Entrevistes 2013, 4.

Avui ens arriba aquesta entrevista amb en Ferran "frn" Baucells, antiga ànima de Tired Hippo, nova ànima de Ran Ran Ran, que té moltíssimes coses noves a comentar-nos, en una entrevista que vé, com dirien a USA, "cram packed with info".

1. Aquest any passat els Tired Hippo se n'han anat a dormir, reemplaçats per Ran Ran Ran. Per què?

Penso que era el moment de fer un canvi, portàvem molts anys amb Tired Hippo, canvis en la formació, en l'idioma, sense voler dir que això sigui dolent sí necessitava donar-li un descans als Tired Hippo i donar forma a un nou repertori.

2. Defineix Ran Ran Ran.

Em costa ser jo el que ho defineixi, la veritat, prefereixo que sigui cadascú el que, si li ve de gust, escolti i opini.

3. El nou disc es dirà 'Més brots', algun motiu especial?

Bé, la veritat és que sí que hi ha motiu, i més d'un. És el segon tema del disc, que parla sobre un Baucells (germà del meu besavi) del segle XIX que va escriure llibres de poesia, a més de publicar revistes relacionades amb el moviment obrer de l'època. Ho vaig descobrir l'any passat i em va semblar interessant, un dels seus llibres es diu 'Brots' i d'aquí en va sortir la cançó, el títol i la idea del disseny del disc, treball del José Luis Algar. També em sembla bonica la idea de titular 'Més Brots' la nova col.lecció de cançons amb Ran Ran Ran.

4. Al concert inicial de Ran Ran Ran al Rovell de l'Ou us vam veure experimentant amb un munt d'electrònica avançada i fins i tot una "sortida percussiva de l'escenari" per part del Jordi. Això contrasta força amb l'estil "despullat i bàsic" característic de Tired Hippo. Què ens pots dir al respecte?

Va ser un molt bon concert, pel lloc i els que ens hi vam reunir, el debut de Ran Ran Ran! Per primer cop vaig utilitzar un pedal looper i un ipad des d'on llençar sons i bases. Ens agradaria continuar aquest camí, tot i que em costa trobar temps per buscar concerts. És una sort tocar amb el Jordi Farreras perquè és molt receptiu en aquest aspecte, va ser molt divertit el que comentes del concert del Rovell a la cançó 'Gernació'. Definitivament, intentarem seguir per aquesta via.

5. Per a gravar el primer disc de Ran Ran Ran has visitat un cop més l'estudi dels Gúdar. Què hi buscaves? Ho has trobat?

Hem gravat a l'estudi dels Gúdar amb l'Albert perquè volia una primera gravació de Ran Ran Ran en estudi i allunyar-me de l'autoproducció dels darrers dos anys de Tired Hippo, a més, m'atrau molt la forma de composar de Gúdar, fugint dels cànons del pop per crear uns temes que em semblen molt vius. Només enviar-li les demos dels temes em va fer unes suggerències sobre les cançons que li van donar molt més sentit al conjunt i posar una mica més de distància del que havia fet anteriorment. Així que, ara escolta 'L'altra cançó del miratge' per exemple i penso que vaig encertar plenament en la decisió.

6. Quines coses hi has provat? N'hi ha alguna que pensis que pot definir "d'una vegada per totes" l'estil de Ran Ran Ran o que almenys sembli marcar un possible rumb?

La novetat principal és l'utilització de sintes i programes per generar sons, la guitarra segueix sent l'eix principal dels temes, però aquest intent d'aprofitar una mica més la tecnologia podria ser el tret distintiu, sobre tot respecte els meus treballs anteriors, això i treballar l'estructura dels temes com mai havia fet amb l'ajuda de l'Albert.

7. Hi haurà gravacions de Ran Ran Ran "produïdes per Ferran Baucells" en un futur?

Està genial comptar amb l'Albert com a productor i col.laborador, m'agradaria treure algun treball més aquest any i si pot ser amb ell millor!

8. Sóc "punyetero": amb el canvi de grup, veus alguna possible via o manera per a donar a la música de Ferran Baucells la difusió pública que personalment penso que es mereix?

Merci Lluis! Espero que els nous temes no et decepcionin. Llàstima que no hi hagi més gent que pensi com tu. Segur que amb Ran Ran Ran m'agradaria arribar a més gent, però també entenc que potser exigeix una dedicació tant a nivell de composició com de promoció que la veritat em sembla molt difícil d'aconseguir. Per tant, treurem els temes i intentarem fer el màxim de promo que puguem!

9. Quina és la teva actitud davant d'internet? I de la música en suport físic?

És innegable que ho ha canviat tot i m'entristeix una mica la decadència que viu el suport físic, més pel vinil que pel cd, però sobretot pel concepte de disc com a obra, ja el cd li va donar el primer cop al perdre les 'cares', abans hi havia un inici de la cara A i s'havia de treballar un final per aquella cara i girar el disc i normalment sempre trobaves algun tema especial a l'inici de la segona i no diguem al final del disc per tancar-lo, això és el que s'ha perdut. Respecte a la pregunta afegiria que hi ha eines molt interessants per internet i es tracta d'intentar aprofitar-les.

10. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

Afortunadament, molts noms! L'ep de Tirana de l'any passat és una petita joia. Tinc ganes de sentir els nous treballs de Algar, L'exèrcit d'Islàndia (que ja ha sortit i destacaria 'El millor de cada casa') i Gúdar (que amb cada tema nou creixen moltíssim). Destacar també l'energia de Le clotet avec garces o The Missing Leech i també espero més concerts i temes de Lluis Paloma & els visitants.

11. I qui destacaries de l'escena més "professional" (o dels teus "titos"), també en aquests moments?

Estic una mica desconectat de l'escena professional, l'any passat vaig descobrir The low anthem i encara estic enganxat als dos discos que tinc d'ells i a més et recomenaria els darrers treballs del tito dylan i dels yo la tengo, els meus clàssics!

12. Tornant a TH, curiosament van quedar alguns projectes al calaix, gravacions que per algun motiu no van passar el sedàs i que certament ja no té massa sentit editar. Ens les pots comentar? Teva és l'última paraula.

Bàsicament van quedar dos projectes al calaix com tú dius, una col.lecció d'outtakes i versions que vam fer amb tú i un disc, 'Bedroom tapes' que vam gravar amb el Miguel Ballester. La veritat és que potser aviat hi haurà novetats en els dos projectes, veurem, veurem...

13. El que sí que va sortir va ser "Friends Of Tired Hippo", un disc de tribut que en general va sorprendre pel bon nivell exhibit per totes les propostes incloses, un bon final per a TH. Què ens en pots comentar?

Puc dir que va ser una feina molt gratificant. Va ser una sort que el Jordi Ibàńez i tú em convencessiu de engegar el disc, i la resposta dels músics aŀlucinant, no en voldria destacar cap especialment per destacar-los a tots! El resultat, un disc variat d'escolta plenament recomenable.

14. Quins projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen " més?

Arrodonir el debut de Ran Ran Ran, fer-ne una mica de promo (un video estaria genial) i buscar alguns concerts per presentar-lo són els plans més immediats. A més, seguir escivint temes nous. I no estaria gens malament engegar el projecte de Paloma, Ibañez & Baucells (PIB) que hem començat a esbossar.

Entrevistes 2013, 3.

Arriba el torn d'en Dino Ratso. Dues coses el poden definir pels que no el conegueu: les seves lletres (no sempre són políticament incorrectes, allà està "Elvis ha dejado el edificio", però si vol dir una cosa no es talla) i l'alta quantitat de presentacions en directe que fa. Val la pena dedicar-li uns minuts.

1. La teva darrera obra és el CD "Álbum blanco". Com el vas plantejar inicialment?

Inicialmente no había intención de hacer un disco. Todo surgió después de grabar una canción que optaba a aparecer en la banda sonora de una película de animación española sobre Copito de Nieve. Un amigo había escrito el guión y me animó a presentar un tema. Al parecer ni se lo escucharon. Bueno, no me importó aunque la canción era lo suficientemente buena como para haber merecido la pena que los niños hubieran podido escucharla al final o principio de la “peli”. Seguro que habrían sido tremendamente felices, ja, ja, ja. El caso es que escogieron una que presentó una “ex” de Operación Triunfo. La suya duraba dos minutos y medio y la mía, algo más de siete minutos. Pero, vamos, creo que apenas sonó en la radio o...yo almenos sólo la oí una vez y porque me la puso el colega que escribió el guión. Volviendo a tu pregunta, lo que ocurrió fue que me entró el gusanillo y me ví con ganas, fuerzas y ayuda por parte de algunos colegas para seguir grabando. Mi única intención era compilar todos los mejores temas que tuviera en ese momento y grabarlos en las mejores condiciones posibles. Estoy contento. Obviamente, con la perspectiva que da el paso del tiempo, pues habría cambiado unas pocas cosas, no tanto en sonido pero sí la duración de alguna canción.

2. Vam ser quatre els productors d'aquest disc, cada un amb el seu lot de cançons. Què et va aportar cada un? Ha sonat el disc final com l'imaginaves?

Bueno, no había ningún tipo de planificación así que tampoco sabía quién iba a grabar qué exactamente. Eso se fue clarificando un poco a medida que surgía la oportunidad de grabar con tal o cuál y era entonces cuando decidía que canción le vendría bien a esa persona que se había ofrecido a echarme una mano. Lo importante, siempre, siempre, siempre, son las canciones. Si no tienes un buen tema, difícilmente la persona con la que trabajes para darle forma podrá hacer milagros. En el disco hay temas muy rock o pop y otros más... digamos que ambientales. Por ejemplo, “Antes de acostarnos juntos” o “La noria” ví claro que podía grabarlos contigo, darles un sonido más etéreo y que rompieran un poco con la sonoridad de los otros temas y también para ayudar a oxigenar el disco. No hay nada malo en la heterogeneidad sí todo tiene una razón de ser. “Hay que matar a un cantautor” empecé a hacerla con Dani Parker pero como andaba liado con su grupo pues la acabé con J.Oskuro del grupo punk Eyaculación Postmortem, así que, ya ves, hay canciones trabajadas con varias personas. Lo único malo de grabar con amigos es que estos también tienen sus cosas por hacer y todo el proceso de grabación se acabó dilatando un poco más de la cuenta, pero no importa porque hacer las cosas bien lleva tiempo.

3. Tens fama de fer lletres "potents". Què t'inspira per fer-les? Quina és la teva favorita?

Pues...no sé...no creo en la inspiración...eso es una falacia, ya sabes, que si las musas y bla, bla, bla. Romanticismo barato. Más que inspiración, lo que uno necesita son ideas y ganas de hablar claro. Hoy en día hay mucho falso poeta escribiendo canciones. No me gustan las letras pretenciosas así que, las escribo de la forma más clara e inteligible posible. La mayoría de letras...no sé...tienes una idea y le vas dando forma hasta que la melodía se transforma en palabras. Me tomo mi tiempo porque a veces se me ocurren un par de versos y al cantarlos digo; puf, menuda mierda, y vuelta a empezar. Mi tema favorito...pues no sabría decirte...quizás el que más rabia puede darle a algunos como “Hay que matar a un cantautor”, aunque “Loco por el fútbol” también me gusta mucho.

4. Normalment, en directe, toques només tu acompanyat d'una guitarra elèctrica. T'afavoreix d'alguna manera? Tens previst explorar més formats?

No sé si me favorece. Creo que con la guitarra tengo muy buena pinta, ja, ja. A la hora de tocar en directo procuro que los temas se aguanten sólo con guitarra y voz y que sean muy diferentes unos de otros. No tanto al tempo o sonoridad pero sí en cuanto a dinámicas. No quiero que la gente piense que estoy tocando la misma canción todo el tiempo. Busco siempre variedad en los ritmos.

Obviamente me gustaría poder tocar con acompañamiento pero a veces el espacio y, muchas veces, la cuestión económica son un impedimento. He estado hablando con un compañero guitarrista para que, cuando las condiciones sean favorables, me acompañe en algunos conciertos. Pero si te soy sincero me gusta mucho tocar solo. Para tocar en directo sólo mi determinación puede ser un problema. Si tocas con más gente ya cuesta un poco coordinar agendas, ¿no? Además, a veces cambio el repertorio porque incorporas algún tema nuevo y, si tocas con más gente, no puedes pedirles que se queden quietos porque vas a tocar una nueva canción.

5. I per què una Mustang (que sona molt bé, per cert)?

La compré en una tienda de Gràcia hace unos siete años. Pasé por delante del escaparate y la ví. Me dije: “Anda, una Fender Mustang como la de Kurt Cobain.” Siempre me gustó el color (Sonic Blue). Originariamente era una guitarra para niños pero a los grupos de surf y garage de los 60’s y a bandas noise de los 90’s les entusiasmaba. No tiene un sonido muy “gordo” pero eso se soluciona poniendo una doble pastilla. Bueno, como decía, creo que al cabo de un año volví a pasar por la misma tienda y como estaba trabajando me la pude comprar. Había utilizado una guitarra Maison Standard durante nueve años y la verdad es que ya no daba más de sí. Algunos acordes no podía hacerlos porque sonaban mal, ja, ja, ja, y claro, tocar así es algo tedioso. Pensé que sería buena idea comprar una guitarra que pudiera durarme toda la vida. Estoy contento con ella. Creo que, junto con la guitarra española que me regalaron mis padres a los 16 años, es la mejor compra que he hecho. Me gustan las guitarras, me gusta verlas pero no soy de esos que tienen una y enseguida están pensando en comprarse otra. Más que nada, es que sólo puedes tocar una, así que da igual tener una, tres o veinte. 

6. A partir de la teva experiència, quins locals recomanaries per a actuar als nostres lectors?

¡Puf! No sé, tio. Me gustaría poder recomendar alguno donde pagaran muy bien y la gente escuchara un poco pero a veces creo que ese lugar no existe...al menos no lo he encontrado todavía, ja, ja, ja.

7. Quan tens previst tornar a entrar a l'estudi de gravació?

Es probable que en los próximos meses grabe un EP con cinco canciones. Sólo con voz y guitarra porque creo que son lo suficientemente buenas para no necesitar nada más. Tengo que acabar de hablarlo con J.Oskuro de Eyaculación Postmortem para arreglar los últimos flecos de la planificación. Las canciones...hay alguna nueva pero el resto... creo que alguna he llegado a tocarla en directo pero... casi puedo decir que todas son nuevas porque casi nadie las ha escuchado. Lo hago... por darme el gustazo, supongo. No tengo necesidad de publicar nada nuevo. De hecho, no creo ni que haga copias físicas, se podrá escuchar por internet y eso será todo.

8. Continuant amb la pregunta anterior, tens ja noves cançons que puguin entrar en un hipotètic nou àlbum?

Lo de componer me lo tomo con calma. De cara a un futurible LP ya tengo seis canciones listas. Las toco en directo desde hace algún tiempo. Quizás a finales del año que viene me ponga a grabar de nuevo pero todavía queda lejos. La verdad es que grabar me aburre bastante. Prefiero tocar en directo. 

9. Has pensat a filmar algun video?

Pues la verdad es que no...

10. Quina és la teva actitud davant d'internet? I de la música en suport físic?

Creo que internet es un gran contenedor y tienes que sumergirte y pasarte horas y horas buscando, leyendo y escuchando mierda hasta encontrar un poco de oro. Internet no deja de ser una proyección humana, así que te encuentras todas las miserias humanas que hay en el mundo real. A mi me gusta el soporte físico de la música, sea vinilo, cd o cassette. Creo que hoy en día la música se graba mejor que nunca pero la gente la escucha en unas condiciones de mierda. Ya sabes, la escucha a través de los altavoces del portàtil, del móvil o qué se yo. A mi me gusta poner el disco en el tocadiscos o el cd en la cadena y escuchar la música con auriculares mirando la portada o la carpeta del disco. Durante ese rato no hago nada más. Sólo escuchar. Nunca me pongo música de fondo mientras limpio mi habitación.

11. Seguint amb l'anterior: CD, mp3 o vinil?

Cualquier formato es válido. Tengo un reproductor de mp3 y lo uso por las noches cuando me voy a dormir. Ahí meto cualquier cosa que me baje de internet cuando busco cosas nuevas. El vinilo me gusta mucho y compro cuando puedo pero sólo cosas que no tenga en cd. El CD lo uso mucho porque la cadena de mi habitación tiene reproductor de CD, ahora están muy baratos y compro discos en CD. La verdad es que tampoco soy muy purista del sonido.

12. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

Hace unas semanas ví a un grupo que me gustó un poco, se llaman Gerard Civat i els Civets. Los ví en el centro cívico La Fontana. No llevan guitarrista, la banda está formada por teclado, bajo y batería. Cantan en catalán. Me sonaron bastante diferentes a todos los grupos aburridotes de la escena folk establecida de Catalunya. También escucho cosas que hacen otros compañeros de gremio como puedes ser tu, Corleone Soul System, etc.

13. I qui destacaries de l'escena més "professional", també en aquests moments?

La verdad es que no estoy muy puesto en grupos actuales. Ahora mismo lo que suena en mi equipo es un concierto de Ron Wood y Keith Richards del año 1974 en Kilburn. En la cadena de la habitación también tengo un directo de The Rolling Stones; “Got live if you want it!”. Últimamente también he estado escuchando un disco de Jeff Buckley “Live At Sin-e” en el que interpreta temas propios y varias versiones sólo con guitarra y voz. Me gusta más que su disco “Grace”, sinceramente. También he disfrutado mucho con el único disco del grupo punk inglés X-Ray Spex, cuyo título es “Germ Free Adolescents”.

14. Quins projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen " més, si n'hi ha algun?

Bueno, lo único que quiero es tocar en directo lo más a menudo posible. Buscar conciertos es algo que requiere tiempo y suerte. Siempre digo que me gustaría tener a alguien que me hiciera el trabajo sucio y es verdad. A veces es tedioso tratar con los dueños de algunos establecimientos, ja, ja, ja.

15. Segur que m'he oblidat de preguntar-te alguna cosa molt important. Tens via lliure.

Gracias por darme la oportunidad de presentar mi música a los lectores de tu blog. Un abrazo.

Entrevistes 2013, 2.

En 24 hores ens ha arribat també l'entrevista a en Maurici Ribera, "The Missing Leech". En Maurici és molt important perquè és un dels pals de paller de l'escena independent catalana, tant com a músic en actiu com pel seu programa de ràdio i per haver aconseguit que molta gent ens coneguéssim. Llegim-lo:

1. Aparentment, parlar d'antifolk a Catalunya és parlar de tu. Et sents còmode amb l'etiqueta?

- Crec que en el fons gent tan important com el Sisa o el Pau Riba ja estaven fent aquest tipus de música als anys 60s, però no n’eren conscients i l’anomenaven d’una altra manera.

Em sento còmode amb aquesta etiqueta però no voldria encasellar-me en un sol estil. Encara he d’aprendre molt i tot i que som pocs els que estem batallant per a promoure l’antifolk al nostre país, poc a poc fem que tingui el seu lloc.

2. Com vas idear el teu nom artístic, "the missing leech"?

- Volia quelcom irònic i veient l’existència de forces formacions que es deien The Missing Link, algunes ja amb èxit, no em va voler repetir i així que vaig buscar un animal certament irònic i la “sangonella” crec que n’és un clar exemple. Vaig posar-me The Missing Leech, per aquest punt associatiu d’idees. No pots faltar si estàs a l’escenari – contradiccions de l’ofici.

3. A través de El mamut traçut portes ja tres discos autoeditats. Què penses que defineix a cada un d'ells?

- Els discos van de més naïve a més “currat” , però el nexe és el DIY i el fet d’intentar expressar allò que portes dins i procurar ser el més honest possible. Caldria millorar moltes coses de cadascun, però n’estic content igualment i formen part del que he volgut mostrar a la gent.

4. Una demostració que et saps moure és que has actuat a mig món, que aviat és dit. Recordes tots els llocs?

- Sí crec que ho tinc tot força clar, però sempre hi ha alguna sala que el nom et balla una mica abans de recordar-ne el detall complet. Han estat molts països i tot tipus d’experiències; la majoria de les quals molt positives.

5. Quin consell donaries a la gent que no tenim aquesta llibertat de moviments, o que l'hem d'aprendre?

- Què facis el que facis, ni que no sigui extraordinari, arreu hi ha un espai musical pel que vols fer i mostrar. Què val la pena buscar, persistir i poc a poc anar-te guanyant el públic un a un. Sovint tenim por, però no hauria de ser així; mostrem-nos com som i que oferim i continuem insistint sense perdre mai l’esperança, per molt mal moments que s’apropin. 

6. Si no recordo malament, portes 16 anys emetent el programa "Trilogy Rock" a Ràdio Sant Joan, amb en Ferran Sarrió als controls. Quin és el seu objectiu?

- Ara estem en plena feina de la temporada 17, al setembre farà 17 anys en antena de Trilogy Rock. No tenim massa parròquia d’oients, però ho passem molt bé. Veiem que tot i que no canviarem el món, poc a poc si que hem omplert el nostre i programa rere programa continuem gaudint de moments esplèndids i coneixent magnífics músics i fent nous amics. Ja ens agradaria veure un dia la gent mostrant més interès per la música o altres disciplines culturals; però sona a utopia.

7. De la molta gent que has entrevistat al programa, a qui destacaries?

- És una pregunta molt complicada de contestar. Posaria a tothom al mateix sac i mateix nivell. Especial il·lusió van ser els Alice Donut i els Toy Dolls, ja que són els meus 2 grups preferits.

8. I quins especials del programa t'han deixat més content?

- Suposo que la marató de 24 hores de música del Bages, l’especial de bateries discapacitats i l’especial del Mersey Beat.

9. Arran del recopilatori "Hola, com estàs?" vas aconseguir telonejar a Daniel Johnston. Què ens en pots explicar?

- Va ser una molt bona experiència fer-li de teloner i alhora participar, tocant dins dels actes de l’exposició de la seva obra a Barcelona. Ell va felicitar-me per l’actuació i jo vaig entrar en un núvol. Cal veure que aquell va ser un gran dia per mi, però alhora entendre de que l’endemà tornaria a no sé ningú i que hauria de continuar picant pedra.

Sembla ser que les còpies que li havíem enviat s’havien perdut i li vam fer entrega en mà, estava molt il·lusionat.

10. Quina és la teva actitud davant d’Internet? I de la música en suport físic?

- Internet dóna molt bon suport i eines complementàries al que fas i ho pots estendre molt més fàcilment a diferents indrets. Cal fer-ne bon us, no repetir-te, no fer-te pesat i administra-ho bé.  Personalment em va molt bé per a buscar actuacions arreu i amb cost 0.

11. Seguint amb l'anterior: CD, mp3 o vinil?

- El vinil pel plaer, el CD pel cotxe i mp3 per comoditat.

12. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

- Tot i cadascun d’ells. Totes aquelles persones que estan fent música i s’esforcen per a millorar i moure-ho.

13. I qui destacaries de l'escena més "professional", també en aquests moments?

- La paraula professional sovint va mal empleada ja que per mi que algú no es pugui dedicar a la música integrament no el fa menys professional que aquell que si que ho fa. Per tant tornaria a dir el mateix que a la pregunta anterior.

14. Quins projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen "

més, si n'hi ha algun?

- Ara estic lligant gires per Rússia i Japó i estic preparant un compartit en vinil amb en Tim Holehouse del Regne Unit. 

15. Segur que m'he oblidat de preguntar-te alguna cosa molt important. Tens via lliure.

- No he tocat encara a la lluna, però sovint hi passo a omplir el dipòsit. 

Entrevistes 2013, 1.

Inaugurem una sèrie d'entrevistes a grans personatges de l'escena independent catalana que he tingut la sort de conèixer aquests darrers anys. I comencem amb en José Luís Algar, autor de la maqueta "Cuando pasa lo peor" i d'un disc fet en estudi del que encara no en coneixem el destí (en parlava en el post immediatament anterior a aquest). En José Luís ha respost l'entrevista de manera senzilla però emotiva. Llegint-la, és ell. Escoltem-lo.

1. ¿Qué diferencias hay entre “Cuando pasa lo peor” i el nuevo disco que tienes en la manga? ¿Y semejanzas?

La manera de componer las canciones no ha cambiado. Siguen siendo temas sencillos y directos. Lo que es diferente es el sonido; ya no es algo 100% acústico. Hemos tenido de suerte de poder llevar a la práctica todas las ideas que surgieron en el estudio (cuerdas, eléctricas, vientos…).

2. ¿Qué nos puedes decir de la técnica utilizada para grabar el nuevo disco? ¿Hasta qué punto es un apartado en el que te impliques?

Trabajar con Pau Romero, productor del disco, ha sido una gran suerte. No he tenido que preocuparme de la parte técnica. Pau sabe lo que tiene en su estudio, como funciona y para qué sirve. Cuando yo grabo maquetas en mi casa tengo que estar pendiente de que todo funcione bien, pero en el estudio solo tengo que preocuparme de la música. Es lo mejor.

3. ¿Des de un punto de vista de intérprete, como trabajas en el estudio?

Ha sido todo muy sencillo. Yo siempre digo que además de grabar un disco he hecho un curso intensivo de cómo se hace un disco. Pau ha tenido paciencia y pasión con este disco y conmigo. La manera de trabajar ha sido la siguiente: yo entré en el estudio con unas maquetas básicas, hechas en mi casa, de los diez temas del disco y con unos referentes en mente. Luego Pau se ha encargado de ir dándole la vuelta a los temas o de potenciar aún más lo que había en la maqueta. Podría contar una historia sobre que se hizo con cada canción.

4. Hasta ahora te hemos visto tocar en directo siempre en acústico. ¿Te has planteado probar diferentes formatos en el futuro).

Me gustaría poder presentar este disco en diferentes formatos: En acústico, que es lo que vengo haciendo los últimos años, y con banda, que es un formato en el que no tengo mucha experiencia pero que me permitiría tocar este disco siéndole lo más fiel posible.

5. En tu web he visto algo sorprendente: Más de 20 publicaciones, alguna de ellas muy potentes, han reseñado “Cuando pasa lo peor”. ¿Cómo lo has conseguido?

Antes  de sacar mi maqueta “Cuando pasa lo peor” preparé una lista de webs y revistas afines a mi estilo musical y empecé a enviar mails poco a poco… También he tenido suerte y algunas webs y revistas han contactado conmigo directamente. Al final son los diferentes medios los que deciden si te sacan o no.

6. Hay una leyenda que cuenta que tu guitarra te costó solo 15€. ¿Es verdad? ¿Cuán personal es ese instrumento para ti?

Jajaja es verdad. Esta es mi segunda guitarra. La primera es la que me compró mi hermano (guitarra que sigue viva, pero que ya no está en activo). La que tengo ahora es la de los quince euros. Es la guitarra con la que he compuesto mi primer disco y con la que sigo componiendo. Es una todoterreno y no la cambiaría por otra.

7. ¿Trabajas también con otros instrumentos?

A la hora de componer no. Para componer solo necesito la guitarra, un papel y mi voz. Una vez que me doy por satisfecho y la canción está acabada llega el momento de maquetarla. Entonces sí que intento (cada vez más) utilizar más cosas: programaciones, bibliotecas de instrumentos, guitarra eléctrica… lo que haga falta para plasmar lo que tengo en la cabeza. Pero para maquetar soy muy lento. Voy poquito a poco.

8. ¿Cómo enfocas tus letras? ¿Cuán importantes son para ti?

Son muy importantes aunque no lo parezca. No se me da bien la retórica. Intento escribir de la manera más sencilla posible. Por ejemplo; cuando alguien dice “te quiero” en una canción, mucha gente piensa: “¡Ufs! ¡Qué trillado, qué horror!”, pero cuando en tu vida privada la persona a la que quieres te lo dice, ¡te derrites! Eso es lo que intento, no forzar nada, decir las cosas tal y como son (o tal y como las digo yo).

9. ¿Cuál es tu actitud delante de internet? ¿Y de la música en soporte físico?

Internet me ha servido de mucho. Colgué mi maqueta en internet, la mayoría de gente que me ha descubierto musicalmente ha sido a través de internet (y es una herramienta genial para mantenerte en contacto con ellos), actualizo la web con cada novedad… Si le sabes sacar partido es un complemento imprescindible.

10. Siguiendo con la anterior: ¿CD, Mp3 o vinilo?

A día de hoy, vinilo, por un motivo muy sencillo. No hay dinero (o por lo menos yo no tengo dinero) y no me puedo comprar todos los discos que quiero. Solución: comprar solo unos pocos pero en vinilo. El vinilo es más grande, más bonito y creo que le otorga al acto de comprar un disco un aire diferente. Y a nivel de sonido siempre me ha parecido que se escucha mejor. Además, hay tiendas en Barcelona dónde por 2 euros te puedes llevar discazos de segunda mano.

11. ¿A quién destacarías de tu entorno musical en estos momentos?.

Destaco a Los Invasores del Espacio (actualmente Cornelia). Su disco “Despertador” autoproducido, autograbado y autotodo suena muy bien. No tiene nada que envidiar a nadie.

12. ¿Y a quien destacarías de la escena más profesional?

Destacaría al grupo “Ellos” (Guille Mostaza + Santi Capote). Ellos solitos han montado lo que han venido a denominar la “Gira Indi”. Viajan los dos en autobús haciendo conciertos por todo el país. Una guitarra, un teclado, bases y proyecciones. Yo me lo guiso yo me lo como. Y colgando el cartel de sold out. Indie de verdad de la buena.

13. ¿Qué proyectos tienes entre manos para el futuro más inmediato? ¿Qué nombres propios suenan?

Ahora mismo mi prioridad es sacar el disco que ya tengo grabado de la mejor forma posible. Creo que en breve podré anunciar algo en firme. Toco madera.

Insider music

Avui parlaré de tres discos amb una relació directa amb mi i que engruixeixen una certa quantitat de discos notables fets sense el suport de la indústria i que no està clar que mai vagin a ser publicats comercialment, tot i que ho mereixerien. No en parlaré amb un detall increïble perquè aviat els seus autors ens en parlaran en una sèrie d'entrevistes que els estic fent per a ser publicades en aquest mateix blog (i, clar, no vull duplicar continguts).

El primer disc del que parlaré (i del que ho faré més in extenso) és "El regne mineral", el recentíssim primer disc de L'Exèrcit d'Islàndia, que podeu escoltar aquí: http://lexercitdislandia.bandcamp.com/album/el-regne-mineral-2. Vuit temes que resumeixen i tanquen la primera etapa d'aquest grup terrassenc sorgit de les cendres de To Be Continued. Cançons pop convencionals, que a estones sonen properes al rock català però que tenen prou qualitat per a no desentonar al costat de propostes oficials com les de Manel, Mishima o Els Amics de les Arts. Hauria de ser un disc publicable i comercialitzable, per tant. En comparació amb els To Be, falta l'alè experimental (alè que sembla que els està retornant des de la filmació d'"Último peón de reina"), i des d'un punt de vista personal he de dir que jo, que vaig sortir de To Be just quan anaven a refundar-se, no hagués estat més que un entrebanc per a la nova direcció que ells van prendre. Almenys, les cançons aquí recollides estan gravades amb un nivell tècnic força bo, i un avantatge de sentir-les en gravació (tenen un directe amb molt bona reputació) és que s'entenen bé les lletres, un dels seus punts forts. Com he dit més amunt, aviat ells mateixos ens ho explicaran.

El segon disc d'avui és, en canvi, un disc inèdit que he tingut la sort de poder sentir però que només coneixem uns quants insiders: les "bedroom tapes" de Tired Hippo. Començades a gravar el 2007 i avortades aleshores per l'avaria d'un disc dur, el Ferran Baucells i el Miguel les van reprendre més o menys a la vegada que el primer estava gravant amb mi el "petit complot". De fet, les "bedroom" havien de seguir al "complot" de manera força immediata. Però no van sortir. Suposo que el mateix Ferran ens en farà cinc cèntims a l'entrevista que li estic fent. Tal com jo ho veig, les gravacions, força interessants en si mateixes, patien d'un so molt lo-fi que les feia semblar "rough mixes" d'un disc per acabar. Malgrat tot, els resultats eren prou bons. Des d'un punt de vista personal, puc haver contribuït a la història amb la producció impecable i preciosista del "complot". O potser no.

El tercer disc és el primer disc d'estudi (no comptant la maqueta "Cuando pasa lo peor") de José Luís Algar, produït per Pau Romero i gravat als estudis BeatGarden de Barcelona aquest passat 2012. Només l'he pogut sentir parcialment, i en format rough mixes, però puc assegurar que el disc és boníssim i comercial a la vegada. La mena de disc que tots voldríem sentir a la ràdio. Música que t'enganxa a la primera i que a la vegada resisteix moltes escoltes, un disc definitivament ben treballat. Però precisament per això tinc por: un disc així ja hauria d'haver trobat segell. I tant de bo el trobi. Però massa vegades he vist (fins i tot en pròpia carn) com allò que pel món és blanc, per a la indústria és negre. I no pot ser, almenys aquest disc ha de poder veure la llum, el públic té dret a escoltar-lo i delectar-s'hi. Tots els que pogueu, estigueu a l'aguaït.

Miscel·lània de discos

Avui la cosa anirà de discos d'altres. En primer lloc parlarem de The Primrose League. No, no és el moviment conservador, sinó un aparent grup d'estudi del que no n'he trobat cap disc a Amazon i que bé pot ser un grup sense discogràfica que ha posat els seus tres discos per descarregar aquí: http://primroseleaguemusic.blogspot.com.es/p/album-downloads.html. Els seus tres àlbums serien "Stigmata Playing Up Again", "Letters To Cyril Connolly" i "Havoc Monk Unseen". El seu autor intel·lectual: Daniel Earwicker. Els temes funcionen a base d'entortolligar diferents línies de guitarra (tres guitarres, entre elles una Rick de 12 amb toasters) i de baix (també un Rick), amb una bateria que sol complicar encara més el ritme. Tant rítmicament com harmònica, les sorpreses són continues. El so és força brillant, i la producció és magistral. Si no l'ha descobert ningú, no sé a què esperen les discogràfiques. Encara no ho he escoltat tot, però tot el que porto escoltat és excel·lent. Si llegiu aquest post, escolteu la seva música (i lletra: la de "Watchtower" és literatura en estat pur) i difoneu-la. Que corri la noticia. Per cert, de cada tema també n'hi ha video a YouTube.

*****

L'altre disc a comentar ja el vaig escoltar (comprat en mp3 a Amazon, única vegada que ho he fet) a finals de l'any passat: “Music for Heavenly Bodies”, de Paul Tanner, Andre Montero and his Orchestra, i arranjat per Warren Backer. És un disc curiós, força agradable de sentir, però el que el fa important històricament és que és el primer disc on sona l'anomenat Electro-Theremin, un aparell interpretat per Paul Tanner i construït per Bob Whitsell el 1958 (va acabar de ser construït la nit abans de la sessió). Paul Tanner va tenir-ne la idea quan, com a trombonista, va participar en una sessió on es va tocar un Theremin, i es va fixar en com n'era de difícil de tocar. L'Electro-Theremin aconseguia un so similar, però prescindint de les antenes i substituïnt-les per una resistència i un contacte, fent efectivament més fàcil controlar l'afinació i els staccatos. I, sí, aquest va ser exactament el mateix instrument, físic, que el 1966 va fer el riff de “Good Vibrations” dels Beach Boys. Tornant a “Music...”, la valoració que se'n faci dependrà de què s'hi busqui. Va ser projectat com un àlbum de “música espacial”, i un es pot preguntar si fer un àlbum de standards amb orquestra és la manera més adequada d'aconseguir-ho (aquí, l'Electro-Theremin seria l'únic element prou avantguardista com per a justificar l'àlbum). Però si l'escoltem només com a àlbum de standards “easy listening” d'una determinada època (va ser gravat el 1958 i editat l'any següent a Omega; els mp3 estan trets del vinil original), la veritat és que és prou correcte, amb bon so, uns arranjaments cuidats, més l'element de l'Electro-Theremin que sona prou atractiu (l'únic error és un passatge de congues no prou precís). En el fons, tot es redueix a si un se sent prou còmode amb aquesta mena de propostes “jazz-pop” d'una altra era (jo m'hi sento), i crec prou eloqüent assenyalar que el 1958, fins i tot per a llançaments aparentment rutinaris com aquest, els productors es prenien la molèstia de llogar un arranjador i una orquestra. Això ens hauria de fer pensar. (Per cert, per què a Amazon han hagut d'associar el disc a una imatge d'una estàtua neoclàssica quan la portada original ja estava prou bé?)

1F13

Primer de tot, què pretenen els del PPSOE? Que es produeixi una confrontació armada? Aquí no se'n salva ni un. El govern ha de dimitir en ple, però ¿algú ha pensat que els poders poderosos a qui volen és al tecnòcrata Almunia, per a acabar de trinxar-ho tot? No ens mereixem el que estem passant. Vergonya, senyors polítics, vergonya!

*****

I un breu apunt sobre una decisió més personal. Aquest darrer mes he intentat muntar un concert d'"Himnes" i, encara que un parell de persones m'han intentat ajudar passant-me algun contacte o almenys estant receptius a la idea, tot ha fallat perquè la resta del món clàssic local ha fet orelles sordes a base de no donar-se per al·ludida. A la vegada, un projecte de peça per a orquestra que volia completar sobre encàrrec i pel que tenia més de 25 minuts d'idees també s'ha esfondrat perquè dues orquestres a qui he escrit ni han contestat (per tant, toca no malgastar-hi temps sota pena de tenir una altra obra per desar al calaix). Tot això, després de deu anys de cantar a tots els concerts on se m'ha demanat, m'anés bé o no. Em sembla una presa de pèl, i per tant he pres una decisió que faig pública: a partir d'ara, tot aquell que em vulgui fer cantar en un concert clàssic haurà d'incloure en el programa una peça meva. I si no és així, jo no canto. Suposo que això vol dir que la carrera de cantant de Lluís Paloma s'acaba ara mateix, però mira, menys nervis i més temps per compondre. I una reivindicació que no sóc un cantant sinó un compositor. És la meva última paraula.

*****

La bona noticia és que dimecres em va arribar un mòdul de so Casio GZ-50M. Crec que el van fabricar el 1996, però m'ha arribat per estrenar, i per 20 € més transports. I funciona bé, el punyeter. Content de tenir-lo, benvingut a la família.