mòbil, que em permet gravar amb molt poc cost).
També he conegut a certa amiga anarquista, i és a través del seu
exemple que vull llegir-me un parell de textos anarquistes,
simplement per a veure què tenen per a oferir-me. Entre ells "Déu
i l'Estat", de Mijail Bakunin. De fet, hi ha un corrent d'opinió
que assegura que actualment l'esquerra està en crisi, que no té
model definit. Jo busco, si més no, formar-me la meva opinió.
Essent independentista català, i estant molt definit per aquesta
banda, està clar que no em puc declarar anarquista (tot i que hi va
haver un període de la meva vida, dels 17 als 24 anys, en què sí
que em definia així): estic col·laborant en el sorgiment d'un nou
estat. Però crec que no em puc tancar a res, almenys mentre pugui
portar a conseqüències positives per a tota la societat. I vull
definir-me també com a persona d'esquerres. De fet, tinc ja decidit
que si com a independentista català sóc nacionalista i patriota,
com a obrer i persona d'esquerres sóc clarament internacionalista.
Un de molt còmode (ho faig tot a davant de la pantalla de
l'ordinador), però actiu en la difusió d'informacions d'interès.
I, sí, hauria de participar en més manifestacions, tot i que hauria
d'arribar un moment en què les manifestacions no fossin ja
necessàries perquè el poder estigues efectivament en mans de les
classes obrera i mitjana, poder entès de manera democràtica,
assambleària i descentralitzada. Únicament puc entendre una
estructura estatal com la mínima imprescindible per a evitar un
fenòmen de buit de poder que pogués ser ocupat per gent amb ganes
de fer mal. I no estic d'acord amb estats-monstre com l'espanyol o el
xilè, aparells massius que governen en contra dels seus governats,
sobretot mitjançant aparells coercitius formats per les mateixes
persones de les que ens haurien de defensar. De fet, considero que
fins i tot amb les democràcies liberals no n'hi ha prou. No podem
limitar-nos a votar un cop cada quatre anys i llavors haver
d'assistir impotents a com els polítics que hem votat entre tots
tenen les mans lliures per a fer i desfer impunement, sovint
saltant-se el seu propi programa electoral. Mariano Rajoy, Sebastián
Piñera, José Ramón Bauzá, Barack Obama o Angela Merkel són noms
que ens haurien de servir d'advertència de tot el que pot sortir
malament amb el model capitalista i econòmicament liberal que tenim.
Tinc molt clar que a l'estat espanyol no vivim en una democràcia, i
que un programa de regeneració democràtica a fons és perfectament
defensable en aquests moments (i en general).
-Certament
escrius molt, a tenor d'aquesta resposta. Ho fas també d'una manera
més creativa?
En el que puc
sí. I aquí he de fer esment a la gent d'Un Munt De Mots, grup en el
que estic des de fa, crec, tres anys. Són una molt bona influència
en la meva vida, i estar allà m'ha estimulat a tornar a escriure
ficció. Sempre contes curts. He intentat i continuo intentant
escriure un text llarg (novel·la), però tinc molts problemes per a
filar una trama coherent, lògica i factible, el que sempre m'ha
resultat un obstacle. Escrivia contes curts que les meves companyes
d'UMDM m'assenyalaven com a possibles primers capítols d'una
novel·la, només per a estampar-me a principis del segon capítol.
Ara estic provant d'escriure primer una sinòpsi i de definir uns
personatges amb fitxes personals, una cosa que m'està resultant molt
difícil (però hi ha tot d'idees). En cas de sortir-me'n, una
sinopsi ben travada em permetria abandonar-me a escriure cada capítol
amb xarxa de seguretat, sabent que el final del treball és a
l'abast. L'únic que em té preocupat és que encara no he trobat
quan llegir "Olor de colònia", de l'ànima d'UMDM Sílvia
Alcàntara, i vull fer-ho per a correspondre-li tot el que de bo ha
fet per mi, tant amb UMDM com amb el curs d'escriptura creativa que
m'hi va permetre entrar. Estic, de moment, llegint llibres molt curts
sobre com escriure, i el propòsit és clar: despendre'm
definitivament del bloqueig de lectura que em van provocar a l'Escola
Pia i agafar l'habit de llegir, i així no perdre'm un munt de
llibres bons que em podrien agradar o fins i tot marcar. Tinc una
gran biblioteca particular esperant-me. I la Sílvia ens recomana,
sobretot, que llegim, no només per plaer sinó amb ulls d'escriptor,
una mirada que jo he d'entrenar encara, tot i que els contes dels
altres unmuntdemoters m'hi estan ajudant.
-Ens
podries comentar algun d'aquests projectes inacabats?
El primer que
vaig fer (només un primer capítol), fet per a tenir un projecte
llarg, anava sobre un guitarrista al que li robaven la guitarra, i em
vaig adonar de dues coses: a) a partir del segon capítol, totes les
opcions que tenia acabaven inevitablement amb ell anant
tranquil·lament a la policia i presentant una denuncia normal i
corrent, amb el que no hi havia novel·la; i b) tot plegat no era més
que una excusa inconscient per a parlar de guitarres. Calia, doncs,
canviar. Els meus companys unmuntdemoters em van assenyalar que un
conte que els havia passat, el de la noia que marxa de casa, era un
bon primer capítol, però també em vaig bloquejar perquè, tot i
tenir potencial per a escenes interessants, l'argument que vaig
intentar travar tenia tants forats lògics i de documentació que ho
vaig haver de deixar córrer. Bé, hi ha una idea nova que de moment
només tinc apuntada en una frase i que he de treballar molt i bé,
però que potser podria ressucitar tot el projecte. Però és aviat
per a dir-ho. Al final, fa dues o tres setmanes vaig decidir apostar
per una idea que em va venir de llegir sobre un aeroport, idea que de
moment és una simple llista d'aconteixements i que no acabo de
travar, però que almenys podria arribar a portar al meu terreny (és
a dir, una marcianada). Potser a base de provar-ho me'n sortiré. De
moment, però, només em surten contes molt curts, tot i que algun ha
estat considerat prou bo com per a ser penjat a la web d'UMDM. Potser
m'hauré de fer contista, qui sap.
-Abans que
ens n'oblidem: per què dius que a l'escola et van bloquejar la
lectura?
Molt simple:
lectures obligatòries de llibres que no m'interessaven en absolut,
seguides d'haver de fer un treball pesat i extens per a que el profe
de torn comprovés que ens havíem llegit el llibre. Em van equiparar
lectura amb treball. Ja no tornes a llegir amb una noció de plaer
per la lectura. Estic intentant desfer-ho, però ho tinc gravat a
foc, i per a mi és trist, perquè a sobre jo era el que llegia
millor en veu alta de la classe (me'n va ensenyar la meva àvia Maria
a dos o tres anys d'edat). Ara mateix només aconsegueixo llegir
llibres tècnics i de música, més algunes revistes concretes sobre
guitarres, que són el meu territori. I em va passar un altre fenòmen
paranormal a l'escola: la poesía. No la poesia com a tal, sinó tota
una constel·lació d'elements que me la van fer avorrir d'entrada,
almenys per uns anys. Entre ells, reduir la poesia a rima i mètrica,
fer-nos llegir els poemes més buits de cada autor, i fer-nos
escriure horribles poemes sobre cels blaus i flors. De fet, el mateix
passava amb qualsevol tipus de redacció. Per exemple, ens feien
participar en concursos de redaccions i a la vegada ens imposaven el
tema, escollit amb tan poca imaginació com es pogués, i això
dinamitava automàticament els resultats. No vaig comprendre què
passava fins que el meu amic Joan Soler em va animar a escriure:
incialment eren textos molt dolents amb una obsessió per la
violència, però de sobte estava triant jo mateix el tema, i la meva
implicació va canviar dramàticament. Això m'ha dut a ser un gran
generador de cultura, però un lector pobre. És una situació que no
m'agrada. Però almenys puc acabar amb una anècdota divertida: en un
dels dos darrers cursos a l'escola, el professor de català ens va
fer escriure una redacció sobre els règims per aprimar en la que
ens havíem de posicionar a favor o en contra. Absolutament avorrit
per l'elecció de temàtica, i amb tota una tarda per endavant vaig
escriure un text molt obedient... però llavors el vaig transcriure a
l'inrevés en signes de l'alfabet fonètic internacional, el vaig
llegir així mentre em gravava en cassette, i llavors vaig obrir el
xassís del cassette i vaig girar-li la cinta físicament per a que
sonés a l'inrevés, restituïnt el missatge original. Era un mètode
molt cru, i es perdien molts aguts, però em van dir que amb el text
escrit al davant es podia arribar a entendre la redacció quasi a la
perfecció. Apart de deixar al professor en qüestió al·lucinant en
colors. Va ser molt bo.
-Tens algun
autor favorit?
Cinc, de fet.
He de trobar temps per a acabar-los de llegir, però tots quatre
m'han proporcionat moments fascinants, dels pocs que recordo en
llegir. Pere Calders va ser el primer en interessar-me, i sobretot
m'ha marcat molt la seva novel·la experimental "Ronda naval
sota la boira" (1966): es pot dir que moltes de les coses que
escric són "Rondes" en petit. També James Joyce (vaig
tenir un període molt experimental mentre em llegia "Ulisses",
tot i que reconec que no vaig aconseguir llegir més de dos capítols
del "Finnegans Wake"). Stefan Zweig seria un tercer (en
tinc moltes edicions antigues), i la Sílvia Alcàntara me n'ha
recomanat "Novel·la d'escacs" (sí, la llegiré, sé que
el bon vell Stefan no em fallarà). I un quart seria Salvador Espriu
(de moment, "Cementiri de Sinera" i "La pell de
brau"). I el cinquè seria Georges Simenon, almenys amb la sèrie
de Maigret. I un últim llibre a destacar: "Rayuela", de
Júlio Cortázar, que vaig llegir amb l'esquema llarg.
-Comic?
Ja, ja, ja!
-Volem dir
aquells llibres amb dibuixos i globus de text. Molt dolent l'acudit.
Mira, doncs,
Hergé (sobretot "Les joies de la Castafiore", és el
llibre d'un sord tonal però és molt divertit), E. P. Jacobs
(sobretot "La marca groga", tot i que no sempre els seus
arguments són prou lògics), els Astèrix de mentre René Goscinny
estava viu (ho sento, però Albert Uderzo no és un guionista), i el
Mortadelo (o almenys l'època bona, entre 1969 i 1979; la veritat és
que ha deixat de ser divertit amb els anys).
-Amb la
teva mare heu viatjat molt aquests darrers anys. Què ens en pots
comentar?
Que hi ha
hagut tres viatges bons: Viena (2009), una ciutat que recordo molt bé
malgrat l'obsessió nacional amb el Francesc Josep i la Sissí, de
qui només puc dir que eren un parell de dos i que no se n'hauria de
recordar ningú si hi hagués un mínim de justicia en aquest món;
Edimburg (2010), que ens va servir per a agafar una bona dosi
d'Escòcia i que és un dels meus favorits, espero que se'n surtin
amb la independència; i Cracòvia (2012), un bany de sensacions i
una ciutat molt maca, tot i que la gent era molt tancada (almenys
vaig tenir una lliçó d'història amb la visita a Auschwitz, de la
que en tinc fotos en blanc i negre, no oblidem, us ho prego; i el
viatge em va servir per a descobrir a Czeslaw Niemen i a una
debilitat meva, Filipinki). També, dos de dolents: Benalmádena
(2011), en el que ens vam passar una setmana tancats en un hotel per
pluja torrencial quasi constant; i Nord de França (2013), en què
ens van robar les maletes el primer dia i la resta del viatge va ser
un horror. Precisament perquè aquest darrer va sortir tan malament,
he decidit no viatjar més. He descobert que el meu autèntic lloc de
repòs és el meu estudi. De totes maneres, tot just ara començo a
estar més tranquil, i encara he de fer un parell de feines per a
TERME que comencen a ser urgents. Tinc el son girat. No ha estat un
bon estiu.
-Sempre et
queixes que estàs estressat.
Cert. Estic
cremat. Cremat de la música clàssica. Sí, a Cant em van fer
recuperar la veu, però al Conservatori hi ha tota aquella obsessió
per fer-te assajar i fer concerts. No s'adonen que alguns necessitem
estar "de laboratori", sigui perquè alguns només volen
aprendre música pel seu gaudi personal, sigui, com és el meu cas,
perquè som músics d'estudi. Sí, aquell espai nou on un pot ser
creatiu i crear sons impossibles d'obtenir en un escenari. Els
concerts haurien d'estar prohibits pel Ministeri de Sanitat. Però és
que, a més, al Conservatori tenen unes idees del segle XVIII. Només
t'ensenyen a fer de MIDI file, cantant el que hi ha en una partitura,
sense que et puguis atrevir a volar pel teu compte. La marca dels
ambients de música clàssica és la inseguretat, les idees
conservadores, i la creència en les visions "màgiques" i
"emocionants" de la música. Fa molt poc vaig tenir un
incident lamentable: un professor del Conservatori va escriure un
post "emocionant" a Facebook, i jo li vaig dir que allò no
era cert (cosa que crec). I de sobte un munt de gent se'm va tirar al
damunt dient-me pedant, no volent-me entendre, dient que sort que no
eren enginyers de gravació i es podien emocionar... Va ser molt
desagradable, jo només deia el que em sembla elemental i lògic, i
coses així et fan pensar que al Conservatori hi vaig perdre
miserablement el temps. Ja quasi no escolto música clàssica. I vull
innovar. Netejar l'aire viciat. Proclamar que estem al segle XXI i
que han passat tantes coses aquests darrers cent anys que pretendre
ignorar-les és retrassar la història de la música. Busco l'avenç
cap a una música com a ciència en què els coneixements sobre com
s'ha fet una determinada peça serveixin per a assegurar la qualitat
de totes les peces subsegüents, en un ambient d'evolució perpètua.
Algoritmes. Sistemes. So. Però hi ha gent que no vol escoltar, que
es tanquen en banda i no volen sortir de l'àmbit de la "sabiduria
convencional" sobre el tema, el que ens han martellejat a dins
del cap des de l'escola, els reflexes condicionats. I cal desafiar
aquesta "sabiduria convencional". Pel que fa a com m'afecta
tot aquest afer, he decidit tallar la meva carrera de cantant clàssic
perquè m'era un obstacle. Continuo a la coral, però res més.
-A què
creus que es deu la crisi de la indústria discogràfica?
A una pura
falta de criteri musical, junt amb un cert pecat d'orgull des dels
despatxos i, simplement, que s'ho han muntat fatal a l'hora de
publicitar els seus productes. És caríssim emetre un nou single per
ràdio i TV en els pocs espais que tenen disponibles. Les poques
discogràfiques que s'ho poden permetre (quasi es podria dir: les
tres "majors") hi arrisquen molt econòmicament. I aposten
només per "artistes" que obeeixin totes les ordres i que,
sempre segons el seu inefable criteri, siguin vendibles. Clar, a les
ràdios i TV's només hi acaben arribant desastres, nois i noies
joves i guapos que necessiten del plug-in autotune perquè no saben
ni afinar. Música per a sords tonals, el que és un contrassentit. I
aquí jo ho dic clar: mentre les "majors" insisteixin en
fer-nos escoltar chumba-chumbas, reggaetons i cantants supersexys
però sense talent, el públic continuarà pensant que la música és,
com a molt, un soroll rítmic per a ballar en una discoteca. No la
valoraran. I així no es fomenta un mercat. L'eMule no és una
casualitat. Si la gent valorés la música, farien mans i mànigues
per comprar el CD o el vinil. Per tant, aquí fallen moltes coses. I,
tornant a la part de publicitat, està clar que si en un país com
els EUA es considera que vendre 200.000 còpies (que és un munt de
gent) és un fiasco complet, és perquè els costos de publicitat són
tan grans que l'operació només surt a compte si es venen molts
milions de discos. També aquí hi ha d'haver un replanteig.
No moltes,
però almenys et puc descriure les meves estratègies de cerca de
música: anar a concerts de músics desconeguts que toquen en petits
bars, fer servir internet (i en particular Facebook) per a fer
"exploracions a l'aventura", i marcar "altres opcions"
quan busco una determinada cosa a la Mula. Aquesta última frega la
il·legalitat, però per exemple em va servir per a descobrir un
recopilatori de James Last que em va agradar i que em vaig acabar
comprant en CD. Si de veritat m'interessa una proposta, sempre
l'acabo comprant en CD. En tot cas, he après a escoltar primer i
opinar després. També segueixo "ramificacions" a partir
d'un artista favorit. És com he descobert, per exemple, a Son Volt,
a partir de Wilco. I, com a alternativa, crec que s'ha d'apostar
directament pels artistes sense discogràfica. N'hi ha tants de bons,
que la seva entrada sobtada a l'escena professional seria un glop
d'aire fresc, un autèntic revulsiu. Ara mateix, només es publica
entre un 3 i un 5% de la bona música que es fa a Catalunya. I si
compteu que la resta del que es publica, realment fluixot, és el
95%, tindreu la clau per a entendre la magnitud del problema. A més,
la majoria de blogs que se suposa que difonen música alternativa
actuen com si fossin grans discogràfiques, privant a certes
propostes de rebre difusió o directament cobrant diners als pobres
músics desconeguts per deixar-los aparèixer al seu blog. Jo ja ho
he vist tot.
-Quin és
el teu futur en tot això?
Un tal Jose
s'ha interessat en publicar els meus discos. Encara no hem tancat
res, però és el primer cop en deu anys que algú s'interessa de
veritat en publicar-me. Admeto que estic molt agraït i esperançat.
Només espero poder acabar aviat els discos que tinc a mig i posar-me
a publicar-ho tot. Per a mi serà molt més fàcil mantenir-me que
arribar. Estic satisfet de la feina feta i de la que tinc propera a
acabar. Poder viure a l'estudi... Seria fantàstic.
-Què et
consideres, com a músic?
Compositor. I
productor discogràfic. La resta només m'interessa per a ser
autosuficient a l'estudi i per a buscar noves idees. No sóc un
intèrpret. Només m'interessa crear, descobrir nous territoris.
-Noves
descobertes? Músics, volem dir.
De Son Volt ja
quasi ho tinc tot. I estic en fase completista d'ABBA, ELO, Tom Petty
i, sobretot, Phil Spector, de qui sóc un admirador musical total
(tot i que no de l'home, recordeu que va matar a Lana Clarkson). Tots
aquests m'agraden i els estudio atentament. Tinc també la caixa de
SMiLE, tot i que això és més completar una fase Beach Boy que per
a mi ja ha passat una mica.
-Què ens
pots dir dels Visitants?
Des d'un punt
de vista estilístic i d'influències, es tracta de tres músics molt
bons i clarament rock que toquen la música d'un pirat (jo). Clar,
l'interessant és veure com conflueixen les idees de tots en un
directe que, com penso que ha de ser, no té molt a veure amb el que
faig pel meu compte a l'estudi. El Marc és un molt bon guitarra
solista amb molta autoexigència. L'Albert és també molt bo al
baix, i sorprenentment és el productor natural del grup, perquè
controla molt tot el tema tècnic (de fet ho estudia a la UPC -o a la
UMac, potser-). El Mario és un bateria creatiu i amb molt bon pols, i sempre serà el que va tenir la primera idea del grup. I jo sóc
a la vegada el paio experimental del grup i el músic més
indisciplinat (bé, reconec sentir una certa pressió en ser un
autèntic destraler tocant amb gent tant preparada). Sé que el punt
fort del grup és aquest so "rock'n'roll" amb distorsió i
a la vegada força definit que obtenim. Els punts dèbils, que no
podem fer harmonies i que no acabo d'arrossegar-los a terrenys més
aventurats. Però no us enganyeu: no és la meva simple banda
d'acompanyament: som un grup de quatre persones, cada una amb un 25%
de quota d'opinió, i les decisions es prenen per majoria. Com ha de
ser.
-I LCâG?
Fa dos anys i
mig que ens coneixem, de l'època del Macondo Bar, i hem arribat a
ser molt amics, malgrat que ell viu a Manresa i això fa que ens
costi una mica quedar per a dur endavant els nostres projectes. Entre
ells el de "Height Anunnakis", projecte en col·laboració
que promet.
-Parla'ns,
per acabar, dels discos que has fet des del 2009 cap aquí i de
projectes futurs.
Això durarà
estona, així que posem-nos-hi còmodes i relaxem-nos prenent una
tassa de tè a la Plaça Major (fi de la cita).
-Feina 2.0?
Té un regust
agredolç. Aclareixo ja d'entrada que no em carrego els resultats en
la seva globalitat. Vaig lluitar dur per aquest disc, i crec que el
resultat final se sosté força bé i que el disc està preparat per
a enfrontar-se al món. El problema va ser un de pressió: era
l'època en què a tothom se li havia fotut al cap que jo havia de
fer un concert, imprescindiblement amb música meva, o s'ensorrava el
món. I amb el "Corrupció" no podia muntar un concert
(només muntar "Granollers" amb Els Visitants ja ens haurà
portat sis mesos d'assaigs), pel que un nou àlbum es feia urgent per
a generar-me de cop un repertori de directe. Clar, anava contra el
rellotge. L'únic que tenia era un disc de demos, el "Busco
Feina", fet de mala manera el 2006 només per a colar-me en una
discogràfica, i amb allò no anava enlloc. Era horrible. D'alguna
manera, vaig unir idees d'"allò" (amb piles i piles
d'overdubs) amb cançons velles sense "casa" i algunes
cançons noves. Fins i tot vaig treure, el desembre de 2009, un "(Ja
no) busco feina" ple d'errors de gravació, només per a poder
fer el concert. El setembre de 2010, just en acabar el "petit
complot", vaig dedicar unes tres setmanes a arreglar els
problemes (lletres "desaparegudes", "amelodies",
lletres dolentes, algun tema que es va treure per haver estat rebut
pèssimament...), i el resultat final és a la fi prou bo. Però aquí
és on vaig: d'haver pogut entregar directament el disc sense pressió
el setembre de 2010, el resultat podia haver estat encara millor. I,
sobretot, més unitari i cohesionat. El qual no vol dir que rebutgi
el disc: com a "casa" per a les mescles finals d'"Automatic
Day", "Amsterdam" i els "Misticismes", està
clar que és el meu disc més popular, cosa que m'alegra.
-petit
complot?
Per a mi va
ser un assumpte delicat. El resultat final camina força bé, però
va ser fet en un moment molt difícil per a tots els implicats, i
fins a un cert punt això es nota en el disc final: malgrat els meus
esforços com a productor per a buscar una unitat, el disc acabat es
divideix en parcel·les clarament audibles, i els únics que vam fer
un esforç per encaixar musicalment vam ser els, per sort, principals
actors, el Ferran Baucells i jo. Però ni a M ni a la Itzi el concepte
del disc els importava. De fet, quan cap al juny de 2010 vaig saber
amb pocs dies de diferència que el frn i M havien trencat i que la
Itzi estava molt disconforme amb la primera mescla de "You",
a la vegada que no hi havia manera que M acceptés res del que li
anava passant de "Winter Boots", jo vaig arribar a creure
que el disc no es podria acabar mai. De fet, amb el frn vam poder
dialogar i acabar (molt bé) la seva part del disc. I M va aportar,
almenys, algunes veus que van ajudar a temes com "Brillant"
o "Shelby", cosa que li reconec. Però "You" va
quedar malament, discordant amb tot el que l'havia precedit en el
track list definitiu, i el tema d'M va ser salvat per una suggerència
del frn que casualment va donar bon resultat. Però aquests dos temes
no haurien d'haver format part del disc, i reconec estar molt
emprenyat pel fet que també li havia dedicat hores d'estudi a unes
gravacions d'M en solitari i també de Fiodor, i de sobte tot va
quedar interromput i ella quasi que ni em dirigia la paraula. Em vaig
sentir utilitzat. No és així com es fan les coses. Per tant, disc
que em fa sentir ambivalent (bé, almenys "Shelby",
"Boston", "Arribant a l'illa" i els temes del frn
van funcionar) i que pels problemes amb les noies dubto que es pugui
publicar mai comercialment. Almenys l'amistat amb el frn va superar
la prova, i per a mi això és el més important, tenir-lo com a
amic, un amic que val molt. Un últim detall és que, tot i que s'ha
redimit llargament amb la producció del "Més brots" de
Ran Ran Ran, l'EP "7" de Tired Hippo havia sortit una mica
sord per la producció de l'Albert de Gúdar, aleshores no gaire
expert, i era per aquest motiu que jo vaig plantejar el "petit
complot" com una producció ambiciosa, potser enganxant als
altres per sorpresa. Espero que no s'hi vegi ego aquí. Sóc fan tant
de TH com de Ran Ran Ran.
-Himnes?
D'alguna
manera, el fet que ha estat el meu disc més fàcil de gravar li ha
donat molta frescor. Només en lamento l'haver gravat les veus en una
sola sessió de set hores, en part per a evitar problemes d'EQ, però
també perquè no tenia més temps. La veu, al final de tot, comença
a patir si s'escolta amb atenció. Malgrat tot, és una de les meves
millors obres, i em sap greu que no sigui més popular. També, dir
que el que m'ha acabat d'emprenyar amb el Conservatori és que,
després de cantar durant deu anys als concerts de tothom encara que
fós a base de no poder acabar discos, quan jo vaig demanar ajuda per
a muntar un concert d'"Himnes" amb molt poques persones,
ningú no va moure un dit per mi. I clar, fins aquí hem arribat.
També veig com un gest inútil haver musicat textos d'himnes
protestants, perquè no m'ha obert les portes que jo volia que
m'obrís. Crec que definitivament no m'entenc amb la gent religiosa.
I els
futuribles?
1) "1964":
les regravacions l'han convertit en un disc tan poderós, que em
pregunto com punyetes hi cantaré. Però reconec que si l'hagués
pogut acabar d'una volada el maig-juny d'aquest 2013, hagués estat
un disc molt carregat d'energia. Em va deixar amb una sensació de
poder, que em podia menjar el món. Qui m'ho havia de dir a mitjans
de 2011, quan vaig abortar la primera versió de l'àlbum perquè no
funcionava! N'existeixen lletres definitives.
2) "1980":
el pas intermig entre la primera versió del "1964" i
l'actual, en termes de qualitat i de producció. Gravat
simultàniament amb "Himnes", i també pendent de veus.
Vull provar d'afegir-hi un parell de solos experimentals de guitarra,
per a reflectir millor una certa època. També n'existeixen lletres
definitives.
3) "Santuari":
les bases, amb una o dues excepcions, existeixen des de finals de
2007 com a mínim (alguna data de 2005, de l'època d'"Automatic
Day"). Li falten les lletres i algunes partitures. El 2008 li
vaig fer un "set" de lletres molt compromeses i combatives,
però de nul nivell artístic, que haguessin convertit el disc
(llavors titulat "Partisà!") en inescoltable (aquelles
lletres les podeu llegir aquí:
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2008/07/presentaci.html).
Aquest disc resumeix per si sol el perquè del meu embús creatiu:
massa poc temps disponible, massa caos, i massa pressió a sobre.
4) "Eight
Anunnakis": és sobretot idea de Le Clotêt Avec Garcés.
Tenim les idees, ara les hem de gravar. Sobretot jo, perquè sóc el
que hi entén més dels dos en producció. Les lletres les farà ell,
que hi té més traça.
5) Demo
d'Els Visitants: multipistes completats entre tots, pendent de
mescla, la farà un amic de l'Albert que es diu Toni, que és el que
ens va gravar les bateries. Voldria afegir-hi "A Church Is
Burning", però no trobo el temps i la calma per gravar-la i
deixar-la a punt per rebre els tocs dels altres.
6) Disc
instrumental amb Hammonds: depèn de si pel
desembre puc arribar a adquirir el mòdul "tipus Hammond"
que seria necessari pel projecte. I sí, seria completament
instrumental. És l'únic que sé. No m'hi posaria fins acabar els
projectes anteriors, intentant estar fresc i provant noves idees i
sons de guitarra molt processats. Hi recolliria algunes idees
tècniques (sobretot accidents creatius controlats) que volia
el·laborar en un projecte anomenat "1965" que en si mateix
no veig viable.
7) Disc
Country: un altre projecte pel que tinc un parell de models
("Shelby" al "petit complot" i una base titulada
provisionalment "Country & Western" al "Santuari")
però que està per començar. Em serviria per a explorar les meves
obsessions amb Jay Farrar i altres grans del country nou i antic,
mirant de dur-les al meu terreny. Però està per començar.
8) Disc de
vaixells, i Peça orquestral: per diversos motius, aquests
projectes queden a la recàmera per si una dècada d'aquestes arriben
temps millors. De fet, tinc les idees per a la peça orquestral, però
no té sentit compondre un "Corrupció V" si no és
exclusivament per a fer-lo en concert, i aquí hi ha dues orquestres
de Terrassa i Granollers que ni tan sols no em van respondre els
correus que els vaig enviar, pel que considero que no cal llençar
més hores en aquest projecte. I pel disc de vaixells he arribat a
reunir tota la documentació, però és un projecte impossible si no
em puc tancar a casa de manera definitiva. (Almenys, una noticia de
darrera hora em reviscola l'esperança en el meu "Requiem",
però és d'hora per a donar res per segur). En fi, que a partir
d'ara compondré només coses que només depenguin de mi mateix i del
meu estudi. És la millor via a seguir.
I 9) PIB: supergrup Paloma Ibañez Baucells. Està encara a les beceroles, però donarem guerra.
I 9) PIB: supergrup Paloma Ibañez Baucells. Està encara a les beceroles, però donarem guerra.
Doncs amb
això queda tot dit sobre aquesta entel·lèquia anomenada Patinet.
Retornem la connexió als nostres estudis de Sant Joan Despí.
