Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, de juliol 30, 2013

Changes

"Immortal Love, Forever Full", d'"Himnes", ha arribat al #19 de l'Unsigned Chart de TourDates! http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/28-jul-2013. És una bona notícia, sobretot perquè la setmana passada havia baixat dos punts fins al lloc 31. I també és una bona noticia perquè aquí a Catalunya el disc no ha estat precisament un èxit de masses. L'única incògnita: podrà millorar-ho la setmana que vé?

*****

Llegint el post de fa dues setmanes sobre el "1980" em sorprenc de com ha canviat el concepte en aquest temps: Philip Glass i Steve Reich surten del disc per la porta petita, en no haver-los pogut dedicar més que unes lletres força mediocres (com també va ser el cas encara més desastrós de Karl Marx, Mijail Bakunin i el Subcomandante Marcos, a qui en algun cas no vaig aconseguir dedicar res més que un esbós); a canvi, he pogut acabar -amb molt esforç- les lletres sobre el Challenger, Three Mile Island i el vaixell General Belgrano, tot i que especialment aquesta última resultarà polèmica; i l'experimentalisme sembla confinat de moment a "Automatic Night" i "Subluna Park" perquè com a seqüeles admeses d'"Automatic Day" no semblaven admetre cap altre tractament que textos no massa concrets. Almenys, la següent llista revela una part positiva en tot aquest afer: de les 16 cançons del disc, 10 compten ja amb una lletra definitiva. Encara que no acabo de poder dir quan acabaré la feina. Agost, vine!

Yupiiii!!! - Times New Roman*
TechnoPiece - Subluna Park*
Celtic - Axateia*
Grrr iuju - Binarium 70 Ophiuchi
Andorra Piano - Challenger*
Barret - I Am Trying To Crash Your Car
Gafas - The See And See Machine
King Kong - Automatic Night*
Glass So Fast - All You Need Is Glub
Aung - Three Mile Island*
Korg Float - L'efecte Bérégovoy*
Middleeat - Llibertat crònica
Moogie Moogie - Gamma Cephei
Wawel-gaita - Edimburg (Piobaireachd)*
Monroe - General Belgrano*
Jazzy - Rates sobre ADN*

(* Lletra acabada)

*****

Finalment, apuntar ràpid que amb Le Clotêt Avec Garcés acabem de muntar grup, Eight Anunnakis, amb l'objectiu de gravar i portar al directe cinc cançons que vam apuntar en demo el passat divendres 26. Falta gravar-les bé, però la cosa té potencial...

diumenge, de juliol 14, 2013

Lyrics


*****

La passada matinada ha estat relativament productiva pel que fa a lletres pel “1980”. He hagut de replantejar moltes dels conceptes sobre els que volia muntar el disc en aquest apartat. El cert és que quedarà poc sobre aquella dècada. També, poca política: Marx, Bakunin i el Subcomandante Marcos seràn represos en un futur, però el cert és que els he de llegir més, perquè de moment el que porto escrit és un desastre com un piano. Intentaré mantenir el Challenger, Three Mile Island i el General Belgrano, però especialment amb aquesta darrera estic encalladíssim. A canvi, els meus mestres Philip Glass i Steve Reich entren al disc per la porta gran, i almenys aquí tinc prou mastegat el tema com per poder escriure amb certa soltura. Miraré si puc parlar de la disputa Jay Farrar/Jeff Tweedy que tan ocupat em manté darrerament, espero que amb prou respecte per les dues parts. Però el millor ben bé pot ser que aquesta mateixa matinada he començat a escriure lletres més lliures, no subjectes a un tema concret o, també, mirant de no abordar-lo en plan pamfletari. I la cosa guanya per punts. Aquest pot ser, de fet, el major avenç de l'àlbum: l'abstracció i l'escriptura experimental basada en inventar algoritmes o associar idees. De moment, la llista de temes està així:

Yupiiii!!! - Times New Roman
TechnoPiece - Subluna Park *
Celtic - Axateia *
Grrr iuju - Philip Glass, em sembla
Andorra Piano -  Challenger
Barret - I Am Trying To Crash Your Car
Gafas - The See And See Machine
King Kong - Automatic Night *
Glass So Fast - All You Need Is Glub
Aung -  Three Mile Island
Korg Float - L'efecte Bérégovoy *
Middleeat - Llibertat crònica
Moogie Moogie - Steve Reich
Wawel-gaita - Edimburg (Piobaireachd)
Monroe - General Belgrano
Jazzy - Rates sobre ADN *

(* Lletra acabada)

Mentre, penso en com acabar de donar-li el punt a “Automatic Night”, perquè li falta un overdub, però no acabo de veure amb quin so. De moment sona una mica pitjor que la resta de l'àlbum, una cosa no gens bona en un possible single. El que tinc clar és que a “Llibertat crònica” hi afegiré un solo amb la Casio MG 510. Efectivament: so elèctric i so MIDI sintetitzat simultàniament, i amb un instrument autèntic dels 1980. També vull provar el pedal Ravish Sitar a “The See And See Machine”, i miraria de recuperar el Metal Zone en algun lloc. No crec que faci gran cosa més amb guitarra: és un disc per a sonar sintetitzat.

*****

Just uns minuts després d'escriure la resta d'aquest post, descobreixo que Steve Reich ha estrenat fa poc una nova peça, "Radio Rewrite", basada en temes de Radiohead. No té molt bones crítiques, però reconec que estic intrigat. Espero que aviat surti en CD.

*****

No he pogut finançar el Hammond XK-1, que ja dono per perdut perquè el deixen de fabricar (i el substitut és més car, o hauria d'anar a per un caríssim XK-3 que no em puc permetre). Fins i tot el Ferrofish B4000+ és massa car per a mi si l'he de pagar al comptat. No sé què fer, però aparentment toca deixar-ho estar i tirar de VST com pugui, encara que no sigui el més adequat.

dissabte, de juliol 13, 2013

Ends...

Fa poques hores s'ha esdevingut un concert molt especial dels Cabaret Misèria. Especial per la seva qualitat... i perquè era l'últim. Sí, els Cabaret Misèria pleguen, després de quatre anys. No han trascendit els motius, tot i que sembla que ho deixen en el punt just per a poder oferir, encara, un concert com el d'avui. Han començat suavets, però ha estat una sensació enganyosa perquè al cap de pocs minuts han començat a créixer, a créixer i a créixer. El públic, força interessant (entre els assistents hi havia el Rubèn Martínez, el Joan Soler del CEHT, el Nebridi Aròztegui i la Montse Saludes), ha vitorejat el grup durant l'hora i mitja que ha durat el concert. I el Toni Ubach ha tornat a ser l'actor nat, combinant diferents registres amb l'enorme varietat estilística del repertori del grup. Al final, un brindis amb cava amb tothom que era present al pati del Bau House, amb la nit caient.
I punt i final dels Cabaret Misèria. Han estat el millor grup de la ciutat. La classe personificada. Els trobarem a faltar.
Almenys l'ocasió m'ha servit també per a parlar in extenso amb el Joan Soler com no fèiem en anys. La vida ens ha dut per camins molt diferents (ell treballa ara a l'AHC i està establint un prestigi com a expert en diplomàtica -res a veure amb diplomàcia: és l'estudi dels documents i la seva validesa tant jurídica com testimonial, ho dic bé?-), però sabem que sempre serem allà si un dia ens necessitem, i ell és el responsable que jo porti tants anys fent ressenyes per a la revista TERME (espero no decebre'l mai amb la meva tasca, que a més és molt important per a mi, tant en si mateixa com perquè és potser la tasca no musical més important que faig a nivell de ciutat).
(Me n'oblidava! La foto és d'en Rubèn Martínez).

*****

Dijous passat, per la seva part, la Massa Coral també vam fer un concert que, en aquest cas, no era en absolut la fi de la coral, però sí que era la fi d'una etapa molt interessant del nostre periple: la d'en Reinaldo Osorio com a director de la coral. Ell ens ha donat un segell distintiu entre les corals de Terrassa a base de fer-nos cantar un repertori variat de músiques del món que ningú més no estava fent aquí, i ens ha dirigit bé tot aquest temps. De fet, el concert (a l'església de Sant Martí a Viladecavalls) va tenir un èxit apoteòsic (alguns ens van dir que havia estat el nostre millor concert en tota aquesta etapa), i reconec que la meva sensació interna és que, cosa rara en un concert clàssic, vaig tenir la sensació que allò no era temps perdut, que realment havíem emès missatges nous i que la gent els havia acollit amb entusiasme. Com ha de ser.
L'endemà vam sopar tots junts al Filigranes i vam acabar cantant. El marxa a Veneçuela amb una cartera nova plena de partitures. També amb un pdf a l'ordinador: el del Requiem, que li vaig demanar que ensenyés a qui vulgués un cop a Veneçuela. Bona sort, Reinaldo, et recordarem bé.
Almenys hem trobat un possible nou director, a qui la junta ha demanat que mantingués aquest so distintiu per a la coral. De cors que canten "El cavaller enamorat" ja n'hi ha de sobres, no cal perdre-hi el temps. Tot i que sembla que un concert que es farà com a intermig entre directors es farà amb aquest repertori tan repetit, i no em fa ni punyetera gràcia. Cosa de qui ens l'ha encarregat, que fa anys que fa sempre el mateix.

*****

Excepte un parell de detalls de sincronització de pistes que miraré de fer avui a la tarda, es pot dir que el Marc Casulleras i jo tenim ja muntat els nostres multipistes de la demo de Visitants. Ara falta decidir si volem fer una mescla única o si provem de fer concurs de mescles i a veure quina surt millor. Bé, queda un punt pendent: el de gravar la versió definitiva d'"A Church Is Burning", tema d'estudi que de moment només existeix com una demo força imperfecta. Si ens surt bé, seria la novetat del disc. La resta són rearranjaments rock d'antics temes meus, i la idea original era fer una gravació "barebones" per a ensenyar als propietaris de locals on anéssim a tocar (clar, els originals no tenen res a veure amb el que fa el grup en directe). Però espero que arribarà a ser alguna cosa més, dintre de no ser tant Lluís Paloma com Els Visitants en conjunt. I aquí rau la seva vàlua.

dissabte, de juliol 06, 2013

Volts, Twelves & the B3.

Novetats en la meva cerca de discos de Son Volt! Me n'han arribat tres quasi de cop. Ha valgut la pena. D'ells parlaré ara, en la primera meitat d'aquest post.
L'últim que m'ha arribat, tot i que el que més esperava, és l'ansiat "Honky Tonk" (2013, recentíssim), un disc de "country seriós" que és dels més enfocats que ha fet mai Jay Farrar. Comença amb un temazo: "Hearts and Minds", una de les millors mostres de country tradicionalista que es pugui concebre, amb tots els matisos que es podien esperar d'un tan gran coneixedor del tema com és en Jay Farrar. "Brick Walls" és més suau, potser un tema més potent hagués anat bé aquí. El disc oscil·la entre aquests dos punts, amb encerts com la potent "Barricades", les grans balades "Down the Highway" i "Angel of the Blues" o temes-amb-declaració-d'intencions com "Bakersfield", que ja només pel títol explica bé què ha volgut fer en Jay en aquest disc. En conjunt el disc és una mica més suau que l'anterior "American Central Dust" (2009: mireu http://lluispaloma.blogspot.com.es/2012/12/harpsichords-summer-pizza.html), però que quedi clar: "Honky Tonk" és un bon disc, exemplificador de com s'ha girat la truita en la vella disputa entre en Jay i en Jeff Tweedy, i una lliçó de mestre sobre el (bon) country tradicional. Recomanació absoluta.
"Wide Swing Tremolo" (1998) és el tercer i últim àlbum de la pimera etapa de Son Volt. "Straightface", el tema que obre potentment el disc, és tan potent com qualsevol cosa en els discos dels Stones d'entre 1968 i 1972. "Driving the View" està més en el motlle de "Trace", el seu llegendari primer disc (llegenda justificada, és màgic), i és un country-rock suau i ben travat. El disc es mourà entre aquestes dues sonoritats, amb temes com "Strands", "Death Man's Clothes", "Chanty" o "Question". És un disc una mica més irregular que "Trace" (1995) on en Jay comença a intentar buscar noves vies, de moment sense allunyar-se massa estona d'allò que ja tenia dit, però encara amb un nivell general força bo. Tot i que en Jay podia posar-se més experimental. I és el que anava a fer, per al millor i per al pitjor. Tot i que de moment l'únic signe del que vindria és la tercera pista, "Jodel", un breu farciment per a arpa de blues i delay que no necessàriament beneficia el disc.
El "no tan bo" del trio d'avui és "Terroir Blues", de 2003, un dels discos independents de Jay Farrar en solitari en què aquest va buscar una nova direcció, sense adonar-se que hi havia una cosa que ja feia molt bé. I de fet, en aquest disc és quan fa aquesta cosa que obté els millors resultats, temes com "No Rolling Back" I i II, "California" o "Hard Is The Fall" II. Doncs sí, hi ha primeres i segones parts de temes! En realitat, el problema és de producció: alguns temes potencialment bons no estan correctament gravats o mesclats (l'estranyíssima mescla de "Hard Is The Fall" I n'és el millor exemple: una muralla de delays curts que xoca amb el tema de base), i hi ha un element prescindible en el seqüenciat del disc final: els sis "Space Junks" que van apareixent cada x temps i que no són més que sons a l'inrevés gravats molt ràpidament (aquí reconec que al "petit complot" que vam gravar junt amb Tired Hippo fa tres anys hi havia uns "bits" que també apareixien cada dos temes, però són defensables perquè semblaven estructurar el disc, enlloc d'interrompre'l). Què és, per tant, "Terroir Blues"? Un experiment, amb tota la càrrega d'aventura, risc i possible inconsistència que tot experiment comporta. Almenys, aquí i allà es comencen a sentir els sons que, segons sé, floririen a partir de "Okemah and the Melody of Riot" (2005), i que jo he pogut sentir en tota la seva glòria a "American Central Dust". El qual vol dir que continua valent la pena intentar escoltar aquest disc. Suposo que si hi ha un problema és comparatiu: el 2003, Wilco estaven entre els seus dos millors discos, i semblaven haver agafat tanta distància de Jay Farrar que molta gent es va perdre discos com aquest "Terroir Blues" i els que van seguir; va ser un moment en què l'escenari contrari (un Jeff Tweedy definitivament desenfocat mentre en Jay fa futurs clàssics -diguin el que diguin els crítics-) semblava simplement impossible. Així que fans desencantats de Wilco com jo estem descobrint a Jay Farrar amb força anys de retard. Però l'estem descobrint, per sort. Recomano l'experiència.

*****

Ahir, divendres 5 de juliol de 2013, em va arribar el triple CD de la "versió Virgin" de "Music In 12 Parts" de Philip Glass, publicada íntegra fa 24 anys i que fins ara m'havia estat impossible de localitzar. I me l'he escoltat tot en una sola sentada (bé, he parat 20 minuts entre els CDs 1 i 2 per a sopar ràpidament). Per a ubicar-vos: la primavera de 1990 un noi de qui no recordo el nom em va passar la seva còpia en vinil de 1975 de les dues primeres parts. Vinil que va passar a ser una peça indispensable de la meva formació com a compositor (me'l vaig copiar en casette, i cap a 1993 l'havia escoltat unes 750 vegades). Clar, desseguida vaig voler escoltar les altres deu parts, que no podia localitzar enlloc, i de fet recordo diverses trucades a Catalunya Música per a intentar que posessin alguna de les parts en el programa de peticions dels oients dels dissabtes. Va ser una situació molt frustrant que va durar fins a 1997, quan de sobte vaig localitzar a Discos Castelló un CD triple amb tota l'obra, CD que em vaig endur inmediatament (pagant, clar!). I arribant a casa me'l vaig escoltar tot seguit. A la fi tenia aquesta obra mestra en CD... només que no era la mateixa gravació: era la versió Nonesuch, gravada el 1993 i publicada el 1996. I especialment la primera part sonava molt diferent, bonica en si mateixa, perfecta tècnicament, però diferent. I sempre m'havia quedat aquella cosa de no poder localitzar la gravació original. Fins ara. Fa pocs dies la vaig veure, nova, a Discogs, i em vaig decidir a fer el pas (internet és gran).
Que què tal sona? Per situar-nos, les primeres sis parts van ser gravades el maig de 1975 als Greene Street Studios de NYC, mentre que les altres sis ho van ser a The Living Room, NYC, el desembre de 1987. Tot en analògic, pel que es desprèn dels crèdits. Una conseqüència d'això és que el paper de soprano va recaure en dues cantants d'estils contrastats (Joan LaBarbara el 1975, amb una veu plana molt adequada a la música, i Dora Ohrenstein el 1987, més "diva"), i que en Philip Glass només toca a les gravacions de 1975. Gravacions que constitueixen un document únic: una obra mestra ha estat acabada tot just fa un any, i el Philip Glass Ensemble es reuneix en un estudi analògic molt bàsic per a gravar, de moment, el que els diners permeten. Toquen les parts senceres, amb molta de l'acció ocorrent en rigorós directe, potser amb algun editatge aquí i allà, tot molt primitiu. Soprano, flautes travesseres, saxos, i Farfisas Mini Compact al vent. La major diferència és en l'arranjament de la primera part, sense soprano, amb un so més tosc i primitiu, però amb els orgues prou clars com per a poder treure'ls d'oïda i així aprendre com està construït aquest moviment. De tot el conjunt, les parts 3, 5 i 7 són les que sonen més diferents respecte de la molt més difosa gravació Nonesuch. La resta sona força similar, i especialment el tercer CD seria pràcticament intercanviable. El so de les gravacions de 1987 és força bo, quasi al nivell de la gravació de 1993. Les gravacions de 1975 sonen menys transparents, i aquí hem de fer esment d'un detall subtil però molt important: aquestes gravacions van ser remesclades pel Kurt Munkacsi a The Living Room el 1987-88, treient una mica d'èmfasi als Farfisas en favor dels instruments de vent, i els baixos de les gravacions originals van ser jutjats no prou bons i es va afegir una pista extra tocada amb un sintetitzador molt "anys 80" doblant aquella part, el que no seria tan greu si el so triat no sonés tan poc a 1975 (de fet, qui hagi sentit l'LP de 1975 s'adonarà que la nova pista es fot d'hòsties amb la resta de la gravació). El resultat conjunt és, malgrat tot, interessant, i el so més imperfecte d'aquesta primera versió de la peça és també més íntegre, més radical, que el de la versió de 1993, més polida i regular però també més "comfortable". El resultat final és de taules, i jo recomano intentar fer-se amb les dues versions per poc que sigui possible (cert que la versió Virgin ha circulat poquíssim i porta molts anys descatalogada, un fet que no sabem si Orange Mountain corregirà, en tenir en catàleg una versió en directe que pel poc que n'he pogut sentir segueix força la lletra i l'esperit de la versió Nonesuch).
Un apunt final sobre el tema: en els CDs de Virgin i de Nonesuch el seqüenciat és idèntic, amb una part per pista a excepció de la part 5, que comença al final del CD 1 i segueix al CD 2. Però a l'LP de 1975 el seqüenciat de les dues primeres parts és diferent: cara 1, part 1 sencera i inici de la part 2 fins que a les poques variacions s'accelera; cara 2, resta de la part 2 sense cap anticipació de la part 3. Les mescles sonen diferents entre elles, segurament per haver estat mesclades en dies diferents (al CD 1 Virgin, la part 2 sona seguida i amb un so homogeni, el que vol dir que el multipista de base per a la part 2 de 1975 segurament seria un de sol, editat a conveniència). Finalment, fer esment de la portada de Sol Lewitt (l'LP de 1975 fa servir la variació en vermell i groc, mentre que el CD en fa servir quatre, amb la de fons blau com a portada oficial), i que l'LP de 1975 inclou a la contraportada un text on el mateix compositor descriu de manera tècnica què trobarem a cada part, les seves intencions en el moment de composar la peça, i la seva menció sobre que en anys recents la seva preocupació per l'estructura havia donat pas a un cert èmfasi en el so. És un text que no s'ha reproduït mai més enlloc, fins allà on sé, i és molt més útil com a guia que el text més llarg que acompanya la versió Nonesuch, escrit per un tal Tim Page i que en alguns moments se'n va una mica per les branques.

*****

Finalment, faig un breu comentari sobre un llibre que també m'ha arribat aquesta setmana, "The Hammond Organ, An Introduction To The Instrument And The Players Who Made It Famous", de Scott Faracher. És, pel que n'he pogut fullejar fins el moment, una història molt completa de la casa Hammond i els seus orgues, junt amb almenys un terç del llibre comentant en profunditat a molts dels intèrprets de Hammond més famosos. Potser alguna part es podia haver organitzat una mica diferent i, com he vist en altres llibres on es parla d'instruments "clàssics", la casa Hammond-Suzuki hi té un paper central, més que no pas els clònics (que, tot s'ha de dir, no són tampoc ignorats, almenys els més importants). Però com a llibre historiogràfic, el cert és que poc més se li pot demanar, i el seu gruix físic és mencionable, sobretot en comparació amb altres llibres que tinc sobre instruments. Tinc ullat un altre llibre sobre Hammonds (que no sé quan podré adquirir), però sembla molt més centrat en la interpretació instrumental i els seus trucs per a aquest instrument que en la part historiogràfica, que considero que tinc coberta amb el llibre del Sr. Faracher. (També, hi ha pdf's a internet que parlen d'aspectes concrets com registració o reparació d'instruments originals, i que per a un intèrpret poden ser força útils, especialment pel que fa a les subtilitats de l'ús dels drawbars).

dimarts, de juliol 02, 2013

Melanconia


Una trista noticia m'ha arribat avui mateix: Cabaret Misèria fan el seu darrer concert el 13 de juliol al Bau House (20 h.). Pels que volgueu arribar just a temps, us diré que el seu frontman, el Toni Ubach, és la personalitat més carismàtica de l'escena local, un home de teatre que ha sabut hipnotitzar des de l'escenari, recolzat per molt bons músics. També, mireu si podeu agençar-vos encara el seu únic CD, "El senyor B, la vedette i les restes del naufragi", val molt la pena. Precisament aquests havien de seguir. Reconec que no conec els detalls.

*****

També, "Shelby" ja sembla haver abandonat definitivament el chart de TourDates. Reconec que ha estat bonic veure-la allà. Sobretot per la gent d'UK que l'haurà poguda sentir.

*****

Dissabte 29 a les 21 h. l'Exèrcit d'Islàndia van tocar al Vapor Ventalló. I ja només per la intro va valer la pena: la millor versió de "La defenestració de Praga" en el que porten de carrera. I el nivell general va ser molt bo. Única pega, i tampoc no és una cosa molt definitiva: el final de "Manhattans" va semblar agafar per sorpresa a algun membre del grup, segurament perquè n'havien assajat una versió acústica sense secció lenta. Fins i tot així, van deixar clar que són l'esperança de la música rock a Terrassa, i que a més la promesa experimental de la sessió d'"Último peón de reina" va prenent cos: de sobte, "El regne mineral", essent bo, sona com d'una altra època (això és bo: estan evolucionant). I es confirma una tendència: per a ser un grup desconegut, aconsegueixen convocar a un nombre més que satisfactori de persones. Vol dir que estan fent bé la feina.
Cosa que no es pot dir del següent grup: vaig sentir-ne el primer acord i em va semblar tan horrorós que vaig fugir immediatament. No me n'interessa ni el nom.

*****

En canvi, reconec una certa decepció crítica amb el concert en què vaig participar l'endemà a la tarda a l'Auditori Municipal. La idea amb la que anava era: després d'una primera part de la que no coneixia els detalls, el centre de la segona part seria jo telonejant el millor que pugui i amb senzillesa als cantants clàssics amb els que de vegades he col·laborat (i efectivament, ells no van fallar). Però vaig començar a veure que allò no aniria bé quan em vaig presentar a les 16:15 a l'auditori per a fer una mínima prova de so... ningú no em fotia ni cas... una banda era a l'escenari pendent d'una prova de so que no s'acabava d'engegar... i quan van provar, allò dissonava bastant (inintencionadament, s'entén). Va entrar el públic, vaig entrar a la zona de camerinos amb tot de gent... i van seguir dues hores i mitja d'espera. No acabava de poder veure què succeïa a l'escenari, però dues hores van passar amb una obra de teatre, una breu pausa, i van seguir vint minuts de la banda, que desafinaven com condemnats (va ser dur). I a la fi jo. Vaig sortir amb la rick i un pedal de compressió ja muntats i cablejats per a guanyar temps (fins i tot així, la pausa devia ser d'almenys cinc minuts, que era el que volia evitar a 1/4 de 5). Vaig tocar amb correcció, encara que no sé si amb molt ànim, "Amsterdam", "Shelby" i "Boston", amb alguna fallada de veu per inflamació. Els cantants amb piano (únic moment estelar de la tarda), i cap a casa (bé, no: vam anar a sopar amb els cantants i un parell de persones més).
I a casa la mare em va dir què havia passat: la primera part havia consistit en una representació de "La caputxeta vermella", a càrrec de gent amb minusvalies diverses, que va ser un desastre artístic (no va ajudar que, com vaig saber per una altra banda, s'espatllés l'ordinador de projeccions). A veure, que aquesta gent provi de fer coses em sembla fins i tot genial, però es veu que l'espectacle era tan desenfocat i lamentable que molta gent se'n va anar. La banda que va iniciar la segona part ho va fer tan malament que encara van espantar més els pocs que quedaven. Quan vaig sortir a l'escenari, ho tenia tot en contra, i els meus esforços no van poder evitar noves desercions d'un públic que ja no estava en situació d'escoltar res, per cuidat que fós. Per quan els cantants van sortir, ja quasi no hi havia ningú. Una tarda trista. A partir d'ara miraré amb lupa on actuo.

*****

He portat a casa un controlador MIDI de format piano que el 2006 quasi no vaig poder ni provar. Senzill, però amb tecles contrapesades. Reconec que no sé molt bé on el posaré, però que no el vull tenir oblidat més temps.
Mentre, l'aroma de Hammond continua, però no sembla passar res. Em té preocupat. Se m'acaba el temps.

*****

Almenys, fa uns dies vaig completar la segona lletra que porto del "1980", "Rates sobre ADN". Vull tornar-m'hi a posar, aquests darrers dos mesos he tingut massa distraccions i he perdut completament l'empenta. I no vull arribar a final d'any sense haver tret almenys dos discos. Tot depèn de com em vagi a partir de mitjans de juliol. La voluntat hi és. Per favor, que ningú no em pari...