Alegria! "Shelby Avenue Bridge" aconsegueix defensar-se amb
un digne #34 a la seva novena setmana a l'Unsigned Chart de
Tourdates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/09-jun-2013.
Arribarà potser a una darrera desena setmana? No perdo l'esperança.
Això sí, toca barrinar nou single...
*****
Dissabte 8
vaig poder-me acostar a Vilanova & La Geltrú a sentir a en José
Luís Algar en el seu primer concert com a professional, a la sala
Sacker. Assistència mitja pel tamany de la sala (de totes maneres,
més del que de moment puc convocar jo), i un tipus de concert encara
molt independent, malgrat la presència d'un executiu de Music Bus
(amb qui vaig acabar parlant breument a l'estació d'autobusos, just
quan arribava el de Barcelona). El concert en si? Genial. Van tocar
cançons de les dues obres del José Luís, en format acústic, i era
sorprenent que no es perdés gens d'impacte respecte de les
el·laborades versions d'estudi. En Pau Romero estava pletòric a la
guitarra (per cert, és físicament força semblant al José Luís,
cosa que en els minuts previs al concert em va fer dubtar de per què
el José Luís no em reconeixia i per què la barba el feia veure
canviat) i el José Luís va donar una lliçó de mestre a la veu
(això sí, tenia calor, i ho va dir força pel micro; es veu que a
més ells no es sentien bé a l'escenari, tot i que des del públic
ningú no ho va notar). Temes tocats? Recordo "Cuando pasa lo
peor", "Desayunos y diamantes", "Caviar",
"Hola mi amor", "Joan", "Yo también tego
problemas" o "Escena final" (que va marcar un fals
final a dos terços del concert, d'una hora aproximada de duració).
Bé, em quedo amb l'apunt que la sala Sacker és un lloc on val la
pena tocar. Al final del concert, reconec que sóc un
caçadedicatòries i li vaig demanar que em signés el meu exemplar
del "Resfriado". José Luís, sàpigues-ho, ets molt millor
músic del que et penses. Tinc moltes coses a aprendre de tu, t'ho
asseguro.
*****
Havent arribat
de Vilanova a les 3 de la matinada, em va sorprendre que la meva mare
em despertés a les 11:25 per a donar pas a l'Albert Bonnin, que
venia a gravar els baixos de "Vull Ser Lliure" i
"Granollers menú infantil". Quatre hores després estaven
gravats a la perfecció. Això sí, em va sorprendre el nivell
d'autoexigència de l'Albert, que volia dir gravar-ho tot diverses
vegades i acabar fent un cortapega (sí, he après com fer aquest
tipus d'operacions amb el Cubase). I vaig dinar tard. En fi, avui al
local intentaré començar a gravar les rítmiques amb la Strato.
Posicions 1 i 4 en pistes diferents. I Rick de 12 passada per un
univibe molt tènue a "Shelby". Espero no carregar-me la
feina dels altres, sóc amb diferència el pitjor instrumentista del
grup.
*****
Escoltant "Els
Radicals", el CD de Liannallull que em vaig agençar a l'Antic
Forn de Vallcarca el passat dia 1. Amb portada cuidada i tan
reivindicatiu com qualsevol cosa del Francesc Ribera "Titot",
és un disc que certament val la pena localitzar i escoltar, encara
que no sigui del tot una obra mestra. Són cançons gravades amb més
detalls que els que poden caber en una presentació en directe, amb
el que els arranjaments aquí presents arriben a tenir en alguns
moments prou elements com per a desorientar en positiu l'oient
(trompetes de veritat!). De totes maneres, són cançons pensades pel
directe, i escoltant el disc admeto tenir la sensació que troben a
faltar una quinzena de persones a qui dedicar en el moment allò que
estan cantant. L'apartat tècnic també és molt desigual: tant pots
escoltar una perfecta guitarra "Hank Marvin" a "Afarteu-vos
companys" com sentir instruments molt colorejats per una
acústica desfavorable. De totes maneres, són cançons que funcionen
bé en directe, un directe que val la pena que intenteu sentir per
poc que tingueu l'ocasió. I si opteu per sentir-los en aquest CD,
sapigueu que hi ha almenys una cançó que SÍ és una obra mestra:
"El plor dels àngels", amb uns cors i un ambient que
intriguen i atrauen. Decididament, aquesta cançó és un bon model
pel propi grup de com poden abordar una segona entrega en CD. Una
entrega que val la pena esperar i seguir.
*****
A l'Antic Forn
també vaig obtenir el meu exemplar de "Track The Mammoth",
el recopilatori de 5è aniversari d'El Mamut Traçut, el petit segell
d'en Maurici Ribera, The Missing Leech. En si mateix, suposa un avenç
notable sobre "Hola, com estàs?", el recopilatori de
tribut a Daniel Johnston que li vaig masteritzar a finals de 2011
(sí, reconec que també sóc el culpable del masteritzat d'aquest
"Mammoth" del que ara parlem, pel que si heu d'enviar una
carta bomba per aquest motiu envieu-me-la a mi, no al Maurici) i que
havia patit d'una implicació molt desigual dels participants
(almenys hi destacava la magnífica versió de "The Wedding"
feta per Anaïs). De fet, el present recopilatori evidencia el bon
instint que ha adquirit el Maurici per a detectar gent que val la
pena i reunir-la en un mateix projecte, projecte que exhibeix una
regularitat quasi absoluta (potser "Cocktease" de Rayvon
Browne o les aportacions de Punkdaddy siguin una mica extravagants,
però per la mateixa regla de tres no veig cap motiu per a que
quedessin fora d'un recopilatori íntegrament dedicat a mostrar nous
sons). Potser destacaria, enmig del munt de bones propostes, "High
Tide / Forever Endless" de Little Insects (que recordo haver
masteritzat en una mescla defectuosa, cosa que el Maurici ha
aconseguit resoldre, feliçment), o l'aportació del grup català
Sickbrain, a qui vaig escoltar en directe telonejant a Lach i que
semblaven tenir idees interessants, però a qui reconec que no
esperava sentir una cançó tan ben travada com "Jesus Needs a
DeLorean", produïda per un nom interessant: Albert Palomar.
També, qui busqui noms més coneguts els trobarà en bones
aportacions de Lach i d'Evan Dando and Tortuga Bar. Però no són els
únics, hi ha molt a descobrir aquí (una curiositat, per la meva
part, és una versió primerenca, de finals de 2010, de "La nit
dels aminoàcids", una cançó que tinc a mig regravar pel
"1964" i que aquí esdevé la primera cançó original meva
que surt publicada físicament en algun lloc que no sigui la
gravadora del meu PC).
*****
Finalment, la
darrera incorporació a la meva biblioteca sobre guitarres és "The
Beauty Of The 'Burst", de Yasuhiko Iwanade, que he obtingut en
la versió en anglès publicada per Hal Leonard Corporation el 1998.
I potser sigui el més extravagant de tots, no per la feina feta
(molt bona, pel que n'he pogut llegir fins el moment), sinó pel fet
de dedicar tot un llibre a un model molt concret de guitarra que va
ser fabricat durant poc més de dos anys (1958-60), que ofereix una
estètica molt concreta (quasi totes són en Cherry Sunburst, si bé
envellit diferentment en cada cas) i que actualment destaca per la
pràctica impossibilitat de veure'n i tocar-ne una de veritat (els
preus poden arribar al 500.000 dòlars, i moltes estan guardades en
cofres de seguretat de bancs, en ser considerades una inversió).
El llibre no
intenta recollir el 100% de les 1400 Gibson Standard Les Paul
originals (segurament hagués estat impossible), però és prou
ambiciós en recollir, en la seva extensa primera part (153 pàgines),
un total de 86 d'aquestes guitarres, comentades molt breument (les
fotos parlen per si soles). Les restants 62 pàgines fan una anàlisi
molt detallada d'aquestes guitarres: construcció, elements que
influeixen en el to, estructura de l'acabat i per què aquest
envelleix d'una manera tan complexa, vocabulari específic,
entrevistes amb col·leccionistes, les fotos de rigor amb Standards
tocades per guitarristes famosos... Ho resumeixo dient que no m'està
decebent en absolut, però que fins ara no m'havia comprat mai un
llibre específicament sobre una guitarra impossible d'obtenir (si bé
és cert que les Stratos i Teles dels 1950 o les Martins i Gibsons
acústiques dels 1930 són casos específics de versions de models
concrets que també tenen actualment uns preus impossibles).
*****
Nota final: fa
una setmana que tinc a la Unitat Mòbil la Casio MG-510 de la que
vaig parlar a
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/05/avui-acabare-parlant-de-tecnologia.html.
Encara no l'he comprovada, he tingut un mes de maig i principi de
juny impossible. No la usaré immediatament, però reconec que li
vull donar una oportunitat com a instrument experimental que és. Li
hauré de revisar alguns punts, però. Especialment el vibrato.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada