Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, de juny 29, 2010

Després de l'indignant atac contra Catalunya que ha suposat la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, és el moment de dir:
-Un estat que tomba, amb la sentència d'uns pocs jutges nomenats per dos partits, allò que han votat milions de persones, no es pot anomenar a si mateix democràcia ni pot aplicar-se a si mateix l'etiqueta d'estat de dret (quin dret? Si se'l passen pel folre quan volen!).
-Moltes de les retallades que ha aplicat el TC ho han estat contra el dret de la llengua catalana a ser emprada amb normalitat. Això confirma que l'Estat Espanyol continua embrancat en el seu intent perpetu de genocidi cultural contra Catalunya i el català, en una situació de diglòssia on la llengua espanyola és emprada com a arma política per a esborrar-nos, políticament i cultural, del mapa.
-No ens enganyem, l'objectiu d'algunes de les retallades (o potser de totes) és mantenir l'espoli fiscal del qual Catalunya és víctima. Espanya ha malbaratat sistemàticament els diners que ens ha pres, i que no hagi estat fins ara que la UE i els EUA hagin obligat el govern espanyol a prendre mesures d'austeritat (discutibles per atacar a sectors dèbils de la població enlloc de, per exemple, retallar despesa militar) es deu a que fins ara la enorme quantitat de diners que ens xuclaven ocultava la nul·la capacitat de l'estat espanyol per a autogestionar-se econòmicament amb correcció i criteri. La frase és: "ja ho pagaran els catalans!"
-Òmnium Cultural ha convocat una manifestació unitària per a demanar respecte a l'Estatut votat pels catalans el 2006. Aquí, però, hi ha un problema: molts ens hem adonat ja que l'encaix de Catalunya dins d'Espanya és simplement impossible. Cal fer la manifestació, però demanant directament el dret a l'autodeterminació, donat que les altres vies que s'han proposat històricament (autonomisme, federalisme) han demostrat ser completament inviables. De fet, la Plataforma pel Dret a Decidir ja ha informat que farà la seva manifestació particular demanant el dret a l'autodeterminació. Que la manifestació unitària no acabi fragmentant-se en una munió de minimanifestacions diferenciades depèn de l'encert a escollir un lema que reconegui que l'Estatut és una via morta i que només ens queda una via per a sortir de l'atzucac: l'autodeterminació i, si així ho volen la majoria d'habitants de Catalunya, la independència. Independència que s'ha d'assolir en el context de la legislació internacional, amb el suport de la UE (no tan impossible), i passant per damunt de la legalitat espanyola (aplicada sempre contra nosaltres, ells se la salten quan volen).
-Mentre, no deixeu de votar a la consulta que s'està fent als diferents municipis catalans. S'està tramitant, al mateix temps, una ILP per a la que, a partir d'agost-setembre, es vol recollir un mínim de 220.000 signatures per a que arribi a debatre's al Parlament de Catalunya (però quantes més siguin, millor). L'Estat Espanyol ja està mirant de tombar-la a través de declarar inconstitucional la Llei de Consultes, y fins i tot en l'estat actual de coses és l'Estat Espanyol qui en darrer terme hauria d'aprovar el referèndum. Precisament per això, cal que recolzem la ILP amb el nombre més alt de signatures possible, per a pressionar tant a l'Estat Espanyol com a un Parlament de Catalunya que, en la seva actual configuració, no ha mogut un dit en favor del nostre poble. Les eleccions al Parlament de Catalunya són d'aquí a pocs mesos. Voteu a consciència: el previsible guanyador d'aquestes eleccions ja ha dit que el referèndum per l'autodeterminació "ara no toca". I sí que toca. De fet, hem de tenir tots clar que estem en un estat d'emergència nacional i que fallar ara pot significar perdre per sempre.

dilluns, de juny 28, 2010

Avui poso aquí quasi la integritat d'un text que em vaig emportar a la Ràdio Municipal de Terrassa el dia 9 d'aquest mes (programa El submarí, del que m'ha quedat un bon record), per a anar ben preparat. Només n'he suprimit un paràgraf d'informació circumstancial, i hi he fet un parell de canvis de detall. L'incloc aquí perquè, tot i que una part de la informació és ja coneguda, és un bon resum d'on sóc ara respecte de la meva obra, així com de les meves influències (una llista no exhaustiva, però més que suficient).

********************

Obra acabada:

Corrupció Automobilística A Liechtenstein (2004)

¡El Jabón A Pista!
Marcianitos con Queso A les fines herbes
Dos Rellotges Fan Un Litre
Granollers, Menú Infantil
Màgia de la C.N.T.': Cinta de Gra
El Patinet És El Principi Abstracte Del Pollastre a l'Ast
¡Hurra, Burra!
Orpheum Blum Music Leath Wards
Moscas en Moscú
La Dolça Torradora En La Primavera del '65...

74 minuts

Requiem (2008, partitura)

Requiem (o Introitus)
Kyrie
Dies Irae
Tuba Mirum
Rex Tremendae
Recordare
Confutatis
Lacrimosa
Domine Jesu
Hostias
Sanctus
Benedictus
Agnus Dei
Lux Aeterna

44 minuts

(Ja no) busco feina (2009)

1. Automatic Day
2. Amsterdam
3. Llàgrimes
4. La crucifixió dels Beatles
5. George Harrison
6. U.F.O.
7. Tot el que s'ha perdut
8. John-------
9. Somni Andorrà
10. Vol de nit---
11. Hotel Renaissance
12. Hindemburg
13. Misticismes
14. Funeral
15. Vull ser lliure
-------------------
16. 2000 mosquitos (enllaçar amb)
17. El cotxe del gat

60:21 (pot ser que el modifiqui mínimament aquest estiu).


Pendents:

Monstres molt bèsties

En procés. Intentaria barrejar el tipus de producció densa de mur de so amb els acords complexes de la clàssica contemporània. Tinc clar que després d'anar al ralentí al "Feina" he de tirar endavant com sigui.

Elbert Emulov

Un "Corrupció II". Les pistes de base estan acabades des de 2007, però he hagut de descartar les lletres per massa poc mètriques i perquè el concepte (que comportava que fós el disc amb més morts de la Història) s'havia quedat antiquat i igualment podia resultar massa carregós per al pobre oient. Aquí he de començar de nou. El disc va ser confegit de manera caòtica i va passar per diverses encarnacions, com una proposta d'òpera que va fallar perquè qui n'havia d'escriure el llibret mai no ho va fer, o un disc doble que va provocar crítiques perquè la meitat del material no era bo. Al final vaig ajuntar el millor del que tenia, incloent les poques cançons que tenia destinades al...

Disc de vaixells

No n'existeix res. És un concepte que existeix des de 2004 i tinc llibres sobre tots els vaixells dels que vull parlar menys un. El problema és que hauria de ser el disc que superés al "Corrupció", i m'adono que necessito de tant temps, espai, idees noves i gravacions d'efectes sonors de qualitat que a hores d'ara em sembla quasi impossible realitzar-lo.

********************

Produccions:

Febrer amb Tired Hippo (2008)

Quatre temes escrits pel Ferran Baucells, més una intro que vam improvisar a l'estudi. Penso que el millor tema és "Potser... després...".

Petit Complot amb Tired Hippo

Està en realització, bastant avançat. Aquest cop hi haurà temes de quatre persones: el Ferran Baucells, la Itziar Goñi, la Mireia Pasqual i en Lluís Paloma. Dos temes a destacar: "29 de febrer" del Ferran, i "Shelby Avenue Bridge", un experiment de country-bluegrass orquestrat del Lluís.

Un EP amb The Big Head Troubled Boy, en realització, probablement amb una producció mínima.

I demos per a TH ("OVNI", "De rius i mars", "Point and Shoot") i per a No nos llamamos Fiodor.

************

Influències:

"Another Look At Harmony, Part 4" de Philip Glass (1975; també Music In Twelve Parts, Part 1 de 1971)

“Four Organs” de Steve Reich (1970; també la seva The Desert Music de 1984)

"Four Violins" de Tony Conrad (1964)

"Day of Niagara" de LaMonte Young (1965)

"Ascension" de John Coltrane (1965)

"Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" dels Beatles (1967, també, dins l'Àlbum Blanc, "Revolution 9", 1968)

"Pet Sounds" dels Beach Boys (1966; també Smile, de 1966-67)

“I Hear a New World” de Joe Meek & The Blue Men (1959)

L'obra completa dels Dukes of Stratosphear (1985-87, publicada al CD "Chips from the Chocolate Fireball")

"After Bathing At Baxter's" de Jefferson Airplane (1967)

"Electric Ladyland" de Jimi Hendrix (1968)

"The Velvet Underground" (1968)

"All Things Must Pass" de George Harrison (1970)

"Layla and Other Assorted Love Songs" de Derek and the Dominos (1970)

"Pacific Ocean Blue" de Dennis Wilson (1977)

"Automatic for the People" de R.E.M. (1992)

"Time Out of Mind" de Bob Dylan (1997)

"Yankee Hotel Foxtrot" de Wilco (2002)

"Sinatra Sings for Only the Lonely" (1958. També “Watertown”, de 1970)

"Ella Fitzgerald Sings the Cole Porter Songbook" (1956)

“O canto livre de Nara”, de Nara Leão (1965)

“Las 4 estaciones del amor” de Natalia Lafourcade (2007)

"An Elegy to Our Forefathers" de Charles Ives (1919; també la seva "Central Park in the Dark, de 1906)

“Missa Glagolítica” de Leos Janaceck (1926)

"Simfonia dels Psalms" de Stravinsky ( 1930)

"Amériques" d'Edgar Varèse (1921)

"Wozzeck" d'Alban Berg (1925)

"Requiem Alemany" de Johannes Brahms (1866)

"Wie der Hirsch Schreit" de Felix Mendelssohn-Bartholdy ( 1838)

"Beim Schlafengehen" de Richard Strauss (1948)

"Carillon de Westminster" de Louis Vierne (1927)

"Passió segons Sant Mateu" de J.S. Bach (1729)

"In Paradisum" del Requiem de Gabriel Fauré (1889)

"In Paradisum", del Requiem de Maurice Duruflé (1947; també el Sanctus de la seva Missa Com Jubilo)

"Tristan und Isolde" de Richard Wagner (1865)

"Preludi a la migdiada d'un faune" de Claude Debussy (1894)

"Sederunt Principes" i "Viderunt Omnes" de Perotin (ca. 1200)

"Faded Love", de Bob Wills, en la versió de Patsy Cline (1963)

"Blue Moon of Kentucky" de Bill Monroe (1947)

"Sweetheart of the Rodeo" dels Byrds (1968)

"Johnny Cash Sings the Songs of the True West" (1965)

"Songe d'Automne" d'Archibald Joyce (1908; també la seva "Dreaming", de 1910)

"Reflections" d'Albert Ketèlbey (1921)

"Córdoba" d'Isaac Albéniz (1894)

"La leyenda del tiempo" de Camarón (1979)

"Per al meu amic" de Joan Manuel Serrat (1973)

"The Dark Side of the Moon" de Pink Floyd (1973. També la peça “Echoes”, de 1971)

"Bookends" de Simon and Garfunkel (1968)

"What's Become of the Baby" dels Grateful Dead (1969)

"Little Boy" de Phil Spector i les Crystals (1963)

"This Could Be The Night" de Phil Spector amb el Modern Folk Quartet (1965)

"Everything Under The Sun" de Phil Spector amb les Ronettes (1966)

“I'll Never Need More Than This” de Phil Spector amb Ike i Tina Turner (1967)

"Amazing Grace" versionada pels Royal Scots Dragoon Guards (1972)

dimarts, de juny 22, 2010

Avui he fet el meu primer concert pel sistema de pregravacions, a les 18:30 al Casal Cívic del Pla del Bon Aire, en ocasió del dia de portes obertes (també hi exposo, fins l'1 de juliol, un dibuix, còpia d'un Sorolla, a la col·lectiva que s'ha muntat en una de les aules, on hi ha força bons quadres). Ha estat una mica caòtic: l'acústica de la sala no era l'adequada, l'equip de l'AVV està pensat per a megafonia i no com a alta fidelitat, i seguir el CD (que controlava una altra persona) era molt ardu en aquestes circumstàncies. També, hi havia gent parlant a la sala (durant els primers minuts). Però a la trentena de persones que estaven pel concert veig que els hi ha agradat. Potser perquè he improvisat un bis "a pelo" i això veig que funciona. En tot cas, objectiu acomplert: gent contenta, i jo he pogut cantar els temes amb part de guitarra (la "Califòrnia") sense problemes destacables. A petició del Petiso, us passo el set list:
Automatic Day
Amsterdam
Hotel Renaissance
Crucifixió
UFO
Shelby
TorradoraMarcianitos (medley)
Sanctus
Bis: I've Got You Under My Skin, a pelo (en tinc partitura original)
**************
A la nit, el Petiso m'ha passat la notícia: no he passat a la primera fase del Sona 9. Confirmat: la indústria m'odia. Però m'adono que no és una situació que m'inquieti terriblement. Per una banda, l'Exèrcit d'Islàndia sí que han entrat entre els 18 escollits (i crec que s'ho mereixen). Per l'altra, m'adono que només participava per a intentar trencar el bloqueig i que els premis no m'interessaven. I la veritat és que promet ser un estiu molt dens per a mi. Per començar, tinc dos discos a mig i voldria acabar-ne almenys un. Tinc a mig una partitura per a un concurs des de fa cinc anys, i voldria acabar-la. Hi ha alguna proposta per a crear algun nou tema, i agost pot ser un bon moment per a abordar-lo. Vull regravar la veu de "Tot el que s'ha perdut" perquè hi manquen dos versos que em vaig descuidar el desembre passat per purs nervis. Hi haurà sessions pel disc amb TH (i hi ha un mig pla per a acabar-lo). Hi ha cert projecte per a uns decorats, a encarar pel nou curs. I diria que em deixo alguna cosa. En fi, que aniré distret, aquest estiu.
**************
La darrera incorporació al meu paisatge sonor particular és "Watertown". Que què és? Doncs un disc de Frank Sinatra que el 1970 va passar pràcticament desapercebut, i que em sembla molt reivindicable. El disc, creat per Bob Gaudio i Jack Holmes, explica una història d'amor perdut, a la manera típica de Sinatra. Però enlloc de reunir estàndards seguint una determinada seqüència, el disc és tot de nova creació, amb el concepte més concentrat de tota la discografia d'en Sinatra, una història molt austera on importen més detalls aparentment banals que els punts més importants de la història. I funciona. Suposo que el fiasco comercial i crític d'aquest disc en el seu llançament té a veure amb que és un disc de soft rock, enlloc del jazz-pop dels seus discos clàssics, i amb el to decididament desesperançat de la història, amb un Sinatra més trist que mai. Si n'hagués de destacar un tema, aquest seria "Elizabeth". M'hi sento molt proper.

diumenge, de juny 13, 2010



El concert de divendres va anar bé. Crec que hi devia haver una trentena de persones (suficient per a un local relativament petit), i una part d'elles no eren coneguts. És un bon començament. Fins i tot algú té apuntat el telèfon d'un noi que es va oferir a fer-me de bateria (inici d'un La Poma Voladora Live Project? No ho tenia pensat així, però veig que de l'escenari no me n'escapo). El concert en si es va dividir entre les dues tandes de cançons grupals (on els que tenien més feina eren el Raül, el Jordi i el frn, moltes gràcies a tots ells), quatre cançons de jo amb algun instrument (les que em van costar més: certament no sóc en Jimi), i dos covers amb jo "a pelo" (que van ser el que més va agradar, si jutjo per la reacció del públic). En fi, crec que hi havia gent que portava anys esperant-ho (per relativament poca que pogués ser), així que d'alguna manera he fet els deures. Ara, concert karaoke amb pistes pregravades i jo cantant al damunt, el dia 22 a la tarda al Casal Cívic Pla del Bon Aire (on també podreu veure un dibuix meu, còpia d'un Sorolla, en una exposició col·lectiva dels de dibuix). I fins al setembre.
**********
Ahir la manifestació va anar molt bé. En un primer moment pensava que seríem IV i el gat, però al sortir de Via Laietana es va fer clar que érem molts més que els 50.000 que conservadorament van calcular els de la PDD (els 5.000 de la Guàrdia Urbana no se'ls creuen ni ells). Manifestació pacífica. Jo fent més fotos que ningú. Gran desplegament de Mossos al voltant de la mani i sobretot a davant del Parlament (quina por...), però un dia serem nosaltres qui seurem als escons del Parlament. En tot cas, TV3 no hi era per enlloc. Montilla, no silenciis la veu d'un poble. I si no, dimiteix!
**********
Aquesta tarda he anat a veure els Tallers d'Òpera. Punts forts: bona elecció d'òpera ("Dido i Eneas" de Purcell, coneguda però almenys personal); addició de violí, viola, violoncel i oboè al típic piano (lleument desafinat) amb bon resultat; escenari relativament ben plantejat; relatius bons resultats musicals en general. Punts no tan forts: potser un cor d'alumnes de Cant hagués pogut precisar més els cors (tot i que igualment els resultats del cor de veus mixtes han estat per damunt dels d'altres anys); i s'han de fer matisos sobre les tres solistes (la Dido és la que ha rendit més, cosa que guanya mèrit sabent que no estava bé de veu; la Eneas ha cantat amb dignitat però sense saber molt bé què estava fent allà dalt; i la multipersonatge també ha cantat amb dignitat, però li faltava dramatisme -ja és ella mateixa, fa anys que la segueixo i sempre ha estat així-). Igualment ha estat probablement la millor representació que han fet, en general. Si recordem el ridícul que jo personalment vaig fer a l'Elisir d'Orrore o la pífia col·lectiva de fa molts anys a "La Clemenza...", no em puc queixar.
Però ara escolto "Handshake Drugs" de Wilco i és més el que jo vull fer. No vull dir que l'altre no sigui vàlid, però ara vull innovar.
**********
La darrera descoberta que he fet és el disc de Dion Dimucci "Born To Be With You", editat el 1975 i majorment produït per Phil Spector, en el seu estil "pausat" dels 1970es. Crec que és el millor disc de Dion. Inclou dues cançons d'un single de 1970, menys denses, que equilibren bé les set cançons que aporta Mr. Spector. El so recordaria a la posterior producció de Spector del "Death of a Ladies' Man" de Leonard Cohen, menys els sintes. És un disc per a escoltar a casa, amb calma. Ha anat creixent dins meu. És el gran disc perdut del Spector, i en Dion fa una bona feina a la veu, tot i que és només ara que es veu el tipus de disc que és. El 1975 els crítics el van deixar pel terra, i es va vendre poc. Per cert, crec que la bio del Spector que comentava fa un parell de posts és el llibre més trist que hagi llegit mai. Malgrat que l'admiri com a productor, no vull ser Phil Spector.

dijous, de juny 03, 2010

Ja es oficial: he acabat la carrera de Cant. Reconec que vaig anar a l'audició d'ahir tan nerviós que vaig haver de prendre calmants i entre les meves dues intervencions em va costar mantenir-me despert. Però sembla que va funcionar. La primera intervenció va ser per a cantar l'ària de baix de la Cantata BWV 4 de Bach (la que portava més segura). La segona, per a cantar una ària de Jean Paul Martini (Bianco), finalment cantada en francès, i la meva elecció, "The Housatonic At Stockbridge", de Charles Ives, un habitual d'aquest blog. A partir d'aquí, balanç d'aquests anys. Interpretativament, crec que la millor interpretació que he fet ha estat la d'Angel Eyes (de Matt Dennis; és cert que la cançó em tocava molt de prop, i que tenia destinatària), seguida potser per la d'I've Got You Under My Skin aquest mateix curs (la tenia de reserva des que a tercer curs no em vaig atrevir a fer-la; en aquesta versió, millor moment com a pianista del Joan Aloy). Les clàssiques van fallar poc, en general. En canvi, l'estrena mundial de "Funeral" va fallar (culpa exclusivament meva, no em sabia prou bé la cançó i em vaig encallar dos cops amb la lletra; aquest curs l'hem repetida -millor- amb el Joan Aloy), i recordo l'any de l'Elisir com a poc productiu (a l'Elisir no vaig tenir cap marge per a aportar res al meu personatge, la partitura era fluixa, i la gent em recorda rendint molt per sota del meu nivell habitual, obeïnt instruccions més que no pas actuant; a més, vaig haver d'aprendre'm dos repertoris enlloc d'un, i amb la meva aposta pel Wozzeck d'Alban Berg vaig fallar estrepitosament, malgrat que aquí sí que creia en el material -no he escrit cap llibret d'òpera perquè Berg va dir en dos minuts i mig el que jo hagués volgut dir en una hora llarga-). Sobre els/les professors/es, recordar a en Carles Ortiz, que va treballar amb mi durant dos anys per a possibilitar-me entrar a Cant -i recuperar la meva veu des d'un estat de rigor mortis-, na Montse Solà, que em va acceptar a Cant (tot un mèrit!), i na Maria Mateu, que penso que ha fet una bona feina amb mi durant tants anys. També, a en Dani García, que em va acompanyar al piano quasi tots els cursos. A tots/es ells/es, gràcies infinites.
Llàstima que no pugui seguir a un ensenyament superior: des d'Ensenyament Avançat no es pot accedir directament a estudis superiors, i aquests estan centralitzats a l'ESMUC i el Conservatori del Liceu, tots dos a Barcelona, costosos i amb currículums que exigeixen passar-se dies sencers a Barcelona entre dilluns i divendres durant el curs. Impossible per a mi.
D'altra banda, hi ha un punt important a remarcar: aquesta és la primera vegada que acabo uns estudis des que amb 17 anys vaig acabar el batxillerat artístic. Mitja vida.
**********
Aquest matí la meva mare m'ha dit que han parlat de mi a la Ràdio Municipal de Terrassa. Quelcom així com "sembla que es tracta d'un músic molt obert que respon a l'etiqueta d' antifolk terrassenc". I han anunciat seguidament l'entrevista del dia 9. Crec que tot plegat pot ser divertit.
**********
Finalment he vist el documental "Adéu, Espanya?". Una anàlisi bastant bona de com està el pati (si deixem de banda que el tema del Quebec sembla ser només per a blancs). Personalment, crec que el motiu més fort que tinc per a ser independentista és la sensació corroborable que l'estat espanyol és enemic meu. I jo vull viure en pau.
**********
Estic escoltant el "Where Are You?" del Sinatra. Amb cançons com la titular, "The Night We Called It A Day" o "Where Is The One?", és un àlbum major. Dues reflexions a contrapèl: 1) Estic sol. I a qui li importa? A mi no, precisament; 2) M'adono que en aquest darrer any he près una direcció molt progressiva, estic famolenc d'idees noves o, almenys, potents. Crec que algun dia em retrobaré, musicalment parlant, amb els meus amics més personals: tots estem en cerca d'estil, i aquest curs ha estat de transició per a tots. Però els pocs contactes que he tingut amb el món coral m'han sonat a passat. Tots volen que torni, però jo hi retrobaré les persones, no un projecte musical compartit. És la nit i el dia. Tinc por de tenir ego, però tinc clar que per a mi el sentit de fer música és anar endavant, fer-ho cada dia millor. No hi haurà cap més "Corrupció", però hi pot haver alguna cosa diferent esperant-me, i l'he de cercar activament. Fer el que ja s'ha fet no té sentit.
Tinc intenció d'acabar el disc amb Tired Hippo. Com, no ho sé, i penso que he d'estar obert, tot i que el que portem fet marca una direcció molt concreta que diria que ens està confonent a tots (i faig autocrítica per l'inflexible que m'hagi pogut mostrar en algun moment). També hi ha a mig fer un projecte amb The Big Head Troubled Boy, i segurament l'acabi en un format mínim de guitarra, veus i reverb (segurament ella ho preferirà així, i sona prou consistent, només falten algunes pistes de veu). I dos possibles àlbums meus a avançar durant l'estiu.
I a finals de mes, a buscar professor de guitarra.
**********
Finalment, dues entrades destacables al blog Nada Plausible d'en Toni Noise. La primera es refereix directament al "Feina":
http://nadaplausible.blogspot.com/2010/05/ja-no-busco-feina-2009.html

L'altra és més antiga, però crec que no l'havia enllaçada, i la crec important a efectes de recompte:
http://nadaplausible.blogspot.com/2009/12/what-marx-wills.html