Faig aquesta entrada per a recollir, apuntar i comentar tot d'impressions que m'han arribat aquests dies, sobretot a l'entorn dels dos discos amb els que m'he vist involucrat recentment i que han vist la llum final amb potser mig mes de diferència. Com a tal entrada, aquesta ve a ser una mena de continuació d'aquella autoentrevista que vaig publicar en aquest blog el setembre de 2009 (http://lluispaloma.blogspot.com/2009_09_01_archive.html). Només que... no és una autoentrevista. Allà vaig fer un acte únic de confessió pública, i aquí l'únic que hi ha és compartir quatre opinions que tinc per a dir, i aprofitar que tinc un blog per a dir-les...
Primer de tot, un parell d'apunts en resposta (respectuosa, penso que va escriure un text molt perceptiu, bé que elogiós) al text de Jordi Ibañez que vaig publicar a l'anterior post. Per una banda, jo admeto preferir "Boston Tea Party" al "Magnitogorsk" original, i les raons són una lletra molt més enfocada i comprensible, una qualitat de so molt superior a la demo de 2005 així titolada, i una melodia de veu que no m'obliga a desafinar com un condemnat a l'hora de fer els aguts (el primer que t'ensenyen a Cant és escollir el repertori en funció de la pròpia tessitura). No dic que algú altre no pugui pensar diferent, però aquí, almenys, puc exhibir un criteri clar. Per l'altra banda, hi ha hagut negociació sobre el so final del "petit complot", però penso que el so en els temes del frn i meus és el que jo estava buscant com a productor (de manera que defenso les mescles finals), i només en els dos temes femenins hi ha un compromís (prou ben resolt pel que fa a Winter Boots, mescla que assumeixo, mentre que You és el resultat de l'intervenció de quatre persones -comptant-me a mi- i està resolta al gust de la seva autora, tot i que certament sona una mica apart).
Segon punt: deu fer uns deu dies una persona (de qui guardaré la identitat) em va escriure un correu per a dir-me com li havia agradat el "Feina 2.0". Era un correu relativament llarg (que no publicaré com a tal), i el cas és que el vaig respondre amb deteniment. I el que ofereixo aquí és una variant de les meves respostes -les crec prou interessants i reveladores com per a compartir-les-, introduïdes de manera que vosaltres els lectors pogueu seguir de què va. Procedim.
1) En aquell text s'hi comentava una suposada fama d'home hermètic que em comentava aquesta persona i que pel que es veu formaria part de la meva imatge. I és una cosa que m'ha cridat força l'atenció. No sé si aquesta fama es deu a què les lletres del meu primer disc em van sortir rebuscadetes, però el cert és que ara mateix, si Frank Stella deia “el que veus és el que veus”, jo puc dir “el que sents és el que sents”. Realment no m'agrada l'hermetisme. Pot ser que alguna obra d'altri sigui prou bona com per a superar aquest handicap, però reconec que m'agrada parlar clar i català, i miro de fer-ho sempre. Sobre la música, és una forma d'ona (o variacions de pressió a l'aire), i si la mireu així no tindrà cap secret.
2) També s'hi parlava d'un ocasional "escenari operístic" en algunes cançons del disc, referint-se segurament a que algunes de les cançons més lentes anaven molt de strings i pianos, atenuant-se el component pop. Pot ser que el que passi sigui que m'he passat anys estudiant Cant i no sóc gaire espontani. Sóc més un cantaire de coral que un cantant solista, i encara menys sóc un fiera que domini l'escenari. Una anècdota que vaig recordar ahir us il·lustrarà fins a quin punt tot és casualitat: la primavera de 1996 vaig tenir l'oportunitat de compondre una peça que molts anys després vaig revisar en profunditat i que s'ha inclòs al Feina -versions 1.0 i 2.0-, els “Misticismes”. En haver-la hagut d'inventar sobre la marxa, vaig haver de passar particel·les als músics abans d'haver pogut acabar la cançó, i hi va haver problemes amb les guitarres com parts dificilíssimes de tocar. Bé, jo havia compost les veus per a cantants folk amb tan poca veu com la que tenia jo en aquell moment, en un estil pla. Doncs bé, es convoca un primer assaig i jo em retiro amb els guitarristes a treballar la seva part, i mentre no ens n'acabem de sortir sento, de sobte, unes veus de monjo cantant una música absolutament desconeguda per a mi. Pregunto a la profe d'Harmonia què és allò, i em diu “és la teva cançó”. Clar, jo al·lucinant. Bé, és un so que ha acabat entrant a la gravació definitiva, però realment no havia estat deliberat en un principi.
3) Aquesta persona també m'ha suggerit de no doblar les veus com és habitual en mi -i no és l'única a haver-m'ho dit-. I jo penso: potser a l'”Elbert Emulov” ho intentaré, i implicarà aprendre a escriure per a les meves limitacions com a cantant, sobretot a l'hora de respirar.
4) Una suggerència que se'm feia a la missiva era que provés a posar “Hotel Renaissance” com a intro del disc abans d'"Automatic Day". Reconec que un motiu per a que aquesta cançó estigui on està del disc és que en aquell punt necessitava alguna cançó que reenganxés al públic “de ballaruca” a qui va destinat el disc. Igualment les quatre darreres cançons els suposaran un repte, així que millor que no en siguin sis o set de seguides. (També, el Feina 2.0 té la intenció de ser el disc definitiu de la sèrie, així que em fa cosa tocar-lo encara més).
5) A la missiva també es suggeria que potser la base del meu so era una mena de “sincretisme aconfessional”. Cert que veig aquests conceptes fora de la música mateixa... però és interessant comentar com un concepte així m'afecta com a persona. Hi ha una contradicció, certament: per una banda, sóc ateu des dels 16 anys, però per l'altra no m'he pogut allunyar de les esglesies gaire temps seguit al llarg de la meva vida, degut a la meva condició de cantaire de coral. No entenc què passa, però es veu que les corals han de cantar en esglesies enlloc d'en bars de copes. I, essent un cantaire bastant demandat, m'he passat gran part dels darrers anys cantant tota mena de música religiosa, incloent hits sobreescoltats com el Requiem de Mozart, el Gloria de Vivaldi (el Gorila de Vi Vàlid, pels amics), el Requiem de Faurè o el Messies de Haendel. Fins i tot els discos de clàssica als que tenia més accés eren d'obres religioses, des de quasi qualsevol cosa de J.S. Bach fins a coses com el Requiem Alemany de Brahms, la Missa Glagolítica de Janaceck, la Missa dels Psalms de Stravinski, o el Requiem i la Missa Cum Jubilo de Duruflé, per dir-vos les més destacades. Clar, per a mi la música religiosa s'ha convertit en una segona pell. Encara que no ho vulgui. Una altra cosa és que "me la cregui", que no és el cas.
Un cop explicat això, hi ha un projecte meu que no he pogut endegar encara per agenda plena però que tinc plantejat des de fa un temps: escriure un llibre sobre la música com a física del so aplicada, abordada des de la teoria de la informació, on defineixi la composició musical com a la creació de formes d'ona (o de seqüències d'ones, potser més exactament: recordem que una forma d'ona és la representació gràfica d'una ona o una sèrie d'elles), i explicar somerament conceptes bàsics de matemàtiques, d'acústica i de funcionament d'un estudi de gravació, destinat en part al públic general, en part a compositors que estiguin començant. Almenys tinc molt clar que la pel·lícula només em va començar a funcionar quan vaig començar a entendre el so com a so i no com a notes. No vull dir que no faci servir partitures a l'estil clàssic, però saber llegir solfeig no vol dir entendre com està construïda una obra.
I ara anem a altres temes. Aquests dies he començat a pintar el meu primer oli. De moment està sortint fatal. No semblo tenir molta mà. I això em reafirma en la noció que tot art s'articula a l'entorn de la noció de tècnica i procediments. Si no coneixes la tècnica a aplicar no podràs arribar al resultat. Estic pintant i dibuixant sobre uns esquemes molt tradicionals, però em sento molt més a prop dels minimalistes pictòrics i escultòrics que dels pintors de paisatges (això sí, tinc un Moliné a l'habitació perquè comprar una escultura de Donald Judd està fora de les meves possibilitats).
També he començat un curs d'escriptura creativa. Una de les primeres coses que em toca fer és parlar d'un objecte en termes emocionals, p. ex. fent que l'objecte parli de la seva vida i simpaties. Ho he fet d'aquesta manera... i reconec que no m'identifico amb el que he escrit. Una altra cosa és que he d'estar amatent perquè crec que sortirà algun concepte útil durant el curs. També aquí, les tècniques i procediments, adaptades potser al fet d'estar treballant amb un llenguatge semàntic. Sobretot vull aprendre com estructurar una narrativa de manera coherent. Tinc idees des de fa anys, però són "tableaux vivants" no relacionats excepte com a grups conceptuals. I clar, és difícil treballar així.
Tinc apuntat que aquí volia fer una reflexió sobre Cant. No recordo què volia dir, però com a apunt ràpid diré, tornant al Feina 2.0, que una de les coses que hi he millorat és que a la versió 1.0 vaig provar d'introduir algunes "expressions" a l'estil tradicional del conservatori... i prescindir-ne a la versió 2.0 ha donat com a resultat una millora sensible de les meves pistes vocals. No vull dir que el que he après a Cant sigui inútil precisament: la meva veu ha passat d'estar a la UCI a estar plenament operativa, i això és molt. Però reconec que em quedo bastant perplex quan se'm demana "sentiment", i prefereixo cantar com em surt de natural, atenent només a freqüències, volums i l'estructura general de les cançons.
I, com a estat de la qüestió, admeto que trigaré una mica a posar-me a la feina amb l'Elbert Emulov. Acabar en poc temps el "pc", el Feina 2.0 i la sintonia del Quelcom '10 m'ha deixat bastant sense idees, i vaig una mica mecànic, apart de tenir l'agenda pleneta. Ha arribat el moment de reposar i mirar les coses amb distància. Almenys tinc pendent de gravar un tema d'inici que promet. També, està a mig formar "Els visitants", el meu grup de directe, impulsat per en Mario Clares, bateria. Falta trobar un baixista i un guitarrista (i un local). Miraré d'afanyar-me.
Per a acabar, comentar de passada que lentament vaig analitzant el "Rock Bottom" de Robert Wyatt. Hi ha tècniques força interessants, i l'únic dubte és: de veritat va ser en Nick Mason qui va produir aquest disc? Perquè és una producció certament notable, i normalment sol ser un productor discret. Bé, almenys és ell qui te el crèdit...

Encara som al dia oficial de presentació del "petit complot" (de Tired Hippo + Lluís Paloma) i ja rebem aquest meditat i lúcid text escrit pel Jordi Ibañez, actual cantant i guitarra rítmica de l'Exèrcit d'Islàndia. Pel seu interès, he optat per reproduir-lo aquí, amb permís del seu autor. Bona lectura!
*********
Amb dos projectes llargament gestats pels seus respectius autors emparedant-lo, "Petit complot" arriba sense fer massa soroll: la definitiva (esperem) versió del "(Ja) no busco feina" per part de Lluís Paloma i les avortades i represes "Bedroom tapes" de Tired Hippo poden distreure'ns i fer que passem de llarg d'aquestes quinze cançons. Seria un error. Com també ho seria pensar que això és la seqüela de "Febrer": aquí hi ha intercanvi de micròfons i de papers amb lletres, aquí ha un projecte compartit al 50% i on cada part aporta quelcom a les cançons de l'altre (amb l'excepció de "Boston tea party"; potser m'equivoco però no he sabut trobar la mà del Ferran enlloc). El punt de partida és, no cal dir-ho, prou interessant.

Tanmateix, el joc no s'ha portat a l'extrem. El disc no ens diu com seria una cançó de Tired Hippo passada pel filtre d'un Lluís amb plens poders. Ni a l'inrevés, tot i que "Brillant" i "El poble del somni d'aigua" són el més semblant a una resposta que ara mateix podem trobar. Per desgràcia, de moment ens quedarem amb les ganes de saber com seria una cançó escrita amb aquestes quatre mans. Segurament hi ha hauria discussions i lluita d'egos (en el bon sentit de la paraula) però també hi hauria consensos i un resultat més que vàlid. "Petit complot" n'és la prova: funciona com a àlbum i no transllueix els problemes de mescla que, teòricament, va patir quan començaven les calors de l'estiu. Parlant de mescles, la precipitació de "Febrer" aquí no fa acte de presència, afortunadament (només uns problemes de desincronització de guitarres al final d'"El poble del somni d'aigua"). I és que aquest és el disc més plàcid que he escoltat dels Tired Hippo (no podria dir el mateix del Lluís: el "Corrupció" li podria discutir el títol).

Clar i ras: aquest és el disc "maco" dels Tired Hippo. No hi trobem cançons accelerades, ni temàtiques angoixants; és significatiu que l'excepció a la regla sigui "Cel", gravada quan bona part del disc era enllestit, en el temps de descompte. Martins que no criden, Stratos que quan s'alteren una mica massa es comprimeixen, mandolines i banjos de fons, teclats que no tenen un protagonisme tan gran com podriem esperar del Lluís i, a nivell de lletres, una sensació de cercar la bellesa, no el cantó complicat de les coses (fins i tot les queixes que sentim són a mitja veu i amb una certa resignació; aquí penso especialment en les cançons del Ferran) i fins i tot un alè de llegenda ("Shelby Avenue bridge" i "El poble del somni d'aigua", made in Lluís). El disc comença d'una manera especialment angelical: la veu de la Mireia domina aquesta primera meitat i no ho dic només per "Winter boots": coprotagonista de "Tant pis!", quasi celestial a "Shelby Avenue Bridge" (com a "Brillant", a la recta final del disc) o decisiva per donar matís a "29-F, St Jordi", la seva veu és tan efectiva com sempre, amb la qual cosa estem parlant de grans resultats. Això sí, segueixo sense entendre la lletra de "Winter boots", especialment la tornada, suposo que la dicció i la mescla m'impossibiliten saber quines paraules està dient. Igualment es tracta d'unes de les millors que ha fet de moment la Mireia, porto dient-ho des de que la va penjar al seu flog o la toca en festes d'aniversari, encara que se li fa un flac favor posant-la davant de tot. Sé el que se'm pot dir com a rèplica: i on la posem? Les aportacions de la Itzi i la Mireia són molt valuoses però, simplement, no encaixen del tot aquí: són en anglès i, especialment la cançó de la Itzi, apunten en una altra direcció. Confinada al final del disc i precedida per un tema instrumental, sembla el tema fantasma de l'àlbum.

I entre aquestes dues cançons, una unitat musical buscada i trobada gràcies a una producció adequada, homogènia, continuista i sense sobresalts (aquí de nou "Cel" trenca la baralla amb el seu final cosí germà del "Less than you think" de Wilco). El Lluís sembla especialment impermeable, amb les seves estructures més fermes que mai: inicis directes a l'estrofa, sense intro i amb veu d'entrada, veus doblades, reverb catedralici, solos entre estrofes, strings... Sonarien les seves aportacions estranyes si les posessim en un disc com el "Feina"? En absolut. La seqüenciació i l'ambientació musical reforcen la idea d'unitat, també hi ajuden les variacions marines (els antics "bits", un experiment que superarà l'estatus de simple anècdota si la música dels autors pren direccions més cinemàtiques). Plats forts? Els temes que més fàcilment es van gravar: "Tant pis!", "29-F, St. Jordi", o "Arribant a l'illa" em vénen ara el cap, hi afegiria "Boston Tea Party" però prefereixo l'original "Magnitogorsk". Serà veritat el lema de Neil Young i el seu fidel productor David Briggs que "the more you think the more you stink"? Més enllà d'aquests pics, la resta de l'àlbum flueix prou bé, sense desastres i amb una regularitat estudiadíssima. En un món ideal, a les llars d'infants s'escoltarien aquestes notables cançons: no, això no és cap clatellada ni cap acusació de frivolitat, al contrari, un reconeixement de la complexitat inherent de voler fer les coses senzilles.

Però anotem algunes coses que resten en lloc de sumar al resultat final. Les regles del joc han condicionat el resultat (marcat per les apreciables aportacions femenines que posen en quarentena l'estructura central i que m'atreveixo a dir que haurien de formar part d'altres projectes), que, sigui com sigui, mai cau en la sobreproducció: som davant d'un deliciós aperitiu, amb canapés realitzats amb imaginació i ofici, amb delicatessen exquisides... que, cap a la meitat de l'àlbum, no omplen del tot. Em consta que els dos autors hi han posat el 100% (no en tinc cap dubte) però de vegades sembla que portin morrió o camisa de força, que no vulguin prémer l'accelerador a fons, potser per no emprenyar l'altre. En tot cas, el proper "Lonely watcher of the skies" ens fa pensar que aquestes versions més "extremes" existeixen i que simplement no s'han inclós a "Petit complot" per no trencar la placidesa ambiental. Segurament el problema el tinc jo: la política de reciclar amb èxit material antic del Lluís i el fet que ja hagués escoltat en directe les millors cançons que el Ferran ha aportat a aquest projecte m'han restat capacitat de sorpresa. Potser la producció volgudament preciosista alimenta aquesta sensació. Però estic sent torracollons: això són petites pegues a un disc que, insisteixo una vegada més, funciona i aconsegueix transportar-te (molt lluny en l'espai i el temps en les cançons del Lluís, molt lluny en el mon interior de les cançons del Ferran, que definitivament ha trobat una mirada pròpia a l'hora de fer les seves lletres; el Lluís ja fa anys que la té, encara que, molt sanament, es troba en ple procés de redefinició del seu estil). Hi ha una altra virtut igualment important en aquest "Petit complot": les lliçons que els dos n'hauran extret, que faran que aquest petit gran pas de dos valuosos músics ressoni en un futur molt proper, ja que els dos tenen projectes en marxa, alguns d'immediata aparició. Els esperem impacients. Tired Hippo han fet el seu disc més accessible i que pot aconseguir-los un nou públic si el mouen: agradarà a un espectre de població amplíssim. Sense voler-ho, semblen una mica més universals. Pel que fa al Lluís, segueix conreant el seu llibre d'estil clàssic, que no és poc (ja hi haurà temps per sacsejades i revolucions sonores i temàtiques en gravacions que portin el seu nom). Felicitats novament, un plaer haver-ne format part.

A la fi tenim amb nosaltres el "petit complot", una hipòtesi de Tired Hippo i Lluís Paloma. Un disc que ha significat molt per a nosaltres, i que només puc descriure com una experiència de gravació molt profunda. Hem trigat nou mesos a gravar-lo, entre desembre de 2009 i agost d'aquest 2010, fent-ne de moment una autoedició de 100 còpies (si algú el vol publicar comercialment, es pot posar en contacte amb nosaltres deixant un comentari aquí). Per a presentar-lo, hem fet un escrit a quatre mans que s'acaba de publicar al blog de Tired Hippo i on expliquem l'essencial sobre aquest projecte, apart d'analitzar una per una les cançons que el componen (us asseguro que no en sobra ni una). Us en deixo l'enllaç:

http://tiredhippo.blogspot.com/2010/10/petit-complot-una-hipotesi-de-th-lluis.html

Avui la cosa anirà de DVDs. N'he localitzat dos de dues bandes extingides que segueixo. Comencem pel de Dire Straits. Recentment s'ha llançat a bombo i plateret una edició comprehensiva d'Alchemy (1984), amb dos CDs i un DVD. Com és sabut, documenten un concert al Hammersmith Odeon de Londres el 22 de juliol de 1983 (el Mark Knopfler ha donat a entendre al "booklet" que, encara que també es va gravar el "show" del 23 de juliol, es van fer servir només gravacions del dia 22, aparentment perquè ell estava massa cansat com per a posar-se a escoltar masters -pocs podrien aguantar el ritme de concerts que duien aquella gent, certament- i recordava la del 22 com una bona nit). Els CDs, ben masteritzats, recullen el concert sencer (incloent el tema "Love Over Gold"), dividit en dues parts. La primera ha estat descrita pels crítics com una mica lenta. En realitat, és una sensació que no ens abandona en tota l'escolta. Analitzem-ho: la veritat és que el repertori està ben escollit, dins del que podia oferir en aquella època el repertori de Dire Straits (en un moment ambiciós, però sense els èxits del futur "Brothers In Arms"), i en alguns casos els arranjaments de directe beneficien clarament cançons que en estudi havien sonat molt despullades. Els solos, evidentment, són excel·lents. I el públic s'ho va passar en gran, com queda de manifest pels vitors constants que se senten al disc. Què va fallar, doncs? Bé, en el concert com a tal, res. És només que la idea de fer llargues intros "planadores" i nous passatges "de solos" no sona igual d'excitant en un sistema domèstic que pels altaveus de PA del Hammersmith Odeon, i de vegades costa una mica mantenir l'atenció. Un document important per a fans, però potser no tant per a l'oient casual.
El DVD, mentre, ens ofereix el concert (menys "Love Over Gold") amb so i imatge. El so és molt bo. Però la imatge falla. No pel contingut, sinó pel master: és una cinta de video amb molt poca definició pels estàndards actuals, i la transferència a DVD no pot evitar accentuar el fenòmen, fins i tot comptant-hi el meritori treball de polit que fa que almenys la imatge sigui perfectament estable -un gran què!-. És bo tenir aquest document en un DVD enlloc d'en una cinta VHS feta pols, però reconec que en alguns moments la imatge "estranya" em va costar una mica de visionar. Els extres, almenys, són de pes: dues actuacions-d'una-cançó a la TV, interessants de tenir, i el documental "BBC Arena: Dire Straits" que, sense pretendre ser una cosa molt profunda, ofereix prou pistes de les dinàmiques internes del grup el 1980 com per a valer la pena de veure (va ser l'últim any de David Knopfler com a guitarra rítmica del grup, i el documental recull el darrer concert on ell va tocar, més imatges d'un assaig on el Mark li diu al David com ha de tocar, i un pla final del David reflexionant sobre "el que passa entre germans", inhabituals en els documentals rock de l'època).
L'altre és "ABBA In Japan". Com a plat fort, recull un especial gravat per a la TV japonesa el novembre de 1978. La majoria de cançons estan fetes amb playback, però tres d'elles ('Money, Money, Money', 'SOS' i 'Thank You For The Music') estan tocades en rigorós directe amb músics i curiosos arranjaments (no igualen a les versions d'estudi, però s'agraeix l'esforç). A més, els productors del DVD s'han pres la molèstia d'anar als masters de video originals, amb el que les cançons es presenten senceres i a pantalla completa (fins i tot amb un tema, 'If It Wasn't For The Nights", que també se'ns ofereix com a bonus amb la mescla primerenca que va formar part de l'especial original). La qualitat d'imatge és força bona, tenint en compte que ve d'un master de video (és molt més agradable de veure que el video de Dire Straits). I l'especial en si és remarcable: hi compto quatre escenaris diferents, tots ells molt el·laborats, amb un vestuari variat pel grup i, fins i tot, ballarins en un parell de cançons (fan riure una mica, malgrat ballar molt bé). Una manera cara de fer televisió, i aconsegueix mantenir l'interès.
Aquí, el que falla són els bonus. Fora de la cançó extra, que ja hem comentat, bàsicament es tracta de dos documentals, filmats en pel·lícula. Un d'ells documenta la seva visita al Japó el novembre de 1978. Toscament filmat, se'ns informa que va ser fet per a ser projectat als cinemes japonesos. Un aspecte queda clar: el grup es passa l'estona d'emisora en emisora, amb pauses només per a parlar superficialment amb alguns fans o per a deixar-se fer fotos picant amb uns martells típics. L'Anni-Frid es passa part del documental cantant una cançoneta típica sueca. No treus cap conclusió sobre ells excepte que van molt amb compte amb la seva imatge i s'amaguen sota comportaments estereotipats. I aquesta és la debilitat del documental, que perd així qualsevol sabor que hagués pogut tenir. El segon documental, una mica més llarg que el primer i que documenta el seu tour japonès de 1980, només varia en el fet que hi apareixen imatges dels seus concerts allà... fent playbacks invariablement i a més amb les cintes una mica accelerades. La sensació que treus és que són sossos com a persones. I el mateix li passa al documental. Està bé tenir-ho, però poca gent veurà aquests bonus més d'un cop.