Avui he acabat, a la fi, les lletres del "Partisà!" De moment, les he enviades a alguns amics de confiança, per a que me les sotmetin a crítica. Tractant-se d'un disc tan basat en les lletres, val la pena assegurar la jugada. Crec que per primer cop a la vida he corregut un risc en la meva obra, i ha estat difícil d'escriure, m'he hagut de documentar sobre moltes coses, i he après. De fet, algunes coses les he hagudes de deixar al tinter, no hi havia espai per a tot. He fet un moviment important, tot i que no serà comercial. Però almenys, ara, ja no necessito publicar, pel que val la pena ser valent.
Em tocarà passar-me la setmana pendent de l'òpera, i serà angoixant. Només espero que arribi aviat diumenge i pugui ser, dintre del que cap, una mica més lliure.
Vull ser lliure.

Estic immers en el més pur caos, estic veient condicionats els meus plans pel que surt per demà passat sobtadament. I m'està costant aguantar els assaigs de l'òpera. Vull estabilitat, tot està podent amb mi.
Vaig escrivint lentament les lletres que falten pel disc. A falta de decidir-ne una, tinc quasi a punt la d'Iquique, i m'estic informant sobre la manifestació de Washington del 1963. Steve Biko també és un candidat. Estic parlant de gent més concreta perquè si continuo amb les massacres la gent s'acabarà fotent cops de cap per les parets. No serà un gran disc, però almenys estic aprofitant per a aprendre. El que dic, una carta trista.

Acabo de veure la peli amb cançons del Beatles. L'argument (quan hi és) és ensucrat a més no poder, el típic viatge pels '60 en què es veu tot ràpid (tot i que ¿com muntes un argument amb cançons dels Beatles?), però les versions són bones i visualment és espectacular, molt més imaginatiu del que solen ser els musicals ara. Com a entreteniment funciona.
Continuant amb la cosa cultural, dissabte passat aní a l'Auditori a sentir el Rèquiem Alemany de Brahms, un dels meus favorits. El cor va ser la canya. Molt bé també els músics i la soprano. El baix una miqueta dur potser, i la direcció va ser correcta però amb un parell de punts dèbils (tocar la melodia de violins del segon moviment com a notes separades ho trinxava tot, amb permís). I una setmana abans, la Novena de Mahler, que a primera vista va sonar bé (tot i que l'Octava sona millor, "Veni Creator Spiritu" i tot això). I, enmig, vaig pillar un tros de la Desena per la ràdio, Schönberg no hagués estàt l'únic.
Continuo encallat amb les lletres del segon disc. En tinc quinze de dinou, els morts de Santa María de Iquique poden ser la setzena, però hi ha indecisió amb les altres tres: volia parlar del Vaticà però m'ha sortit fatal, i també he de dir que és molt trist adonar-te que no acabaries de parlar de desgràcies i que n'hauràs de deixar algunes fora per qüestions d'espai. Falta poc, però serà el més difícil. Dintre d'això, una escena divertida: jo escoltant a YouTube el discurs del Martin Luther King del 63 sense subtítols i no entenent gairebé res. La informació sobre Steve Biko l'he de tornar a baixar, es va perdre amb el disc dur avariat fa deu dies. Perquè a més la setmana passada vaig tenir avaria. I un exàmen de Francès. I una audició de Cant caòtica, havent de cantar de memòria en frankfurt i en francès sense entendre ni brot dels textos (i estant a punt de fotre'm baix a cada pas; se'n va ressentir la interpretació -que absurd: fas música al Conservatori i interpretes. Res a veure amb gravar en estudi i moure faders. Prefereixo el Rock'n'roll-).
Vull fer Rock'n'roll.