Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

divendres, de juny 29, 2007

Avui carrego amb un munt de temes. Primer: vaig veure allò de Fotopres'07 al CaixaFòrum, i no és exactament que sigui un desastre ni molt menys, però em va decebre una mica, hi havia força projectes que no s'entenien només amb les fotos (i algun de facilongo). Segon, ahir a la nit vaig estar una estona gravant pel disc de vaixells, encara que de moment no he mesclat res. També vaig veure encara un altre documental sobre el Titanic, que va compensar una certa manca d'imatges de la proa (era igual, és el que filma tothom) amb, a la fi, imatges de la popa implosionada. Està en molt mal estat, però no deixa de ser evocadora.
Però anem a allò important: la càmera. Ja fa un parell de dies que hi faig tota mena de fotos de prova, i diria que li començo a trobar el fil. Les fotos (amb l'excepció de la que he penjat avui al Fotolog) semblen tenir bona definició. El videu també filma bé, i amb so (mono). Això sí, la filosofia del disseny de la càmera és que normalment es farà servir amb alguna mena d'automatització, ja sigui el mode Auto (on totes les decisions, inclosa la utilització de flash, les pren la càmera), els modes d'obturació ràpida i de llum natural, o algun dels modes de prioritat. Això ho dic perquè és molt fàcil seleccionar automatitzacions, però el mode manual implica fer anar uns quants botons a la vegada, desviats de les seves funcions principals, i això porta feina i estona. També, la manera de no fer fotos mogudes en fotografiar objectes en moviment és augmentar la sensibilitat i la velocitat d'obturació: no hi ha estabilitzador òptic. De totes maneres, només els 3200 ASA poden ser un problema, i això si es fotografia en JPEG. La càmera pot guardar les fotos en format RAW. El diafragma es mou entre f2'8 i f11, i la velocitat d'obturació oscil·la entre 1/4000 seg. i 30 seg. No hi ha una posició "B", però només serà un problema si hom vol fotografiar el moviment de les estrelles. De totes maneres, s'ha de decidir prèviament quant temps es vol emprar.
El zoom òptic és de 10'7X, passant de l'equivalent a 28 mm en una càmera de pel:lícula de 35 mm a l'equivalent a 300 mm. També hi ha un zoom digital que passa de cop de 1X a 2X, i no es veu molt desastrós. La càmera té un mode de reconeixement de cares, i les reconeix fins i tot en format póster. Pels dubtes, serveix per a medir-ho tot respecte de la cara. El flash està incorporat, i sincronitzat amb el mecanisme de medició automàtica de l'exposició. Funciona bé. En general, la càmera és eficaç, i en fotografiar, per exemple, cotxes en moviment, aquests surten bé, sense les deformacions que eren usuals amb el trasto aquell que tenia fins ara (bé, encara el tinc :-)). Hi ha fins i tot la possibilitat de fotografiar en blanc i negre (encara que no queda tan bonic com si fós un carret B/N de pel·lícula). Pel que fa al software pel PC, és correcte, però alguna funcionalitat l'has de pagar apart, cosa una mica absurda. En tot cas, no seré jo qui ho pagui. Una última cosa, la targeta de memòria és xD (no, no és un emoticó), i jo en faig servir una de 2Gb, obligatòria per a viatges llargs si es vol aprofitar tota la capacitat de definició de la càmera.

divendres, de juny 15, 2007

Exposicions: les del Caixafòrum (William Hogarth era inevitable, molt bon nivell com era de suposar... i un cert regust amarg perquè explica històries tan tristes com les de Dickens; molt menys conegut, Lee Friedlander és un fotògraf potent, les imatges del qual són un monument a la fragmentació informativa, és com fer cinc o sis fotos a la vegada... també diu que està intentant retratar Amèrica, cosa que pot resultar interessant... però alguna vegada hi haurà algun americà que pensi que hi ha vida més enllà dels EUA?) i, més modesta però interessant, "Art local, 1957-1979" al Castell Cartoixa, amb millor nivell artístic que l'anterior de la sèrie. També, la de l'Escola d'Olot al Centre Escultural: paisatgisme conservador (carlistes!) de finals del XIX, però de bon nivell igualment.
Pelis: "Después de la boda" és una història trista molt millor i més complexa del que pot suggerir el seu títol típic de Hollywood (vaig estar a punt de no anar-hi pel títol), i "La caja" és una comèdia negra que no sé si entendrà tothom, però que és bona.
Pendent dels exàmens, no he llegit res. Almenys ara em dedicaré a reaprendre a fer fotografia... i atenció perquè aviat reprendré la feina amb el disc de vaixells i alguns retocs menors a la, crec, ex-òpera. La feinada major vindrà amb les lletres: no sé què escriure per a acabar la ex, i el disc de vaixells, que passa al següent lloc, pot ser un repte per a escriure'l, tot i que almenys musicalment començo a pensar en provar moltes més coses que fins ara. El temps dirà... Us deixo, tot escoltant (repte!) el "Being There" de Wilco, ben americà, per a variar. Jo també faig música americana.