Fent anar el Firefox m'he adonat de les profundes implicacions de les pestanyes. Quan acluquem els ulls deixem de veure-hi, però l'altra gent ens pot veure, en tota la seva dimensió, les pestanyes, nostres, en teoria privades, a l'hora de la veritat públiques, com els autobusos. I si són com els autobusos, aleshores és que ens permeten desplaçar-nos d'una parada a una altra, pel mòdic preu d'1'10 €. Per tant, les pestanyes són una forma a descobrir d'alleugerir el dens trànsit de les ciutats: munteu-vos sobre les pestanyes de, per exemple, la portera, i us estalviareu els embussos matutins mentre arribeu còmodament a la vostra oficina.
I també, com que les implicacions de les pestanyes són profundes, les haurem de conèixer viatjant amb l'Alvin fins les obscuritats abisals. Aleshores, direm encantats "hola, implicacions!", al qual les implicacions, molt humides a aquestes alçades, respondran "glu, glu, glu!", i en despedir-nos per a tornar a la superfície els direm "Sort!"
diumenge, de desembre 17, 2006
dissabte, de desembre 16, 2006
Avui parlaré de guitarres en l'òrbita de To Be Continued. A mi, en general, m'agraden les guitarres amb un toc diferent. M'agrada la Danaelectro d'en frn, i el Jordi ha dit que si les tornessin a fabricar se'n compraria una. Ambdós solen tocar també les seves respectives Fender Telecaster de gama alta, obres d'art. Jo tinc dues imitacions de Stratocaster, una d'elles baratíssima (però no em desagrada com sona, especialment la pastilla humbucker del pont), potser atret per la palanca de vibrato. I somnio (tot i que està per veure si alguna vegada em sortiré amb la meva) amb una Rickenbacker de 12 cordes (la 330/12 és potser la més assequible que aquesta penya té en catàleg), però miro de calmar l'espera amb una acústica Samick de 12 cordes (que ja és alguna cosa, malgrat ser de gama baixa). I m'imagino que no dec ser l'únic del grup amb algun somni instrumental sota la flassada. Acabo, de totes maneres, amb un regust amarg d'una altra banda: he aconseguit que un familiar em regali un theremin, però no hi ha hagut manera de fer l'operació per internet (aquesta mateixa tarda).
divendres, de desembre 15, 2006
Estic en una mena de procés de canvi pel que fa a la meva activitat com a cantant clàssic. Ahir vaig cantar a Sant Pere (del conjunt monumental) en un concert, com a part del cor, i la cosa va anar sorpresivament bé (va dirigir l'Enric Ferrer, compositor d'"El dubte de Leonora" aquest mateix any). També, el 22-N passat, cantí en un acte del Conservatori (un concert express: em van trucar al matí i al vespre estava cantant a vista -NO Windows Vista- un número de West Side Story amb el cor femení del Conservatori, amb el meu nom imprès als programes, com vaig descobrir en acabar l'acte). I també he reforçat als Estudi XX de la Rosa Ribera en uns concerts del Rèquiem de (ho sento) Mozart (gran cor, per cert). Tot plegat va bé, perquè hi ha una altra cosa de la que en puc rebre no bones notícies en poques setmanes (perdoneu el secretisme, m'explicaré més en una propera entrada).
També, dimecres 13 vaig assistir a la presentació del núm. 21 de TERME al Col·legi d'Advocats de Terrassa, amb una conferència interessant sobre historiografia i mitjans de comunicació. Hi he fet alguna petita col·laboració, si se'm permet.
També, dimecres 13 vaig assistir a la presentació del núm. 21 de TERME al Col·legi d'Advocats de Terrassa, amb una conferència interessant sobre historiografia i mitjans de comunicació. Hi he fet alguna petita col·laboració, si se'm permet.
dissabte, de desembre 09, 2006
dissabte, de novembre 25, 2006
Fa dies que llegeixo coses sobre Windows Vista. És cert que d'entrada sóc un detractor de tot el que vingui de Microsoft, especialment per coses com l'actualització d'XP que detecta si el teu sistema operatiu és legal (i si no, et crea problemes) o l'extrema vulnerabilitat a virus de tot el que fan (ara mateix, pels dubtes, tinc un portàtil amb XP nadiu i un PC de torre que ha anat canviant de sistema operatiu, inclosos Me i XP, fins a quedar-se, fa cosa de 10 o 12 dies, amb Linux Aurox). Però Vista ja m'ha posat els pèls de punta en un apartat: el dels requeriments. El meu portàtil és “Windows Vista Capable” (anem a capar Windows Vista!), però amb els requeriments de memòria RAM (mínim mig giga) de Vista el meu portàtil dedicaria tota la seva potència exclusivament a moure LA VERSIÓ BÀSICA de Vista, sense ni espai per a obrir programes. Però a més, la nova interfaç Windows Aero (present en versions superiors de Vista) eleva la memòria bàsica necessària a 1 Gb i necessites targeta gràfica amb almenys 128 Mb dedicats, apart d'un microprocessador a almenys 1 Ghz. És a dir, necessites mig giga i tot de potència només per a encendre les llumenetes, com qui diu. I et faran pagar per un sistema així (tant pel propi Vista com per totes les ampliacions de hardware necessàries). En fi, feu el que vulgueu, però jo he pagat aquest darrer any per tot de potència informàtica amb la finalitat d'emprar-la per a fer feina útil. I aquí crec important dir que, davant d'aquesta mena de carrera de recursos que fa que haguem de renovar els nostres PC's (o components d'aquests) molt abans que s'espatllin (per tant, mirem el tema del medi ambient), hi ha algunes distros de Linux dissenyades per a ordinadors relativament antics i amb pocs recursos que en la meva opinió marquen el camí a seguir, amb sistemes operatius petits i eficients que deixin espai per a fer anar aplicacions amb soltura.
dimarts, de novembre 21, 2006
Report! Estic ja muntant el Kanga II! Això sí, avaria de darrera hora: els electricistes van connectar malament el llum del passadís i ara salta el diferencial d'aquell cable. Per sort, ara vé un home molt més fiable a acabar la feina. Jo ara aniré a veure què més puc muntar.
I fa tres dies (dissabte 18) aní amb el Federico, el conserge del Conservatori, a les Coves del Salnitre (Collbató, en francès Collbateaux), a veure un concert de hang, un instrument de percussió molt peculiar que fa cinc anys van inventar a Suissa, i que permet jugar amb un nombre limitat de notes per ressonància de l'aire dins de l'instrument. Va tocar-lo un especialista en aquest instrument, un tal Ravid, i la cosa funcionava realment bé. Per cert, el lloc té carisma de cara a concerts, tot i que degut a l'accessibilitat no del tot òptima els grans muntatges queden descartats en favor de formats acústics i senzills.
I fa tres dies (dissabte 18) aní amb el Federico, el conserge del Conservatori, a les Coves del Salnitre (Collbató, en francès Collbateaux), a veure un concert de hang, un instrument de percussió molt peculiar que fa cinc anys van inventar a Suissa, i que permet jugar amb un nombre limitat de notes per ressonància de l'aire dins de l'instrument. Va tocar-lo un especialista en aquest instrument, un tal Ravid, i la cosa funcionava realment bé. Per cert, el lloc té carisma de cara a concerts, tot i que degut a l'accessibilitat no del tot òptima els grans muntatges queden descartats en favor de formats acústics i senzills.
diumenge, de novembre 05, 2006
Correcció sobre el meu flog d'ahir (http://www.fotolog.com/patinet): l' actualitat ens supera i l'Artur Mas intenta temptar en Carod amb promeses infinites com si es tractés d'una vinyeta del Tintín. Pot ser veritat veritable? O potser, com ens temem, l'assenyada sabiduria de les dones ens ha de tornar a dir que els homes ho prometen tot amb tal de ficar-la, i després ja se sap? Més que res, ho diem perquè grinyola un xic i un xac que fa un mes el mateix Mas (amb el gràcil papalloneig amistós d'en Dabid, ai, David Madí al darrera) deixés aquest mateix Carod, bigoti i ulleres inclosos, a l'alçada del betum en una famosa superproducció en DVD que va posar momentàniament de moda el tan ignorat cinema català (al qual CiU no va dedicar cap ajuda en els seus 23 anys de govern, per cert). Amb el qual hem de fer una consideració: quan eren al govern, els de CiU van parasitar l'organigrama de la Generalitat de Catalunya amb tot d'estómacs agraïts, i el Tripartit els va desmuntar l'esquema (per cert, ja aleshores CiU va intentar exactament la mateixa jugada que ara, i els negociadors d'ERC sabien perfectament per què era preferible dir no). No poden mantenir-se gaire temps més sense xuclar una mica de sang administrativa i tornar a muntar la bastida, i estan desesperats, sobretot perquè ni amb un Montilla al davant són capaços d'obtenir la majoria suficient per a governar sols. Almenys, deixeu-me fer una darrera pregunta, per si algú m'hi pot donar una resposta convincent: és veritablement nacionalista qui fot enlaire l'Estatut en una reunió furtiva amb el president espanyol?
dijous, d’octubre 26, 2006
Comentari Musical 1: “Music For A Large Ensemble”, de Steve Reich.
Aquesta peça, acabada en la seva primera versió el desembre de 1978, és com una mena de segona part conjunta de “Music For Mallet Instruments, Voices And Organ” (1973) i la cabdal “Music For 18 Musicians” (1974-76). De la primera n'agafa l'estructura, perfeccionant-la una mica. De la segona n'agafa les interessants tècniques d'orquestració. La història intel•lectual de la peça és la següent: el 1976 Steve Reich va agafar la seva nova peça “Music For 18 Musicians” i va sortir a la carretera. Èxit (en termes del públic que tenia aleshores) total. Però aleshores va venir la pregunta: i ara què? Crisi creativa. Intent abortat de fer una obra només amb polsos, una de les seves noves tècniques. Dubtes sobre si abandonar la professió de compositor i entrar a fer de rabbí (Steve Reich és jueu creient). I, de sobte, un encàrrec. Reich va decidir fer una mena de “18 Musicians, II”. Aquesta és la raó per la qual ell considera “Large Ensemble” com una peça problemàtica. Però “Large Ensemble”, en la seva versió revisada de mitjan 1979, sona tan bé com “18 Musicians”. Punt més significatiu: l'estructura. “Mallet” tenia quatre seccions, cada una sobre un acord diferent, però similars en estructura, una sèrie de minicànons de construcció progressiva, sonant sobre canvis de dos acords pedals que van doblant la seva duració per a després tornar-la a escurçar i canviar de secció. “Large Ensemble” perfecciona aquesta estructura convertint-la en una primera secció model, seguida de tres seccions més (quatre, en la primera versió; després, la secció del mig es va eliminar, reduïnt-la a un acord de pas), cada una ampliant la gama de distorsions estructurals respecte del model, fins que la última arriba a un punt de no retorn que comporta el final de la peça. Tot això es pot analitzar dirèctament amb el CD, perquè els detalls estructurals li queden molt clars a l'oient. En tot cas, si aparentment “Large Ensemble” no difereix sensiblement de “18 Musicians”, la veritat és que ambdúes, amb les seves atractives tècniques de mescles tímbriques sobre percussions afinades, conformen la part més accessible i entusiasmant de l'obra de Steve Reich. Recomanació absoluta.
Aquesta peça, acabada en la seva primera versió el desembre de 1978, és com una mena de segona part conjunta de “Music For Mallet Instruments, Voices And Organ” (1973) i la cabdal “Music For 18 Musicians” (1974-76). De la primera n'agafa l'estructura, perfeccionant-la una mica. De la segona n'agafa les interessants tècniques d'orquestració. La història intel•lectual de la peça és la següent: el 1976 Steve Reich va agafar la seva nova peça “Music For 18 Musicians” i va sortir a la carretera. Èxit (en termes del públic que tenia aleshores) total. Però aleshores va venir la pregunta: i ara què? Crisi creativa. Intent abortat de fer una obra només amb polsos, una de les seves noves tècniques. Dubtes sobre si abandonar la professió de compositor i entrar a fer de rabbí (Steve Reich és jueu creient). I, de sobte, un encàrrec. Reich va decidir fer una mena de “18 Musicians, II”. Aquesta és la raó per la qual ell considera “Large Ensemble” com una peça problemàtica. Però “Large Ensemble”, en la seva versió revisada de mitjan 1979, sona tan bé com “18 Musicians”. Punt més significatiu: l'estructura. “Mallet” tenia quatre seccions, cada una sobre un acord diferent, però similars en estructura, una sèrie de minicànons de construcció progressiva, sonant sobre canvis de dos acords pedals que van doblant la seva duració per a després tornar-la a escurçar i canviar de secció. “Large Ensemble” perfecciona aquesta estructura convertint-la en una primera secció model, seguida de tres seccions més (quatre, en la primera versió; després, la secció del mig es va eliminar, reduïnt-la a un acord de pas), cada una ampliant la gama de distorsions estructurals respecte del model, fins que la última arriba a un punt de no retorn que comporta el final de la peça. Tot això es pot analitzar dirèctament amb el CD, perquè els detalls estructurals li queden molt clars a l'oient. En tot cas, si aparentment “Large Ensemble” no difereix sensiblement de “18 Musicians”, la veritat és que ambdúes, amb les seves atractives tècniques de mescles tímbriques sobre percussions afinades, conformen la part més accessible i entusiasmant de l'obra de Steve Reich. Recomanació absoluta.
dimarts, d’octubre 17, 2006
Les imatges filmades són una part important de la nostra cultura, i en especial de la informativa. Els informatius televisius treuen cada II x III imatges recollides per videoaficionats com a prova del que estan dient, i fets històrics com l'intent de cop d'estat del 23-F o els atacs de l'11-S als Estats Units són recordats, no en tots els seus detalls, sinó com a icones mediàtiques breus: Tejero disparant al sostre del Congrés dels Diputats i un avió xocant contra una de les Torres Bessones de Nova York, respectivament. Tot allò que és filmat en un determinat esdeveniment és près immediatament com a document irrefutable.
Però ja fa dècades que s'ha demostrat que el muntatge pot alterar definitivament el valor d'una imatge individual o fins i tot de moltes d'elles. La mateixa imatge d'una cara somrient pot expressar amor o gana segons se la faci seguir d'una cara afectuosa o d'un plat de pollastre rostit (i, de fet, Alfred Hitchcock preferia filmar els seus actors i actrius en plans inexpressius per a poder decidir a la sala de muntatge què estaven expressant). I, també, un determinat discurs en imatges pot ser analitzat, no només en termes del que mostra, sinó també del que no mostra. No és el mateix intentar copsar la globalitat d'una situació en imatges que mostrar només les imatges individuals que a un li convinguin per als propis fins, llençant la resta a les escombraries. I tot això, d'una manera que aparentment és documentalment impecable. Ja vam tenir-ne proves durant la Guerra del Golf el 1991, quan es van mostrar imatges filmades durant la catàstrofe mediambiental de l'Exxon Valdez (amb, recordem-ho, animals coberts de petroli en plena agonia) com si haguéssin estat filmades a Kuwait, i es va reduir el que anava a veure el món per TV a una sèrie d'imatges "abstractes" de míssils encertant el blanc com en un joc d'ordinador i de tropes nord-americanes satisfactòriament potents. I només és un de molts exemples possibles. Alguns estan fets per gent molt intel·ligent. I ens els podem trobar davant dels ulls quan menys ho esperem. Fins i tot quan creiem que els esperem.
Però ja fa dècades que s'ha demostrat que el muntatge pot alterar definitivament el valor d'una imatge individual o fins i tot de moltes d'elles. La mateixa imatge d'una cara somrient pot expressar amor o gana segons se la faci seguir d'una cara afectuosa o d'un plat de pollastre rostit (i, de fet, Alfred Hitchcock preferia filmar els seus actors i actrius en plans inexpressius per a poder decidir a la sala de muntatge què estaven expressant). I, també, un determinat discurs en imatges pot ser analitzat, no només en termes del que mostra, sinó també del que no mostra. No és el mateix intentar copsar la globalitat d'una situació en imatges que mostrar només les imatges individuals que a un li convinguin per als propis fins, llençant la resta a les escombraries. I tot això, d'una manera que aparentment és documentalment impecable. Ja vam tenir-ne proves durant la Guerra del Golf el 1991, quan es van mostrar imatges filmades durant la catàstrofe mediambiental de l'Exxon Valdez (amb, recordem-ho, animals coberts de petroli en plena agonia) com si haguéssin estat filmades a Kuwait, i es va reduir el que anava a veure el món per TV a una sèrie d'imatges "abstractes" de míssils encertant el blanc com en un joc d'ordinador i de tropes nord-americanes satisfactòriament potents. I només és un de molts exemples possibles. Alguns estan fets per gent molt intel·ligent. I ens els podem trobar davant dels ulls quan menys ho esperem. Fins i tot quan creiem que els esperem.
dimarts, de setembre 26, 2006
Avui faig una pausa i torno als vaixells. Darrerament he estat en un museu naval (el de Chania, a Creta) i he vist dos documentals. Tots centrats en tema bèl·lic, curiosament. El museu en qüestió va ser, segons vaig saber a la sortida, fundat per un militar grec, a les darreries de la Dictadura dels Coronels, i es notava una absoluta preferència estructural per vaixells de la Marina Grega o, almenys, combatents en la independència de 1821 (de fet, la marina civil s'havia de conformar amb una petita habitació gens exhaustiva), apart d'un cert to patriòtic. Això sí, la informació i el material exposat eren molt complets. I sobre els documentals... bé, un anava de submarins nuclears (si hi afegim l'us de periòxid d'hidrògen en torpedes, tenim un quadre en què els militars valoren sempre més el potencial estratègic o destructiu d'una tecnologia que la seva seguretat, pels que l'empren o -pitjor- per a la resta de la població o el medi ambient -la guerra mai és ecològica-), i un altre sobre el "Bismark", un cuirassat nazi (pel qual continuo sense tenir simpatia, com tampoc en tinc pels nazis, que quedi clar) que va ser enfonsat pels anglesos el maig de 1941. No me n'havia ocupat fins ara (i en principi jo m'he estat interessant més per vaixells civils aquests darrers dos anys), però el documental, signat per James "Titanic" Cameron, era prou interessant i ben fet (en Cameron sembla haver trobat la meta de la seva vida: filmar vaixells enfonsats). I, ara que me n'adono, la meva lectura durant el viatge a Grècia ha estat "La última armada del zar. El épico viaje a la batalla de Tsushima", de Constantine Pleshakov (Turner, Madrid, 2002), escrit amb bon pols. Jo mateix m'estic sorprenent en aquest moment del meu interès en la història militar (tot i que vé de lluny), però, com amb el meu estudi dels transatlàntics, crec que té a veure amb el meu interès a saber com poden fallar els sistemes, sobre la possibilitat d'error que condueix a catàstrofes irremeiables.
dimarts, de setembre 12, 2006
1) Aprofito que estic molt català per a presentar-vos una fotografia d'un cert vintage que vaig fer amb càmera de carret el febrer de 2004, el dia que ETA va declarar una treva només a Catalunya. En un ambient molt bèstia (el PP encara estava al govern), en Carod va venir a fer un acte que ja tenia programat al Gran Casino de Terrassa, acte que es va transformar en una improvisada manifestació a favor de la nostra llibertat com a poble i contra la política autoritària del PP (1500 persones! Alguns ho vam haver de seguir per altaveus des de la planta baixa o el carrer), a més de tenir presents els principals mitjans de comunicació de tot l'Estat. Degut a les limitacions de la tecnologia de carret, no vaig poder difondre la foto en el seu moment. Ho faig ara.
2) Canviant totalment de tema, incidents al concert que els Antònia Font van fer el passat 8 de setembre a Lloseta, Mallorca. Tot de gent va pujar a l'escenari, obligant al Joan Miquel Oliver a aturar uns moments l'actuació. Enmig de tot aquest merder va desaparèixer un micròfon de l'escenari. Increïble. Per cert, toquen a l'antiga fàbrica Damm del carrer Rosselló de Barcelona el proper dia 24. Esperem que vagi millor...
diumenge, de setembre 10, 2006
dissabte, de setembre 09, 2006
1) Escàndol: en Pepe Rubianes, vetat pel Pepero Alberto Ruíz Gallardón, en un episodi que ens retorna als pitjors temps de la censura franquista. A sobre, el Pepe Rubianes ha rebut amenaces de mort per part d'elements de l'extrema dreta espanyolista i ha hagut de ser protegit per furgons de policia. I té un procés judicial obert per dir la veritat sobre Ejpaña a TV3. Espanya continua essent el camp d'actuació dels hereus polítics dels, entre altres coses, assassins de García Lorca. I encara hi ha un partit polític a Espanya que és neofranquista amb disfressa de centredreta. És horrorós, et sents impotent. Independència ja. En tot cas, Pepe, estem al teu costat. Ets un valent.
2) Ahir a la nit, concert d'en Miquel Gil a la Plaça Vella de Terrassa, en connexió amb els actes de l'Onze de Setembre. El Miquel va dedicar el concert al Pepe Rubianes. I va ser un concert magnífic. Amb només tres altres músics a l'escenari, el Miquel va demostrar estar en un nivell només comparable a nivell nacional amb els Antònia Font. Tot i que també tinc curiositat per saber com sona l'actual fornada de cantautors valencians, col·legues en un cert sentit d'en Miquel, i que estan en una situació insostenible per culpa de les administracions Zaplana i Camps al País Valencià (i que al Principat no hi ha manera de conèixer, per cert). En tot cas, vaig poder parlar amb el Miquel després del concert. Va trigar tres anys a poder publicar el seu primer disc en solitari ("per què no toques com el Pedro Guerra?"), per culpa de les mateixes discogràfiques que m'han deixat a mi a l'estacada. I viu de la música, però justet, oblideu-vos de l'estrellat fàcil. En tot cas, em va rebre molt bé: li va agradar molt la prèvia de la Torradora que li vaig passar fa tres anys, i l'Òscar Roig li va ensenyar més coses meves mentre li gravava l'anterior disc (gràcies, Òscar!). I és molt simpàtic. De veritat que es mereix més. En fi, us n'acompanyo una foto.
dimarts, de setembre 05, 2006
En el pla personal, canvis radicals pel que fa al disc cutre: passarà a ser un single de només tres temes: Automatic Day, Amsterdam i (a regravar: seguirem informant) George Harrison/We Can't It Out. I no crec que en faci gran cosa (bé, riure). Després de les crítiques més recents, abandono definitivament la cursa comercial. Tot és inútil, ningú pensa que jo sigui comercial. Estic desesperat. Esperem que almenys To Be Continued tingui més sortida, hi confio molt més.
En el pla polític, Llei de Memòria Històrica per part del Consell de Ministres a Madrid. No sé si està a l'alçada de les expectatives, però venint d'aquella penya no deixa de ser tirant a increïble. El normal és que ni se n'haguessin preocupat...
En el pla d'amistats, no us perdeu el retorn d'en Ferran Valldeperas al món del fotolog: http://www.fotolog.com/loucomballa
I per acabar, salutacions críptiques per part d'en Puccini als seus congèneres de l'illa de Creta.
B.B. King.
En el pla polític, Llei de Memòria Històrica per part del Consell de Ministres a Madrid. No sé si està a l'alçada de les expectatives, però venint d'aquella penya no deixa de ser tirant a increïble. El normal és que ni se n'haguessin preocupat...
En el pla d'amistats, no us perdeu el retorn d'en Ferran Valldeperas al món del fotolog: http://www.fotolog.com/loucomballa
I per acabar, salutacions críptiques per part d'en Puccini als seus congèneres de l'illa de Creta.
B.B. King.
divendres, de setembre 01, 2006
He tornat de Grècia. Viu. (He, he...). Valoració, un punt mig prudent. Hi ha coses que m'han agradat molt. La ciutat de Rodes és excepcional. El seu port també: hi vam veure el "Grand Princess" en acció (increïble). Oia, a Santorini, és el poble perfecte, sobretot al caure el sol. Chania, a Creta, és prou recomanable.
Hi havia coses que ja me les esperava. L'Acròpolis és bona, però és com a les fotos i no sorprèn. Knossos és una mica pegote, i decep. És el problema dels tòpics magnificats, en resum.
Atenes ciutat, sense ser bonica, no és tan escandalosament lletja com la pinten... excepte que te'n vagis al carrer Mijail Voda. Però una cosa no em va agradar de Grècia: els mâitres de restaurant. O et soben i ressoben per a que entris al seu restaurant (sense que puguis mirar-te la carta amb tranquil·litat) o, com ens va passar a Chania, que se't posin autènticament bordes perquè vols mirar la carta. Un punt baix, realment.
I un no entén com, amb una història moderna tan apassionant, tot el que es ven als turistes són IV tòpics sobre els Minoics i la Grècia Clàssica (mentre que aquí a Catalunya el que domina és parlar de 1931 cap aquí, comento). I la (impresentable) Junta dels Coronels és com si mai no hagués existit.
Almenys, ens hem pogut donar el gust d'anar en vaixell in extenso. I són vaixells que funcionen. El més curiós va ser que de Rodes al "Pireu!" un vaixell mercant que també hi anava ens va seguir a pocs metres de distància durant tot el camí per a tenir un guia de ruta en la nit.
Això sí, tenia intenció de fer allà filmacions per a un eventual videu, però la meva mare no hi veu bé i la càmera de fotos filma fatal, amb el qual no tinc res que es pugui utilitzar, a no ser que siguin fotos per a inserir enmig de filmacions d'un altre tipus. De totes maneres, el pla de fer un o dos videus continua en peu. Seguirem informant.
Hi havia coses que ja me les esperava. L'Acròpolis és bona, però és com a les fotos i no sorprèn. Knossos és una mica pegote, i decep. És el problema dels tòpics magnificats, en resum.
Atenes ciutat, sense ser bonica, no és tan escandalosament lletja com la pinten... excepte que te'n vagis al carrer Mijail Voda. Però una cosa no em va agradar de Grècia: els mâitres de restaurant. O et soben i ressoben per a que entris al seu restaurant (sense que puguis mirar-te la carta amb tranquil·litat) o, com ens va passar a Chania, que se't posin autènticament bordes perquè vols mirar la carta. Un punt baix, realment.
I un no entén com, amb una història moderna tan apassionant, tot el que es ven als turistes són IV tòpics sobre els Minoics i la Grècia Clàssica (mentre que aquí a Catalunya el que domina és parlar de 1931 cap aquí, comento). I la (impresentable) Junta dels Coronels és com si mai no hagués existit.
Almenys, ens hem pogut donar el gust d'anar en vaixell in extenso. I són vaixells que funcionen. El més curiós va ser que de Rodes al "Pireu!" un vaixell mercant que també hi anava ens va seguir a pocs metres de distància durant tot el camí per a tenir un guia de ruta en la nit.
Això sí, tenia intenció de fer allà filmacions per a un eventual videu, però la meva mare no hi veu bé i la càmera de fotos filma fatal, amb el qual no tinc res que es pugui utilitzar, a no ser que siguin fotos per a inserir enmig de filmacions d'un altre tipus. De totes maneres, el pla de fer un o dos videus continua en peu. Seguirem informant.
diumenge, d’agost 13, 2006
En un dia en el qual em sento més vell que el William Burroughs ara, faig una nota destinada a ser posada en una ampolla i llançada al mar per a que arribi a Australia en uns 20 anys i ningú entengui un borrall (perquè allà no saben el català). El disc aquell el vaig acabar el dia 6, després de 37 dies de treball intens. Per recomanació d'un amic, ha passat a dir-se "Accident!", sense subtítols ni res. Això sí, els IV gats que l'han escoltat hi tenen un cert entusiasme, amb el qual hi estic una mica més animat. "Automatic Day" queda bé amb les veus extra i pot quedar bé com a single. La meva intenció és que la poca gent als que he passat els 16 temes em facin comentaris (de moment només tinc els del Ferran Baucells) i a partir d'aquí fer un disc més condensat, de 10 o 12 temes, descartant el que funcioni pitjor.
Se m'ha parlat molt de YouTube. Ara que vaig a Grècia, intentaré filmar coses allà per a un de dos o tres possibles videus que vull fer, i a veure si hi ha sort.
I comença a sortir alguna idea per al disc de vaixells. N'hi ha per temps, però no perdo l'esperança. Pot ser que hi aconsegueixi la continuació del "Corrupció", un altre disc d'alt nivell, que és el que vull fer.
Se m'ha parlat molt de YouTube. Ara que vaig a Grècia, intentaré filmar coses allà per a un de dos o tres possibles videus que vull fer, i a veure si hi ha sort.
I comença a sortir alguna idea per al disc de vaixells. N'hi ha per temps, però no perdo l'esperança. Pot ser que hi aconsegueixi la continuació del "Corrupció", un altre disc d'alt nivell, que és el que vull fer.
dissabte, d’agost 05, 2006
Segona part de l'entrevista al Jordi Ibañez: la seva autoentrevista!
AUTO-ENTREVISTA
Siguem oportunistes: per què és important Syd Barrett i per què l’hem de seguir escoltant?
Musicalment, porta dècades inactiu o sigui que la seva mort clínica no ha de canviar l’opinió de ningú. Per mi és important perquè representa l’únic moment de la història de Pink Floyd en què el grup vol fer alguna cosa nova i perquè, per exemple, en Robyn Hitchcock no seria qui és sense ell. Els Pink Floyd són un dels molts altres grups que no agraden a la “modernitat” i que, sembla ser, tot seguidor del pop-rock independent no hauria d’escoltar. Doncs bé, tot i la seva irregular carrera i la lamentable personalitat dels seus membres (un Nick Mason “cateto”, un Roger Waters messiànic incapaç de reconèixer que no és perfecte i que prefereix marxar abans que defensar “The final cut”, un Richard Wright només preocupat per l’estat del seu compte corrent i un David Gilmour que podríem salvar com a guitarrista i perquè sempre va ajudar en Syd si no fos perquè avorreix fins i tot als seus fans), tenen àlbums que tothom hauria d’escoltar. Dels tres que tothom coneix, “The dark side of the moon”, “Wish you were here” i “The wall” (un disc que, no sé que en pensaràs tu, no existiria sense el “Welcome to the machine”, una cançó farcida de galls i que no aporta massa a la seva discografia), em quedo, de llarg, amb el primer i de la resta, amb el d’en Syd. En els altres àlbums hi ha moments de gran bellesa però al conjunt sempre hi acaben sobrant molts minuts. Tothom utilitza les paraules “ingenuïtat”, “màgia” i “miniatures” per parlar de les cançons de “The piper at the gates of dawn” i jo crec que ho fan moguts pel tòpic i per l’immediat futur de biografia d’en Barrett. Penso que, més enllà del criteri que la mitologia del rock ha establert, allà hi trobem ganes d’experimentar de debò i amb una personalitat aclaparadora, fins i tot recollint la personalitat de la música britànica de post-guerra (toma titular).
Opina sobre la música en general. O en abstracte.
Tot això de “la música és un llenguatge universal” o “seria terrible viure sense música” em semblen tòpics que només repeteixen els qui pensen que la música és (i aquí ve un altre tòpic) “la banda sonora de la vida”, és a dir, la gent que creu que és una agradable soroll de fons. Jo crec que té un punt atàvic important, de fet (imagino) que som de les cultures que l’hem trivialitzat més: n’hem fet un producte i un instrument d’uniformització. Per tant, hauríem de treure ferro a les campanyes contra la pirateria i a la majoria de les paraules que diuen els músics quan intenten definir el que fan. Jo, des de petit, si estava en un lloc fosc o que em fes por començava a xiuxiuejar una cançó i la cantava ben fluixet. I et passaven les pors. «Qui canta el seu mal espanta» és l’únic tòpic que accepto sobre aquest tema.
Digue’m cinc coses que no t’agradin.
Els xandalls, la injusticia, la majoria de reedicions de discos mítics que s’han posat de moda ara (amb els seus extres que no deixa de ser tot el material que es va descartar d’entrada, la qual cosa fa baixar el nivell de qualitat), el “Què!” i les faves cuites.
Quin és el millor consell que t’han donat?
“Don’t follow leaders, watch the parking meters”. I res de collonades del tipus “sé tú mismo” o “somos un equipo”.
Sel·leccions catalanes: sí o no?
Ui, feia temps que no parlava del tema. Resposta dedicada a un parell que segur que ho llegiran: ME LA REPAMPIMFLA.
Quina és la cançó que has sentit més vegades?
Segurament “Good night” dels Beatles. Era la sintonia d’un programa de Catalunya Ràdio que es deia “La nit dels ignorants” i que va durar molts anys; el meu germà i jo l’escoltàvem al llit abans de dormir. El “Moltes felicitats” (en tres idiomes) li deu seguir de prop. Si vols saber quina és la cançó que he sentit més cops de manera conscient i voluntària, doncs no sabria dir-t’ho. Podria ser alguna cosa de Police, que era un dels grups que escoltava en la pre-adolescència i del qual (ho sento per qui se senti ofès) no renego.
Tant donar la tabarra durant mesos sobre si no sabies si votar a favor o en contra de l’Estatut i al final no vas anar a votar. Justifica’t.
Vaig currar tot el dia. Es tracta de les primeres eleccions en què no he votat i em va saber greu encara que he de dir que molta gent va seguir el meu exemple. I pensa que ara comença una altra cançó: vot en blanc per castigar un tripartit decepcionant, vot al meu partit en contra de la possible sociovergència o vot contra la probable victòria d’en Mas?
Defensa una cançó que no hauria d’agradar-te.
Pregunta capciosa i de formulació discutible. Suposo que podria dir-ne moltes però contestaré el primer que em vingui al cap. “Desaparece de mi mente” d’Estopa. És una rumba quasi tenebrosa, em sembla divertidíssima i té els millors “leleleleleis” que he sentit en anys. El Koala em cau molt bé: musicalment és infinitament superior a qualsevol altre producte destinat a ser la cançó de l’estiu; a més, la famosa cançó del corral sona realment bé. I agrada molt als nens: crec que les cançons que agraden als nens entronquen amb tota la qüestió atàvica (de moviment i ritme natural) de la que parlava fa una estona. En un altre nivell, conec molts fans de l’Springsteen que reneguen del “Tunnel of love” i a mi em sembla un àlbum força elegant a nivell de producció (sona a anys vuitanta però ha envellit molt millor que la majoria de discos d’aquesta època), molt bo a nivell de melodies (segurament el disc en què el boss juga amb més èxit amb la seva veu) i extraordinari a nivell de lletres. I tot i així no el considero el seu millor treball. La cançó que li dóna títol, per exemple, es considera un single fàcil i comercial però jo crec que condensa moltes coses; les dues primeres estrofes em semblen perfectes a nivell narratiu. I l’altre single, “Brilliant disguise”, és una de les millors (i més complexes) cançons de desamor que he sentit mai. És sensacional com situa, d’entrada, la història què t’explicarà (en les dues cançons) amb quatre frases excepcionalment precises i evocadores. Aquest home hauria de tornar a divorciar-se, li aniria bé a la seva música. Mira, avui li ha tocat a l’Springsteen; hi ha moltíssimes cançons que em provoquen una certa vergonya perquè m’agraden. Amb això vull dir que aquesta és una altra d’aquelles preguntes la resposta de la qual seria diferent demà o potser d’aquí cinc minuts.
Ets el doctor Frankenstein i pots fer el teu músic ideal. Defineix-lo.
Tindria la capacitat d’en Neil Young de tocar la fibra en acústic i de forçar fins l’extrem la tensió en elèctric, l’amplitud lírica d’Andy Partridge, la no-tècnica de Jeff Buckley o la sí-tècnica de Johnny Marr, John Squire, Graham Coxon, Bernard Butler o Dave Gregory com a guitarrista, els aguts i els sospirs de Beth Gibbons, l’actitud del jove Joe Jackson al començament i la del madur Elvis Costello més tard, la facilitat de trobar riffs d’en Keith Richards, la ment calculadora de Mick Jagger, l’individualisme d’en Bob Dylan, l’agenda i l’instint per saber amb qui col·laborar d’en David Bowie, la indolència ben entesa de PJ Harvey, la visió musical de Peter Gabriel, el ressentiment perpetu de Fiona Apple, els coneixements teòrics de Joby Talbot i la manera de posar-los en pràctica de l’Aimée Mann, la urgència del jove David Byrne, podria fer-nos creure que ha vist l’horror -com Robert del Naja-, l’hauria vist de debò –com Nick Cave-, les ganes d’aprendre de Kanye West, la capacitat per obtenir un so personal que ompli per si sol de The Edge, el do de fer que tot sembli immediat i necessari de Joe Strummer i Mick Jones, l’ambició perfectament conduïda del jove Sting, la facilitat per expressar del Michael Stipe de mitjans dels 80, el carisma de Bobby Gillespie, la determinació d’Elvis Presley, la intuició de Brian Wilson, la facilitat per interpretar de la Joni Mitchell…
Avui entrevistem en dues parts el màxim compositor dels fins ara coneguts com a To Be Continued (com sabeu, canviem de nom). Els entrevistats són normalment convidats a afegir preguntes pròpies. Ell és el primer que ho fa, i l'entrevista guanya molt amb això. En aquesta primera entrega, les meves preguntes.
És To Be Continued el teu primer grup?
No és el meu primer projecte musical però sí és el primer en què interpreto temes propis o d’altres companys de grup. La meva primera experiència va ser fa quasi deu anys, amb un grup que vam muntar per fer un parell de concerts a l’Institut de Can Jofresa amb gent que coneixes prou bé: el Tony Noise, en Ferran Valldeperas… Feiem versions de gent com Blur, Oasis i No Doubt. Cap a l’any 2000 em vaig enrolar en un grup de blues que només va durar dos o tres concerts i en què també compartia escenari amb amics. Com en el projecte anterior, ens canviàvem el nom a cada bolo i ens ho plantejàvem com a diversió passatgera. I després d’això ja vaig conèixer el Baucells mitjançant el famós anunci que va veure el Raül al Farràs.
Què et va dur a crear To Be Continued?
Aquesta pregunta implica que To Be és un projecte meu, exclusivament personal i que el vaig crear jo solet… i no és el cas. No sóc l’únic cantant del grup, ni l’únic fundador, ni sóc l’únic que hi aporta cançons. De fet, el grup encara hauria de ser més democràtic; a vegades em fa l’efecte que imposo les meves idees i no m’agradaria donar la imatge de dictador. Dit això, sí és cert que el fet de no limitar-nos a fer versions i de provar de fer temes propis sense fer massa el ridícul el converteix en el projecte més important del què he format part. Suposo que les ganes d’aprendre i de compartir temps, discos i experiències amb gent amb qui tens alguna cosa en comú ens va fer muntar el tinglado.
Què et mou a l’hora d’escriure cançons? I com les treballes?
A vegades, a les entrevistes que llegeixo, els músics què admiro parlen de la necessitat de fer cançons i de la impossibilitat de viure sense poder “treure’s de dins” en forma de música alguna cosa que els crema per dins. Jo no em posaria tan dramàtic: jo escric cançons perquè, un cop n’acabo de fer una, sento que has creat alguna cosa que et fa sentir bé, que et fa somriure per dins i, en certa manera, et justifica per aquell dia. Si aquesta cançó agrada als companys del grup i creuen que val la pena treballar-la, la satisfacció és doble, a més és molt gratificant veure que tothom aporta alguna cosa que tu mai hauries pogut imaginar: un so, un arranjament, un sentit… M’agrada pensar que tinc alguna cosa a dir, tan de bo aquesta cosa sigui, a més, interessant d’escoltar. Sobre la manera de treballar-les, totes neixen amb una seqüència d’acords a la guitarra acústica i la posterior melodia de veu que provo d’encabir-hi. Això em provoca una certa angoixa perquè no saber solfeig fa que no pugui fixar les melodies que a vegades em vénen al cap i que sé que no podré retenir a menys que estigui repetint-les fins que arribi a casa. L’Stephin Merritt (un compositor a qui admiro i no sóc l’únic del grup que ho fa) diu que quan no pots recordar una melodia havent-la sentit una sola vegada és perquè no és una bona melodía. Jo no hi estic massa d’acord, a més ell sap solfeig i va arreu amb una gravadora i un bloc de notes. També sento que estic desaprofitant altres maneres de fer cançons: ara mateix no tinc una targeta de so decent al meu ordinador nou i ni tan sols tinc un micròfon. També puc provar de fer-ho començant les cançons per la lletra o ajuntant notes a l’atzar o fins i tot paraules, com en Bowie feia als anys 90. I també m’hauria de comprar un tecladet. Si em trobés algun dels meus ídols musicals, li preguntaria com escriu les cançons. Hi ha milers de maneres i les estem desaprofitant.
Quina consideres que és la teva millor cançó? I la pitjor?
Et contesto el mateix que si em preguntessis quina cançó o disc m’hauria agradat escriure: canvia segons el dia. En realitat tampoc n’he escrit tantes i sempre desitges que la millor sigui la següent. Tot i així, puc dir-te que estic content de “When your world”, “They came from above” i una que a vosaltres no us diu gran cosa, “We do what we please”. I pel que fa a la pitjor, crec que és bo deixar de tocar per un temps una cançó per no agafar-li mania.
Estàs de “segon a bord” d’un altre projecte, Tired Hippo. Què ens pots dir?
Continuarem la metàfora naval, perquè sé que t’agraden. Diguem que al vaixell hi mana el capità, que és el Ferran, i té un timonell de tota confiança, la Itziar. La resta som els grumets, estem al barco perquè ens ho passem bé i sempre estem disposats a salpar quan el capità ens ho mani. L’altre dia vam fondejar a una illa japonesa, va ser sensacional. Feia temps que no ens veiem. El cas és que ara tenim un nou mapa del tresor, el tercer; el capità està molt orgullós d’ell i jo crec que té grans moments (tant el capità com el mapa). A veure si aquesta expedició és la bona.
Alguna vegada m’has parlat d’XTC, el grup britànic. Què signifiquen per tu?
T’he parlat d’XTC perquè em fa l’efecte que t’agradarien força, tant ells com el seu alter ego, The Dukes of the Stratosphear. Me n’alegro que ja hagis començat a escoltar (i gaudir) aquests darrers. Són un grup realment curiós: no toquen en directe des de 1982, viuen al marge de la indústria i la premsa musical a Swindon (una gris ciutat ferroviària britànica), s’entesten a fer lletres intel·ligents i iròniques (són l’esglaó perdut entre The Kinks i Blur o Pulp), són un grup de culte als Estats Units (i a Anglaterra els donen per dissolts des de finals dels 80) i, sobretot, són uns músics excepcionals amb ganes de jugar, una cosa que trobo en molt pocs grups d’avui dia.
Tens algun altre favorit a la teva col·lecció de discos?
Afortunadament, dotzenes. Quan descubreixo un grup no paro fins a tenir tota o quasi tota la seva discografia. Ara amb Internet és fàcil però això ha creat un fenòmen nou: la gent té molta música però no l’escolta. Sembla que calgui acumular disc rera disc per dir que tens aquesta perla o aquesta altra… però no saps com fa ni tens un criteri establert sobre ella. Procuro que això em passi poc però, si et dic la veritat, tinc discos a casa que no he escoltat i que, probablement, no escoltaré mai a la vida. Tendeixo a escoltar molt apassionadament els grups quan els descobreixo i després me n’oblido d’ells. És una mica com la tàctica militar de la terra cremada, amb la diferència que amb la música sempre et queda alguna cosa. I si parlem de cançons, més o menys el mateix. La setmana passada vaig veure una pel·lícula (“El señor de la guerra”; correcta) on sortien tres de les meves cançons predilectes: “Glory box” de Portishead, “Fade into you” de Mazzy Star i la versió de l’”Hallelujah” del Leonard Cohen que va fer en Jeff Buckley. Doncs bé, tot i ser uns temes excepcionals no quedaven ben inserits en la trama del film i, a més, sonaven tan sols fragments. Coses així et fan pensar que el context fa que fins i tot la millor de les cançons soni mediocre. Uns quants àlbums que em van impactar fort en el seu moment (i els cito sense cap ordre en particular) són “Together alone” de Crowded house (una extraordinària conjunció d’exhuberància sonora i introspecció lírica), “Nevermind” de Nirvana (sí, molt típic, però és un dels discos més angoixants que he sentit en ma vida i ja ho era abans que en Cobain es matès), “Dog Man Star” de Suede (d’una intensitat irrepetible en la discografia del grup i de tot el pop britànic dels 90), “Grace” de Jeff Buckley (mereix ser part de la història del rock per la força de les seves interpretacions), “Dummy” de Portishead (desolador i sensual a la vegada), “Una semana en el motor de un autobús” de Los Planetas (conec molta gent a qui aquest disc diu moltes coses), el segon i homònim àlbum de Seal (un disc que té la virtut de posar-te de bon humor, amb mi sempre ho fa), “Hunky dory” de David Bowie (no hi sobra res, en aquest disc; aquí coincideixo amb el Baucells, però jo sóc un fan d’en Bowie de llarg recorregut i m’agrada citar també “Low”, “Scary monsters” o fins i tot coses més recents com l’infravalorat “Outside”), “Faux mouvement” d’Autour de Lucie (la millor producció pop que he sentit en aquesta dècada… i és de l’any 2000), “Mutations” de Beck (segurament un dels discos menys ambiciosos d’aquest home i un dels que millor funcionen), “Échate un cantecito” de Kiko Veneno (poesia del carrer, senzillesa i grans músics: quasi irrepetible, perquè el següent disc seu també va ser brutal), el primer i homònim disc de Peter Gabriel (ambiciós i efectiu en tots els nivells, també hi podria haver posat el “So” per idèntiques raons), “Xtrmntr” de Primal Scream (tothom parla de “Screamadelica”, però aquest disc és el seu equivalent brut i brutal), “Goo” de Sonic Youth (jo pensava que aquesta gent només feien soroll i mira), “Debut” de Björk (el seu disc més eclèctic i menys encorsetat), “Puta’s fever” de Mano Negra (increïble i en directe encara ho eren més; tots els grups que fan fusió arrabalera no fan altra cosa que fer el que feien ells fa anys; “Clandestino” de Manu Chao també és un disc que deixa empremta), “Yankee hotel foxtrot” de Wilco (jo els vaig descobrir amb aquest disc; sens dubte el disc en què decideixen donar un pas endavant després d’haver fet extraordinàries cançons de country-pop), “Marquee Moon” de Television (les millors guitarres que he sentit en un disc?), “Parachutes” de Coldplay (quan no sabien què era l’èpica), “Achtung baby” d’U2 (que un grup passi de messies del rock a bufó post-modern té el seu mèrit), “Wish” de The Cure (per no posar “Disintegration”), “Highway 61 Revisited” de Bob Dylan (el meu disc predilecte d’en Dylan o, per ser més exactes, d’un dels diversos Dylans que existeixen), “Houses of the holy” de Led Zeppelin (sempre defensaré que passar una etapa Led Zeppelin és molt bo per tota educació musical, encara que sigui popera; aquest no és el seu millor disc però sí amb el que vaig començar a escoltar-los i en vaig tenir prou per enganzar-m’hi), “69 love songs” de Magnetic Fields (una barbaritat genial), “El salmón” d’Andrés Calamaro (una barbaritat genial), “Off the wall” de Michael Jackson (sí, em va impactar més que el “Thriller”), “Mezzanine” de Massive Attack (el millor que han fet), “Deseter’s songs” de Mercury Rev (l’únic moment on han pogut barrejar màgia i psicodèlia en la seva ja llarga discografia), “Parklife” de Blur (defineix una època molt concreta), “OK Computer” de Radiohead (en defineix una altra), “Hatfull of hollow” o “The world won’t listen” de The Smiths (ho sento, no puc triar; és curiós que els dos no siguin àlbums normals sinó recopilacions de cares A i B), “Beggar’s banquet” o “Sticky fingers” dels Rolling Stones (tampoc puc triar; a mi l’”Exile on main street” m’agrada molt però, diguin el que diguin, no és el millor disc dels Stones i mai podria ser un bon disc per començar a escoltar-los)… Per no avorrir encara més al personal, diré que amb el Tom Waits dubto entre tres àlbums, amb els Beatles igual, amb la PJ Harvey entre dos, amb els Beach Boys entre dos i amb la Patti Smith entre dos més.
Com a veu autoritzada en la matèria, com veus l’escena rock terrassenca?
Mai m’havien dit això de « veu autoritzada ». De l’escena local cal dir que és molt heterogènia però que, com en tot, cal separar el gra de la palla. A nivell quantitatiu crec que Terrassa pot presumir i, pel que fa a la qualitat, hem de matisar. Els meus predilectes són D’Callaos (els reis merescuts de l’escena rumba-fusió, encara que ells són molt més purs i flamencs que altres propostes més festives i desacomplexades com Trikitown o els meus estimats Yerba Mate; potser Maraña els puguin fer ombra en un futur), Ulysses (dissolts Getreal i Mênage i amb Christiane F parats, han quedat com únics cracks de l’emocore, tot i que ells són més slowcore), Bartok (rock progressiu i virtuós però en absolut tancat en els clitxés del gènere), Marinetta (de tots els projectes d’ella, el que m’ha deixat amb ganes de sentir més), Nunnery (que s’ho curren molt a nivell instrumental) i Rodeo Rose (rock en la línia de M-Clan i Sol Lagarto). La resta, que conegui, és punk efímer i heavy tòpic. Segueixo esperant una proposta de pop-rock local amb cara i ulls, nosaltres encara estem treballant-hi però falta molt perquè tinguem un directe sòlid i un repertori a l’alçada de les nostres ambicions.
Quina és la guitarra dels teus somnis?
No sóc gens mitòman amb les guitarres: no tinc cap de fetitxe per la qual mataria. M’agraden moltes: la Strato, les Yamaha, les Rickenbaker i les Danelectro en general, algunes Ibanez i fins i tot les Les Paul o les PRS. Això pel que fa a les elèctriques. De les acústiques em quedo amb les Guild, les Adamas, les Martin, les Gibson i segons quines Takamine. M’encantaria tenir un Moog o un Mini-Moog, segurament molt més que qualsevol de les guitarres que acabo d’esmentar. Els sintes analògics m’encanten tots, diria. Però el que seria l’hòstia seria tenir un Steinway de cua o un cello o una arpa. O un trombó de vares, que m’encanten. I darbukas, didgeridoos, djembés, i algun baix MusicMan de cinc cordes. I un Theremin. Posats a demanar…
Fes-nos alguna reflexió final. Sobre el que vulguis.
M’he estès massa, oi? Sóc un pedant? No em preguntes de política? Ets conscient que ets tu qui ha de tirar del carro si volem fer el concert del “Corrupció” algun dia? Una reflexió final, dius? “Acabar-se”. Bromes d’humor blanc a banda, no voldria que se’m passés una cosa a propòsit d’un dels discos que abans mencionava, “Off the wall”. Alguna vegada t’he escoltat la frase “aquesta idea guardem-la per una altra cançó”; doncs bé, estic segur que ni en Jacko ni en Quincy Jones van pronunciar-la durant la gravació d’aquest disc o el “Thriller”: les cançons són brillants, entre d’altres coses, perquè tenen una acumulació brutal de desenes de melodies, canvis d’acords i arranjaments no necessàriament pop. Quan les idees són bones, mai sobren a la cançó, tot i que és veritat que una molt bona idea per una cançó pot ser despullar-la a nivell d’arranjaments. La qual cosa em fa pensar en una frase que va dir el baixista de Suede quan presentaven el seu darrer àlbum oficial d’estudi abans de la dissolució: “amb aquest disc hem après que, en el llistat definitiu de cançons, no hi ha d’haver necessàriament les millors sinó les que formen un ordre més coherent”. Em sembla una de les frases més lamentables que he sentit mai: el reconeixement explícit que l’àlbum és una merda. No sé si això també val pel futbol, però jo crec que a un disc hi ha d’anar el bo i millor i res més. Si la idea o cançó és bona, encaixa a tot arreu.
dijous, d’agost 03, 2006
Diverses coses: 1) L'última actuació del curs va ser, el passat 29 de juliol, un (inevitable, és Any Mozart) Rèquiem de Mozart en un jardí privat de Premià de Dalt. Excel·lent concert, amb els Estudi XX de la Rosa Ribera en forma (i amb mi a la corda de baixos com a reforç)... només que vaig haver de forçar tant la veu per a estar a l'alçada que l'endemà tenia una veu que ni el Brian Wilson de 1977. N'hi haurà més al setembre, amb els Estudi XX i amb la estimada Massa Coral de Terrassa. 2) Avui he gravat una última cançó per al "disc desastre" del qual ara mateix en parlo aquí per primer cop. Tant simple com que el "Corrupció", el disc de la meva vida, no l'ha volgut cap discogràfica, contra el criteri de tota la resta dels que l'han escoltat (i en aquest cas, gaudit). I com que estic en precari, he començat (i tinc molt avançat, amb sis de les setze cançons-a-triar ja mesclades i amb veu, i dues més instrumentals. La resta, totes amb la pista instrumental completa) un disc molt comercialot titulat "Busco feina" perquè està pensat explícitament per a això. Està quinze mil anys llum per darrera del "Corrupció", però no em queda altre remei. Per a la colla d'amics: "Automatic Day" serà la primera cançó del disc i el "single", i està entre les completades. Només falta escriure lletres, però no estic molt inspirat. 3) Propera entrada en aquest blog: l'entrevista en dues parts al Jordi Ibañez!
dilluns, de juliol 17, 2006
Antònia Font forever! Dissabte 15 de juliol vam assistir al seu concert a la Rambla del Raval de Barcelona i va ser increïble. Fins i tot vam ser batejats amb aigüa mineral pel Pau Debon... Directe boníssim. Van començar amb Batiscafo Katiuscas, es van mostrar forts amb el repertori d'aquest (gran) disc, van tocar també Loco (estranyament es van oblidar d'Extraterrestres), Armando Rampas (amb esclat eufòric del públic), també Tres Dos Un Ignició, Alegria, Interstellar Overdrive (en homenatge al nostre amic Syd Barrett), A Rússia, algun altre del primer àlbum... Segons el meu amic Ferran Valldeperas, el repertori va ser el de l'Auditori el mes passat, i va sonar tan bé com allà, encara que sense la parafernàlia de llums (tot i que alguna hi havia). El públic, per cert, entregadíssim. L'única pega va ser que estava ple de venedors de llaunes de cervesa i no et deixaven concentrar. Però en fi, estem davant del millor grup en català en dècades. Que continuin així, són genials.
dimecres, de juliol 12, 2006
Ha mort en Syd Barrett. Apart de les IV coses que hagués filtrat la seva família, l'última notícia que se'n tenia era de 1975, quan es va deixar caure inesperadament a les sessions de mescla de l'àlbum "Wish You Were Here" dels seus excompanys Pink Floyd, fet una piltrafa, mentre en Gilmour i companya s'anaven dient "però no el reconeixes? Fixat-hi!" Un mal final, molt abans del d'ara, el de la diabetis. És una història trista, però amb el primer àlbum de Pink Floyd aquest home va deixar clar que era un geni. El trobarem a faltar. Un últim interrogant a l'aire: quan es publicaran d'una punyetera vegada les cançons dels Floyd "Scream Thy Last Scream" i "Vegetable Man"?
dimecres, de juliol 05, 2006
Reprenem les entrevistes! Aquesta vegada li toca a en Ferran Baucells, ànima de Tired Hippo, solista de To Be Continued i excelent guitarrista.
1. Quin creus que és el teu paper a To Be Continued?
tocar la guitarra... fer soroll...
2. Com definiries Tired Hippo?
no crec que sigui prou objectiu per definir tiredhippo... és massa
personal... intento passar-ho bé fent temes meus i de la itzi (i estem
oberts a aportacions de tothom)... a més d'estar molt content amb la
resta
de gent que ha colaborat i colabora encara amb nosaltres...
3. Descriu-nos les maquetes de Tired Hippo.
'maqueta#12' va ser el primer intent... el todo vale... gravacions
caseres
de les que n'hem anat treient temes posteriorment... massa temes i un
so
massa lo-fi... em quedo amb 'same old crap' d'aquella maqueta... 'minor
songs' va ser la nostra primera experiència a un estudi... un so
bastant
professional... potser massa... vam passar d'un extrem a l'altre i
algun
tema crec que es va ressentir... 'late at night' i 'home' van ser els
que
van quedar millor... a 'another side of tired hippo' em vaig veure amb
més
llibertat per fer el que volia... ho vaig fer i crec que no en va
sortir un
mal resultat... 'otoño' i 'the other side' són dos temes que puc dir
que
m'encanta haver gravat... però amb la propera... 'sweet
après-dinner'...
esperem donar un passet més...
4. Quines guitarres tens? N’hi ha alguna per la que sospiris?
sempre he sospirat per tenir una jazzmaaster del anys '60... aquest
seria el
meu somni en quant a guitarres... tinc una Martin que és la meva joia i
que
penso que em coneix millor que ningú... una fender telecaster americana
perquè després de la jazzmaster sóc un fan de les telecaster i una
imitació
de danelectro que té la seva gràcia però no és molt pràctica...
5. Has experimentat algun cop amb pedals d’efectes?
mai he estat molt interessat en el so de la guitarra... arribar,
endollar-se
i tocar... crec que no tinc molt desenvolupat l'oida perquè no
distingeixo
massa greus, aguts,... i així no em preocupa massa el tema del so de la
guitarra... tot i que hauria de preocupar-me una mica...
6. Quins plantejaments tens a l’hora de compondre?
no acostumo a basar-me en cap plantejament previ... em poso a tocar i a
provar coses... potser en quant a temàtica de la cançó sí que em puc
basar
en alguna frase o idea que hagi sentit però musicalment intento no
tenir cap
plntejament previ...
7. Quina és la teva cançó que t’agrada més?
massa difícil escollir... sempre ve de gust tocar i provar les últimes
que
has escrit...
8. Quins són els teus grups favorits? Hi ha algun àlbum que t’hagi
marcat
especialment?
podria citar-ne tants... el 'without a sound' de dinosaur jr... el
'desire'
del tito... el 'velvet underground & nico'...
9. I quines són les teves pel•lícules preferides? Com et definiries com
a
espectador?
com a espectador la veritat és que sóc bastant bo... puc veure quasi
qualsevol pel.lícula... el ritual d¡'anar al cine m'agrada...
pel.lícules
també n'hi ha moltes... 'primavera, verano, otoño, invierno y
primavera',
'hana-bi', 'el gran lebowsky',... d'aquest any les millors que he vist
fins
ara serien 'caché' i 'el arco'...
10. Com t’ha afectat la febre dels blogs i fotologs?
com tantes coses m'ha afectat amb una mica de retard... ara mateix
estic
enganxat al món del fotolog... ho veig com una forma interessant de
comunicar-se...
11. Fes-nos una reflexió final. Sobre el que vulguis.
doncs t'animo a que el concert del 'corrupció' amb la lluis paloma all
star
band es fagi realitat... a mí em ve molt de gust i crec que en pot
sortir
alguna cosa interessant...
dilluns, de juny 26, 2006
1) Ahir em vaig despedir del Liceu. I, per a fer-me la punyeta, va sonar millor que mai i amb un muntatge perfectament adequat. Especialment, la Madama Butterfly va estar esplendorosa, havent de repetir l'ària del segon acte per petició del públic. És clar, a la tornada tot eren veus que jo havia fet malament de deixar l'abonament.
Però sembla que la temporada que vé hi haurà una bona tungada de muntatges polèmics (per a dir-ho suau). Prefereixo esperar.
2) Consulteu aquesta adreça:
www.jonotespere.org
Però sembla que la temporada que vé hi haurà una bona tungada de muntatges polèmics (per a dir-ho suau). Prefereixo esperar.
2) Consulteu aquesta adreça:
www.jonotespere.org
dilluns, de juny 19, 2006
Ahir va guanyar el sí. Per a mi és trist, perquè sé que ens han aixecat la camisa, i que això pot ser ben bé el principi de la fi. Ara ja no sé què fer. Sóc patriota, però des d'ahir em sento sol, indefens. Els que defensàvem el no des de posicions catalanistes d'esquerres ens hem trobat contra les cordes i amb dificultats definitives per a enviar el nostre missatge als ciutadans i, sobretot, ser compresos. La publicitat pel sí ha estat massiva i, sobretot, el PP, amb el seu posicionament pel no, ha tombat a moltíssima gent cap al sí, cosa de la que també s'ha servit l'Artur Mas. Pot ser, també, que en particular ERC haguem fallat en alguna cosa (sobretot, sembla ser, en el fet d'haver passat del sí a l'Estatut del 30 de setembre al no a l'estatut retallat a través de fases intermitges, cosa que no hem sabut explicar) i haguem de fer algun tipus d'autocrítica. En tot cas, amb aquest nyap aprovat i amb la probable perspectiva del retorn d'Artur Mas a la Generalitat per la porta gran, aquest és el pitjor dels escenaris possibles en democràcia. Estic espantat.
divendres, de maig 26, 2006
Ahir aní a l'acte d'entrega d'unes entrevistes en DVD realitzades per alumnes de dos instituts de Terrassa a antics represaliats per Franco i lluitadors antifranquistes. Apart de l'interès que té la idea de fer que els habituals treballs d'institut passin a tenir importància i utilitat reals per a la ciutat i per a possibles historiadors forans, els extractes que se'ns van passar per TV (amb un so molt precari) no tenien desperdici. A més, hi ha almenys una persona a Terrassa que va passar divuit anys de la seva vida treballant forçat a la construcció del Valle de los Caídos. Les dades espanten. I és d'admirar el valor que van tenir en el seu moment els entrevistats. En resum, una feina molt bona, que ara està disponible a l'Arxiu Històric Comarcal.
divendres, de maig 19, 2006
1) Tema Linux: he descobert un petit problema amb la "mescladora" interna de so. Les entrades de micròfon i línia de la meva targeta (una vella Soundblaster Live! 5.1 Platinum) ¡no em són dirigides als programes de gravació d'àudio! Més entretenment per a les tardes de primavera. Linux és genial en alguns aspectes, però la vinculació entre determinats programes podria ésser millor.
2) Ara que hi ha el Bipartit, aquest serà molt ben mantingut per la premsa mentre ERC continuarà rebent de valent pel seu "No" decidit a un estatut de pa sucat amb oli. Bàsicament se'ns dirà que hem de votar "sí" a l'estatut perquè si no som del PP, i que l'estatut és meravellós. Però els que l'hem llegit sabem que no és així, que ens volen encolomar un bluff i lligar-nos de mans i peus vint-i-cinc anys més amb l'excusa que vam votar "sí".
2) Ara que hi ha el Bipartit, aquest serà molt ben mantingut per la premsa mentre ERC continuarà rebent de valent pel seu "No" decidit a un estatut de pa sucat amb oli. Bàsicament se'ns dirà que hem de votar "sí" a l'estatut perquè si no som del PP, i que l'estatut és meravellós. Però els que l'hem llegit sabem que no és així, que ens volen encolomar un bluff i lligar-nos de mans i peus vint-i-cinc anys més amb l'excusa que vam votar "sí".
dimecres, de maig 10, 2006
Ahir em van entrevistar a Matadepera Ràdio, al programa "El teler", cap a un quart d'onze de la nit. Va estar molt bé, em van fer sentir molt a gust, i el programa com a tal (que vaig poder presenciar des de la mateixa cabina) mereix un deu. Moltes gràcies!
Parlant ara de Linux, he tornat al primer sistema que vaig tenir, Aurox. Ara el so em va bé, només he tingut problemes amb Noatun, que sembla tenir alguna incompatibilitat amb el driver, però canviant de programes tot em va com una seda. Ja només em manca internet per a tenir el sistema operatiu dels meus somnis, i pel que vaig veure tontejant amb Knoppix.4 hi ha d'haver una manera de configurar el meu modem. Amb paciència...
Parlant ara de Linux, he tornat al primer sistema que vaig tenir, Aurox. Ara el so em va bé, només he tingut problemes amb Noatun, que sembla tenir alguna incompatibilitat amb el driver, però canviant de programes tot em va com una seda. Ja només em manca internet per a tenir el sistema operatiu dels meus somnis, i pel que vaig veure tontejant amb Knoppix.4 hi ha d'haver una manera de configurar el meu modem. Amb paciència...
dissabte, de maig 06, 2006
1) Demà farà 91 anys que un covard comandant de submarí va disparar un torpede contra el Lusitania prop de la costa irlandesa, morint 1198 persones. Hi ha qui pensa que el Lusitania portava una càrrega il·legal de municions i per això hi va haver una segona explosió que va fer enfonsar el vaixell en 18 minuts. En tot cas, els alemanys van comportar-se com uns impresentables en tot aquest afer. Una recomanació: el 1918 un tal Windsor McCay va fer un curtmetratge naïf de dibuixos animats sobre la tragèdia, amb intencions propagandístiques, i realment té el seu sabor.
2) Tinc l'ordinador a ampliar, amb el qual el serial de Linux està interromput. El meu cunyat em va baixar Ubuntu i l'he provat. El so va perfecte, però el sistema operatiu vé tan despullat de programes i codecs que és pràcticament inútil sense connexió a internet (preferiblement de banda ampla) per a baixar-se programes. Almenys m'ha servit per a provar Gnome. És una qüestió de gustos, però em trobo més còmode amb KDE. Segurament em tornaré a instal·lar la distro que ja tenia: he provat també Knoppix.4 i és genial, però no me la puc instal·lar perquè no hi ha cap mecanisme previst per a fer-ho. Linux està arribant a la seva majoria d'edat, però encara li manca resoldre el tema de modems telefònics i alguna dificultat amb les targetes de so. De totes maneres, estic decidit a quedar-m'hi. Com he pogut aguantar tant de temps en entorns propietaris?
2) Tinc l'ordinador a ampliar, amb el qual el serial de Linux està interromput. El meu cunyat em va baixar Ubuntu i l'he provat. El so va perfecte, però el sistema operatiu vé tan despullat de programes i codecs que és pràcticament inútil sense connexió a internet (preferiblement de banda ampla) per a baixar-se programes. Almenys m'ha servit per a provar Gnome. És una qüestió de gustos, però em trobo més còmode amb KDE. Segurament em tornaré a instal·lar la distro que ja tenia: he provat també Knoppix.4 i és genial, però no me la puc instal·lar perquè no hi ha cap mecanisme previst per a fer-ho. Linux està arribant a la seva majoria d'edat, però encara li manca resoldre el tema de modems telefònics i alguna dificultat amb les targetes de so. De totes maneres, estic decidit a quedar-m'hi. Com he pogut aguantar tant de temps en entorns propietaris?
diumenge, d’abril 16, 2006
1) Fa dos dies va fer 75 anys de la proclamació de la República Catalana per en Francesc Macià. Quanta falta ens fa ara...!
2) Avui, després d'un atac víric que m'ha deixat sense possibilitat d'enviar ni rebre res per internet, i que l'antivirus m'hagi fallat miserablement, he decidit que ja en tenia prou i he instalat Linux. Ha estat al segon intent, perquè el primer cop el gestor de particions no m'ha fet bé la feina (i jo he fet una pífia: ho he posat tot a linux-swamp en tres particions, quan n'hauria d'haver fet dues -una per a cada disc dur- en ext3 i una de 2 Gb en linux-swamp), però ara el meu PC és lliure!!!!!!!!!!! De totes maneres, tinc dos problemes. Un ja el sabia de quan estava provant la distro en Live DVD, i és que el connectador a internet kppp no té una configuració preestablerta per a l'estat espanyol i és difícil de configurar manualment, segurament molt més del que caldria. L'altre ha estat imprevist: l'àudio no funciona, malgrat que sí que em reconeix la targeta. Mira, feina per als propers dies. Però OpenOffice.org va genial, i el lector de diskettes reconeix MS/DOS. Crec que tot plegat valdrà la pena.
2) Avui, després d'un atac víric que m'ha deixat sense possibilitat d'enviar ni rebre res per internet, i que l'antivirus m'hagi fallat miserablement, he decidit que ja en tenia prou i he instalat Linux. Ha estat al segon intent, perquè el primer cop el gestor de particions no m'ha fet bé la feina (i jo he fet una pífia: ho he posat tot a linux-swamp en tres particions, quan n'hauria d'haver fet dues -una per a cada disc dur- en ext3 i una de 2 Gb en linux-swamp), però ara el meu PC és lliure!!!!!!!!!!! De totes maneres, tinc dos problemes. Un ja el sabia de quan estava provant la distro en Live DVD, i és que el connectador a internet kppp no té una configuració preestablerta per a l'estat espanyol i és difícil de configurar manualment, segurament molt més del que caldria. L'altre ha estat imprevist: l'àudio no funciona, malgrat que sí que em reconeix la targeta. Mira, feina per als propers dies. Però OpenOffice.org va genial, i el lector de diskettes reconeix MS/DOS. Crec que tot plegat valdrà la pena.
dijous, d’abril 13, 2006
Pífia absoluta: en l'entrada d'ahir vaig dir que era aquesta nit passada l'aniversari del Titanic. Doncs no! És la nit del 14 al 15, és a dir, demà. Il·lús de mi, vaig commemorar la falsa efemèride veient per segon cop el Titanic de James Cameron. Efectivament continua tenint molts errors, i passa de sensiblera. Però em pensava que en un segon visionat la pel·lícula m'avorriria, i resulta que no. Per ser de Hollywood està força bé... En tot cas, avisar que al llarg d'aquest any intentaré seguir els aniversaris d'alguns enfonsaments moderns més. Crec que el proper és l'Empress Of Ireland... (À suivre)
dimecres, d’abril 12, 2006
Després de llegir el comentari del Ferran de fa dues entrades, el que faré és fer una versió breu del que ell ha llegit. Fa dos dies que he omplert la butlleta d'anulació d'abonament del Liceu. Motiu: disconformitat amb el criteri de selecció dels muntatges escènics de les òperes. No crec que estrafer els arguments i situar-ho tot en escenaris lletjos garanteixi la qualitat del resultat final. Massa vegades he sortit de les representacions amb el cap cot. I també hi ha problemes amb els ballets. No vull dir que no hi hagi hagut algun muntatge bo en cinc anys (sempre recordaré l'Aida de Mestres Cabanes, un símbol perquè estava feta amb decorats antics restaurats), però no em justifica mantenir un abonament. Simplement m'he cansat d'esperar i esperar i esperar. Així que me'n vaig.
Només unes breus línies per a recordar-vos que aquesta nit farà 94 anys que es va enfonsar el segon dels tres vaixells de la classe Olympic, el RMS Titanic. 23:40 hora del xoc, 2:20 se'n va avall partit en dos, iceberg, bla bla bla... Recordeu, no obstant, que això és en temps del propi vaixell, amb 1h:33 de diferència respecte del receptor de ràdio de Halifax, Nova Escòcia. Per tant, no tinc ni idea de quan serà l'aniversari en temps de Catalunya. Encara no sé si veure de nou la peli de James Cameron, tot i que en nou anys s'hi han trobat moltíssimes discrepàncies respecte del que va passar: en Murdock, fora de pifiar-la en el moment del xoc, es va portar com un heroi, el xoc es va produir sota el vaixell i no pel costat, l'alta velocitat (molt relativa: el Lusitania era molt més ràpid) es devia al procés de rodatge dels motors i no a cap intent seriós de guanyar la Banda Blava... En fi, recomano una visita a la Encyclopedia Titanica (busqueu al Google), que malgrat tenir apartats de pagament és molt completa i actualitzada. I també recordar que a 4 Km. de profunditat, enmig de les fredes aigües de l'Atlàntic, menjat pels bacteris, hi tenim un amic entranyable esperant-nos per si hi volem fer una visita amb l'Alvin. Bona humitat!
dimarts, d’abril 11, 2006
En l'espai de dos dies he creat dues entrades en aquest blog que després he guardat perquè eren molt dures. No vol dir que tot el que he viscut aquests darrers dies hagi estat terrible exactament, però em noto tens.
Almenys estic ja experimentant amb Linux. No va perfecte des de DVD, però ha millorat força de tres anys ençà. Abans no hi havia drivers de quasi res. Aquesta vegada he pogut escoltar música i veure videus. Com dic, podria anar millor, però estic esperançat. Especialment perquè Windows tampoc és la gran meravella, com tothom ja sap.
Almenys estic ja experimentant amb Linux. No va perfecte des de DVD, però ha millorat força de tres anys ençà. Abans no hi havia drivers de quasi res. Aquesta vegada he pogut escoltar música i veure videus. Com dic, podria anar millor, però estic esperançat. Especialment perquè Windows tampoc és la gran meravella, com tothom ja sap.
divendres, de març 10, 2006
Avui se m’ha parat l’olla i vaig a parlar d’una cosa tan inútil com el fil. Quan llegiu l’etiqueta d’una caixa que conté bobines de fil (per exemple, una de la casa Antex, que aparentment són els únics que sobreviuran a la crisi causada per les importacions de tèxtil asiàtic, amb Torcidos Ibéricos com a darrera víctima fins el moment) us trobareu en primer lloc unes xifres estranyes com aquestes:
PES 167/48/1 CS
El “PES” és l’abreviatura de “poliéster”, una fibra artificial feta a partir de components vegetals (per contra, “PA” és l’abreviatura de “poliamida”, una fibra completament química. Altres materials usuals són el cotó o l’acetat, o també la llana). La primera xifra representa el gruix d’un cap del fil en deniers (en proporció directa), i sol seguir uns estàndards (78, 100, 110, 125, 150, 167 i 220 són les més freqüents). La segona, el nombre de filaments de què consta un cap de fil (també estandaritzats. Com més filaments, menys rígid és el fil). I la tercera, el nombre de caps (1, 2, 3 o 4). Aquesta última xifra és important, perquè un fil a dos caps és el doble de gruixut que el seu equivalent a un cap. De fet, uns 167 a dos caps i uns 340 a un cap són matemàticament intercanviables i de fet és possible emprar-los en la mateixa màquina. Finalment, la primera lletra de les dues del final indica la forma d’un filament (circular –“C”- és la més freqüent, però hi ha també trilobal –tres cantons-, octolobal –vuit cantons-, multilobal…) i la segona si és brillant (“B”), semimat (“S”) o mat (“M”). Abans d’abandonar aquest apartat, dir que la casa Antex té el costum d’indicar alguns fils només amb el nombre de deniers, i sovint amb xifres relativament elevades (650, 860, 1200…). Això vol dir que aquell fil és “taslan”, és a dir, tractat amb aigua a pressió per a donar-li textura.
La següent línia seria una cosa com aquesta:
Set Tangli Bicono (Masa)
En primer lloc, es designa com a “set” el fil que ha rebut un tractament per a “compactar-lo” de cara a la fabricació de peces tèxtils, en contraposició a “stretch”, que no hauria rebut aquest tractament. En segon lloc, “Tangli” defineix la unió dels filaments amb injeccions d’aire comprimit, un tractament alternatiu i més barat a la torsió del fil, i amb l’avantatge que el fil no té risc de tenir “ràbia”, és a dir, una tendència a enroscar-se amb si mateix i formar nusos, cosa que l’inutilitzaria per a determinats usos (quan el fil és torçat, s’ha d’indicar les voltes per metre i la direcció de torsió –“S” o “Z”-). “Bicono” indica suport de cartró, contra el “Tub Tintura” emprat per a poder tenyir el fil. “Massa” sol indicar que el fil ha estat tenyit. Altres coses: “Ignífug” indica fil no inflamable, i el fil també pot ser “cationic”, fet amb dos fils diferents del mateix material.
La darrera línia seria més simple: el nombre de partida (Antex segueix una numeració simple, mentre que Tex-Ven numera amb Article i Lot) i, si hi és, el color concret del fil (si no hi és, el fil és “cru”, i sol correspondre a un color blanc per a la majoria de matèries, o un color més “brut” per a certes matèries naturals com la llana). Per cert, el fil pot ser “Master”, que implica que no es pot tintar, encara que normalment ja no van amb bobina de tint. O també “bicomponent”, que implica un fil fet amb dos materials diferents o de diferent color.
Finalment, un requadre de l’etiquetat conté les indicacions de nombre de bobines a dins de la caixa, pes brut (pes total a la bàscula d’aquella caixa), tara (pes del cartró i els suports, a més d’altres pesos morts que hi poguessin haver) i pes net (la resta de pes brut menys tara, donant el pes del fil “per se”).
És important no barrejar partides diferents, especialment de diferents gruixos de fil, perquè el teixit resultant pot ser inaprofitable. El que sí es fa és fer fils de més d’un material o color per a aconseguir certes propietats en el teixit acabat. Hi ha altres possibles “accidents” que poden inutilitzar una bobina: ruptura de part del fil recollit en una bobina (cosa que n’impedeix l’us en la fabricació de teixit), creuaments del fil en una bobina (si són pels dos extrems, només), trencament dels suports, un mal tintat (visible com a degradat de color de la bobina)… Fins i tot he vist bobines de cru guixades! En tot cas, alguna vegada es poden aprofitar restes de fil lligant-les i reenconant-les (l’enconat és el procés de recollir el fil en una bobina o conus), normalment per a usos menors com la fabricació de corda. He vist algunes bobines multicolor molt decoratives fetes d’aquesta manera.
El fil sol sortir de fàbrica en bobines molt grans fetes a propòsit per a la fabricació de teixits. De vegades aparèixen bobines d’un tamany mitjà, degudes a la ruptura del fil durant la fabricació, però un tercer cas més usual són les anomenades “culades”, bobines amb poquíssim gruix de fil, que són el residu de la fabricació de teixit: una peça de roba pot ser fabricada amb, per exemple, cinquanta bobines noves, i quan s’acaba la peça no totes les bobines hauran acabat de lliurar el seu fil, evidentment per molt poc. Aquests i altres factors com la continuitat en el mercat d’una matèria determinada fan que hi hagi cinc categories de venda de fil, de Primeres (fil en òptimes condicions, amb continuitat garantida) a Cinquenes (fil de residu, sense continuitat).
Per acabar, tres explicacions apart:
1)Els “cops” són un tipus especial de suport, de mig quilo de tara cadascun, amb el fil enconat “per sectors”, el que fa que defectes d’enconat en aparença petits puguin inutilitzar una bobina. Solen ser emprats per a poliamides i acetats.
2)El fil “de cosir” de venda a merceries és un fil de fibra vegetal torçat a moltes voltes i amb fibra tallada (és a dir, compost de molts filaments de pocs centímetres mantinguts junts per la torsió), i la seva denominació, en decitex (de proporció inversa), per exemple 1/30.000, s’ha de llegir al revés, 30.000 dtex a 1 cap.
3)Podeu diferenciar el poliéster de la poliamida cremant-en un cap de fil i: A)observant com de ràpid es crema: la poliamida va rapidíssima i a més crea una bola negra, mentre que el poliéster va relativament lent; B) olorant-lo: el poliéster fa una olor relativament “vegetal”, mentre que la poliamida “put” a químic.
PES 167/48/1 CS
El “PES” és l’abreviatura de “poliéster”, una fibra artificial feta a partir de components vegetals (per contra, “PA” és l’abreviatura de “poliamida”, una fibra completament química. Altres materials usuals són el cotó o l’acetat, o també la llana). La primera xifra representa el gruix d’un cap del fil en deniers (en proporció directa), i sol seguir uns estàndards (78, 100, 110, 125, 150, 167 i 220 són les més freqüents). La segona, el nombre de filaments de què consta un cap de fil (també estandaritzats. Com més filaments, menys rígid és el fil). I la tercera, el nombre de caps (1, 2, 3 o 4). Aquesta última xifra és important, perquè un fil a dos caps és el doble de gruixut que el seu equivalent a un cap. De fet, uns 167 a dos caps i uns 340 a un cap són matemàticament intercanviables i de fet és possible emprar-los en la mateixa màquina. Finalment, la primera lletra de les dues del final indica la forma d’un filament (circular –“C”- és la més freqüent, però hi ha també trilobal –tres cantons-, octolobal –vuit cantons-, multilobal…) i la segona si és brillant (“B”), semimat (“S”) o mat (“M”). Abans d’abandonar aquest apartat, dir que la casa Antex té el costum d’indicar alguns fils només amb el nombre de deniers, i sovint amb xifres relativament elevades (650, 860, 1200…). Això vol dir que aquell fil és “taslan”, és a dir, tractat amb aigua a pressió per a donar-li textura.
La següent línia seria una cosa com aquesta:
Set Tangli Bicono (Masa)
En primer lloc, es designa com a “set” el fil que ha rebut un tractament per a “compactar-lo” de cara a la fabricació de peces tèxtils, en contraposició a “stretch”, que no hauria rebut aquest tractament. En segon lloc, “Tangli” defineix la unió dels filaments amb injeccions d’aire comprimit, un tractament alternatiu i més barat a la torsió del fil, i amb l’avantatge que el fil no té risc de tenir “ràbia”, és a dir, una tendència a enroscar-se amb si mateix i formar nusos, cosa que l’inutilitzaria per a determinats usos (quan el fil és torçat, s’ha d’indicar les voltes per metre i la direcció de torsió –“S” o “Z”-). “Bicono” indica suport de cartró, contra el “Tub Tintura” emprat per a poder tenyir el fil. “Massa” sol indicar que el fil ha estat tenyit. Altres coses: “Ignífug” indica fil no inflamable, i el fil també pot ser “cationic”, fet amb dos fils diferents del mateix material.
La darrera línia seria més simple: el nombre de partida (Antex segueix una numeració simple, mentre que Tex-Ven numera amb Article i Lot) i, si hi és, el color concret del fil (si no hi és, el fil és “cru”, i sol correspondre a un color blanc per a la majoria de matèries, o un color més “brut” per a certes matèries naturals com la llana). Per cert, el fil pot ser “Master”, que implica que no es pot tintar, encara que normalment ja no van amb bobina de tint. O també “bicomponent”, que implica un fil fet amb dos materials diferents o de diferent color.
Finalment, un requadre de l’etiquetat conté les indicacions de nombre de bobines a dins de la caixa, pes brut (pes total a la bàscula d’aquella caixa), tara (pes del cartró i els suports, a més d’altres pesos morts que hi poguessin haver) i pes net (la resta de pes brut menys tara, donant el pes del fil “per se”).
És important no barrejar partides diferents, especialment de diferents gruixos de fil, perquè el teixit resultant pot ser inaprofitable. El que sí es fa és fer fils de més d’un material o color per a aconseguir certes propietats en el teixit acabat. Hi ha altres possibles “accidents” que poden inutilitzar una bobina: ruptura de part del fil recollit en una bobina (cosa que n’impedeix l’us en la fabricació de teixit), creuaments del fil en una bobina (si són pels dos extrems, només), trencament dels suports, un mal tintat (visible com a degradat de color de la bobina)… Fins i tot he vist bobines de cru guixades! En tot cas, alguna vegada es poden aprofitar restes de fil lligant-les i reenconant-les (l’enconat és el procés de recollir el fil en una bobina o conus), normalment per a usos menors com la fabricació de corda. He vist algunes bobines multicolor molt decoratives fetes d’aquesta manera.
El fil sol sortir de fàbrica en bobines molt grans fetes a propòsit per a la fabricació de teixits. De vegades aparèixen bobines d’un tamany mitjà, degudes a la ruptura del fil durant la fabricació, però un tercer cas més usual són les anomenades “culades”, bobines amb poquíssim gruix de fil, que són el residu de la fabricació de teixit: una peça de roba pot ser fabricada amb, per exemple, cinquanta bobines noves, i quan s’acaba la peça no totes les bobines hauran acabat de lliurar el seu fil, evidentment per molt poc. Aquests i altres factors com la continuitat en el mercat d’una matèria determinada fan que hi hagi cinc categories de venda de fil, de Primeres (fil en òptimes condicions, amb continuitat garantida) a Cinquenes (fil de residu, sense continuitat).
Per acabar, tres explicacions apart:
1)Els “cops” són un tipus especial de suport, de mig quilo de tara cadascun, amb el fil enconat “per sectors”, el que fa que defectes d’enconat en aparença petits puguin inutilitzar una bobina. Solen ser emprats per a poliamides i acetats.
2)El fil “de cosir” de venda a merceries és un fil de fibra vegetal torçat a moltes voltes i amb fibra tallada (és a dir, compost de molts filaments de pocs centímetres mantinguts junts per la torsió), i la seva denominació, en decitex (de proporció inversa), per exemple 1/30.000, s’ha de llegir al revés, 30.000 dtex a 1 cap.
3)Podeu diferenciar el poliéster de la poliamida cremant-en un cap de fil i: A)observant com de ràpid es crema: la poliamida va rapidíssima i a més crea una bola negra, mentre que el poliéster va relativament lent; B) olorant-lo: el poliéster fa una olor relativament “vegetal”, mentre que la poliamida “put” a químic.
dilluns, de febrer 27, 2006
Noves sobre To Be Continued! Aquest diumenge 5 de març a les 19 h. toquem a Faktoria d'Arts (c. Bruc, 28, Terrassa, a deu minuts dels FGC). Enregistrarem el concert en videu i regalarem la nostra maqueta a qui la vulgui. També estem semifinalistes al Proyecto Demo, junt amb els Tired Hippo. Tot això, després de l'entrevista que ens han fet a Ràdio Star (100.5 FM, per al Vallès Occidental), on s'han emès "Andrea Doria" i "When The World".
A títol informatiu, reprodueixo el text sencer originalment pensat per al llibret del Corrupció, acabat de redactar l'octubre de 2004, i que inclou lletres de cançons i alguna informació valuosa. Recordeu que té copyright.
NOTES D'ACOMPANYAMENT AL “CORRUPCIÓ“, per Lluís Paloma Sànchez
Sobre aquest projecte
“Corrupció Automobilística A Liechtenstein” és un disc en el qual he treballat els darrers deu anys (encara que la gravació efectiva de les seves cançons no va començar fins el novembre de 1998 / gener de 1999). Fonamentalment es tracta de: 1) un disc en el qual la base rítmica està altre cop integrada dins la música, sortint una mica de l'estètica de les caixes de ritmes; 2) un petit experiment meu: mantenir l'eix tonal de l'àlbum estabilitzat en la tonalitat de mi major (amb dues o tres escapades puntuals al seu quart grau, la major) per a investigar altres formes de varietat; i 3) oferir a l'oient una alternativa accessible i espero que interessant a l'autoanomenada “música comercial” (en els seus vessants oficial i “alternatiu”), segurament massa dirigida a l'escolta ràpida (pocs elements molt reiterats) i en nom de la qual se'ns priva massa sovint de l'accés a tot un univers de músiques accessibles i riques en matisos que fa massa anys que espera el seu lloc a la llum.
És un àlbum de música pop, encara que molt influit per tota una sèrie d'investigacions compositives de, entre altres, Brian Wilson (“Pet Sounds” i, sobretot, “Smile”), Philip Glass (“Music In Twelve Parts” i “Another Look At Harmony, Part 4”), Steve Reich (“Four Organs” i “The Desert Music”), John Lennon (“Strawberry Fields Forever”), Byrds (“The Notorious Byrd Brothers”) i Lamonte Young (a nivell teòric). En algun moment algú m'ha dit que aquest disc és irreproduïble en directe, com si fós un error. Jo me n'enorgulleixo: és el futur. A l'estudi de gravació pots pensar un so, treballar-lo i aconseguir-lo. Tant fa que no hi hagi circ com en el directe: tot va de concepte i pensament. El directe és la religió, l'adoració acrítica de déus (i, de passada, un autèntic destrossanervis per al propi músic). El treball d'estudi és la ciència, l'avançar de manera sòlida cap a noves experiències (si hom està decidit a treballar molt dur, diguem-ho clar).
De fet, considero tota la música com a aplicació de conceptes de física del so, analitzable en termes d'informació discreta en abstracte. No constitueix per si sola cap llenguatge, ni conté cap codificació emocional intrínseca. Molts teòrics s'han radicat en teories “emocionals” de la música, sense adonar-se que les reaccions de cada oient a una peça concreta són sempre individuals i intransmissibles. En aquest àlbum, les pistes instrumentals sovint van ser creades uns quants anys abans que les lletres que se'ls varen adjudicar aleatòriament. El tema dels continguts semàntics de les lletres, aquí o en una altra banda, pertany sempre a un camp diferent, el lingüístic. Lletra i música poden, per tant, simplement discórrer a la vegada. Relacionar-les és, per tant, un acte individual i intransferible.
En tot cas, és curiós que amb aquests plantejaments teòrics hagi acabat arribant a uns resultats tan clàssics i convencionals. Però això últim juga al vostre favor: no us serà en absolut difícil “entrar-hi”. Simplement deixeu-vos emportar: el compositor ha fet tot el treball per vosaltres. Bona audició!
Lluís Paloma, “Patinet”, Terrassa, 24 de juny de 2003 i 11 d'octubre de 2004.
Equipament emprat en la gravació
Multipista portàtil Fostex FD-8 (8 pistes a disc dur).
Micròfon de condensador ADK A-51 s Type IV.
Micròfon de condensador Behringer B-1.
Previ Behringer T-1953 (híbrid vàlvula tríode/transistors).
Rack d'efectes Zoom RFX-2000.
Rack d'efectes Alto AVerb.
Reverb Roland DEP-5 (només en les primeres fases de la gravació).
Compressor/Porta Alesis 3630 analògic.
2 altaveus Dalton D-3500.
2 altaveus artesanals símil-Tannoy de 1953, cedits per Alfons Cornella.
Auriculars (últim model emprat, Technics RP-F550).
Amplificador (últim model emprat, Marantz PM-68).
Gravador CD àudio Philips CDR 560.
Lector de CD amb sortida digital òptica (últim model emprat, Marantz CD-67).
PC clònic amb tarja de so Creative Soundblaster Live! Platinum i gravadora de CD.
Mescladora Pro.2 M02.
Midi Thru Box Audio Spectrum MD 80.
Mòdul sintetitzador Korg 05R/W.
Sintetitzadors Casio CTK-601 i CTK-611.
Sintetitzador Yamaha DX-7.
Guitarra elèctrica-midi Casio MG-510 de tres pastilles.
Guitarra elèctrica Encore de tres pastilles (model sense especificar).
Baix elèctric Storm de dues pastilles.
Guitarra acústica de 12 cordes Samick LW-015G-12..
Sitar amb dues carbasses de ressonància.
Flauta de bec Moeck contralt.
Glockenspiel.
Lletra, música i arranjaments fets per Lluís Paloma.
Veus cantades per Lluís Paloma.
Sintetitzadors, guitarres elèctriques i acústiques, baix elèctric, flauta de bec contralt i sitar tocats per Lluís Paloma.
Enregistrat, mesclat i produit per Lluís Paloma als Kanga Sound Studios de Terrassa entre el 23 de novembre de 1998 i l'1 de novembre de 2004.
Disseny de la coberta i el llibret fet per Lluís Paloma.
Dono el meu agraiment a totes aquelles persones que han escoltat versions prèvies d'aquest treball i m'han animat a seguir, tot donant-me indicacions útils per a millorar-lo. També agraeixo a l'Alfons Cornella Grau els dos altaveus especificats a la llista d'equips emprats. I agraeixo a la meva mare el suport físic que m'ha donat durant la llarga gestació d'aquest disc.
¡El jabón a pista!
Un d'uns quants temes en aquest disc fets pel mètode de “fragments reunits”, amb referències a un subtema lletrístic del disc, la possibilitat de fallada de la ment. La policia també m'obsessiona, i amb certa raó. El títol, de totes maneres, amaga una mica d'enginy sobre el món extraterrestre de la “canción española”...
En la fluent fulgència d'un sitar
l'al·lucinació t'espera, Brian Jones.
Somniant romans paralitzat,
surant en una piscina externa.
Joies i un pentinat eteri,
refugi britànic de porpra oriental.
Ara la policia t'ha detingut,
destruït-te en l'engany de salvar-te,
enterrat cada vegada més lluny,
estàtua en una filmació quieta.
Saps com n'estan de propers
policies, feixistes i assassins.
El terror brillava dins teu,
paranoia en realimentació perpètua.
Mort fora de vista i de llum,
ningú no et va voler salvar.
Tants bojos com tu i jo,
tinc por de seguir-te en la fi.
26 i 30 de setembre de 2004
Marcianitos Con Queso A Les Fines Herbes.
Un tema molt personal sorgit arran d'una greu crisi creativa i mental, conté la meva primera lletra digna de tal nom, sorgida també de l'impactant afirmació continguda en una biografia de J.S. Bach que aquest sentia nostàlgia de la mort. He d'admetre, no obstant, haver-me sentit inquiet en descobrir tot el tema del “Viva la muerte!” dels militars africanistes/franquistes. El riff bàsic de guitarra data de mitjans de 1996, poc abans de compondre de manera histèrica “Misticismes Bizantins, 1683”, que va ser presentada en concert aleshores i que ara veig com una peça menor. La pista vocal ha hagut de ser regravada desenes de vegades, en paral·lel al meu aprenentatge de com cantar, en un intent desesperat per aconseguir claredat i intel·ligibilitat.
Tant, tant de temps sentint la vida com l'etern forrellat,
tant de temps somniant alliberar-me en la teva infinitud,
i poder, així, exhultar per la felicitat de no sentir mai més res.
Si hagués pogut no néixer, mai no hauria arrossegat
la basarda d'existir, la derisió constant de la vida,
ni t'hagués hagut de témer més del que mai no hagi pogut témer res.
Quan penso en la dissort perseguint-me fins a la fi dels temps,
una insondable nostàlgia m'envaeix, tènue llum del capvespre.
El teu record se'm clava dolçament a la carn,
i tot en el més pregon del meu ésser es revolta per caure de genolls davant teu.
Tan de bo jo pogués no ser mai més, esvanir-me per sempre,
i així poder esborrar de la memòria el meu pas per aquesta vall de crueltat.
Si poguessis comprendre com et trobo a faltar...!
Per què ha de costar tant dolor venir-te a cercar?
Vull deixar d'existir.
14 de març de 1999, amb algun retoc posterior.
Dos rellotges fan un litre.
Instrumental. Una de dues cançons en La major incloses per a equilibrar el disc, cronològicament és la penúltima cançó composta per al projecte. Escrita al piano, va evolucionar en poc temps a través de diverses gravacions sintetitzades fins a acabar així: celestes i oboès. Dedicada a la memòria d'en Dimebag Darrell.
14 de gener al 20 de juny de 2004.
Granollers, menú infantil
El moment més “Beatle” del disc, el riff bàsic d'aquest tema va ser dibuixat el 1997, cap a la tardor, quan no tenia cap mitjà per a treure'n alguna cosa aprofitable i jo era encara en plena crisi. La pista instrumental va ser finalment gravada a principis de la tardor de 2000 (amb overdubs definitius el gener de 2004), adaptant força bé la sonoritat que jo havia ideat per a aquest tema als recursos de què disposava. Encara que, com dic, el “toc beatle” li quedaria bé també... Dedicada als republicans demòcrates de cor, vius o morts. I també als óssos de Romania!
Una bala a la recàmera
Ell era amb tu a l'habitació
Més intel·ligent, brillant i superior
Aquell accident va ser la teva salvació
Vius d'ocultar amb la teva premsa el teu passat
Vau transicionar només amb qui volíeu
Mentre fèieu fora republicans i no afins
Ens vas collar a tots, traidor,
Però recorda qui et va anomenar
Vau decidir que el temor era la clau del vostre joc
(On és el teu germà?)
Teníeu pensada la jugada mestra
El teu prestigi de demòcrata és mentida
Sabies del cop i el vares recolzar
Tot es va ensorrar entre un tricorni i el que la va armar
Va ser la gent la que et va veure amb esperança
Què es podia esperar d'un exèrcit com el teu?
(Ets un racista institucional).
Un exèrcit d'ocupació.
Ens parles de concòrdia amb falsedat,
Espanya no és més que un mal miratge feixista.
El castellà sí és llengua d'imposició,
també ho saben els antics esclaus americans.
Cal fer guanyar els que van morir per la República.
(Hem de lluitar fins al final)
Necessitem la independència!
21 de setembre a 19 d'octubre de 2004
Màgia de la C.N.T
En aquest tema estan continguts dos dels tres temes (el tercer, i primer cronològicament, era “Raining In Pollito”, exclòs finalment de la seqüència) que, en versions primerenques, varen configurar les “maquetes del '94” que van ser l'inici d'aquest projecte. Assenyalo que la pròpia “Màgia de la C.N.T
República en perill:
a dalt del centre,
la designació Dollfuss/Roure
igneix el temps en pretèrit.
1934, cal un estat català.
Pels plans diferits
reviuen sobtats
passos d'una altra banda.
Som en terra de ningú,
assetjats entre els dos palaus.
La vista se'ns perd
per vermells de nit
i pantans de metall.
A l'altra riba
del fossar, llums
de guàrdia
de ressò buit.
La sang es prepara
per a deturar-se en els crits
d'alarmes blaves,
allà on el vespre
cau a terra,
emmetzinat de ràdio errònia.
Aeroport.
Absurda meteorització
d'homes brunzint
des de la ciutat dels successos.
L'ordre de retirada
ja és en camí.
Mots de reverberació
inquietant, els micròfons
criden al·lucinacions
dins d'un mur
de visions electromagnètiques.
S'enfonsa el destí
en una fosca basarda.
Armes en plaça, matí,
amb soldats preparant les reixes.
Enrera la nit decisòria,
resten morts els set cossos.
Front Popular, amnistía,
la llibertat de febrer del 36.
U.M.E
assasins en dragons ràpids.
Miliciana morta,
els ulls de llibertat roja
buits de llum
massa aprop ens toquen.
Desert en ciutats brillant
amb milers d'estels negres.
Amb fusell d'admonició tràgica,
la no intervenció t'ha finit.
Dins la cremor dels carrers vençuts
les ruïnes et reten homenatge.
Tardor 2001 - 24 de juny de 2004.
El patinet és el principi abstracte del pollastre a l'ast
Dic de la lletra: no podia traçar millor el meu retrat, allò que alguns volien que jo fós i, en canvi, allò que finalment he estat, no sense molt esforç. Ni sense una tèrbola sensació d'avaria. La primera part va de com em percebo jo; la segona, d'allò que he aconseguit rebutjar, exemplificat pels nazis. No deixeu de consultar el llibre “Sobre la psicología de la incompetencia militar”, del doctor Norman F. Dixon.
I
El passat m'ancora,
ara res no em reposa.
He deixat enrera
el temps de ser jo.
Veus en divisió,
desaparició i retorn.
Sóc fet de capes
en confrontació simultània.
Inconscient distorsionant
dins d'una ment fragmentària.
Fred en cristall múltiple,
les emocions s'han aturat.
Difuminació en estats inestables,
terrors dominant-me en el son.
El pretèrit és una arma
feta de retorn constant.
Caient en el buit perpetu,
em cal fugir per a no sentir.
L'ombra d'un record,
un vague instant... res.
Intentaren que jo fós
un boig d'ultradreta.
Vaig escapar, però per molt poc,
i ara ja hi ha molt dany fet.
II
No podem oblidar-ho: el gas actua en un moment.
Trens en la neu, gossos plens de sangs.
Cremor d'uniformes armats, experiments pseudo-mèdics,
les xarxes són electrificades, matar és un refugi.
Dinamitant pobles, fredor, pertorbació.
Disparant amb Wagner, els acords es creuen triomfals.
Electrocució en fugir, Himmler vomità en directe.
Oradour, Malmédy, Lidice, cadàvers en honor de la paranoia.
Cervells esdevinguts fortí, obeïnt gustosos a una superstició.
Reversió, demència central, és aterrador el propi interior.
L'anihilació ens crida per racons inquietants.
És el misteri Dora Mittelbau.
12 de setembre a 31 d'octubre de 2004.
¡Hurra, Burra!
Un petit experiment meu: com que m'agraden les gravacions “del revés”, tot aquest instrumental apareix aquí d'aquesta manera (excepte la reverb!). El meu estudi ha tret fum per a aconseguir aquest resultat, i he hagut de pensar-lo molt bé (cosa que, d'altra banda, és la que pot marcar la diferència). El resultat, en tot cas, reflecteix la mena d'intensitat sonora que cerco (i trobo!) també en l'obra d'altres persones. En fi, que aprofiti.
Octubre de 2000 - 5 de gener de 2004.
Orpheum Blum Music Leath Wards
L'altra cançó en La major d'aquest disc. La lletra és la més lleugera del projecte (en certa manera, un “caramelet” després de temes molt més densos), i en ella recupero una idea filosòfica dels Beatles: la realitat és un estat mental, un de molts possibles.
Resplendent en la llunyania
semblares un somni a l'aire.
Suraves damunt del mar,
llegenda apacible i àurea.
M'he deixat endur per la teva neulia de pau,
guiada per l'ombra del blanc dels remers,
poema de les hores i els anys,
de la llum, l'enyorança i el record.
Banyada en les darreries del crepuscle
mostres la teva faç eterna,
plena d'incandescències daurades
com espurnes d'encís en la mitjanit.
La realitat no és res més
que una vaga il·lusió de la ment,
i tu ets en un altre món,
plena de magnificència i beatitud.
Ara sé que hi ha una ciutat
feta d'aures damunt l'aigua,
de palaus sense temps visible
i d'esglesies inconmensurables dins del sol.
L'atzur onejant m'hi contempla en llibertat,
cristal·lina i espectral com l'univers, i sé
que un dia una góndola m'estarà esperant
per a dur-me de retorn al paradís.
20 d'agost de 2000 - 24 de juny de 2004.
Moscas en Moscú
Aquest tema deu la seva existència com a tal a na Maria Dolors Nogués Vidal, “Loli”, que a mitjans de 1999 em va demanar si li podia crear un tema dedicat (i, efectivament, li dedico) en el projecte de disc i passar-li'n una maqueta per a escoltar què estava fent jo. La maqueta va ser un altre “collage”, fet en aquest cas sobre cinta de caset (i li va agradar!). El tema definitiu té completament canviada la intro, però la segona meitat del tema apenes ha canviat. Gràcies per la teva idea, Loli!
Les bales emeten les teves pors
Inundació amb tu a milers
Celebrant quinquennis a Magnitogorsk
Pocs inicials han sobreviscut
Tens una manera
Màgia amb els Herois del Treball
Bèria és un ego en festival
hi ha absents a les fotografies
Krèmlim en antirrevolució permanent
brandant un martell per a Trotsky
Repartint Polònia en agost
Stalingrad et simula bo
Jugant en una illa amb un món a tres
L'activitat és molt física a Grècia
Tens una manera
Sempre agraït a la mòmia de Lenin
Kominform estatuari en una guerra en fred
L'alegria és un 49 atòmic
Els E.U.A. sempre et condueixen
Baix ets més exterior
Els telèfons han punxat en Sòviet
Es persegueixen errors d'escriptura
de soldats en despatxos estruç-pèlag
NKVD, Gran Premi Unitari
Tens una manera
T'emprenyes i bloqueges Berlín
Estepes de cadàvers nevats
Trenta mil·lions de morts
Els fantasmes són els records
Fa fred a Sibèria
Tens una manera
Gulag, gol!
10 de desembre de 2003 - 27 d'agost de 2004.
La Dolça Torradora En La Primavera Del '65...
El meu cim compositiu, la visió que ja mai no podré superar. Des que tots els elements es van unir en un fragment orquestral la tarda del 23 de novembre de 1998, aquesta cançó em va perseguir com una obsessió. La versió definitiva, resolta en forma de variacions sobre cinc temes, va ser acabada el 12 d'agost de 2003, després de gairebé cinc anys de treball. Per a mí, és màgica.
La lletra que li vaig posar tracta sobre les poques sensacions boniques de la meva adolescència, totes relacionades amb l'art. Els seus episodis són: 1) una postal que em va enviar el meu germà des d'Amsterdam, el 1993: uns bombers treient una furgoneta d'un canal, rodejats de curiosos (foto de Paul Huf, 1966); 2) l'estrena, el 26 de maig de 1993, de la meva “¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!”, davant de 700 al·lumnes de l'Escola Pia de Terrassa, absolutament parats davant d'una peça de clusters per a piano a l'altra punta del que és aquest disc (molts encara ho recorden); 3) el pavelló d'en Ludwig Mies van der Rohe a Barcelona, reconstruit el 1986 i que considero el meu edifici favorit (no deixeu de visitar-lo!); i 4) el meu descobriment del minimalisme musical de New York (les quatre ments essent, per ordre de descobriment meu, Philip Glass, Steve Reich, Terry Riley i Lamonte Young, tots ells fonamentals per a qualsevol que vulgui aprendre composició sobre una base correcta).
Reflexos d'un final a l'aigua,
les cadenes inunden l'aire de vermell
glaçat en daurat per la mirada
de divuit silencis en gris.
Amsterdam, 1966,
la visió era enrarida de “flou”.
Trama de tecles violentes,
els llums tallen el negre
de respiracions aturades ahir,
i avui, en la complexitat.
Era el temps de l'hora màgica,
quan el refugi semblava etern.
Blanc en negre sobre verd,
pla sobre piscina vibrant.
Les creus en secció de plata
marbregen l'ombra en net.
Per entre difusions interiors del sol
vaig seure en un silenci amarat d'hipnosi.
Sons en flux brillant,
visions d'iteració en la nit.
Les quatre ments em guiaren vers l'infinit,
naixent a la vida abeurat en el meu destí.
19 d'agost de 2002 / 20 de juliol de 2003
NOTES D'ACOMPANYAMENT AL “CORRUPCIÓ“, per Lluís Paloma Sànchez
Sobre aquest projecte
“Corrupció Automobilística A Liechtenstein” és un disc en el qual he treballat els darrers deu anys (encara que la gravació efectiva de les seves cançons no va començar fins el novembre de 1998 / gener de 1999). Fonamentalment es tracta de: 1) un disc en el qual la base rítmica està altre cop integrada dins la música, sortint una mica de l'estètica de les caixes de ritmes; 2) un petit experiment meu: mantenir l'eix tonal de l'àlbum estabilitzat en la tonalitat de mi major (amb dues o tres escapades puntuals al seu quart grau, la major) per a investigar altres formes de varietat; i 3) oferir a l'oient una alternativa accessible i espero que interessant a l'autoanomenada “música comercial” (en els seus vessants oficial i “alternatiu”), segurament massa dirigida a l'escolta ràpida (pocs elements molt reiterats) i en nom de la qual se'ns priva massa sovint de l'accés a tot un univers de músiques accessibles i riques en matisos que fa massa anys que espera el seu lloc a la llum.
És un àlbum de música pop, encara que molt influit per tota una sèrie d'investigacions compositives de, entre altres, Brian Wilson (“Pet Sounds” i, sobretot, “Smile”), Philip Glass (“Music In Twelve Parts” i “Another Look At Harmony, Part 4”), Steve Reich (“Four Organs” i “The Desert Music”), John Lennon (“Strawberry Fields Forever”), Byrds (“The Notorious Byrd Brothers”) i Lamonte Young (a nivell teòric). En algun moment algú m'ha dit que aquest disc és irreproduïble en directe, com si fós un error. Jo me n'enorgulleixo: és el futur. A l'estudi de gravació pots pensar un so, treballar-lo i aconseguir-lo. Tant fa que no hi hagi circ com en el directe: tot va de concepte i pensament. El directe és la religió, l'adoració acrítica de déus (i, de passada, un autèntic destrossanervis per al propi músic). El treball d'estudi és la ciència, l'avançar de manera sòlida cap a noves experiències (si hom està decidit a treballar molt dur, diguem-ho clar).
De fet, considero tota la música com a aplicació de conceptes de física del so, analitzable en termes d'informació discreta en abstracte. No constitueix per si sola cap llenguatge, ni conté cap codificació emocional intrínseca. Molts teòrics s'han radicat en teories “emocionals” de la música, sense adonar-se que les reaccions de cada oient a una peça concreta són sempre individuals i intransmissibles. En aquest àlbum, les pistes instrumentals sovint van ser creades uns quants anys abans que les lletres que se'ls varen adjudicar aleatòriament. El tema dels continguts semàntics de les lletres, aquí o en una altra banda, pertany sempre a un camp diferent, el lingüístic. Lletra i música poden, per tant, simplement discórrer a la vegada. Relacionar-les és, per tant, un acte individual i intransferible.
En tot cas, és curiós que amb aquests plantejaments teòrics hagi acabat arribant a uns resultats tan clàssics i convencionals. Però això últim juga al vostre favor: no us serà en absolut difícil “entrar-hi”. Simplement deixeu-vos emportar: el compositor ha fet tot el treball per vosaltres. Bona audició!
Lluís Paloma, “Patinet”, Terrassa, 24 de juny de 2003 i 11 d'octubre de 2004.
Equipament emprat en la gravació
Multipista portàtil Fostex FD-8 (8 pistes a disc dur).
Micròfon de condensador ADK A-51 s Type IV.
Micròfon de condensador Behringer B-1.
Previ Behringer T-1953 (híbrid vàlvula tríode/transistors).
Rack d'efectes Zoom RFX-2000.
Rack d'efectes Alto AVerb.
Reverb Roland DEP-5 (només en les primeres fases de la gravació).
Compressor/Porta Alesis 3630 analògic.
2 altaveus Dalton D-3500.
2 altaveus artesanals símil-Tannoy de 1953, cedits per Alfons Cornella.
Auriculars (últim model emprat, Technics RP-F550).
Amplificador (últim model emprat, Marantz PM-68).
Gravador CD àudio Philips CDR 560.
Lector de CD amb sortida digital òptica (últim model emprat, Marantz CD-67).
PC clònic amb tarja de so Creative Soundblaster Live! Platinum i gravadora de CD.
Mescladora Pro.2 M02.
Midi Thru Box Audio Spectrum MD 80.
Mòdul sintetitzador Korg 05R/W.
Sintetitzadors Casio CTK-601 i CTK-611.
Sintetitzador Yamaha DX-7.
Guitarra elèctrica-midi Casio MG-510 de tres pastilles.
Guitarra elèctrica Encore de tres pastilles (model sense especificar).
Baix elèctric Storm de dues pastilles.
Guitarra acústica de 12 cordes Samick LW-015G-12..
Sitar amb dues carbasses de ressonància.
Flauta de bec Moeck contralt.
Glockenspiel.
Lletra, música i arranjaments fets per Lluís Paloma.
Veus cantades per Lluís Paloma.
Sintetitzadors, guitarres elèctriques i acústiques, baix elèctric, flauta de bec contralt i sitar tocats per Lluís Paloma.
Enregistrat, mesclat i produit per Lluís Paloma als Kanga Sound Studios de Terrassa entre el 23 de novembre de 1998 i l'1 de novembre de 2004.
Disseny de la coberta i el llibret fet per Lluís Paloma.
Dono el meu agraiment a totes aquelles persones que han escoltat versions prèvies d'aquest treball i m'han animat a seguir, tot donant-me indicacions útils per a millorar-lo. També agraeixo a l'Alfons Cornella Grau els dos altaveus especificats a la llista d'equips emprats. I agraeixo a la meva mare el suport físic que m'ha donat durant la llarga gestació d'aquest disc.
¡El jabón a pista!
Un d'uns quants temes en aquest disc fets pel mètode de “fragments reunits”, amb referències a un subtema lletrístic del disc, la possibilitat de fallada de la ment. La policia també m'obsessiona, i amb certa raó. El títol, de totes maneres, amaga una mica d'enginy sobre el món extraterrestre de la “canción española”...
En la fluent fulgència d'un sitar
l'al·lucinació t'espera, Brian Jones.
Somniant romans paralitzat,
surant en una piscina externa.
Joies i un pentinat eteri,
refugi britànic de porpra oriental.
Ara la policia t'ha detingut,
destruït-te en l'engany de salvar-te,
enterrat cada vegada més lluny,
estàtua en una filmació quieta.
Saps com n'estan de propers
policies, feixistes i assassins.
El terror brillava dins teu,
paranoia en realimentació perpètua.
Mort fora de vista i de llum,
ningú no et va voler salvar.
Tants bojos com tu i jo,
tinc por de seguir-te en la fi.
26 i 30 de setembre de 2004
Marcianitos Con Queso A Les Fines Herbes.
Un tema molt personal sorgit arran d'una greu crisi creativa i mental, conté la meva primera lletra digna de tal nom, sorgida també de l'impactant afirmació continguda en una biografia de J.S. Bach que aquest sentia nostàlgia de la mort. He d'admetre, no obstant, haver-me sentit inquiet en descobrir tot el tema del “Viva la muerte!” dels militars africanistes/franquistes. El riff bàsic de guitarra data de mitjans de 1996, poc abans de compondre de manera histèrica “Misticismes Bizantins, 1683”, que va ser presentada en concert aleshores i que ara veig com una peça menor. La pista vocal ha hagut de ser regravada desenes de vegades, en paral·lel al meu aprenentatge de com cantar, en un intent desesperat per aconseguir claredat i intel·ligibilitat.
Tant, tant de temps sentint la vida com l'etern forrellat,
tant de temps somniant alliberar-me en la teva infinitud,
i poder, així, exhultar per la felicitat de no sentir mai més res.
Si hagués pogut no néixer, mai no hauria arrossegat
la basarda d'existir, la derisió constant de la vida,
ni t'hagués hagut de témer més del que mai no hagi pogut témer res.
Quan penso en la dissort perseguint-me fins a la fi dels temps,
una insondable nostàlgia m'envaeix, tènue llum del capvespre.
El teu record se'm clava dolçament a la carn,
i tot en el més pregon del meu ésser es revolta per caure de genolls davant teu.
Tan de bo jo pogués no ser mai més, esvanir-me per sempre,
i així poder esborrar de la memòria el meu pas per aquesta vall de crueltat.
Si poguessis comprendre com et trobo a faltar...!
Per què ha de costar tant dolor venir-te a cercar?
Vull deixar d'existir.
14 de març de 1999, amb algun retoc posterior.
Dos rellotges fan un litre.
Instrumental. Una de dues cançons en La major incloses per a equilibrar el disc, cronològicament és la penúltima cançó composta per al projecte. Escrita al piano, va evolucionar en poc temps a través de diverses gravacions sintetitzades fins a acabar així: celestes i oboès. Dedicada a la memòria d'en Dimebag Darrell.
14 de gener al 20 de juny de 2004.
Granollers, menú infantil
El moment més “Beatle” del disc, el riff bàsic d'aquest tema va ser dibuixat el 1997, cap a la tardor, quan no tenia cap mitjà per a treure'n alguna cosa aprofitable i jo era encara en plena crisi. La pista instrumental va ser finalment gravada a principis de la tardor de 2000 (amb overdubs definitius el gener de 2004), adaptant força bé la sonoritat que jo havia ideat per a aquest tema als recursos de què disposava. Encara que, com dic, el “toc beatle” li quedaria bé també... Dedicada als republicans demòcrates de cor, vius o morts. I també als óssos de Romania!
Una bala a la recàmera
Ell era amb tu a l'habitació
Més intel·ligent, brillant i superior
Aquell accident va ser la teva salvació
Vius d'ocultar amb la teva premsa el teu passat
Vau transicionar només amb qui volíeu
Mentre fèieu fora republicans i no afins
Ens vas collar a tots, traidor,
Però recorda qui et va anomenar
Vau decidir que el temor era la clau del vostre joc
(On és el teu germà?)
Teníeu pensada la jugada mestra
El teu prestigi de demòcrata és mentida
Sabies del cop i el vares recolzar
Tot es va ensorrar entre un tricorni i el que la va armar
Va ser la gent la que et va veure amb esperança
Què es podia esperar d'un exèrcit com el teu?
(Ets un racista institucional).
Un exèrcit d'ocupació.
Ens parles de concòrdia amb falsedat,
Espanya no és més que un mal miratge feixista.
El castellà sí és llengua d'imposició,
també ho saben els antics esclaus americans.
Cal fer guanyar els que van morir per la República.
(Hem de lluitar fins al final)
Necessitem la independència!
21 de setembre a 19 d'octubre de 2004
Màgia de la C.N.T
En aquest tema estan continguts dos dels tres temes (el tercer, i primer cronològicament, era “Raining In Pollito”, exclòs finalment de la seqüència) que, en versions primerenques, varen configurar les “maquetes del '94” que van ser l'inici d'aquest projecte. Assenyalo que la pròpia “Màgia de la C.N.T
República en perill:
a dalt del centre,
la designació Dollfuss/Roure
igneix el temps en pretèrit.
1934, cal un estat català.
Pels plans diferits
reviuen sobtats
passos d'una altra banda.
Som en terra de ningú,
assetjats entre els dos palaus.
La vista se'ns perd
per vermells de nit
i pantans de metall.
A l'altra riba
del fossar, llums
de guàrdia
de ressò buit.
La sang es prepara
per a deturar-se en els crits
d'alarmes blaves,
allà on el vespre
cau a terra,
emmetzinat de ràdio errònia.
Aeroport.
Absurda meteorització
d'homes brunzint
des de la ciutat dels successos.
L'ordre de retirada
ja és en camí.
Mots de reverberació
inquietant, els micròfons
criden al·lucinacions
dins d'un mur
de visions electromagnètiques.
S'enfonsa el destí
en una fosca basarda.
Armes en plaça, matí,
amb soldats preparant les reixes.
Enrera la nit decisòria,
resten morts els set cossos.
Front Popular, amnistía,
la llibertat de febrer del 36.
U.M.E
assasins en dragons ràpids.
Miliciana morta,
els ulls de llibertat roja
buits de llum
massa aprop ens toquen.
Desert en ciutats brillant
amb milers d'estels negres.
Amb fusell d'admonició tràgica,
la no intervenció t'ha finit.
Dins la cremor dels carrers vençuts
les ruïnes et reten homenatge.
Tardor 2001 - 24 de juny de 2004.
El patinet és el principi abstracte del pollastre a l'ast
Dic de la lletra: no podia traçar millor el meu retrat, allò que alguns volien que jo fós i, en canvi, allò que finalment he estat, no sense molt esforç. Ni sense una tèrbola sensació d'avaria. La primera part va de com em percebo jo; la segona, d'allò que he aconseguit rebutjar, exemplificat pels nazis. No deixeu de consultar el llibre “Sobre la psicología de la incompetencia militar”, del doctor Norman F. Dixon.
I
El passat m'ancora,
ara res no em reposa.
He deixat enrera
el temps de ser jo.
Veus en divisió,
desaparició i retorn.
Sóc fet de capes
en confrontació simultània.
Inconscient distorsionant
dins d'una ment fragmentària.
Fred en cristall múltiple,
les emocions s'han aturat.
Difuminació en estats inestables,
terrors dominant-me en el son.
El pretèrit és una arma
feta de retorn constant.
Caient en el buit perpetu,
em cal fugir per a no sentir.
L'ombra d'un record,
un vague instant... res.
Intentaren que jo fós
un boig d'ultradreta.
Vaig escapar, però per molt poc,
i ara ja hi ha molt dany fet.
II
No podem oblidar-ho: el gas actua en un moment.
Trens en la neu, gossos plens de sangs.
Cremor d'uniformes armats, experiments pseudo-mèdics,
les xarxes són electrificades, matar és un refugi.
Dinamitant pobles, fredor, pertorbació.
Disparant amb Wagner, els acords es creuen triomfals.
Electrocució en fugir, Himmler vomità en directe.
Oradour, Malmédy, Lidice, cadàvers en honor de la paranoia.
Cervells esdevinguts fortí, obeïnt gustosos a una superstició.
Reversió, demència central, és aterrador el propi interior.
L'anihilació ens crida per racons inquietants.
És el misteri Dora Mittelbau.
12 de setembre a 31 d'octubre de 2004.
¡Hurra, Burra!
Un petit experiment meu: com que m'agraden les gravacions “del revés”, tot aquest instrumental apareix aquí d'aquesta manera (excepte la reverb!). El meu estudi ha tret fum per a aconseguir aquest resultat, i he hagut de pensar-lo molt bé (cosa que, d'altra banda, és la que pot marcar la diferència). El resultat, en tot cas, reflecteix la mena d'intensitat sonora que cerco (i trobo!) també en l'obra d'altres persones. En fi, que aprofiti.
Octubre de 2000 - 5 de gener de 2004.
Orpheum Blum Music Leath Wards
L'altra cançó en La major d'aquest disc. La lletra és la més lleugera del projecte (en certa manera, un “caramelet” després de temes molt més densos), i en ella recupero una idea filosòfica dels Beatles: la realitat és un estat mental, un de molts possibles.
Resplendent en la llunyania
semblares un somni a l'aire.
Suraves damunt del mar,
llegenda apacible i àurea.
M'he deixat endur per la teva neulia de pau,
guiada per l'ombra del blanc dels remers,
poema de les hores i els anys,
de la llum, l'enyorança i el record.
Banyada en les darreries del crepuscle
mostres la teva faç eterna,
plena d'incandescències daurades
com espurnes d'encís en la mitjanit.
La realitat no és res més
que una vaga il·lusió de la ment,
i tu ets en un altre món,
plena de magnificència i beatitud.
Ara sé que hi ha una ciutat
feta d'aures damunt l'aigua,
de palaus sense temps visible
i d'esglesies inconmensurables dins del sol.
L'atzur onejant m'hi contempla en llibertat,
cristal·lina i espectral com l'univers, i sé
que un dia una góndola m'estarà esperant
per a dur-me de retorn al paradís.
20 d'agost de 2000 - 24 de juny de 2004.
Moscas en Moscú
Aquest tema deu la seva existència com a tal a na Maria Dolors Nogués Vidal, “Loli”, que a mitjans de 1999 em va demanar si li podia crear un tema dedicat (i, efectivament, li dedico) en el projecte de disc i passar-li'n una maqueta per a escoltar què estava fent jo. La maqueta va ser un altre “collage”, fet en aquest cas sobre cinta de caset (i li va agradar!). El tema definitiu té completament canviada la intro, però la segona meitat del tema apenes ha canviat. Gràcies per la teva idea, Loli!
Les bales emeten les teves pors
Inundació amb tu a milers
Celebrant quinquennis a Magnitogorsk
Pocs inicials han sobreviscut
Tens una manera
Màgia amb els Herois del Treball
Bèria és un ego en festival
hi ha absents a les fotografies
Krèmlim en antirrevolució permanent
brandant un martell per a Trotsky
Repartint Polònia en agost
Stalingrad et simula bo
Jugant en una illa amb un món a tres
L'activitat és molt física a Grècia
Tens una manera
Sempre agraït a la mòmia de Lenin
Kominform estatuari en una guerra en fred
L'alegria és un 49 atòmic
Els E.U.A. sempre et condueixen
Baix ets més exterior
Els telèfons han punxat en Sòviet
Es persegueixen errors d'escriptura
de soldats en despatxos estruç-pèlag
NKVD, Gran Premi Unitari
Tens una manera
T'emprenyes i bloqueges Berlín
Estepes de cadàvers nevats
Trenta mil·lions de morts
Els fantasmes són els records
Fa fred a Sibèria
Tens una manera
Gulag, gol!
10 de desembre de 2003 - 27 d'agost de 2004.
La Dolça Torradora En La Primavera Del '65...
El meu cim compositiu, la visió que ja mai no podré superar. Des que tots els elements es van unir en un fragment orquestral la tarda del 23 de novembre de 1998, aquesta cançó em va perseguir com una obsessió. La versió definitiva, resolta en forma de variacions sobre cinc temes, va ser acabada el 12 d'agost de 2003, després de gairebé cinc anys de treball. Per a mí, és màgica.
La lletra que li vaig posar tracta sobre les poques sensacions boniques de la meva adolescència, totes relacionades amb l'art. Els seus episodis són: 1) una postal que em va enviar el meu germà des d'Amsterdam, el 1993: uns bombers treient una furgoneta d'un canal, rodejats de curiosos (foto de Paul Huf, 1966); 2) l'estrena, el 26 de maig de 1993, de la meva “¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!”, davant de 700 al·lumnes de l'Escola Pia de Terrassa, absolutament parats davant d'una peça de clusters per a piano a l'altra punta del que és aquest disc (molts encara ho recorden); 3) el pavelló d'en Ludwig Mies van der Rohe a Barcelona, reconstruit el 1986 i que considero el meu edifici favorit (no deixeu de visitar-lo!); i 4) el meu descobriment del minimalisme musical de New York (les quatre ments essent, per ordre de descobriment meu, Philip Glass, Steve Reich, Terry Riley i Lamonte Young, tots ells fonamentals per a qualsevol que vulgui aprendre composició sobre una base correcta).
Reflexos d'un final a l'aigua,
les cadenes inunden l'aire de vermell
glaçat en daurat per la mirada
de divuit silencis en gris.
Amsterdam, 1966,
la visió era enrarida de “flou”.
Trama de tecles violentes,
els llums tallen el negre
de respiracions aturades ahir,
i avui, en la complexitat.
Era el temps de l'hora màgica,
quan el refugi semblava etern.
Blanc en negre sobre verd,
pla sobre piscina vibrant.
Les creus en secció de plata
marbregen l'ombra en net.
Per entre difusions interiors del sol
vaig seure en un silenci amarat d'hipnosi.
Sons en flux brillant,
visions d'iteració en la nit.
Les quatre ments em guiaren vers l'infinit,
naixent a la vida abeurat en el meu destí.
19 d'agost de 2002 / 20 de juliol de 2003
dissabte, de febrer 18, 2006
Vinc de la manifestació d'un milió de persones (depenent de qui, dirà que per l'Estatut del 30 de Setembre, per l'autodeterminació del Poble de Catalunya, o directament per la independència). Ha estat genial. Els que no hi hagueu anat us ho heu perdut. Que se n'assabentin els Mas, Zapatero, Rajoy i Ibarra: Som Una Nació!!!!!!!!!!
dilluns, de febrer 06, 2006
Segons sembla, el concert de la Massa Coral de Terrassa (on canto) amb el Rèquiem de Fauré es farà el divendres 7 d'abril a la Catedral de Terrassa, si no ocorre cap més cas estrambòtic. Jo ja he acabat la meva part de feina com a membre de junta i "noi per a tot": tenir preparats i guardats en disquet els principals textos per al programa de mà. La meva impressió personal vé de que, encara que al final les traduccions al català dels textos del Rèquiem i del Càntic de Jean Racine (també de Fauré) les he transcrit de textos en paper, en un primer moment, després de fracassar a trobar una traducció del Rèquiem de Fauré en català (recordem que no segueix l'ordre típic "a la Mozart") a interbrut, vaig acabar marcant-me una traducció jo solet a partir d'una traducció a l'anglès. I va ser una mena d'experiència. Em refereixo a que m'adoní que tenim un ego tan gran com per a pensar (vaja, jo no) que hi ha, seguríssim, una forma de vida eterna després de dinyar-la, però en el fons del fons del fons estem absolutament acollonits, implorant a crits a tota mena de divinitats inexistents que ens salvin de la que ens espera. No per esperar-m'ho em fa menys feredat.
divendres, de febrer 03, 2006
Dies densos. 1) L'Artur Mas s'ha venut per un plat de llenties. Tota la feina amb l'Estatut se n'ha anat en orris per les seves presses per a fer-se una foto. Des d'aquí li maleeixo els ossos públicament. 2) Ahir, en teoria, darrer concert de Ménage, a l'Hotel de Matadepera. Una actuació tan bona com les altres que han fet, i un grup enorme que es perd. Com sempre, crítiques més que encertades al fet que les discogràfiques puguin saltar-se a la torera a un grup tan bo com han estat Ménage. En el cas que no s'ho repensin, se'ls trobarà a faltar. 3) Encara que no poguí assistir al seu concert al carrer La Rasa de fa unes setmanes (sí que he pogut experimentar el de Faktoria, amb un control de so deficient), presento els meus respectes als Vidres A La Sang, el millor grup de Trash Metal de Catalunya, amb un primer àlbum senzillament increïble. Mai no se m'oblidarà el primer cop que el vaig escoltar: la nit em va canviar de sobte, a molt millor. 4) I un record a un grup ja perdut, La Fuga (a no confondre amb un altre grup posterior que ha publicat discos), que van representar el que de veritat es podia fer amb un rock sòlid i en català BEN FET i que mai, per variar, van ser reconeguts per una discogràfica. Almenys, em van alegrar moltes nits. Els seus noms, per a la posteritat: Jordio Donadéu, Toni Puig, Miki Rodríguez i Toni Ubach. I una cançó a destacar: Just Money.
dijous, de gener 12, 2006
El Jordi Ibañez em va demanar que fés un resum de l'any de gràcia (o de sant gervasi) de 2006, i ara m'hi poso. En quan al món, pessimisme absolut: el divorci entre el que necessita el Sistema Capitalista i el que necessita el món és total, i per desgràcia la mentalitat dels poders a l'ombra continua essent que per a estar bé ells la resta del món s'ha de fotre, enlloc de preguntar-se quines oportunitats tindrien en un món més igualitari. Odio el Banc Mundial i l'FMI. En quan a l'Estado Español, resulta que el Parlament de Catalunya, democràticament escollit, aprova amb un vot afirmatiu de prop del 90% un projecte d'Estatut, i no només el govern de Madrid més suau de la Història sembla igualment decidit a tòrcer la voluntat dels catalans en el més pur plan de rebequeria d'en David Crosby quan anava a ser despedit dels Byrds, sino que l'Ejército es posa a gallejar (objecció fiscal, on ets?). I pel que fa als Països Catalans, la situació al País Valencià en especial és traumàtica: la ocupació durant un vespre del Palau de la Música de València per part dels cantautors en llengua catalana/valenciana i el seu públic és, a la vista de les detencions d'independentistes, de l'estatut-titella que està aprovant el Parlament Valencià, de la censura política i lingüística al Canal 9, i de la llibertat d'acció de la que gaudeix l'extrema dreta al País Valencià, un acte molt valent (de fet, gent tan prestigiosa com en Raimon o en Miquel Gil han hagut de traslladar la barraca al Principat perquè a València no hi poden ni sobreviure).
Pel que fa a la meva situació personal, el Corrupció ha patit un revés molt injust (simplement, la indústria catalana oficial no en vol saber res perquè el creuen massa ben fet com per a que la gent l'entengui -us estan dient burros-, encara que sigui el moment d'apostar fort o morir: els Pets o els Antònia Font ho han entès bé en aquests dos últims anys, per no parlar d'en Miquel Gil o la Lídia Pujol) i continua inèdit (i disponible. Estic disposat a treballar dur per a qui em contracti), i per la resta ha estat un any molt difícil, i en molts moments ho he passat malament. Bé, no voldria acabar sense almenys una nota d'esperança: m'encanta estar a To Be Continued i conèixer-los a ells i a la penya de Ménage. Gràcies a ells no he estat tan sol. Envio també records a en Joan Soler, l'Encar Vanaclocha i la Mercè Viñals.
I, bé, quan tinc una estona vaig treballant ja en el meu segon disc (per al qual començo a tenir idees), però més important que això és que quan la gent em diguin que volen començar, el Lluís Paloma Project començarà a assajar per a fer directe, queda promès. Bon MMVI!
Pel que fa a la meva situació personal, el Corrupció ha patit un revés molt injust (simplement, la indústria catalana oficial no en vol saber res perquè el creuen massa ben fet com per a que la gent l'entengui -us estan dient burros-, encara que sigui el moment d'apostar fort o morir: els Pets o els Antònia Font ho han entès bé en aquests dos últims anys, per no parlar d'en Miquel Gil o la Lídia Pujol) i continua inèdit (i disponible. Estic disposat a treballar dur per a qui em contracti), i per la resta ha estat un any molt difícil, i en molts moments ho he passat malament. Bé, no voldria acabar sense almenys una nota d'esperança: m'encanta estar a To Be Continued i conèixer-los a ells i a la penya de Ménage. Gràcies a ells no he estat tan sol. Envio també records a en Joan Soler, l'Encar Vanaclocha i la Mercè Viñals.
I, bé, quan tinc una estona vaig treballant ja en el meu segon disc (per al qual començo a tenir idees), però més important que això és que quan la gent em diguin que volen començar, el Lluís Paloma Project començarà a assajar per a fer directe, queda promès. Bon MMVI!
diumenge, de gener 01, 2006
Poso a disposició del lector un escrit que em va enviar en Jordi Ibañez Llauradó, cantant i guitarra rítmica de To Be Continued. És l'escrit més perceptiu que s'hagi escrit fins al moment sobre el meu primer treball, encara inèdit, "Corrupció Automobilística A Liechtenstein", i m'ha mantingut amb la moral alta a través de tota la llarga llista de rebuigs que he patit aquest darrer any a mans de les discogràfiques catalanes més importants. Atenció, doncs, que parla el públic.
Consideracions generals
Per fi el “Corrupció” a les nostres mans. Jo que no faig massa que et conec, tenia ganes d’escoltar-lo. Imagino que, per tant, hi haurà gent que l’haurà esperat amb autèntica impaciència. Anem a pams, doncs. Constato l’efectivitat del recurs d’empalmar les cançons; això permet donar-li al disc una tensió i una unitat que la versió anterior del disc no tenia. No deixa de cridar-me l’atenció la manca de percussió (absoluta) i d’instruments de corda (relativa; tot i les guitarres, sitar i potser el baix, no he sentit ni tan sols el piano que tens a casa). I és que, la veritat sigui dita, aquí ets tu qui marques les normes; l’amo i senyor del disc. Aquesta és una gravació absolutament lliure, que és la plasmació màxima de la teva filosofia “perquè em dóna la gana”. Ara bé, estem davant d’un àlbum experimental? Té un to uniforme voluntàriament buscat però, de nou, m’assalta un cert sentiment d’estranyesa per la manca de trencaments, de veritables “bogeries” sonores i estructurals. Suposo que t’has mirat més en Glass i Nyman que no pas en Young o Cage: la racionalitat matemàtica ha pogut amb l’instint iconoclasta. La qual cosa ens pot portar a parlar d’escapisme (sí, hi ha moments de veritable fugida de la realitat en el disc: l’última peça és un celestial però ferm tancament en el món interior de sensacions, records nostàlgics i ambicions artístiques) però això ho deixo per una conversa amb tu, doncs tampoc em sembla correcte psicoanalitzar algú per la seva música (de fet no em sembla correcte, ni tan sols, psicoanalitzar algú). Acabo aquesta reflexió genèrica del disc manifestant quelcom que esperava trobar-me, donats els teus referents, però que no m’ha semblat sentir: l’ús intencionat del silenci (un instrument veritablement eixordador) o d’instruments aïllats (capes sonores modestes o nues, és a dir, pocs canals en joc). Imagino la resposta: aquest és un projecte que cerca més la troballa científica que no pas l’emoció crua.
01 ¡El jabón a pista!
Comença el disc amb una nota que sembla ascendir breument per explotar subtilment al cap d’un instant en un continu d’orgues litúrgics que homenatgen la figura de Brian Jones. Es tracta d’una cançó reposada i d’estructura clàssica, exactament igual que la música d’aquest malaurat multinstrumentista (per més que la seva ment i la seva personalitat fossin més aviat atormentades). Però matisem: als 2’29” comença una secció brillant, amb una instrumentació de fons que fa de coixí imitant una cortina de violins i cordes que fa de preludi a l’entrada, per fi, del necessari toc psicòdelic (encara que no massa, tot sigui dit) que s’anuncia als 3’16” i que es materialitza als 4’04” amb una aclucada d’ull als Iron Butterfly... o són els Doors? La recta final wilsoniana d’aquest segment psicodèlic de la cançó (descaradament “Good vibrations”) ens porta a la coda cantada, més canònica, on es nota que forces la veu (però te’n surts prou bé, la veritat sigui dita) i prepares un final reposat, que voluntàriament trenques amb una polèmica última nota; com passa amb el fragment que fa de frontissa a “Moscas en Moscú”. Diu el manual del rock que el primer tema de cada disc ha de ser el single, una introducció o una anunciació resumida del que trobarem en l’àlbum. Sóc dels que crec que aquest tema pertany a la tercera categoría, encara que amb tota la raó del món podries replicar-me: “és que això és un disc de rock?”.
02 Marcianitos con queso a las finas hierbas
El sitar: és el primer que sobta en aquesta cançó de lluminosa melodia i negres paraules. Una cançó on, estranyament, els teclats (entesos com a instrument amb entitat sonora pròpia; ja sé que en el fons tot, excepte veu i sitar, surt de les tecles del DX7) són bandejats i es limiten a fer un acompanyament prou efectiu. Gran tornada la que entra al minut i mig i brillantment resolta mantenint la mateixa nota que ens porta de nou a l’estrofa. Un tema pop, aquest, sense canvis que espatllin la senzillesa de les bones melodies. Això sí, tot i la senzillesa estem parlant de quelcom molt seriós i per això la cançó té un cert aire litúrgic que no sóc capaç de definir del tot però que constato. La cançó més “cantable” del disc; imprescindible en grans estadis: el single.
03 Dos rellotges fan un litre
Al primer instrumental de l’àlbum ja comencem a trobar canvis d’acords i línies de baix que no volen ser bessones, progressions en espiral i una frase final que surt del laberint matemàtic que és la cançó. Música per ascensors (en el sentit que li donaria Brian Eno) en edificis transparents del futur, quan només hi hagi cyborgs al món. Com que els trajectes per pujar centenars de plantes es faran a gran velocitat, les cançons hauran de ser com aquesta en durada, la més breu del disc. Qui sap si les melodies que entren just abans del minut i mig podran infondre sentiments humans en aquestes màquines.
04 Granollers, menú infantil
L’atac al borbó (“traïdor” i “racista institucional”) sorprén, només d’entrada, pel tractament de la primera veu que sentim, desacostumadament despullada en comparació amb la resta que sentim al disc. Als dos minuts entrem en un jardí d’harmonia oriental, absolutament marcià si el comparem amb la temàtica de la cançó... i precisament per això m’encanta. Un minut després les progressions repetitives menen cap a un passatge quasi de Mike Oldfield, que casa amb el retorn a l’estrofa. Suposo que la pressa per acabar la cançó (i el disc) han afectat les veus i hauria estat recomanable gravar una altra vegada algunes preses (“necessitem la independència”). El theremin (un instrument juganer, un mot que mai aplicaríem al ranci món monàrquic) ens recorda que aquest és el disc d’en Lluís Paloma: marca de la casa... tant com canviar el títol pressumptament poètic de la versió anterior.
05 Màgia de la CNT
La simfonia en dos parts segueix participant de la temàtica política. La felicitat (la república) comença sent el so d’una caixa de música... o d’una nadala? Al desacostumadament força despullat fragment de “1934, cal un estat català” li segueix un fragment que repeteix la sonoritat habitual del disc, però el que trobem després és una ininteligible (fonèticament) i surrealista visió del camp del batalla. La cançó avança mandrosa, potser no tant fluidament com es pretendria, fins arribar als teclats dels 4’12”: aquest cerimoniós orgue dóna pas a la psicodèlia sixties (po po po i “l’ordre de retirada”) de 4’44”. Les veus de 5’32” semblen invertides però no ho són pas. I per fi una mica d’oxigen: la guitarra que entra segons després en el fragment de l’amnistia. La miliciana morta arriba, quasi, a punt de tancar aquesta densa primera part de la cançó, que potser entraria millor si no fos tan llarga. La segona part no té lletra ni veus, però sí que ve precedida per un murmuri vocal que repeteix el motiu musical de la primera amb els mateixos acords. Als 9’21”, canvi total: la segona part deixa molt més a la imaginació de l’oient i podria ser banda sonora de pel.lícula o fenomenal exercici d’estil d’imitació dels teus referents. Un crescendo de teclats primer i una atmosfera més tensa després es resolen amb una brevísima coda que tanca una cançó potser llastrada per la llargada de la primera part.
06 El patinet és el principi abstracte del pollastre a l’ast
Tot i el inici quasi nadalenc, de seguida la cançó posa de manifest la seva complexitat estructural i voluntat èpica: estem parlant d’una de les cançons amb més pistes de veus del disc? Ho sembla. La versió anterior començava amb una secció que podríem anomenar “de justa medieval”, que aquí escoltarem en la segona part de tema. De nou una melodia lleugera per una temàtica feixuga: primer la reflexió resignada però no derrotada sobre un mateix (amb un punt d’esperança: el Jo real no ha acabat sent un “boig d’ultradreta”) i després la críptica descripció de l’horror nazi. És en aquesta segona part on, per fi, tornem a sentir guitarres en aquest disc; unes guitarres amb un desacomplexat regust oldfieldà (just abans dels cinc minuts); recordem que la versió anterior de la cançó (instrumental, per cert) començava amb guitarres elèctriques i aústiques. I el sitar, és clar. Cançó èpica? La que més del disc. Beatleiana? Sí, però jo la veig més simfònica. Sens dubte, en el top 3 de les millors de disc. Dos petits matisos: crec que acaba massa bruscament (potser hauria calgut una volta més instrumental) i que, com passa en altres moments del disc, les melodies vocals queden encorsetades per la rígida sintaxi i excessiva llargària d’algunes paraules, provocant vaivens en les melodies i acceleracions molt forçades en la dicció (per exemple, “sóc fet de capes/en confrontació simultània”).
07 ¡Hurra, burra!
Un tema ambiciós, que cal sentir del dret i de l’inrevés per poder entendre i valorar aquest palíndrom sonor que, fet i fet, és quasi igual del dret que de l’inrevés: la diferència és la sensació d’angoixa i escapisme sonor, superiors en la versió que es presenta aquí, gràcies a la major presència de sons invertits.
08 Orpheum Blum Music Leath Wards
No he detectat cap diferència amb la versió anterior; potser l’únic tema que ha quedat intacte. Un tema purament coral: la instrumentació (canònica en el so litúrgic de teclats i sense sorpreses) sembla quedar en segon pla i no li treu protagonisme a les veus. Com expliques als comentaris, és un “caramelet”. So angèlic, atmosfera etèria i lletra no menys evanescent tot i la temàtica filosòfica. Ara faré de nen dolent i perepunyetes: és una nota desafinada, això que sentim als 1’44”? Molt bona resolució d’aquest fragment per tornar a l’estrofa. Els “mmm” fins i tot són presents a la coda. Com diuen els gourmets llaminers que saliven quan veuen caramelets (i aquí que tothom hi posi el que vulgui; jo hi posaré noies amb gust de maduixa) com aquest: “mmmmhh”.
09 Moscas en Moscú
El meu tema predilecte del disc? Podria ser-ho perfectament, amb permís de “Marcianitos...”. De fet, ho és. Hi ha hagut canvis substancials des de l’edició anterior: abans era un instrumental, que ara constitueix la segona part de la cançó, i ara té un segment anterior cantat. Excepcional inici de cançó, l’única que comença amb veu (i la del Borbó? No és pas una veu que entra nítidament), així com el preciós fragment que fa de pont entre les dues parts cantades. La lletra és cada cop menys obscura, acabant amb una gran estrofa final i un darrer vers desolador (“fa fred a Sibèria”). Aquest és un dels meus moments predilectes del disc: després d’una lletania historiogràfica arribem a una veritat innegable pronunciada líricament que provoca calfreds: “estepes de cadàvers nevats...”; al cap i a la fi això va ser l’inabastable i fascinant somni comunista, tan inhumà i incocebible com les dimensions d’un país excessiu, pervertit per una cursa política amb els EUA i l’autoritarisme demencial que va seguir la mort de Trotski (a mans d’un català, curiosament); el país dels milers de camperols que morien diàriament de fam i fred. Una espiral d’orgues i theremins al que s’afegeixen uns lleus tocs industrials donen pas a la part instrumental de la cançó: el problema rau en la barroera manera en què s’introdueix aquesta segona part (just abans dels cinc minuts); de sobte i amb un “ah” tallat i fora de to. És ara quan sentim l’esperat “gulag, gol”, és ara quan sentim la magnífica secció (6’07”) de pizzicatos en crescendo. En comparació amb la versió anterior s’han afegit unes capes vocals (“mmmh”) que accentúen el caràcter eteri del fragment. I després, el breu interludi invertit que dóna pas a una secció més èpica i a la nova reiteració de la tornada sota una cortina de sintetitzadors amb delay. Un nou canvi de registre orientalitzant acosta la cançó cap a la fi, cap a la reposada coda que tanca la cançó, que és una prova de la teva gran capacitat d’encadenar subtilment fragments en teoría dispars, excepte en el cas anteriorment citat i que, afortunadament, és una petita illa en un oceà. La cançó es tanca amb la mateixa parsimonia, èpica i inevitabilitat amb què es basteixen murs a Berlin.
10 La dolça torradora en la primavera del ’65...
Després de la cançó anterior (exigent amb l’oient per la seva durada i constants canvis però també molt gratificant), escoltar “La dolça...” no és pas fàcil. És encara més llarga i es divideix en seccions; té lletra, i ja sabem que els temes cantants d’aquest disc (amb la possible excepció de “Orpheum...”) són els més densos. La idea de col·locar al final la cançó que l’autor considera millor em sembla correcta: un colofó brillant, un “broche de oro”. Potser és “Moscas en Moscú” que s’hauria d’haver desplaçat a un altre moment. O potser n’hi hauria prou amb que ho fés la secció segona de “Moscas...” (la instrumental, la que trobem a la versió anterior de l’àlbum). Al tractar-se d’un disc que funciona per acumulació de minutatge i capes sonores, l’oient arriba al començament d’aquesta cançó amb manca d’oxigenació: tot àlbum ha de respirar, ha de combinar -com si es tractés d’una peça teatral o una pel·lícula- moments de tensió dramàtica màxima amb algun oasi on reposar les orelles. Sorprén que en un disc tan cerebral i calcul·lat no s’hagi establert una ubicació alternativa a algun dels dos darrers temes, que són, diguem-ho ja, els més ambiciosos de l’àlbum juntament amb “Màgia...”. Pensem, per exemple, en la seqüència “Marcianitos...”-“Dos rellotges...”: qualsevol dels dos podria estar aquí al mig, ajudant a respirar l’oient i preparant-lo pel clímax del disc. Però això no ens ha de fer perdre el bosc de vista: analitzem el tema final, doncs m’he deturat massa en una consideració podríem dir-ne que cronològica i estructural (al cap i a la fi tu ets l’únic artífex d’aquest disc i qualsevol comentari que poguem fer la resta és una lleu nota a peu de pàgina en un llibre voluminós). Acabo, abans d’analitzar la cançó, amb una afirmació solidària: em sembla fantàstic ser exigent amb l’oient; no fer-ho és menysprear-lo i deixar-lo en mans dels executius uniformats i uniformitzadores de les radiofòrmules, que o bé creuen que la gent és estúpida o bé són ells els que no tenen cap sensibilitat musical. La descripció de la postal holandesa és formada per teclats i veus que cerquen una atmosfera màgica. Quan s’afegeixen més campanes i es produeix la primera variaicó, l’atmosfera segueix intacta. Preciós el fragment que entra a 1’40”, molt de músic de conservatori: es tracta de la part del concert de clústers per a piano. A 3’40” una nova i encertada variació. Una altra agradable sotragada a 4’20” fa de preludi al fragment que comença tot just als cinc minuts en forma de vals, que coneixerà una altra variació dos minuts després. S’afegeixen violins: ens acostem al fragment que ret homenatge al famós pavelló van der Rohe. Però encara falta (aquesta transició cap al tercer fragment és el rovell de l’ou de la simfonia, de fet); abans (8’16”) torna a caure la neu en forma de notes d’arpa. Un mantell d’harmoniosa melancolia dóna pas, a 10’35”, a un fragment que sembla a punt de fer-nos recordar l’estrofa d’”El patinet...”. El tercer fragment comença oficialment a 12’15” (compte amb la “t” de “vibrant” o “net”, que explosionen contrastant amb la delicadesa de tot el tema) i s’ajusta a motius que ja hem sentit en la cançó. Amb poc més de dos minuts per evocar el record dels mestres en composició, la melodia vocal d’aquest quart i darrer fragment sembla prendre elements de les tres anteriors (en especial de la primera; pensem que tot són variacions d’un tema) per tancar simfonia i disc amb una afirmació d’egolatria ben entesa. Cim compositiu? Aquesta és la menys cançó de les deu pistes que formen l’àlbum i l’hauriem d’enquadrar en un altre gènere, tant per extensió com per estructura i intenció. Dit això, només cal dir que aconsegueix crear un clima en tot moment i que avança sempre, dins d’una regularitat envejable, a gran nivell.
Conclusió
Suposo que en properes escoltes aniré descobrint matisos, matisant opinions i (per què no?) modificant el meu ranking de predilectes. El que no cambiarà és la meva felicitació per un treball tan llarg, meticulós i reeixit. Espero que això només sigui el (gran) començament d’una llarga col·lecció de cançons, ja siguin fetes en solitari o en col·laboració.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)