Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dijous, d’octubre 26, 2006

Comentari Musical 1: “Music For A Large Ensemble”, de Steve Reich.

Aquesta peça, acabada en la seva primera versió el desembre de 1978, és com una mena de segona part conjunta de “Music For Mallet Instruments, Voices And Organ” (1973) i la cabdal “Music For 18 Musicians” (1974-76). De la primera n'agafa l'estructura, perfeccionant-la una mica. De la segona n'agafa les interessants tècniques d'orquestració. La història intel•lectual de la peça és la següent: el 1976 Steve Reich va agafar la seva nova peça “Music For 18 Musicians” i va sortir a la carretera. Èxit (en termes del públic que tenia aleshores) total. Però aleshores va venir la pregunta: i ara què? Crisi creativa. Intent abortat de fer una obra només amb polsos, una de les seves noves tècniques. Dubtes sobre si abandonar la professió de compositor i entrar a fer de rabbí (Steve Reich és jueu creient). I, de sobte, un encàrrec. Reich va decidir fer una mena de “18 Musicians, II”. Aquesta és la raó per la qual ell considera “Large Ensemble” com una peça problemàtica. Però “Large Ensemble”, en la seva versió revisada de mitjan 1979, sona tan bé com “18 Musicians”. Punt més significatiu: l'estructura. “Mallet” tenia quatre seccions, cada una sobre un acord diferent, però similars en estructura, una sèrie de minicànons de construcció progressiva, sonant sobre canvis de dos acords pedals que van doblant la seva duració per a després tornar-la a escurçar i canviar de secció. “Large Ensemble” perfecciona aquesta estructura convertint-la en una primera secció model, seguida de tres seccions més (quatre, en la primera versió; després, la secció del mig es va eliminar, reduïnt-la a un acord de pas), cada una ampliant la gama de distorsions estructurals respecte del model, fins que la última arriba a un punt de no retorn que comporta el final de la peça. Tot això es pot analitzar dirèctament amb el CD, perquè els detalls estructurals li queden molt clars a l'oient. En tot cas, si aparentment “Large Ensemble” no difereix sensiblement de “18 Musicians”, la veritat és que ambdúes, amb les seves atractives tècniques de mescles tímbriques sobre percussions afinades, conformen la part més accessible i entusiasmant de l'obra de Steve Reich. Recomanació absoluta.

dimarts, d’octubre 17, 2006

Les imatges filmades són una part important de la nostra cultura, i en especial de la informativa. Els informatius televisius treuen cada II x III imatges recollides per videoaficionats com a prova del que estan dient, i fets històrics com l'intent de cop d'estat del 23-F o els atacs de l'11-S als Estats Units són recordats, no en tots els seus detalls, sinó com a icones mediàtiques breus: Tejero disparant al sostre del Congrés dels Diputats i un avió xocant contra una de les Torres Bessones de Nova York, respectivament. Tot allò que és filmat en un determinat esdeveniment és près immediatament com a document irrefutable.
Però ja fa dècades que s'ha demostrat que el muntatge pot alterar definitivament el valor d'una imatge individual o fins i tot de moltes d'elles. La mateixa imatge d'una cara somrient pot expressar amor o gana segons se la faci seguir d'una cara afectuosa o d'un plat de pollastre rostit (i, de fet, Alfred Hitchcock preferia filmar els seus actors i actrius en plans inexpressius per a poder decidir a la sala de muntatge què estaven expressant). I, també, un determinat discurs en imatges pot ser analitzat, no només en termes del que mostra, sinó també del que no mostra. No és el mateix intentar copsar la globalitat d'una situació en imatges que mostrar només les imatges individuals que a un li convinguin per als propis fins, llençant la resta a les escombraries. I tot això, d'una manera que aparentment és documentalment impecable. Ja vam tenir-ne proves durant la Guerra del Golf el 1991, quan es van mostrar imatges filmades durant la catàstrofe mediambiental de l'Exxon Valdez (amb, recordem-ho, animals coberts de petroli en plena agonia) com si haguéssin estat filmades a Kuwait, i es va reduir el que anava a veure el món per TV a una sèrie d'imatges "abstractes" de míssils encertant el blanc com en un joc d'ordinador i de tropes nord-americanes satisfactòriament potents. I només és un de molts exemples possibles. Alguns estan fets per gent molt intel·ligent. I ens els podem trobar davant dels ulls quan menys ho esperem. Fins i tot quan creiem que els esperem.