1) Acabo d'escoltar UN ALTRE FAKE de "Carnival of Light" dels Beatles, fet a partir d'altres fakes famosos de la cançó i ajuntant-los tots per a aconseguir 13:48, però no de caos sino d'una mena de dub que en si mateix no deixa de sonar interessant. Estic prenent inspiració per a refondre "Les Loups de Chandelier", no puc editar la pista original perquè un dels sons podria estar protegit per patents, i de totes maneres crec que puc treballar-la més i que sigui una bona cacofonia enlloc d'un simple (i fred) farciment.
2) Dissabte passat vam escoltar el Miguel Ballester tocant la bateria al Crossroads. Un trio d'instrumentistes del copón, tocant megabé, pel que va ser una bona nit. Única pega, que va ser un concert de versions, el qual li treia una mica de factor sorpresa. Però va estar bé de totes maneres, i ho vam gaudir.
3) No em puc treure del cap el "Sanctus" de la Missa Op. 11 "Cum Jubilo" de Duruflé. La idea bàsica és supersenzilla, però (almenys en la versió orquestral amb timbals) l'ambient que crea és increïble. Només una decepció: he descobert que Duruflé harmonitzava cants gregorians enlloc de pensar melodies pròpies. Però fins i tot així són les millors harmonitzacions de la Història.
4) El dia 9 vaig començar una nova cançó... que allà s'ha quedat. No sé com acabar-la. I amb el Toni Noise vam descobrir el "Scary Monsters and Super Creeps" de David Bowie, i reconec que en puc aprendre coses, que va més enllà del que feien els mestres dels 1960es. No sé com fondre-ho tot. I vull anar una mica més enllà en la meva obra.
dimecres, de febrer 17, 2010
dissabte, de febrer 06, 2010
Breu entrada per a dir que m'he animat i he anat al concert de D'callaos a Faktoria. Musicalment crec que, fins i tot comptant que és un grup ostensiblement "de festa", allò és sòlid, seriós i ben interpretat. La sorpresa és bona, i he decidit mirar de seguir-los en el que pugui. També m'ha agradat sentir algun passatge de "La leyenda del tiempo" (encara que sigui fonamentalment el hit "Volando voy"). Valen la pena.
Això sí, no m'imaginava que hi aniria tanta gent. I no m'ha agradat constatar que la gent que tenia al voltant havien pagat 10 € per a... xerrar, cridar-se, xiular, obrir-se pas a empentes... Això ho podien fer al carrer tranquilament i deixar-nos tranquils als que volíem escoltar (tot i que és cert que al grup les entrades extra li aniran bé). Per a mi, la música és santa, i quan es va a un concert es va a escoltar. Més relaxadament o més concentradament. Per a mi el problema és que, fins i tot amb la megaamplificació de Faktoria, amb tota aquella remor de fons la música sonava plana, es perdien els passatges més tranquils i no hi havia manera d'entendre res del que cantava o deia la cantant. Confesso que per aquesta part m'he posat una mica nerviós, i que fins i tot m'he mogut una mica per la sala buscant un racó més tranquil, sense acabar-ho d'aconseguir.
Això sí, no m'imaginava que hi aniria tanta gent. I no m'ha agradat constatar que la gent que tenia al voltant havien pagat 10 € per a... xerrar, cridar-se, xiular, obrir-se pas a empentes... Això ho podien fer al carrer tranquilament i deixar-nos tranquils als que volíem escoltar (tot i que és cert que al grup les entrades extra li aniran bé). Per a mi, la música és santa, i quan es va a un concert es va a escoltar. Més relaxadament o més concentradament. Per a mi el problema és que, fins i tot amb la megaamplificació de Faktoria, amb tota aquella remor de fons la música sonava plana, es perdien els passatges més tranquils i no hi havia manera d'entendre res del que cantava o deia la cantant. Confesso que per aquesta part m'he posat una mica nerviós, i que fins i tot m'he mogut una mica per la sala buscant un racó més tranquil, sense acabar-ho d'aconseguir.
Comento ara el concert que Tired Hippo (en la seva encarnació mínima de Ferran Baucells a la guitarra i veu i la Mireia fent segones veus i alguna veu a solo) van donar el 30 de gener passat a L'ovella negra del Poblenou. Va ser una actuació mínima de 20 minuts on van estrenar "Tant pis" (jo creia que es titulava "Tampi"), però va tenir el que li havia faltat a l'actuació anterior a FNAC de l'Illa, i va ser una llàstima que de tots els que seguim habitualment a TH només hi anés jo (tot i que el públic que hi anava pel grup principal van aplaudir i sumar-se a la festa com pocs; llàstima que el concert comencés tan tard).
*************************
I ara, el que queda és fer ressenya d'una sèrie de discos que he adquirit recentment o que almenys he escoltat a Spotify. Donat que no són gaire coneguts, pot ser útil que en parli, i en tot cas tinc ganes de parlar d'alguna cosa més que de mi mateix.
-------------------
Archibald Joyce: Toto/Dreams Of You/ A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra. Andrew Penny, conductor. Naxos, 8.223694. Aquest disc és una descoberta que vaig fer a Spotify. A través de la web Encyclopedia Titanica ( www.encyclopedia-titanica.org/ ), cercant dades sobre el Titanic, vaig anar a raure a una secció de "música del Titanic" que, entre d'altres coses, contenia una sèrie de gravacions antigues de cançons relacionades amb el vaixell. Entre elles, una gravació de 1912 de "Songe D'automne" (d'Archibald Joyce, ho heu endevinat), realment fascinant. Vaig passar-me anys buscant una partitura de la cançó, o almenys una gravació moderna de qualitat (ho sento, les versions jazz de la peça simplement no sonen com haurien de sonar, inclosa la de Django Reinhardt). Bé, aquesta s'hi acosta bastant. Són gravacions modernes de les peces més importants del Sr. Joyce. En les millors, l'ambient eduardià de la seva música hi és capturat molt bé (tant fa que el compositor no es mogués ni un mil·límetre del seu estil inicial, fins i tot quaranta anys després de la seva època de màxim èxit). A bord hi ha les excel·lents "Dreaming" i "Songe D'automne", i això el fa interessant, sobretot per a fans del Titanic. Punts negres: la decisió del director de suprimir certes repeticions en la música (originalment era música per a la pista de ball de just abans de la I Guerra Mundial, i en aquest aspecte la gravació de 1912 mencionada captura millor aquesta intenció), i el fet que intentar una retrospectiva àmplia de la música d'aquest autor obliga a incloure músiques per a cinema mut i peces de música descriptiva anecdòtica que estan molt per sota dels valsos que li van donar fama, i que fan que escoltar el disc en la seva integritat sigui una mica dur. Millor centrar-se en les peces curtes i fer servir el botó de skip.
-------------------
Ketèlbey, Piano Music, Vols. 1 i 2. Rosemary Tuck, piano. Naxos, 8.223699 i 8.223700. Buscant informació sobre l'anterior compositor, vaig trobar-me referències sobre Ketèlbey, i vaig cercar-ne música a Spotify. I vaig trobar aquests dos volums de música per a piano. En aquest cas són força recomanables. Sonen a música romàntica, i realment hi ha idees, amb el que fan de bon escoltar. Única pega: es colen alguns intents descriptius del seu compositor (especialment una suite una mica anecdòtica amb fragments com "Look! What's That?" o "Oh, Look at the Rabitts!"), que en aquest cas no fan baixar tant la mitjana... perquè estan tocats al piano i encaixen bé (res molt greu... de moment). Vé a compte, perquè sentir "In a Monastery Garden" al piano no fa imaginar el malament que va suportar aquesta peça el procés d'orquestració.
-------------------
Albert Ketelbey: Cockney Suite/Jungle Drums/Fiddle Fun. Orchestras conducted by the composer. Historical recordings 1908-1940. Naxos, 8.110869. Aquest disc me'l vaig comprar, físicament, animat per la bona experiència amb els dos discos de piano esmentats. La nit i el dia. Encara que aquí Naxos acompleixi amb el deure moral de preservar una sèrie de gravacions antigues, el cert és que el material recollit aquí sona pobre i avorrit, una sèrie de gravacions que sonen en la seva majoria com música per a pel·lícules barates dels anys trenta del segle XX. Poques d'aquestes gravacions (o directament cap) mereixen més que una primera escolta.
------------------
In a Monastery Graden. The Immortal Works of Albert Ketèlbey. Royal Philarmonic Orchestra & Chorus. Eric Rogers (chorus master: John Alldis). Decca 444 786-2, Londres, 1969. Ja tenia encarregat aquest CD i sorpresivament va arribar... només que no es tractava d'aquest CD ben bé. En fi, ho vaig descobrir quan ja el tenia obert i sonant, així que ja està fet. I és una mena de fregit. En realitat conté el contingut de dos LP's de 1969 no relacionats entre ells, que semblen haver estat reunits en una mateixa placa per a sumar els potencials clients d'un i de l'altre, una estranya decisió editorial que sembla haver estat presa per una qüestió de costos. També comparteixen l'haver estat gravats amb un procés anomenat "phase 4 stereo" amb el que Decca va gravar una sèrie de discos conservadors i anecdòtics als anys seixanta del XX i del que no s'ha tornat a sentir a parlar (entre d'altres coses perquè no sembla afegir res a un estéreo normal de l'època). El primer d'aquests discos reuneix les peces més conegudes de Ketèlbey, amb les orquestracions originals. I els resultats són tirant a espantosos. Kitsch pur. Un intueix que un orquestrador decent podria treure molt més partit d'unes melodies que de vegades no estan tan malament, però sentir "In a Monastery Garden" amb sons d'ocells i cors de monjos és simplement ridícul. No tan immortal com diu el títol, i una mostra del poc criteri de la discogràfica (que simultàniament estava prenent decisions editorials pèssimes respecte dels Rolling Stones, recordem-ho). Només val la pena comentar que el director del cor, John Aldis (escrit "Alldis" al CD), va treballar l'any següent en "Atom Heart Mother" dels Pink Floyd i Ron Geesin. L'altre LP és encara més desconcertant: "Great Violin Encores: Josef Sakonov with the London Festival Orchestra". El tal Sakonov hi demostra ser un molt bon violinista, però no hi ha gaire més. El disc consta de diverses peces, algunes conegudes, altres que no, reunides aquí amb la finalitat de fer una mena de música de fons per a oients conservadors. Quasi totes les peces han estat rearranjades per un tal Sax de qui no coneixerem mai el nom, i no entenc per què s'ha de rearranjar a Massenet si l'original ja estava bé i igualment no fa cap diferència. Més escoltable que l'altre LP, però banal. Aquest cop he llençat els diners. I aquí un es pregunta: si els distibuidors importen discos tan anecdòtics com aquest, de veritat surt tan poc rendible importar les edicions més interessants?
*************************
I ara, el que queda és fer ressenya d'una sèrie de discos que he adquirit recentment o que almenys he escoltat a Spotify. Donat que no són gaire coneguts, pot ser útil que en parli, i en tot cas tinc ganes de parlar d'alguna cosa més que de mi mateix.
-------------------
Archibald Joyce: Toto/Dreams Of You/ A Thousand Kisses. RTE Concert Orchestra. Andrew Penny, conductor. Naxos, 8.223694. Aquest disc és una descoberta que vaig fer a Spotify. A través de la web Encyclopedia Titanica ( www.encyclopedia-titanica.org/ ), cercant dades sobre el Titanic, vaig anar a raure a una secció de "música del Titanic" que, entre d'altres coses, contenia una sèrie de gravacions antigues de cançons relacionades amb el vaixell. Entre elles, una gravació de 1912 de "Songe D'automne" (d'Archibald Joyce, ho heu endevinat), realment fascinant. Vaig passar-me anys buscant una partitura de la cançó, o almenys una gravació moderna de qualitat (ho sento, les versions jazz de la peça simplement no sonen com haurien de sonar, inclosa la de Django Reinhardt). Bé, aquesta s'hi acosta bastant. Són gravacions modernes de les peces més importants del Sr. Joyce. En les millors, l'ambient eduardià de la seva música hi és capturat molt bé (tant fa que el compositor no es mogués ni un mil·límetre del seu estil inicial, fins i tot quaranta anys després de la seva època de màxim èxit). A bord hi ha les excel·lents "Dreaming" i "Songe D'automne", i això el fa interessant, sobretot per a fans del Titanic. Punts negres: la decisió del director de suprimir certes repeticions en la música (originalment era música per a la pista de ball de just abans de la I Guerra Mundial, i en aquest aspecte la gravació de 1912 mencionada captura millor aquesta intenció), i el fet que intentar una retrospectiva àmplia de la música d'aquest autor obliga a incloure músiques per a cinema mut i peces de música descriptiva anecdòtica que estan molt per sota dels valsos que li van donar fama, i que fan que escoltar el disc en la seva integritat sigui una mica dur. Millor centrar-se en les peces curtes i fer servir el botó de skip.
-------------------
Ketèlbey, Piano Music, Vols. 1 i 2. Rosemary Tuck, piano. Naxos, 8.223699 i 8.223700. Buscant informació sobre l'anterior compositor, vaig trobar-me referències sobre Ketèlbey, i vaig cercar-ne música a Spotify. I vaig trobar aquests dos volums de música per a piano. En aquest cas són força recomanables. Sonen a música romàntica, i realment hi ha idees, amb el que fan de bon escoltar. Única pega: es colen alguns intents descriptius del seu compositor (especialment una suite una mica anecdòtica amb fragments com "Look! What's That?" o "Oh, Look at the Rabitts!"), que en aquest cas no fan baixar tant la mitjana... perquè estan tocats al piano i encaixen bé (res molt greu... de moment). Vé a compte, perquè sentir "In a Monastery Garden" al piano no fa imaginar el malament que va suportar aquesta peça el procés d'orquestració.
-------------------
Albert Ketelbey: Cockney Suite/Jungle Drums/Fiddle Fun. Orchestras conducted by the composer. Historical recordings 1908-1940. Naxos, 8.110869. Aquest disc me'l vaig comprar, físicament, animat per la bona experiència amb els dos discos de piano esmentats. La nit i el dia. Encara que aquí Naxos acompleixi amb el deure moral de preservar una sèrie de gravacions antigues, el cert és que el material recollit aquí sona pobre i avorrit, una sèrie de gravacions que sonen en la seva majoria com música per a pel·lícules barates dels anys trenta del segle XX. Poques d'aquestes gravacions (o directament cap) mereixen més que una primera escolta.
------------------
In a Monastery Graden. The Immortal Works of Albert Ketèlbey. Royal Philarmonic Orchestra & Chorus. Eric Rogers (chorus master: John Alldis). Decca 444 786-2, Londres, 1969. Ja tenia encarregat aquest CD i sorpresivament va arribar... només que no es tractava d'aquest CD ben bé. En fi, ho vaig descobrir quan ja el tenia obert i sonant, així que ja està fet. I és una mena de fregit. En realitat conté el contingut de dos LP's de 1969 no relacionats entre ells, que semblen haver estat reunits en una mateixa placa per a sumar els potencials clients d'un i de l'altre, una estranya decisió editorial que sembla haver estat presa per una qüestió de costos. També comparteixen l'haver estat gravats amb un procés anomenat "phase 4 stereo" amb el que Decca va gravar una sèrie de discos conservadors i anecdòtics als anys seixanta del XX i del que no s'ha tornat a sentir a parlar (entre d'altres coses perquè no sembla afegir res a un estéreo normal de l'època). El primer d'aquests discos reuneix les peces més conegudes de Ketèlbey, amb les orquestracions originals. I els resultats són tirant a espantosos. Kitsch pur. Un intueix que un orquestrador decent podria treure molt més partit d'unes melodies que de vegades no estan tan malament, però sentir "In a Monastery Garden" amb sons d'ocells i cors de monjos és simplement ridícul. No tan immortal com diu el títol, i una mostra del poc criteri de la discogràfica (que simultàniament estava prenent decisions editorials pèssimes respecte dels Rolling Stones, recordem-ho). Només val la pena comentar que el director del cor, John Aldis (escrit "Alldis" al CD), va treballar l'any següent en "Atom Heart Mother" dels Pink Floyd i Ron Geesin. L'altre LP és encara més desconcertant: "Great Violin Encores: Josef Sakonov with the London Festival Orchestra". El tal Sakonov hi demostra ser un molt bon violinista, però no hi ha gaire més. El disc consta de diverses peces, algunes conegudes, altres que no, reunides aquí amb la finalitat de fer una mena de música de fons per a oients conservadors. Quasi totes les peces han estat rearranjades per un tal Sax de qui no coneixerem mai el nom, i no entenc per què s'ha de rearranjar a Massenet si l'original ja estava bé i igualment no fa cap diferència. Més escoltable que l'altre LP, però banal. Aquest cop he llençat els diners. I aquí un es pregunta: si els distibuidors importen discos tan anecdòtics com aquest, de veritat surt tan poc rendible importar les edicions més interessants?
Abans de passar a d'altres assumptes més agraïts (en un altre post), començo comentant (per a qui no li ho hagi comentat) que he deixat Reagrupament. El numeret de fa una setmana no em va fer ni punyetera gràcia, ni per part dels quatre "resistents" ni per part del sector oficialista majoritari. I tinc clar que això significa la fi de Reagrupament com a moviment assambleari sense distorsions. I no vull participar en això, prefereixo mirar-ho des de fora i no tenir-hi cap responsabilitat. A ERC ja em van fallar una vegada i no vull tornar a trobar-me igual. De totes maneres no vull trencar amb els reagrupats de Terrassa, no hi tenen cap culpa i, qui sap, potser en el futur ens retrobem en alguna altra banda. En tot cas, tinc prou motius per a continuar essent independentista. Espero que no tot acabi aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)