La sensació
estranya vé de dos factors. Un és que, tenint en el grup a dos
tècnics-productors de tant nivell com el propi Juanma o el Toni
Noise, sobta una mica que, sobretot a la primera cançó, l'acústica
de la sala sembli haver colorejat la gravació d'una manera no del
tot favorable. És una sensació que va desapareixent amb l'estona,
però aquesta primera cançó ("el rey") perd una mica
d'eficàcia precisament per aquest tema. Curiós, tenint en compte
que aquest disc no té res a veure amb una típica gravació "en
directe a l'estudi i com soni", que hi ha feina i pistes a
darrera, i que en principi qui grava aquí sap el que es fa. L'altre
factor són les pròpies cançons. No estem parlant ni molt menys
dels típics desastres de grups punkarres o de cançons del nivell
d'OT. Totes acompleixen amb uns mínims. Però potser hi falta alguna
cosa. Si exceptuem la tercera cançó ("No necesito mucho más"),
que sembla estar dirigida a algú de la indústria, la resta de
lletres no tenen massa focus, i la sensació de la música com a tal
és la d'uns grans intèrprets amb molt saber fer però també amb la
"síndrome dels grans intèrprets", consistent en què no
acaba d'importar molt què s'interpreta mentre permeti pujar a
l'escenari amb una excusa per tocar i fer un show. En directe la cosa
funciona, degut a què els equips de PA dels llocs on toquen i els
propis instruments del grup sonen molt bé, i també al carisma que
els propis Celesta desprenen, que és molt. Però en disc l'equació
no es resol tan bé. A veure, expliquem clar que aquí el que falta
per a arribar a la perfecció absoluta és només un 3%, simplement
crec que això s'ha d'apuntar per a assegurar que en el seu pròxim
projecte d'estudi ells arribin a rendir al 100% i a entregar alguna
cosa propera a un clàssic. Potencial en tenen. De sobres.
*****
I, afegint
breument que l'altre dia em vaig oblidar d'afegir el Yoshimi a la
meva llista de grans discos que he escoltat aquest any (així com el
primer disc de Pegasvs, quasi l'únic disc que he escoltat calent de
fàbrica aquest any, apart del de Celesta), passo a ressenyar un disc
que m'ha impactat molt i que vaig anomenar de passada a l'anterior
post "de resum de l'any" (que això que estic escrivint ara
completa en cert grau), però que mereix un apunt per si sol.
El disc és
"American Central Dust", de Son Volt (2009). Son Volt (en
aquest cas la formació 2.0) és el vehicle grupal d'en Jay Farrar,
antic compositor principal d'Uncle Tupelo, que amb el primer disc de
Son Volt "1.0", "Trace" (1995), va impactar amb
un cicle de cançons alt country d'altíssim nivell (i va deixar els
embrionaris Wilco en una posició molt dèbil durant un any amb
"A.M.", un disc que ara s'hauria de reevaluar però que
aleshores va ser vist només com un moviment de pànic del Jeff
Tweedy). Però aquí he de dir una cosa important: la crítica s'ha
dedicat des d'aleshores a comparar cada disc de Son Volt o del Jay
Farrar en solitari amb "Trace" i deixar-lo pel terra de
manera rutinària, potser no tant amb els últims però sense que la
síndrome arribés a desaparèixer.
I jo dic:
almenys pel que fa a "American Central Dust" estan molt
equivocats. ACD és tranquil·lament comparable amb "Trace"
i fins i tot el guanya en alguns moments. És una autèntica lliçó
de com partir d'elements de "roots music" americana per a
arribar a un so únic i personal, amb lletres serioses i capacitat
per a crear una atmosfera. Potser per afinitat amb el que jo faig jo
en destacaria la cançó "Sultana", amb una part de piano
senzilla però antològica. Però en realitat totes i cada una de les
cançons estan a un nivell envejable, essent ACD un dels clàssics
per descobrir d'aquests darrers anys. Una llàstima que Sony/BMG fés
fora el Jay després de vendre poc amb el seu anterior àlbum, "The
Search", i que ell hagi hagut de treure aquest ACD amb una
independent modesta, Rounder Records, amb un pressupost molt baix.
També, crec que bona part del problema vé de la lletania de la
crítica amb "en Jay ja no sona com havia sonat", lletania
que sembla haver allunyat a quasi tots els possibles fans que aquest
home podia haver tingut i l'ha privat d'una carrera internacional
comparable a la de Wilco (un grup que sembla haver-se centrat a tocar
en directe davant del fet innegable que el Jeff Tweedy porta dos
àlbums en una certa sequera creativa). Però el temps posarà les
coses on toca. Val la pena acostar-se a "American Central Dust".
Jay Farrar mana.
De fet, fa
poques setmanes em va passar una anècdota molt divertida amb ACD.
Com cada dimecres, vaig anar a dibuix al C.C. Francesc Macià, una
classe que vaig passar preparant un escrit de la meva profe amb el
meu tablet. I mentrestant ACD sonava al radiocassette. I quan va
acabar, se'ns acosta una de les nenes dient-nos "podeu posar un
altre cop aquest disc? M'ha inspirat molt i he fet molts dibuixos
mentre sonava". No cal dir que ACD va tornar a sonar. Content
d'haver-li descobert aquest disc a algú. :)
*****
El fet que
l'anterior post fós tan quilomètric, junt amb el fet que tenia molt
per dir, van fer que m'oblidés de comentar certs apartats. I el que
vé no és menor per a qui em conegui: aquest any ha estat el primer
en molt temps sense una guitarra nova, o qualsevol altre instrument
pel que fa al cas. I en el millor dels casos (que no passi res amb la
pensió), encara en tinc per mesos. O per prop d'un any si les coses
no van bé, cosa perfectament possible si la guerra econòmica
d'Ejpaña contra els catalans es posa encara pitjor del que ja està,
que és molt.
Però almenys
puc somniar.
Tinc tres
instruments al cap. Un d'ells, la Gibson Les Paul Studio, no
necessita de molt comentari perquè per sort es fabrica des de 1983
amb pocs canvis. Un altre, la Rickenbacker 360/12, el més difícil
d'aconseguir, dóna per a més debat.
Resulta que
per una banda el lloc on és més assequible comprar-la, Guitar Shop
de Barcelona, no té un subministre continuat de Ricks, amb el que
encertar tenir els diners i que ells tinguin el model que vols en
stock és molta casualitat. De fet, ells tenen ara una 360/12 nova de
trinca, d'aquest any, per un preu decent en termes del cara que és
una Rick, però clar, en el millor dels casos en tinc fins l'estiu
que vé abans que comprar-la sigui factible per a mi (si no molt més
endavant). També tenen una altra 360/12 molt més antiga per un preu
més abastable (però no per a mi ara), però sembla haver tingut una
vida molt bèstia (alguna peça es veu trencada a les fotos). Però
sinó, els únics altres llocs on comprar-la són a internet: Thomann
(on tenen tota una sèrie de models disponibles i on l'únic que no
es pot garantir és el color, però que és més car) i Music Store
(una miqueta més car encara, però es pot demanar el model
360/12c63, del que parlaré en un moment). Són llocs fiables, però
on es necessita tenir de cop els diners, cosa que no és aplicable en
el meu cas. En el pitjor dels casos, i per primera vegada en tots
aquests anys, hi hauria manera de demanar la guitarra a la meva
botiga de proximitat (quan vaig comprar la Califòrnia ho vaig fer
perquè em van dir que era impossible procurar-se una Rick de
qualsevol mena a l'estat espanyol. Culpa, possiblement, de qui les
havia d'importar), però seria una opció molt cara.
Per una altra
banda, cal ressenyar les opcions pel que fa al model. Com he dit,
estic interessat en una 360/12 (o una 370/12 si no se'm disparés el
preu; recordem que la sel·lecció de pastilles no és com en una
Stratocaster i que les pastilles de màstil i centre van juntes
inseparablement), pel tema de la sortida estèreo "Rick-O-Sound".
El problema és que pel so que vull són necessàries les pastilles
"toasters" (de baixa sortida però amb un so brillant famós
per en George Harrison i en Roger McGuinn), i Rickenbacker ha deixat
d'oferir aquesta opció en els seus models de sèrie. Les úniques
opcions que queden per a tenir una guitarra de sèrie amb aquestes
pastilles són la 660/12 sòlida (sense sortida estèreo,
recordem-ho) o l'específica 360/12c63, rèplica exacta de la del
George Harrison ("A Hard Day's Night") que es fabrica en
quantitats molt petites i quasi per encàrrec, amb una llista
d'espera molt abultada. Les dues són prohibitivament cares. I els
models normals "de sèrie" ara ja només vénen amb
pastilles "high gain" d'alta sortida i de bona qualitat,
però de so diferent i no tan adequat al so de les 12 cordes. Clar,
un encara pot comprar la guitarra de sèrie i, per correu, comprar-se
apart les "toasters" (i, potser, un pont de 12 suports per
a substituir al pont de sèrie de 6 suports, no tan adequat per als
problemes d'afinació d'una 12 cordes), i llavors fer-les instal·lar
localment. Però no està clar si això invalida la garantia, i
sempre hi ha la sensació d'afegir quartos a una guitarra cara que no
hauria de semblar "de projecte". Un últim punt més tonto
és que la 360/12c63 duu un cos amb la forma de la 330 però amb
"binding" decoratiu, i reconec que m'ha arribat a agradar
més el cos més arrodonit i distintiu de la 360/12 de sèrie, apart
que la 360/12c63 només té 21 trasts al diapasó enlloc dels 24 dels
models actuals. Però el punt important és que, sigui com sigui,
aconseguir una guitarra amb "toasters" implica sempre
alguns centenars d'euros extra, i això als anys 1960 no passava
(potser perquè les "high gain" no van aparèixer fins el
1969). De fet, un model de col·leccionista, la 370/12 Roger McGuinn,
arriba als 10.000 € en el mercat de segona mà precisament perquè
el tema "toasters" i un circuit amb compressor actiu li
confereixen el so exacte que tots els aficionats a les Ricks de 12
busquem.
El que ens
deixa amb el tercer instrument: una Telecaster. Quan em vaig comprar
l'Antàrtica (una Strato de 6) no vaig contemplar una Tele perquè
semblava que tothom al meu voltant tenia Teles. Però ara és
diferent, la Tele és una guitarra que fa anys que tinc en molt
respecte i voldria provar què em pot aportar la pastilla de pont en
particular. Però la mateixa mania de Fender de renovar el seu
catàleg cada II x III és causa de polèmica pel que fa a mi. Jo
hagués preferit l'American Series que es va discontinuar fa cinc
anys. Potser hagués acceptat força bé l'American Standard
introduïda el 2008. Però no sé què pensar de l'American Standard
de 2012. Sé que serà una bona guitarra en si mateixa, però em fa
por que el modelat "tipus Strato" de la part del darrera
(menys massa) i el pont amb sis suports "tipus Strato"(provinent
de l'American Standard de 2008, i que altera una mica el so) alterin
massa la recepta, donat que segons els entesos el so tira una mica
cap a el d'una Strato. I clar, jo ja tinc una Strato. De fet, es veu
que part de la recepta és el pont tradicional de tres suports "tipus
barril". Aquest pont és present al nou model bàsic fet als
EUA, l'American Special, més fidel a la recepta original, tot i que
amb poques opcions i també amb unes prestacions més limitades com
el fet que la barra tensora del màstil sigui de tipus antic i no la
bi-flex de les American Standard. El preu és una mica més baix, per
sort, però els periodistes que l'han provada tendeixen a recomanar
fer el pas a l'American Standard per poc que es pugui, i certament hi
ha la por a que l'American Special s'assembli massa a models fets a
Mèxic (que no contemplo).
Clar, fa tot
just un parell de dies que m'he assabentat de la presentació de la
sèrie American Vintage: models fets intentant clavar les mítiques
guitarres Fender "de l'època Leo" (sense algun error
concret, com el selector de només tres posicions a les Stratos o
l'absència de posició combinada a les Teles). I sembla que ho han
aconseguit. El problema és el preu: fins i tot als llocs amb més
bon preu no baixen de 2000 € (el preu oficial és de 2600-2700 €),
i clar, un dubta que aquests preus siguin raonables, tenint en compte
que als anys 50 una Tele o una Strato valien aproximadament el que
una American Standard dels dos tipus d'ara. Especialment perquè
algunes comoditats actuals n'han quedat, lògicament, fora. I sí,
aquí hi haurien Teles amb ponts de tres suports i bones
electròniques, però amb tots els pendents que tinc el preu em
resulta prohibitiu.
Apart de tot
això, crec que només em falten un sintetitzador més professional
que els que tinc (impossible dir un model, perquè els que
m'agradaven estan tots discontinuats i aquí també les marques
semblen estar en un estat de renovació gratuïta), una elèctrica
baríton (és molt suposar, però) i un ampli de vàlvules (el meu
favorit és el Fender Twin Reverb "del 1965", tot i que
també és ser molt ambiciós). Però arribar a fer tot això implica
un pressupost enorme per a algú tan pobre com jo, i estem en una
època difícil en què ens poden passar a tots coses molt negatives.
És possible que no pugui ni començar si em retallen la pensió. El
qual ho fa tot més frustrant, perquè en condicions normals ja fa
anys que tot això que acabo d'explicar estaria resolt, segurament
molt més al meu gust i tot.
*****
Acabo l'any
amb una cita del guitarrista Marty Willson-Piper, de The Church. Una
frase que resumeix moltes coses i que a la vegada és una frase prou
bona en si mateixa com per a resumir tot un any: "When you play
a Rick 12-string, it isn't workmanlike: it's got finesse, it's
subtler, it's more aesthetically pleasing, it's got quality about it.
It's like getting out of a Ford and into a nicer car. The Gibsons and
things are like the BMWs and the Mercs, where the Rick is more like
an Aston Martin. A higher level."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada