Estic reescoltant el nou disc de The Big Head Troubled Boy, “Broken”, gravat aquest mateix any a Londres i publicat per Guerrillasound. I hi estic enganxat. M., l'autora del disc, es mostra aquí com l'última sofisticada, amb uns temes intransferibles amb aromes de jazz (“Paris Reminds Me...” té un passatge concret que podria haver estat signat per McCoy Tyner) però també amb moments inesperats (el final de “Stoke Newington”, no diré què és). Cada tema té el seu propi aire, malgrat que tots han estat compostos a la guitarra (que M. toca molt bé). Cal destacar també el bon treball de la seva banda d'acompanyament (recordem-ho: Nick Kaçal tocant un esplèndid contrabaix elèctric i produïnt el disc, Barren Altman a la bateria, i Sean Hargreaves al piano). Tot el disc flueix molt bé, tot i que si hagués de destacar dos temes, aquests serien “Gotta Go To Bed” (té video, simple però efectiu) i la pròpia “Paris...” Dues observacions: 1) el tema núm. 10 és “We Are Stars”, un “cover” molt interessant d'una cançó de Tired Hippo (=Ferran Baucells, un dels habituals d'aquest blog), on M. deconstrueix i torna a construir la cançó basant-se quasi exclusivament en la seva veu (molt personal, es basa en breus emissions de veu que la fan aparentar fràgil -només aparentar-); i 2) resulta curiosa la manera en com s'ha gravat la “pista falsa”, gravant en analògic (cassette?) i masteritzant per a retornar al nivell tècnic de la resta del disc però amb petits “defectes”. En tot cas, és un dels discos més importants que tinguin alguna cosa a veure amb Terrassa (potser parlar d'escena terrassenca respecte d'un disc gravat i publicat a Londres sigui forçar una mica les coses), i tan de bo es distribueixi d'una manera digna, doncs mereix l'èxit.
Només he pogut assistir al tercer dels tres concerts de presentació que se n'han fet aquests dies passats a Barcelona i a Terrassa (al Pupil·les). M. s'havia torçat el turmell el dia abans i va aprofitar per a fer molta broma amb el públic sobre el tema. El Nick Kaçal, vingut expressament de Londres, estava en estat de gràcia, i en Miguel Ballester tocà la bateria amb la seva professionalitat habitual (si bé una mica més tímid: havia disposat de molt poc temps per a “fer-se” amb les cançons). Tenint en compte que el Pupil·les no disposa de grans equips de sonorització, era més important el fet d'estrenar un repertori i crear un clima relaxat que el d'intentar igualar les versions d'estudi, però es va agrair igualment.